Club de lectura de novel·la històrica: Los pilares de la tierra

Los pilares de la tierra és una de les obres més conegudes, sino la que més,  de Ken Follet. En ella, va sortir de la seva zona de confort de l’espionatge i s’endinsa en una època que de fosca no n ‘ha estat mai, però que sempre genera expectació.

És una novel·la de doble gènere: el best seller i la novel·la històrica.  La trama i l’argument són el principal motor d’una acció que comença amb el penjament públic d'un innocent i finalitza amb la humiliació d'un rei i transcorre al voltant d’un priorat benedictí i la construcció d’una catedral en plena transició del romànic al gòtic.

En Tom Builder i la seva família recorren el sud d'Anglaterra, a la recerca de feina. En ple hivern, la dona de Tom Builder mor en un part, després d'un llarg període de fam enmig del bosc. En el moment de la mort, en Tom es troba amb l'Ellen, una dona, que viu en una cova amb el seu fill Jack. En Tom aconsegueix l’encàrrec de construir la nova catedral de Kingsbridge després que la vella es cremés el mateix dia que arriben al priorat. Per tal de financiar la construcció, el prior Philip demana suport financer al rei, que li dóna terres i el dret a una pedrera propera, que ha estat concedida a Percy Hamleigh com a part del comtat de Shiring. Però els interessos de Percy van per un altre camí.

Amb l’exemple de la novel·la com a  marc de fons compararem el que ens explica Ken Follet amb l’experiència d’arqueologia experimental de Guédelon, on s’està construint un castell d’època medieval utilitzant tècniques, coneixements i eines de l’època. Aquest fet ens servirà per parlar dels processos patrimonials i l’admiració que ens causa l’edat mitja.

Jordi Montlló Bolart

Doctor en Antropologia social

Club de lectura de novel·la històrica: La dama del Nil

LA DAMA DEL NIL

Pauline Gedge, 1977

Pauline Gedge (Auckland, Nova Zelanda, 1945) no va poder iniciar millor la seva carrera com a novel·lista d'èxit que dedicant la seva primera obra a una de les grans dones de la història de la humanitat. Hatxepsut, bella, intel·ligent, íntegra, però sobretot, conscient i convençuda de la responsabilitat que el gran déu Amón i el seu pare Tutmosis I li havien assignat, va ser capaç de portar les regnes del seu estimat Egipte durant més de dues dècades. Primer, en els pocs anys del regnat del seu germà/espòs Tutmosis II i, més tard, com regent i corregent del que seria el seu successor, Tutmosis III (un dels grans d'Egipte si ben no és sant de la devoció de l'autora).

El Temple de Milions d’Anys de Hatxepsut a Deir el-Bahari (Luxor)

Colós de la faraó Hatxepsut en forma d’Osiris
(Temple de Hatxepsut a Deir el-Bahari, Luxor).

 El sacerdot de Amón Hapuseneb, el militar Nehesy i el polifacètic Senenmut (amb qui va compartir govern i llit) són personatges històrics que van contribuir a definir l'època de Hatxepsut com un període de bonança econòmica, sense activitat militar rellevant i, sobretot, d'una gran creativitat i originalitat artística plasmada, especialment, en el Temple de Milions d'Anys que la reina i Senenmut van concebre als peus del faralló rocós de Deir el-Bahari; els seus relleus parietals conserven dos dels relats més entranyables de l'antic Egipte: el mite de la Teogamia (Hatxepsut és concebuda a partir de la unió de la seva mare Ahmose i del déu Amón, que va prendre “prestat” el cos del seu pare Tutmosis I), i la detallada narració de la intrèpida i exitosa expedició al mític país de Punt per a l'obtenció dels productes exòtics tan necessaris en la sofisticada i exigent elit social faraònica.

Cap d’un colós de la faraó Hatxepsut 

(Temple de Hatxepsut a Deir el-Bahari, Luxor).

Suposades històries d'amor, traïcions, gelosia, ambicions, assassinats, es desenvolupen entre esdeveniments històrics més contrastats (algun d'ells superat per la recerca històrica posterior a la publicació de l'obra); tot això en un entorn cultural molt bé documentat i lloc de manifest per l'autora en una obra recomanable per conèixer i admirar-nos amb la figura de Hatxepsut, la faraó d'Egipte per excel·lència.

Luis Manuel Gonzálvez Ortega, egiptòleg i Conservador del Museu Egipci de Barcelona. 

Club de lectura de novel·la històrica: Els sots feréstecs

"Els sots feréstecs (1901) és la novel·la del voltant de segle català més significativa simbòlicament. No només representà la construcció de la primera novel·la llarga d’estil modernista, el seu contingut emmiralla les reflexions més profundes del pas de segle. L’aventura espiritual del pare Llàtzer, religiós que s’allunya de la ciutat per tal de revifar els esperits somnolents de les ruralies de Montmany, anirà ensopegant amb una realitat acrítica, cínica i farcida de misèries terrenals. L’esvoranc de baixeses mortals al que la resta de personatges hi empenyen el pare Llàtzer ofegaran els seus objectius idíl·lics de coneixement i realització personal, enfonsant-lo fins a nivells inimaginables.

