dimarts, 18 de desembre de 2012

Mites i realitats a l'entorn de l'ermita de Sant Pau


Els antecedents històrics sobre l’estudi de l’ermita de Sant Pau del Prat s'han de vincular a les recerques documentals dutes a terme pel Dr. Jaume Codina Vilà. A la seva extensa producció historiogràfica sobre els pobles dèltics del Llobregat, el Dr. Codina va vincular l’ermita o capella de Sant Pau al primer embrió de la formació del Prat, arran del procés d'independència promogut pels pratencs del sector de la Ribera.  D'aquests estudis ens han arribat diverses mencions que parlen d'una ermita, una capella o un mas, dedicats a Sant Pau i que, un cop desapareguda, es manté la referència a la mujada o al camp de Sant Pau.

L'ermita de Sant Pau era sufragària de la parròquia de Sant Boi. La dependència religiosa feia que, encara que s'hi poguessin dir misses, els sagraments, com ara el bateig o el sepeli, no es podien celebrar a l'ermita i calia anar a la parròquia. Això comportava desplaçaments de la població al llarg de tot l'any a mercè de les inclemències del temps i, el que també és molt important, els pagaments corresponents (delmes, primícies, arrendaments,etc) a Sant Boi.
En general, les ermites sufragànies han estat oblidades perquè  el seu origen cal vincular-lo a un moment puntual de la nostra història, més que no pas a un agrupament religiós fix. Estan relacionades amb poblacions, per força petites, que aprofitaven les oportunitats que oferia el terreny per colonitzar unes peces de terres noves, malgrat les condicions pèssimes que aquests colons havien de patir, ja siguin malalties o esforços provocats per la rompuda de terres per al  conreu. En el cas del Prat, a més, el Llobregat, amb cada riuada, aportava més sediment, marcant un ventall o etapa cronològica, en el que cada avinguda significava un pas més en la nostra història. Un procés marcat per les dificultats de l’època i en què els habitants deltaics van patir de valent, superant les adversitats ambientals, per poder viure en la nova terra.
Sant Boi, a causa de la pressió eclesiàstica i a l’enfortiment dels propietaris santboians, va anar ocupant les noves terres que s’anaven guanyant amb les crescudes del riu. Al segle XII, l'assecament del terreny va permetre l'estabilitat del poblament a aquesta part de l'actual Ribera. Amb tot, el Riu Mort, com era coneguda aquesta zona, de vegades renaixia i l'agua s'emportava les noves edificacions i tornava a aportar sediments.

L'ermita de Sant Pau
La primera menció explícita a l’ermita de Sant Pau és de l’any 1143. Abans, probablement, Sant Pau és present als documents que ens parlen de Santa Maria de Castelldefels i les seves capelles, al 972. La documentació existent del segle XII es refereix a s. Pauli de Prato, al lloc dit Llanera o Prat de Sant Boi, sense especificar de quina mena d'assentament o edificació es tracta. Probablement, el seu origen té més a veure amb un mas, que podia ser a finals del segle XIII el Mas Godai, localitzat a l’Albereda, que ens ha arribat com un paratge natural i fossilitzat entre els límits actuals entre Sant Boi i el Prat.
La primera referència com capella de Sant Pau és del 1371, sempre sufragària de Sant Boi, i es manté fins al primer quart del segle XV. La pressió de les parròquies del Baix Llobregat, i sobretot de la de Sant Boi va fer que entorn a la capella s’aglutinessin diferents masos, que apareixen a la documentació com el Veïnat de Sant Pau.
Una referència documental de l'any 1414 deixa constància de la mort de l'ermità de Sant Pau. Es tracta d'un inventari de béns de la capella de Sant Pau fet per Antoni Rull, donat o ermita de la mateixa, i on hi consta que posseïa taula, escudelles i una cullera per menjar.

Les visites pastorals com a font i els registres notarials
Les visites pastorals i els registres notarials són una important font documental per a la recerca històrica. En un país on s'anava al notari per aixecar testimoni de qualsevol cosa (capítols matrimonials, vendes, testaments, préstecs, etc), els registres notarials recullen tota mena d'informació. La dificultat que presenten els arxius notarials és arribar a conèixer la totalitat de la informació que contenen i els municipis als que pertany, donat que la documentació s'organitza pel nom dels notaris.
Les visites pastorals es feien amb la finalitat de controlar i dirigir l'actuació dels clergues per tal de mantenir la dependència al bisbat de Barcelona. Una part important de les visites consistia en els interrogatoris als notables de cada parròquia, al clergat i als grups de parroquians per separat, per conèixer l’estat dels edificis de culte i les seves possessions. També es preguntava sobre les capelles i ermites que depenien de cada parròquia,
Els registres de visites pastorals efectuades a les parròquies del Baix Llobregat per part de l’anomenat patriarca Sapera (Francesc Climent) durant el seu bisbat a la diòcesi de Barcelona (1410-1415 i 1420-1430) recullen l'existència de la capella de Sant Pau. 

