El document del mes: Caramelles

Les caramelles són cançons i balls populars que es fan per la Pasqua. Encara que el seu origen és religiós amb el pas del temps s'han anat incorporant cançons humorístiques o satíriques sobre temes de caràcter local.

Pel que fa al Prat, al final de la quaresma, el dissabte de glòria, es cantaven les caramelles. Els grups estava format per homes i n’hi havia que eren de cantaires organitzats que assajaven amb regularitat, però també n’hi havia d’altres, de joves, que es reunien per veure què podien arreplegar amb els seus concerts improvisats. D’entre els primers, destacava el cor d’en Narcís, dirigit per Narcís Baiges, un dels impulsors de la recuperació d’aquesta tradició després de la guerra. Als anys quaranta, el cor d’en Narcís era molt popular i havia arribat a tenir entre seixanta i setanta components.

Els caramellaires acostumaven a sortir a cantar al vespre, després de les feines del camp. Feien un recorregut per tot el poble i per les cases de pagès. El més característic i el que els identificava era un cistell on es posava tot el que el grup recaptava amb els seus cants. El jove que portava la cistella, subjecta a dalt de tot d’un pal, no calia que cantés. El cor d’en Narcís cap a les nou del vespre ja es retirava, però n’hi havia d’altres que cantaven de nit. Hi havia més cors, com el de La Papelera, format només per bascos i dirigits pel mestre Zabaleta, o el de La Joventut, del mestre Joan Estalella.

 

Programa de festes de Pasqua de 1947

El premi per als cantaires, a les cases de pagès, acostumava a ser ous, però gairebé tothom donava cèntims. Els grups més informals tenien el mal costum que si no se  sentien prou ben pagats, agafaven entre tots el corró de la masia i l’empenyien fins al rec. Després, la feina era del pagès, que se les veia de tots colors per treure’l de l’aigua. Moltes vegades eren obsequiats amb un bon porró de vi per refrescar les castigades goles.

Després de fer aquest recorregut per les cases, l’endemà, després de missa, els cors més formals es concentraven a la plaça per oferir un concert de caramelles. Amb els guanys obtinguts, els joves anaven, el dilluns de la segona Pasqua, a fer un bon àpat al costat de l’ermita de Bruguers i els ous s’aprofitaven per fer mones o crema.

(Extret del llibre El Prat pagès. Col·lecció de textos locals núm. 5)

El document que us presentem aquest mes data de 1947. Es tracta d'un programa de festes on s'anunciava el concurs de caramelles. El concurs de caramelles, en ple franquisme, tenia lloc a la plaza del Caudillo, l'actual plaça de la Vila. Forma part del fons municipal del Prat, sèrie Festes i tradicions

El document del mes: La dona i el moviment associatiu pratenc

Actualment la participació de la dona en el teixit associatiu pratenc és força important, però no sempre ha estat així. El sistema familiar burgès que dominava la major part dels segles XIX i XX  relegava la dona a l’àmbit domèstic, exaltant la seva maternitat i els seu valors com a cuidadora de la llar i la família.

Algunes dones, en especial durant la República, es van iniciar en activitats que, en una societat com la pratenca, havien estat reservades al homes. Aquestes dones, malgrat les opinions contràries, van fer esport, es van dedicar a l’art i van participar en molt altres camps, tot i que finalment acabaven abandonant aquestes activitats un cop es casaven.  

Pel que fa al paper de la dona en el moviment associatiu pratenc, va ser gairebé inexistent. La seva participació acostumava a ser passiva i es limitava sovint a gaudir dels espectacles i dels actes que s'organitzen, com a mera espectadora.

Les corals van ser fonamentalment masculines i només l'Orfeó Pratenc es va formar com a grup mixt. Del conjunt del període republicà en destaca, com a fet més novedós la participació, per primer cop, de les dones a les juntes directives, encara que s'ha de dir que aquest fet només es va donar en dues associacions: l'Ateneo Cultural (1937) i els Amigos de México (1938).

