Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exposicions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exposicions. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de juny del 2016

Cartells de la Guerra Civil al Cèntric

Durant la Guerra Civil, per tal d’arribar més fàcilment a la població, l’art va adoptar mitjans com el cartellisme i la fotografia. 



Els autors dels primers cartells, fets en aquest període, eren professionals de la il·lustració que feien feines comercials, i més endavant s’uniran professionals de les arts gràfiques, la pintura mural, la decoració, la fotografia, etc...


El cartellisme, al servei del govern, partits i sindicats, es va convertir en una eina de propaganda molt efectiva. Els missatges passen a ser més visuals i amb menys text demanant suport al front, lluitar contra el feixisme, protecció de la indústria i l’agricultura, compromís amb les dones, normes sanitàries, la crida a l'allistament, la invocació a la solidaritat, etc.

La mostra, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Cèntric  fins el dia 11 de juny, ofereix una selecció de 40 cartells originals dels que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya, i que corresponen al període de la Guerra Civil. 

L’exposició vol apropar al ciutadà de la Catalunya d'avui, l’impacte i la memòria d'unes imatges que són el testimoni d'aquest conflicte bèl∙lic on el cartellisme va assolir una gran protagonisme com a eina de propaganda i sensibilització d’una població que vivia en estat de guerra. 

L’exposició presenta, entre d'altres, treballs de reconeguts cartellistes com ara Carles Fontserè, Josep Subirats, Lorenzo Goñi, Martí Bas.

Cartells com 'Unió és força', de Jaume Solà, 'Assassins!', de Lleó Arnau, o 'Llibertat!', amb el pagès que aixeca una falç evocant el 'Cant dels Segadors', de Carles Fontserè, són les icones més perdurables del moment. 
El cartell de Pere Català Pic 'Aixafem el feixisme', que amb l’espardenya calciga una creu gammada, sintetitza els objectius propagandístics republicans. 

dimarts, 1 de març del 2016

Connexions. Espais singulars (1950-1970)

El passat 19 de febrer es va inaugurar l'exposició Connexions. Espais singulars (1950-1970). L'exposició ens vol explicar com als anys cinquanta el Prat havia exhaurit la disponibilitat d'habitatges en un moment en què començava amb força un moviment migratori cap a les zones més industrials. Al Prat les respostes a aquestes necessitats van sorgir des de diferents àmbits (empresarial, col·lectiu, oficial) donant lloc a diferents tipologies constructives i creant espais singulars.



Des de finals dels anys cinquanta, la industrialització de l’entorn metropolità de Barcelona i les desigualtats en el desenvolupament econòmic de l’Estat, van motivar l’inici d’importants fluxos migratoris.

Catalunya va ser receptora de l’arribada massiva de famílies senceres procedents de les zones més desfavorides, sobretot d’Andalusia, Extremadura i Múrcia. Aquest flux migratori s’incrementà durant la dècada dels anys seixanta i bona part dels setanta. Aquest moviment demogràfic, a més, incidí decisivament en l’anomenat baby boom dels seixanta, protagonitzat per parelles que, un cop estabilitzada la seva situació econòmica, començaren a tenir descendència.

En el cas del Prat, el procés migratori s’inicià en aquest moment, però tingué el seu punt més àlgid en la dècada dels setanta.

Anys             Població                 Immigració
1940            8.755                     92
1950            10.038                   190
1955            11.286                   290
1960            14.091                   511
1965            20.123                   1.868
1970            36.346                   2.110

1975            51.058                   2.223

El Prat de finals dels anys cinquanta havia arribat al límit del sòl urbanitzat i no disposava d’habitatges suficients per acollir la població nouvinguda que s’hi volia instal·lar. De manera provisional, algunes famílies rellogaren habitacions i d’altres ocuparen els pocs espais de lloguer disponibles. També hi havia, reconegudes oficialment, 5 cases d’hostes, 4 fondes i 1 posada (segons dades del padró d’activitats de l’any 1960), tot i que hi havia altres habitatges que feien aquestes funcions sense estar legalitzats. Altres persones optaren per solucions més dramàtiques com ara l’ocupació de l’antiga masia de can Peixo Vell, propietat de RENFE.


El problema de la manca d’habitatges no va ser exclusiu del Prat. A Barcelona i a les grans ciutats, les autoritats franquistes no van ser capaces de solucionar de manera eficient el problema. Per això, moltes famílies es van veure abocades a viure en situacions extremes, sota ponts o en barraques d’autoconstrucció. Aquest seria el cas del barraquisme de Montjuïc, el camp de la Bota o el turó de la Peira. Quan, finalment, les autoritats van intentar resoldre la problemàtica, era tard i les solucions sovint amagaven altres interessos, alguns d’ells directament especulatius, i provocaren desplaçaments forçats de les famílies.


En el cas del Prat, a manca d’una resposta oficial, es buscaren solucions des de l’àmbit privat, impulsades per les dues grans empreses de la ciutat, La Seda de Barcelona i La Papelera Española, que van construir un conjunt d’habitatges per als seus treballadors. En altres casos van ser els mateixos treballadors, majoritàriament del sector industrial, que es van organitzar per edificar de manera cooperativa. Aquest és el cas dels pisos de la Cooperativa Obrera de Viviendas i de la Cooperativa de Viviendas La Unión Téxtil.



La resposta oficial arribà als anys seixanta, però per resoldre la problemàtica de Barcelona i eliminar la mala imatge que donaven les barraques en una ciutat que volia ser moderna. Amb aquest condicionant, va néixer el barri de Sant Cosme.


Un cas especial és el del barri de Les Palmeres, sorgit d’una iniciativa oficial i executat amb recursos privats. L’Obra Sindical del Hogar facilitava els solars, situats en una finca propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i els adjudicataris s’havien de fer càrrec de les obres seguint els plànols oficials. La presència de l’aeroport i diversos problemes legals van deixar les construccions en una situació d’irregularitat administrativa.

Tots aquests habitatges es van acollir al règim de protecció oficial, que amb la denominació d’habitatge de renda limitada, oferia avantatges fiscals. Aquest règim tenia altres condicionants, com ara que els pisos no es podien vendre fins passats vint anys.