Al 1508 trobem una altra referència a l’ermita de Sant Pau, en el lloc dit Prat, sufragària de Sant Boi.  Es tracta de la visita pastoral a la parròquia, sota el rectorat de mossèn Antoni Gibert i consta a la documentació d'aquest període com “In parte dicta lo Prat”. Aquests registres ens aporten informació de gran valor sobre l’ermita de Sant Pau. Sabem que li calia reparacions a la teulada i a les portes. A dins hi havia una campana no gaire grossa, amb la qual el donat o ermità sonava les hores. L’església posseïa un sol altar amb ciris i una imatge de Sant Pau pintada: “pallio lineo depicto cum ymagine Sancti Pauli”. El donat vivia a una casa adjunta. Al 1511 l’ermita de Sant Pau estava encara sense reparar, però dos anys més tard, la visita fa constar que tenia un estat acceptable.

Més interessant és encara la referència entorn als anys 1584-86, quan es documenta un altar amb un retaule pintat de la imatge de Sant Pau, i on s'hi feia una missa matinal els diumenges.

Sant Pau i la independència parroquial
L’ermita de Sant Pau va configurar una nova manera de pensar dels habitants de la Ribera del Prat o la Marina de Sant Boi: és l’incipient acte d’independència de la vila de Sant Boi, tan allunyada i poc preocupada per l’estat dels seus terrenys i dels seus pobladors, una terra que oferia gran quantitat de beneficis pels delmes i primícies que s'hi obtenien.
La reivindicació d'una parròquia pròpia i independent va ser possible gràcies a la unió per part dels riberencs del Prat. Aquesta és la simbiosi d’una comunitat formada pels habitants de l’antic Prat de Sant Boi, en front de la llunyana església parroquial de Sant Boi i la impracticable Santa Eulàlia de Provençana.

La capella de Sant Pau, és documentada fins a la nova consagració de l’església de Sant Pere i Sant Pau del Prat al 1554. A partir d’aquest poder eclesiàstic nou, Sant Pau com a centre de culte, quedarà oblidat i ens endinsen, en una època en què la documentació fa referència al Camp de Sant Pau, manifestant la propietat eclesiàstica d’aquests terrenys. Cal destacar que als anys 1584-1586 encara apareix en la documentació que a la capella hi havia la imatge de Sant Pau pintada a l’altar.

Els Amell, el grans propietaris barcelonins que posseïen el Camp de Sant Pau,  van col·laborar a l'erecció de l’església de Sant Pere i Sant Pau de la vila del Prat, atorgant dues mujades de terra  per a la seva construcció. La família Amell també va intentar reconstruir de nou l’ermita de Sant Pau al 1661. El Dr. Jaume Codina ens comentà aquest fet:
En 1661 hubo un inicio de reedificación de la derruída ermita de San Pablo, de la que la gente se llevaba la piedra. Parece ser, sin embargo, que no se hizo nada en tal sentido y los cimientos quedaron enterrados bajo sucesivas avenidas del río. El lugar se llamaba –y aún hoy es conocido con tal nombre por algunas personas- Camp de Sant Pau”.
Des d’aquesta data fins al primer quart del segle XVIII, el terreny on s'havia allotjat l’ermita serà conegut com Camp de Sant Pau, però les desamortitzacions eclesiàstiques provocaren que a la meitat del segle XVIII i fins a inicis del segle XIX es canviï la denominació per la Mujada de Sant Pau.
On era l'ermita

L’ermita situada possiblement entre el límit entre Sant Boi i El Prat, marcaria l’encreuament entre l’antic camí de Sant Boi al Prat amb l’antic camí del Prat a Viladecans. És en aquest encreuament, on s'hi podrien trobar les escasses restes arqueològiques de l’ermita de Sant Pau. Però caldrà recordar què, possiblement, els fonaments estarien formats per pedra portada de les canteres del Garraf-Ordal, com la majoria de construccions de la vila de Sant Boi, però que l’edificació de la capella es troba documentada a partir de la tala d’arbres de l’albereda de les proximitats.
Segles de riuades i la manca de materials per a la construcció de les edificacions veïnes haurien acabat de condemnar a l'oblit les restes de l'ermita. La descoberta de noves fonts documentals podrien oferir una nova llum a la recerca.