Raimon Casellas (1855-1910) representà l’autor que, per sobre dels seus col·legues generacionals, reflexionà amb més profunditat sobre els aspectes ètics i morals de la societat catalana del voltant de segle. Casellas s’allunyà de l’estil eminentment realista que s’hi anà imposant, desenvolupant una estètica modernista que, més enllà dels recursos literaris, tractarà alguns dels conflictes inherents més cabdals del pensament propi d’aquest corrent. Raimon Casellas exemplificava a la perfecció l’enfrontament de l’individu contra la societat, de l’artista contra la massa, de l’autor contra el món que l’envolta".

Oriol Canals llicenciat en Història i mencionat en Història de l'art, 

itinerari d'art d'avantguardes i cinema per a la Universitat Autònoma de Barcelona

Club de lectura de novel·la històrica: Dos taüts negres, dos de blancs

Dos taüts negres i dos de blancs (2013) és la reconstrucció d’un assassinat múltiple que va tenir lloc en plena postguerra en un petit poble del Pallars Sobirà. Però alhora, és molt més que això. Resseguint i entrellaçant magistralment les històries de 19 personatges, vinculats d’alguna manera a aquest crim horrible que va quedar sense càstig (víctimes, botxins, familiars, jutges, testimonis, etc.), l’autor ens ofereix un fris extraordinari sobre la vida al peu dels Pirineus al llarg del segle XX, marcada pels grans fets històrics i pels efectes no sempre positius del progrés.

Pep Coll (Pessonada, 1949) és un dels millors narradors catalans actuals. Totes les seves obres estan ambientades als Pirineus, que constitueixen el nucli fonamental del seu imaginari vital i literari. A partir dels fets i les històries locals vinculats a aquestes terres, Coll és capaç de construir relats que esdevenen universals. Professionalment es dedica a l’educació i també col·labora periòdicament amb diversos mitjans de comunicació. Ha escrit narrativa, teatre i assaig. Dos taüts negres i dos de blancs és la darrera i, per molts, la seva millor novel·la.

Martí Casas i Payàs

Periodista i historiador de l’art

Club de novel·la històrica: L'acrobacia aèria de Confuci

L'acrobacia aèria de Confuci (2009) és una immersió en l'últim any del breu regnat de l'emperador Hongzhi (1491-1521) de la dinastia Ming. Un relat ple d'humor que ens retrata el dia a dia d'un sobirà no gens interessat pel govern dels seus territoris, extravagant i menystingut tant pel mandarinat com per la seva cort. Alhora, aquesta novel·la ens serveix per introduir-nos en la manera de concebre el món, les costums i creences de la Xina d'època Ming.

Dai Sijie (1954) és un autor originari de Fujian, al sud-oest de Xina, de caràcter molt polifacètic. Format com a historiador de l'art, estudià a França i es dedica a la direcció cinematogràfica on, per exemple, ha narrat la seva experiència als camps de reeducació durant la Revolució Cultural. Al 2000 fa el salt al món de la literatura i aquesta novel·la és la seva tercera obra.

Núria Ribas Valls

Llicenciada en Història de l'Art especialista en art xinès 

i llicenciada en Estudis d'Àsia Oriental

Club de lectura de novel·la històrica: La modista de la reina de Catherine Guennec

El llibre és una narració en primera persona de Rose Bertin, una dona plebea de la França rural, molt hàbil amb l'agulla  que  acaba sent la modista de la reina Mª Antonieta  a la cort de Versalles, a través dels seus ulls coneixerem les intimitats de la reina, de la cort i de Versalles, viure a Versalles era com viure en un món apart, peculiar , especial, estrafolari i fins i tot surrealista, en front tenien el poble afamolit, poble que la aristocràcia  va  ignorar i que els hi va passar factura, fent caure les estructures de l’antic règim . Rose Bertin també  ens apropa a la figura de Mª Antonieta, un personatge històric molt polèmic i controvertit. La Rose Bertin, ha estat un personatge poc conegut i a l'hora molt important, com a creadora de moda, les seves creacions van marcar tendències  i gràcies a ella  Paris i la moda francesa son les capdavanteres en el món de la moda. 

Només Coco Chanel ha estat a l'alçada de Rose Bertin.

Imma Pérez i Rosa Figueras

Llicenciades en Geografia i Història amb les 

especialitats d'Història de l'Art i història medieval

Club de lectura: El hombre que amaba a los perros de Leonardo Padura

El proppassat 2015 li fou concedit al reconegut escriptor cubà Leonardo Padura el premi Príncep d’Astúries de les Lletres, segurament el més important dels vint-i-cinc que ha rebut l’autor al llarg de la seva dilatada trajectòria. Fou el reconeixement més mediàtic a la trajectòria d’un home que, per les condicions del seu país, no li ha estat fàcil ni escriure, ni aconseguir els mitjans per fer-ho, ni la projecció internacional assolida.