Pel que fa al teatre, només a partir de la Segona República les dones pratenques s'incorporen als quadres escènics, perquè abans les actius es contractaven  fora i solien ser professionals. Amb alguna excepció, es trigarà a poder veure sobre l'escena homes i dones del poble actuant conjuntament en una obra.

El document que mostrem aquest mes pertany a una de les primeres associacions que va admetre dones: La Sociedad Cultural Recreativa Ibis (1934-1936). La societat Ibis va ser la primera societat pratenca que va admetre les dones com a socis de ple dret. Els homes hi podien formar part com a socis des dels divuit anys, mentre que les dones ho podien ser a partir dels quinze. Aquesta diferència d'edat podia estar justificada per les necessitats del grup teatral que pensava constituir l'entitat, ja que, com hem comentat anteriorment, un dels principals problemes dels quadres escènics locals era aconseguir actrius sense haver de contractar professionals. D'altra banda, encara costava molt aconseguir que les dones, marginades tradicionalment de la vida pública, accedissin a participar-hi activament, per reticències personals o del seu entorn.

Malgrat el fet d'admetre dones, els carrers de la Junta, amb alguna excepció, estaven reservats exclusivament als homes més grans de vint-i-tres anys. Aquesta discriminació es justificava tot dient que les dones:

"tendrán los mismos derechos y deberes que los hombres pero estarán relevadas de desempeñar los cargos de Presidente, Vicepresidente, Secretario y Contador, por las molestias que ocasionan y en atención a su sexo".

És a dir, podien accedir a les vocalies o als càrrecs relacionats amb la Biblioteca però quedaven excloses dels càrrecs de poder.

A la pràctica el número de dones sòcies de l'Ibis devia de ser molt baix, tal i com ho confirmarien algunes mesures que va prendre la societat: des d'un principi, les dones, encara que no fossin sòcies podien participar de les activitats si anàvem acompanyades d'un dels socis, i més tard,  l'agost de 1936, es va prendre la decisió que per temps il·limitat les dones no cotitzessin.

Les circumstàncies del moment van condicionar la curta vida de la societat Ibis, que va estar activa poc més de dos anys. Amb tot, representà una aportació qualitativa molt important a la societat pratenca. L'Ibis va tenir un caràcter mixt, incorporant per primer cop al Prat dones com a socis.

(Extret del llibre Associacionisme i cultura en una societat en transformació. El Prat de Llobregat 1910-1960, de Marga Gómez Inglada)

En el document del mes, el president de la Sociedad Cultural Recreativa Ibis, sol·licita autorització per a la celebració d'una junta general extraordinària. 

Forma part de la sèrie Associacions Culturals del fons documental municipal del Prat.

El document del mes: La defensa de la població civil

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) es va convertir en un camp de proves per a una nova forma de fer la guerra, la dels atacs aeris, que s'havien iniciat durant la I Guerra Mundial. Ciutats com Guernica, Lleida, Barcelona o Granollers, són tristos exemples dels efectes devastadors de les bombes i de la poca efectivitat de les escasses defenses antiaèries, que deixaven la població civil a la mercè de l'enemic.

El Prat, que concentrava al seu territori la major part de l'activitat aèria catalana, era un objectiu militar de primer ordre. A això cal afegir el fet que les dues grans fàbriques locals produïen material armamentista. Poc després de l'inici de la guerra, les autoritats militars donaven consignes a la població civil per tal d'evitar oferir punts d'orientació als pilots enemics, malgrat les instruccions que es repetiran al llarg dels mesos, el Prat va patir diversos atacs aeris amb pèrdues humanes.

El juny de 1937, davant l'amenaça dels bombardejos, la Generalitat de Catalunya constitueix la Junta de Defensa passiva de Catalunya, on s'acabarien integrant les juntes locals de defensa passiva. La seva funció serà coordinar el que ja s'havia començat a fer en molts municipis: consignes a la població civil, refugis antiaeris etc.


El document del mes, datat l'octubre de 1936, forma part de la sèrie Junta local de defensa passiva.