Marga Gómez. Historiadora i arxivera
Jordi Ramos. Historiador i arqueòleg

dimarts, 27 de novembre de 2012

En Joan Marimon s'excusa per a no poder assistir a la sessió de cinema amateur.

Com a complement a l'exposició "El cinema amateur del Prat", s'ha organitzat el cicle"L'autor i la seva obra"que ens acosta a diferents autors i pel·lícules en un diàleg entre els creadors amateurs i els realitzadors actuals. El passat 20 de novembre la sessió  va estar dedicada a "¿Por qué jugáis con nosotros?" i "Lemmings" de Joan Marimon i Juanma Palma.

En Joan no hi va poder assistir, però d'alguna manera va ser-hi present.

Aquí teniu el video que ens va enviar. 

video


Us deixem també una altra pel·lícula d'ambdós autors: Hematoxilina, 20 segons (1977)


També us recomanem que visiteu el bloc Pactar amb el gat

divendres, 16 de novembre de 2012

El Super 8 s'ha tornat poètic


Rebo per correu electrònic les còpies de dues pel·lícules que Juanma Palma i jo mateix varem filmar fa poc més de 35 anys i me n'adono del que han envellit. Com si m’haguessin acompanyat durant el pas del temps. La lentitud de la narració, els simbolismes, les faltes de subtilesa, les modernitats de les que més o menys presumíem fan avui joc amb el meu rostre amb les arrugues corresponents. 


Però passat el primer esglai m’ho miro amb més intenció. No són ben bé les mateixes pel·lícules. D’entrada, no serà possible veure-les amb la còpia nova, acabada de sonoritzar, amb un projector competent de Super 8 i amb el públic d’amics àvid de visionar una pel·liculeta desconeguda en la què han participat. Avui aquests curtmetratges són material d’arxiu, unes peces més de la cadena de la història del cinema del Prat –això sí, d’un dels moments més efervescents, potser cap al final d’aquell procés-. Avui, a finals del 2012, seran contemplades amb uns colors transformats per l’avanç de la línia de temps i pels diferents processos de transferències i digitalitzacions. Els colors més clars s’han apoderat del global, en especial el verd, que ha guanyat la batalla als altres (això ho dono per bo), la definició s’ha perdut, el so s’ha degradat, la velocitat no és l’apropiada. La fragilitat i vulnerabilitat del Super 8, sense negatiu –sense còpia de seguretat, que diríem avui- condueix a visionats sorpresa per als propis autors.
I, malgrat, malgrat tot… Un fort sentiment de nostàlgia s’apodera de l’espectador. Perquè resulta que per la seva intensa transmutació el Super 8 s’ha tornat d’una altra dimensió. Ja no pot agafar categoria de documental perquè els espais mai no van ser com ara es veuen, i a la ficció s’hi afegeix una dosi inesperada de fantasia.
Fantasia, vet aquí el gènere definitivament triomfador. Fins i tot un curtmetratge de viatges al Loira o d’extracció d’àrids s’han tornat avui de gènere fantàstic. Dit en altres paraules, el Super 8 s’ha tornat poètic. Igual com les velles fotografies on s’hi ha dipositat el pas del temps en forma de color groc, la metamorfosi del Super 8 ha estat tan greu com benvinguda. Nostàlgia d’una època en la que la pel·lícula n’és només una pista, no pas un fidel record. Res més poètic que el que no ha existit mai. Res més poètic que allò que no hi ha forma de veure bé.
I de nou malgrat tot… Si vull recordar qui sóc, més enllà de repassar els currículums, de preguntar als meus amics o de deconstruir el que he fet i el que no he fet en tots aquests anys, o de lliurar-me a la psicoanàlisi, crec que he de tornar a aquestes primeres pel·lícules. En elles ja hi és tot: un cert sentit tràgic, un toc de fantasia, un humor entre anglès i català de poble, l’excèntrica voluntat d’experimentar, un naïve inevitable, una dosi dissimulada de narcisisme.
La transfiguració no ha afectat l’essència, potser al contrari, en manifesta més clarament la puresa.

                                      Joan Marimón
Realitzador, guionista i professor.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Infinites veus entre l'art i la història


En el marc de les activitats de la Festa Major d'enguany, la Sala d'art Josep Bages acull l'exposició Pinzellades d'història. Històries des del fons d'art que planteja un recorregut per la història del Prat a través del fons d'art municipal, una col·lecció que s'ha anat conformant al llarg dels anys i que des del 2011 es troba en un dipòsit de l'Arxiu municipal.
L'exposició es conforma en nou àmbits significatius de la història del Prat que es poden explicar a partir d'algunes obres del fons i alguns projectes produïts recentment per artistes pratencs a partir de les convocatòries de La Capsa] i el Centre d'Art Torre Muntadas, oferint múltiples lectures a partir d'un interessant display expositiu realitzat per ferranElOtro i Mariona Moncunill.