Si bé és conegut per la saga de novel·les policíaques del personatge Mario Conde, és El hombre que amaba a los perros (Tusquets, 2009) una de les obres que ha obtingut més ressò, tant pel do natural de l’escriptura de Padura, com també per la temàtica que aborda: la història d’encontres i desencontres, espionatge, il·lusions i decepcions de Ramon Mercader i Liev Davídovitx Bronstein – Trotski -; i les condicions de vida de la Cuba dels 90, la difícil etapa que coneixem com el período especial. És la unió de tres relats: el de l’assassí, Ramon Mercader; el de la víctima, Trotski; i el de l’Iván, el protagonista cubà, que parlen amb veu pròpia de les seves trajectòries vitals i les conseqüències dels seus actes. Una lliçó d’història convertida en novel·la on no sempre és fàcil discernir què es deu a la imaginació de Padura i què és la més estricta realitat. Com bé li agrada dir a l’autor, la seva és una tasca de responsabilitat artística i civil, afirmació que queda patent en la present novel·la.

Iván es converteix en el dipositari d’una història extraordinària que li explicà un home amb qui compartia estones a la platja de Santa Maria, el 1977, i que recupera a partir de la mort de la seva dona vint-i-cinc anys més tard. Una història que comença el 1929 i que s’allargassa gairebé cinquanta anys i on foscos interessos ideològics que es dirimien aleshores al món (la lluita per l’hegemonia política) marquen profundament als personatges, reals i inventats, que apareixen en el relat.

                                                                     Eduard Puigventós
Doctor en Història Contemporània

Club de lectura de novel·la històrica: Memòria d'uns ulls pintats

Amb “Memòria d’uns ulls pintats” publicada per Empúries Narrativa el 2012, el famós cantautor Lluís Llach s’estrenava en el gènere de la novel·la. Sempre havíem intuït que Llach era una persona de gran sensibilitat que molt sovint, o bé la transmetia a les seves cançons o bé es copsava en la tria d’aquells poetes que han girat al voltant de la seva discografia.

La novel·la ens explica l’amor fraternal de quatre amics en la Barceloneta obrera de principis del segle XX i més profundament l’amor de dos d’ells, en Germinal i en David que van coneixent-se tant en una vessant més d’amistat i coneixement mutu com en la més sensual i passional.

Tots aquests sentiments s’emmarquen en una Barcelona que coneix l’estraperlisme, l’anarquia, les noves línies pedagògiques  encetades per la Mancomunitat i reforçades per la jove República, la poesia i tot un conjunt social d’anhels i esperances, que posteriorment es van tornant puntualment en angoixa, alegria desbocada i finalment en un procés de podridura que acabarà en una desfeta total a nivell emocional i social no només pels protagonistes sinó per a gran part de la societat catalana del moment.

Lluís Llach treballa intensament en la investigació documental per tal de fer convincent l’escenari en que es mouen els seus personatges. També cal dir que deu haver una forta càrrega d’impressions i vivències transmeses oralment per gent que ha viscut els fets, tal com declara el propi escriptor al final de la novel·la.

Amors i esperances, tragèdia i desesper estan tractats a voltes de forma sutil i fràgil, a voltes de forma descarnada en la figura del vell Germinal, que va explicant amb passió tota aquesta memòria a un director de cinema que ben irònicament, es diu Lluís.

Andreu Carrascal

Arxiver tècnic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Club de lectura de novel·la històrica: Et donaré la terra de Chuflo Lloréns

Amb Et donaré la terra (2008), Chufo Lloréns (Barcelona, 1931) assoleix amb mestria el seu reconeixement literari. Aquesta novel·la històrica ha esdevingut un dels grans best sellers de temàtica medieval, què en les darreres dècades, han estat tan prolífers en el marc de la literatura catalana contemporània.

L’argumentari de l’obra ens porta al tombar de l’any mil, un període històric marcat per l’essència del feudalisme i que esdevindria determinant per la conformació de l’organització social i econòmica del Comtat de Barcelona.

La trama de la novel·la té com a fil conductor la història del seu protagonista principal, Martí Barbany què, inspirat en la figura de Ricard Guillem, narra les vivències d’aquest camperol que arribà a la ciutat comtal amb la voluntat d’afrontar una nova vida i amb el desig d’esdevenir un prohom d’aquesta ciutat. Els esdeveniments es van desenvolupant alhora que l’autor va fent ressò de les vicissituds que protagonitzaren en aquests anys en Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Almodis, la seva tercera esposa. Fets que a partir d’una reinterpretació històrica serveixen de complement al discurs de les peripècies del protagonista. En el seu conjunt, aquestes dues trames s’entrellacen per oferir-nos una acurada aproximació a la realitat del dia a dia d’una ciutat emergent que en aquest període assentarà les bases de la seva primacia política i comercial a la Mediterrània.

L’acció transcorre de forma àgil i dinàmica permeten que el relat de les històries dels personatges ens endinsin en tots aquells aspectes més rellevants dels costums de la societat d’aquesta època. És a partir d’una bona contextualització dels personatges històrics i de la utilització d’un vocabulari propi del moment que l’obra deté una essència que permet captar amb rigor la naturalesa i l’esperit de la societat feudal barcelonina del moment.

Els episodis de l’obra tenen lloc a la capital comtal, des d’on els seus personatges es desplacen arreu de diversos indrets i territoris, ja siguin propers com llunyans. A partir dels atzucats del seu protagonista es descriuen amb detall un gran ventall d’escenes i situacions que possibiliten portar fins a límits inusitats el coneixement que l’autor té d’aquesta època i dels territoris per on transcorre la trama.

Les aventures i desventures dels seus protagonistes són, sense dubte, una grata lectura per endinsar-nos de forma amena i afable en la realitat de la vida  de l’alta edat mitjana i acostar-nos a l’eclosió de la capital comtal, una de les ciutats més influents de la Mediterrània d’aquesta d’època.

La novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa, que repassa en primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX -de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.

Aquests dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent que diu la Conxa i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies...  

Al llarg de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República, la Guerra Civil, la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle festiu.          

L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i familiars, que són presents també en llibres posteriors.

Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964 es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se exclusivament a aquest ofici. Pedra de tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i de crítica. Altres llibres de l’autora són La mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim o Emma. Amb el temps, Maria Barbal s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en escenaris més urbans.

Pedra de tartera no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la seva creació. 

Isidre Pastor

Arqueòleg i historiador de l'art

Club de lectura de novel·la històrica: Bon cop de falç!

Des del punt de vista de la divulgació històrica, el 2014 va ser l’any de la commemoració del tercer centenari d’un dels episodis més destacables de la història de Catalunya: la Guerra de Successió. Aquest any 2015, es presta a fer memòria d’un altre moment cabdal de la nostra història, atès que el proper dia de Corpus (tot i que es tracta d’una festivitat movible), farà 375 anys de l’esclat de la revolta popular que va donar lloc a la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Aprofitant aquesta efemèride, resulta pertinent la lectura de la novel·la històrica Bon cop de falç! (2011), de Ramon Gasch i Andreu González, guardonada amb el XV premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que atorga l’editorial Columna.

El premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica es va crear l’any 1997 en homenatge al periodista, gastrònom i escriptor Nèstor Luján i Fernández (1922-1995), autor així mateix de diverses novel·les històriques, com ara les obres guardonades Decidnos, ¿quien mató al conde? (1987), Les tres glorioses (1992), La Rambla fa baixada (1994) o Els fantasmes del Trianon (1995). Alguns autors premiats amb aquesta distinció són Alfred Bosch, Gabriel Janer Manila, Jordi Serra i Fabra, Maria Carme Roca, Rafael Vallbona, Martí Gironell o Núria Esponellà.

Els autors Ramon Gasch i Andreu González novel·len un tema poc tractat per la narrativa catalana, com és la guerra de separació que va liderar la Generalitat de Catalunya, aliada amb la corona francesa, per a segregar-se de la Monarquia Hispànica.

Els fets històrics es barregen amb la ficció que explica en primera persona, i vint anys després de l’esclat de la revolta, en Joan Martí, jove pagès benestant i hereu de Can Martí (mas ubicat al Vallès), fill de Jordi Martí, prohom local i membre de la Diputació de Catalunya.

La vida quotidiana del mas, marcada per les feines rutinàries del camp i per la presència de masovers i jornalers (segadors, batedors, ajudants...), es veu bruscament alterada per la presència de la cavalleria castellana, comandada pel nefast tinent Fernando García de Irízar, el qual imposarà als Martí l’allotjament d’un petit contingent de militars a casa seva. Aquesta imposició desencadenarà una sèrie d’esdeveniments luctuosos com ara l’assassinat de la promesa del protagonista, la Maria, a mans de dos cavallers castellans hostatjats; i la mort d’aquests a mans del promès, en un acte d’ira irrefrenable.

El Joan Martí es veurà obligat a fugir de casa seva, acompanyat dels seus fidels masovers, tot ocultant-se a Barcelona, on viuran molt d’aprop el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640. A Barcelona començarà a liderar una milícia catalana que combatrà l’exèrcit invasor en importants batalles i que serà recordada molts anys.