Pensant en l'exposició em ve al cap una frase que vaig sentir no fa gaire: "Tot arxiu constitueix per ell mateix un relat. Un relat d'infinites paraules, d'infinites imatges, d'infinites veus". Amb aquestes paraules iniciava una conferència, ara fa un any, el prestigiós arxiver Joan Boada al Seminari Internacional Polítiques d'Arxiu organitzat per la Universitat de Girona[1]. Infinites veus.
Jo no sóc historiador, ni tan sols de l'art, per tant no parlo des  d'una trajectòria d'estudi disciplinari ni tan sols d'un seriós procés de recerca al voltant del que suposa un arxiu per a la construcció d'un relat històric. Però tinc la ferma sensació, més aviat m'atreviria a dir que sé, que la història no és una, única, verdadera i indivisible. La història es construeix i es desmunta en funció de necessitats ideològiques, destacant certs fets i amagant-ne uns altres per legitimar aquells relats que reforcen, justifiquen certes accions.
No cal mirar massa lluny per comprovar-ho: recentment hem tingut notòries picabaralles polítiques entre el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat que demostren la importància que té la imposició d'un o un altre relat segons interessa. Tot plegat és força evident. El que potser no és tant evident és quin paper té l'art en tot plegat.
No és pas una novetat posar l'art al servei d'explicar la història, de fet estic convençut que és un binomi completament indissoluble. No crec que ningú de nosaltres pugui pensar en cap període o fet històric sense associar-lo immediatament amb una o vàries imatges, la gran majoria d'elles provinents del món de l'art. Podríem dir aleshores que l'art ha estat l'encarregat de donar cos, forma, a la història, creant imaginaris que conformen i legitimen el propi relat. La sospita aleshores gira cap a aquestes imatges i podríem pensar que qui les controla també controla els relats. Heus aquí un dels grans poders de l'art.
Joan Fontcuberta, un dels artistes més significatius de l'art català contemporani, i que per molta o poca casualitat, compartí tarima amb el citat Joan Boada en el mateix seminari d'ara fa un any a Girona, ha basat tota la seva producció artística i intel·lectual a reflexionar sobre aquest meravellós, i alhora perillós, poder de l'art. Fontcuberta insisteix permanentment, a les seves obres, a posar de manifest el poder manipulador de les imatges i com aquestes són capaces de re-configurar qualsevol història.
Així doncs podem veure que  l'art és alhora una eina imprescindible per entendre, per imaginar, la història i, paradoxalment, també és a la vegada una poderosa eina de manipulació. El que cal aleshores és mirar a través de les obres, veure no tan sols què expliquen, sinó qui ho explica i des d'on ho explica. Cal entendre perquè aquestes imatges, i no unes altres, conformen el relat i quan i perquè van ser escollides. No ens enganyem, cap obra d'art, cap, parla per si sola.
L'interès que aquesta exposició planteja és precisament aquesta possibilitat que atorga a les persones que la visiten: decidir quin relat n'extreuen. I ho fa oferint lectures múltiples que qüestionen o reforcen les relacions entre cada una de les peces que la conformen amb el relat històric per mitjà de documents, fitxes tècniques i comentaris del context. D'aquesta manera les 234 donacions, 20 adquisicions, 12 dipòsits, 4 regals institucionals i 4 obres d'orígens desconeguts que conformen el fons d'art es transformen al fi en infinites veus.
Lluc Mayol. 
Membre de l'Associació d'Amics de l'art del Prat i 
Coordinador d'/UNZIP Arts Visuals al Prat

[1]    http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/2288

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Club de lectura de novel·la històrica: "La ciudad de los prodigios"

El viatge evolutiu a partir de la Barcelona de les exposicions universals de 1888 i 1929, que ens presenta el barceloní Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, ens endinsa en un passeig imaginari per la història contemporània. Suculentes pàgines amb ironia i crítica referides a un monstre de ciutat, que malgrat tot, enamora i dóna ensurts, però també oportunitats. Hi són presents els estaments de la societat d’una gran ciutat, a partir d'un jove humil que es converteix en un home influent en una societat que veia créixer el seu destí a partir dels capritxos dels grans esdeveniments.