Mentrestant, el Mas Martí, sense l’hereu, és objecte de nombrosos maltractaments per part de les tropes castellanes, coneixedores dels crims ocorreguts durant l’allotjament dels genets cuirassers. Al jove guerriller li mourà el desig de venjança contra l’oficial del mocador blau que va pertorbar la pau del mas, i que marcà per sempre més la vida d’en Joan Martí.

El relat novel·lat, amb un llenguatge àgil i un ritme frenètic, ens farà viatjar a les batalles més singulars d’aquesta guerra, com ara el setge terrorífic de Cambrils o la batalla de Montjuïc, una de les més importants guanyades mai per un exèrcit català, i força desconeguda pel públic.

Però, com s’arriba a aquest enfrontament entre Catalunya i la Monarquia Hispànica? Quins són els antecedents que expliquen la ruptura? Quin paper juga Catalunya a l’Imperi espanyol? En què consisteixen les corts catalanes? Com es defensen les constitucions i els furs catalans? Com és que Catalunya s’integra a la corona francesa? Són moltes les respostes que manquen per a poder contextualitzar els fets que desembocaren en un trencament sense precedents de la unió dinàstica, i que es poden considerar l’antecedent immediat de la Guerra de Successió de 1701-1715.

La lectura i el comentari de Bon cop de falç! pot ser una bona oportunitat per apropar-nos amb rigor als fets històrics, tot intentant defugir d’una interpretació fàcil entre bons i dolents.

Joan Ignasi Salcedo del Moral

Arxiver i historiador

Club de lectura de novel·la històrica: La tumba perdida

Luxor, 1922. Acaba de producirse el descubrimiento arqueológico más importante de la historia. Su principal protagonista, el egiptólogo Howard Carter, que había dedicado gran parte de su vida a conocer y explorar el Valle de los Reyes. A partir de este momento su carrera profesional se centrará casi exclusivamente en la documentación, la conservación y el vaciado de la tumba del joven faraón Tutankhamón. Junto a él, su amigo y mecenas Lord Carnarvon, quién únicamente pudo disfrutar de manera efímera el sensacional hallazgo; Lady Evelyn, hija del noble inglés y admiradora incondicional del arqueólogo; los escogidos miembros del equipo de trabajo y sus asistentes de confianza.

En base a un perfecto conocimiento del contexto histórico en general y de los más ínfimos detalles de esta aventura de la arqueología Nacho Ares propone una trepidante historia paralela centrada en la hipotética existencia de una tumba deducida a partir de la información facilitada por un enigmático texto escrito sobre un fragmento de piedra caliza. Howard Carter no solamente afrontará la ingente tarea que suponía el trabajo en la tumba de Tutankhamón, sino que deberá estar alerta para poder sortear las dificultades creadas por sus codiciosos competidores que, enterados de la existencia del misterioso texto, pretenden a toda costa localizar la tumba y sus tesoros al margen de todo interés científico.

Y, como no, el  autor nos traslada también a Uaset, la capital política y religiosa de Egipto, para vivir junto a Tutankhamón los últimos momentos de su corto reinado en un período histórico que sigue despertando pasiones entre los admiradores del antiguo Egipto.

Nacho Ares (León, 27 de agosto de 1970).

Historiador, escritor, egiptólogo y locutor de radio.

http://www.nachoares.com

Estudió Historia Antigua en la Universidad de Valladolid y egiptología en la Universidad de Manchester. Ha escrito libros y artículos sobre cultura egipcia, así como algunas novelas. Fue director de la Revista de Arqueología hasta 2012. Desde 2009 dirige y presenta un programa de radio de divulgación histórica en la Cadena Ser, llamado Ser Historia. También es colaborador de los programas sobre misterios Milenio 3, en radio, y Cuarto Milenio, en televisión, ambos dirigidos por el periodista Iker Jiménez.

Luis Manuel Gonzálvez Ortega

Egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona

Club de lectura de novel·la històrica: La voz dormida de Dulce Chacón

La brutal realitat repressiva de les presons franquistes en la immediata postguerra és un tema que, tot i mantenir-se en el subsconscient col·lectiu i semblar haver estat molt estudiat, continua sent massa desconegut. Si parlem de presons de dones haurem d’afegir un grau més al desconeixement, com per desgràcia és habitual en l’estudi de la realitat femenina de qualsevol període històric.

Les presons sempre han estat un món hermètic, allà on s’amaguen i castiguen comportaments que la societat no tolera, aillades de les mirades exteriors i on els ciutadans no volen (o no poden) ni mirar. L’ús de la presó en un règim de clara arrel feixista com el franquista, legitimat per una victòria militar i entestat en el càstig, humiliació i venjança sobre els vençuts, ens pot dibuixar mentalment el panorama aterridor que van patir milers de persones a l’interior d’aquests centres. Si a això afegim unes vençudes que només per la seva condició de dones eren considerades pel règim com éssers inferiors, la viva representació del dimoni per les monges que les custodiaven, i per tant, els seus “pecats” més pecaminosos i el seu perdó més discutible, podrem imaginar-nos l’infern al que van ser condemnades.

El gran mèrit d’aquesta novel·la no està únicament en la forma fidel de reflexar aquella quotidianietat amagada del terror i il·lustrar les duríssimes condicions que van patir milers de dones durant aquella postguerra, sinó també en fer-ho literàriament de forma excel·lent, aconseguint transmetre dins la rutina brutal d’aquell horror els sentiments més tendres i esperançadors que aquelles dones van representar en mig d’aquella barbàrie.

Un mèrit afegit està en el fet que la seva autora fos filla d’un alcalde franquista, i per tant, provinent d’una família on el relat d’aquesta repressió va ser amagat, o si més no justificat, i on no va comptar amb testimonis familiars del bàndol vençut que li transmetessin oralment el que en dècades no es va poder sentir. Dulce Chacón és la víctima i metàfora perfecta d’aquell silenci imposat pel franquisme, pactat durant la transició i continuat a la democràcia. Aquell punt final en forma de lleis d’amnistia que van tractar d’impedir conéixer la realitat repressiva de la dictadura per no passar comptes que no es volien passar. Aquell relat silenciat, aquell oblit forçat, aquella veu dormida durant tantes dècades que ens ha acabat desdibuixant aquell món repressiu, impedint-nos trobar avui moltes de les pistes i evidències per poder-lo xifrar i explicar amb la exactitud que caldria.

De la ràbia d’aquella amnèsia viscuda en l’entorn familiar més immediat i de la seva vila natal a Zafra (Badajoz), on la repressió va ser especialment sagnant, va néixer aquesta novel·la, en les seves paraules per “conéixer la història que no em van explicar, aquella que va ser censurada i silenciada”. D’allà vindria el compromís d’investigar durant quatre anys el testimoni de tantes dones empresonades, les veus silenciades, amagades, dormides de la història, i crear aquesta brillant novel·la on ens explica la cadència d’aquella barbàrie en casos reals personificats en les inoblidables Hortensia, Reme, Manolita, Tomasa, etc.

Aquesta va ser la darrera de cinc novel·les d’una autora de curta trajectoria, que en poc més d’una dècada va especialitzar-se també en la poesia, i que va morir prematurament l’any 2003, un any després de la publicació de La Voz Dormida, quan només comptava 49 anys, en no poder superar un càncer. 

Joan Montblanc

Historiador

Club de lectura de novel·la històrica: Victus

Ens trobem davant d’una novel·la històrica –o més ben dit de ficció històrica- de l'Albert Sánchez Piñol (Compagnie difficili, Les edats d'or, La pell freda, Pandora al Congo, Tretze Tristos Tràngols, ...), ambientada en la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). Fou publicada inicialment en castellà (2012) i va aparèixer en un moment ben oportú, ben bé a les portes de la commemoració del “Tricentenari 1714-2014”, esdevenint “manual de capçalera”, introductori, per molta gent.

L’autor contemporani, Sánchez Piñol, fa interactuar un personatge històric, real, principal i omnipresent, al militar Martí de Zuviría, qui ens fa de narrador, amb els principals personatges del moment (polítics i militars) i amb d’altres de ficticis. Es i els passeja pels principals escenaris d’aquell conflicte bèl·lic i, els fa parlar sense embuts, amb la llibertat –total i absoluta- que li dona el poder-ho fer en boca d’altri, tot reflexionant sobre un passat històric, remot, però que -a dia d’avui- ens resulta molt familiar.

Sánchez Piñol fa parlar a Zuviría a través d’unes suposades memòries, escrites al final de la seva vida i a les portes de la Revolució Francesa, posició des d’on rememora episodis històrics (verídics) i privats (pura ficció), que van des de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) fins al setge i caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714) on acabaran confluint –i amb sorts desiguals- bona part dels protagonistes de l’obra.

Ens trobem davant d’una novel·la d’èxit, de molt d’èxit, no exempta de polèmiques, tant volgudes com casuals. La qualitat literària, el llenguatge planer, directe, la força i contundència dels episodis narrats, el tractament que es fa d’alguns personatges històrics i on l’autor ha dut al límit la seva imaginació especulativa i les seves dèries (com va fer l’Alfred Bosch a la trilogia “1714”) i, per l’altra, el ressò mediàtic de l’episodi de “censura”, recentment patit als Països Baixos, la mantenen als primers llocs de popularitat i vendes. Una obra que ha generat altres productes literaris, base de guions cinematogràfics i que, a més, tindrà continuació en una propera segona part. Una novel·la que agradarà més o menys, però segur que no deixa indiferent a ningú.

Aquí pots veure fotografies de la sessió del Club de lectura

Carles Serret i Bernús

Director de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Biògraf de Rafael Casanova i Comes

Club de lectura de novel·la històrica: Casanova o la incapacitat de perversió

El venecià Giacomo Casanova (1725-1789) és un personatge que ha traspassat la seva època i que ha fascinat generacions senceres de creadors fins arribar als nostres dies. Associat a una vida d'excessos sexuals, la seva personalitat ha estat perjudicada per les interpretacions que, especialment el cinema, ens han transmès. Sovint la imatge que ens ve al cap és la d'un Casanova decadent, amb la cara blanca per les pólvores d'arròs i que té els trets d'en Donald Sutherland al Casanova de Fellini (1976).

Intel·lectual, culte i sensible, la seva personalitat va més enllà de la frivolitat a la que sovint s'ha associat el seu  personatge. Va practicar la literatura i la traducció i l'interessava la ciència i la tècnica, i els seus coneixements i inquietuds personals el situen plenament en la il·lustració..

El Club de lectura de novel·la històrica del mes de maig ens ha portat a endinsar-nos en la vida d'aquet peculiar personatge de la mà de Néstor Luján(1922-1995) a través de la seva obra Casanova o la incapacitat de perversió. Periodista i crític gastronòmic, algunes de les facetes que cultivà, Luján va escriure algunes obres literàries força interessants, entre elles, La Rambla fa baixada (1994, premi Ramon Llull) o Els fantasmes del Trianon (1996, premi Sant Jordi).

El Casanova de Luján és un personatge culte, refinat i sentimental, manipulat per les dones que coneix, fascinades per la seva fama, que fa un viatge de retorn des del País Valencià fins a França. Aquest episodi, que succeí realment i que inclogué un empresonament a la Ciutadella de Barcelona, li serveix a Luján per fer un recorregut pel segle XVIII a través dels costums, la cultura i, sobretot, la gastronomia del País Valencià i la Catalunya sobrevivents a la Guerra de Successió.

La lectura de l'obra i la sessió del Club,  ha anat acompanyada d'un taller gastronòmic a la cuina del Ribera, al voltant de la xocolata al segle XVIII. Ambdues activitats magníficament conduïdes per KUANUM, en aquest cas, els arqueòlegs Juana M. Huélamo i Josep M. Solías.

La xocolata, molt popular a totes les llars de l'època, ens ha servit d'excusa per parlar del flux gastronòmic entre la península ibèrica i el continent americà.

Tot plegat ha servit de cloenda a la temporada del club de lectura. Tornarem al setembre amb noves propostes, no només literàries, que ens continuaran apropant al segle XVIII, i a d'altres projectes.

Club de lectura de novel·la històrica: El paraíso de las damas

El Paraíso de las damas, d'Émile Zola.

A partir d’una història de amor entre Octavi Mouret, el propietari d’uns grans magatzems i una de les seves dependentes Denis, el realisme de Zola ens porta a veure la transformació urbanística de Paris, les condicions de vida i laborals dels treballadors, l’origen d’una nova classe social que està emergent i  consolidant-se en el Paris de finals del segle XIX, el rol de les dones en els diferents grups socials, i a la vegada ens mostra com amb l'arribada de  la Revolució Industrial fa que tot canvii i en concret, la desaparició d’un tipus de comerç que poc a poc va entrant en decadència davant l’esplendor d’aquests grans magatzems: les seves instal·lacions, la varietat de productes concentrats en un mateix lloc, la llibertat del comprador, el preu ... 

En definitiva les noves formes de venda amb tot el que això comportarà socialment i econòmicament. Convertint-se en un nou centre de reunió on totes les classes socials tenien cabuda.  Democratitzant en certa manera la societat, assentant les bases de l’origen  d'una economia capitalista consumista del segle XX fins els nostres dies. Una època apassionant!!!!

Rosa Figueras i Imma Pérez

Llicenciades en Geografia i Història

Club de lectura de novel·la històrica: Els prats (Història d'una sang)

Escrit publicat a la revista Prat de maig de 1997 amb motiu de l'edició del llibre Els prats (Història d'una sang)

Els prats (Història d'una sang)

La publicació més recent de Jaume Codina és una novel·la escrita el mateix any que s'editava Historia de una plaza. En contra de l'opinió del seu autor, que sempre ha abominat la novel·la, i en especial la històrica, Els prats (Història d'una sang) és una bona mostra de l'atractiu d'aquest gènere.

L'obra de Jaume Codina barreja amb habilitat literatura i història i fa que l'interès del lector es mantingui fins a la darrera plana.

Els prats (Història d'una sang), que parteix d'un fet documentat en les moltes hores d'investigació de Jaume Codina, explica la història d'amor entre dos joves pratencs i les dificultats a que han de front.

Però aquest argument és només una excusa per situar la història en un temps i un paisatge concert, el del Prat dels voltants de 1776.

La ploma de Jaume Codina es mostra especialment hàbil en la descripció d'ambients, personatges i situacions pratencs. Així al costat d'escenes d'una gran càrrega dramàtica, com la de la riuada, les planes del

llibre ens fan sentir la complexitat, i alhora humilitat, de la vida quotidiana en el Prat del final del segle XVIII, un moment en què la historiografia tradicional situa el final de l'edat moderna.

Influències dels drames rurals a l'estil de Bertrana, Català i Vayreda, un ric vocabulari baixllobregatí, el protagonisme de la natura, la violència latent o desfermada, la duresa de la vida al Delta, la misèria quotidiana..., són alguns dels elements que fan apassionant la lectura de novel·la

Marga Gómez

Club de lectura de novel·la històrica: La plata de Britania

“Alguns homes neixen amb sort;

altres es diuen Didio Falco”.

Aquesta és la frase amb la qual es presenta a si mateix l’entranyable protagonista de la primera de les novel·les escrites per la britànica Lindsey Davis, la qual forma part d’una sèrie que va encimbellar a l’autora en el món de la literatura històrica i d’aventures.

Presentem la primera de la llarga sèrie de 20 novel·les, en les quals el delator Didio Falco n’és protagonista.

L’acció està ambientada en la Roma de Vespasià L'any 70 d. C., Marco Didio Falco és un cínic informant d'idees republicanes que un dia s'enamora d'una jove (Sosia Camiliana) embolicada en una conspiració per enderrocar l’emperador, relacionada amb el tràfic de lingots de plata de Britània.

En una trepidant, deliciosa i apassionant  història, l’autora, ben coneixedora del món romà, ens acosta a un magnífic relat en el qual el protagonista, que ens la explica en primera persona, desvetlla a flor de pell les vivències i peripècies d’un món dominat per l’Imperi romà amb personatges de trets molt humans des d’una perspectiva quotidiana. 

Juana María Huélamo

Arqueòloga

Club de lectura de novel·la històrica: El antropólogo inocente

Títol de l’edició original: The innocent Anthropologist. Notes from a Mud Hut, British Museum Publications Ltd. Londres, 1983

Nigel Barley, L’antropòleg innocent. Crónicas Anagrama, Editorial Anagrama, 1989

L’antropòleg innocent és un text insòlit d’antropologia que explica amb humor les situacions divertides i equívoques de l’experiència etnogràfica de l’autor Nigel Barley durant el seu treball de camp entre els dowayos del Camerún en 1978. L’autor, doctorat en antropologia per Oxford, es va dedicar durant un parell d’anys a l’estudi d’una tribu poc coneguda del  Camerún, el que havia de constituir el seu primer treball de camp i gairebé l’últim. Nigel Barley es va instal·lar en una cabanya de fang amb la intenció  d’investigar els costums i creences del poble dowayo. Bon coneixedor de la teoria del treball de camp però aviat va descobrir que la teoria no prenia en consideració la naturalesa de la societat dels dowayo, que se resistia a qualsevol norma. 

L’antropòleg innocent és la crònica del primer any que va passar a l’Àfrica Nigel Barley després de sobreviure a l’avorriment, desastres, malalties i hostilitats de la vida diària africana i del seu esforç d’adaptació.

Com explica Alberto Cardin (antropòleg i professor d’antropologia  de la U.B, va morir l’any 1992)  en el pròleg del llibre la virtut del text de Barley és que està ple d'anècdotes i d’individualitats , informadors del antropòleg i veritables actors que són descrits amb tot el seu intrincament racial i cultural de la societat africana contemporània  contràriament al que acostumen a presentar les monografies  etnològiques clàssiques que mostren el seu  pressupost teòric sobre un ser “primitiu” culturalment aïllat com a objecte de l’estudi antropològic.

Així, en el text apareixen altres ètnies com els fulanis o els koma, negres urbanitzats, cristians i musulmans, missioners catòlics i protestants, funcionaris negres y cooperants blancs, tot l’espectre de la societat i cultura africana contemporània: el jefe Zuuldibo, l’ajudant i traductor Matthieu, el misioner americà Herbert Brown...

Després d’aquesta experiència l’autor es va incorporar al Museu Britànic,  del que el Departament de Publicacions va editar el text a partir dels quaderns de camp com a curiositat. L’excitació que va causar entre els seus lector va motivar que es publiqués desprès en la col·lecció de butxaca de Penguin amb un extraordinari èxit.

Altres llibres de l’autor:

- El antropólogo inocente: notas desde una choza de barro. Anagrama, 1989.

- Bailando sobre la tumba: encuentros con la muerte. Anagrama, 2000.

- Una plaga de orugas: el antropólogo inocente regresa a la aldea africana. Anagrama, 2007

Barley ha estat nominat diverses vegades pel premi Escriptor Travelex de l'any. En 2002 va guanyar el premi de la Foreign Press Association pel seu treball sobre els viatges. 

Vicenç Tirado

Llicenciat en Geografia i història

Tècnic de Promoció Econòmica a l'Ajuntament del Prat