L'obra d'Eduardo Mendoza
El títol original de la seva primera obra va ser Los soldados de Cataluña, però la censura franquista el va fer canviar per La verdad sobre el caso Savolta el 1975, que va llançar a la fama a Eduardo Mendoza. El sistema utilitzat de joc entre els discursos i estils narratius d’aquesta obra, després de la mort del dictador Franco, li va fer guanyar el Premi de la Crítica. Un any més tard, publicà El misterio de la cripta embrujada, consolidant-se amb el seu to parodista i un àcid sentit de l’humor, mantingut fins a la publicació de Sin noticias de Gurb (1991). Però, va ser el 1986, amb La ciudad de los prodigios, que li va fer guanyar la gran popularitat i es va considerar com una de les millors novel•les dels últims temps. Inserida dins del panorama literari, quan Barcelona feia el gran salt i presentació al món amb els Jocs Olímpics, més enllà de la valoració de la crítica, la novel•la sap interessar als diferents crítics i lectors. Des de 1992 fins a l’actualitat, amb una consolidació en la narrativa espanyola, només El año del diluvio (1992) i Una comedia ligera (1996), serien les novel•les que viatjarien a una ciutat que no és Barcelona.
Continuant aquest mimetisme de joc entre els diferents personatges es presentaren La aventura del tocador de señoras (2001), amb un maníac detectiu, i El último trayecto de Horacio Dos (2002) amb la història irònica d'una expedició espacial. La Barcelona posterior a la transició, com a escenari, és ben present a Mauricio o las elecciones primarias (2006). Una incursió amb la seva germana, Cristina, a través de la guia Barcelona modernista (1989) i una peça de teatre en llengua catalana anomenada Restauració (1990) li van aportar la fermesa i l’esplendor d’un escriptor amb gran contingut. El 2010 amb Riña de gatos. Madrid 1936 en un ambient previ a la Guerra Civil espanyola li va valdre el Premi Planeta. Actualment, ha sortit a la llum El enredo de la bolsa o la vida amb la caricatura d’un detectiu boig amb accions o aventures esperpèntiques combinant en el mateix plat la sàtira, la paròdia i, com no, l’humor.


La ciudad de los prodigios
Del mestissatge literari a la realitat-ficció, provocant un desconcert al lector, ens relata la història escrita per uns, memoritzada i amb errors per uns altres i varis, com Eduardo Mendoza, que l’inventen. La ciudad de los prodigios podria ésser, o no, una novel•la picaresca. La Barcelona, com a ciutat orgànica i canviant, marca el camí de la remodelació de la Ciutadella buscant el reconeixement internacional el 1888, amb històries recollides de la memòria col•lectiva. El joc amb el lector i aquest, amb l’intent o no de trobar la veritat històrica, amb unes pàgines que ens transporten a una ficció però també a l’humor i a la crítica. La història sempre ha estat així, dubtar sempre de la realitat ben present en el compendi minuciós pel món imaginari, sense oblidar aquell sentiment d’arqueòleg de poder descobrir llibres que ens aportin coses noves.
La parodia de l’anarquisme a l’Estat espanyol, canviant els noms, inventant personatges i apropar-se del present al passat, no pretén trobar la raó o la veritat sinó divertir buscant-la. Amb la intenció de fer un entreteniment cercant la realitat, que no és el més important, sinó gaudir del procés. Una burgesia agressiva que havia optat pel liberalisme amb un projecte de ciutat d’una gran urbs, topa amb l’anarquisme d’acció directa i els seus temuts atemptats.
Els esdeveniments de l’últim terç del segle XIX, la Setmana Tràgica de 1909, la Primera Guerra Mundial amb una Barcelona grisa i crítica i la dictadura de Primo de Rivera, fa traslladar el lector als convulsius moments d’una societat estèril, però sobretot d’una ciutat que viu de si mateixa.
Amb un tractament policíac i suspens aconsegueix enganxar el lector amb una novel•la entretinguda i rigorosa o estricta en el temps. Amb un límit de temps entre 1888 al 1929 fent un repàs de fets històrics, mescla exquisidament ficció i història. Aquest enllaç entre personatge real i històric arriba al lector a no distingir entre autenticitat i fantasia. Una prova al lector per valorar la seva saviesa, desídia o ignorància, però sobretot com a joc divertit.

Jordi Ramos Ruiz
Arqueòleg i historiador


dimarts, 31 de juliol de 2012

El cinema amateur del Prat

El moviment del cinema amateur pratenc constitueix una de les experiències culturals més interessants de la història pratenca recent. Al mateix temps, cal destacar l'alt nivell assolit per alguns dels autors, que van veure distingit el seu treball amb importants premis, i que situen el moviment amateur pratenc en un alt nivell pel que fa al conjunt de cinema realitzat per autors no professionals a Catalunya.
  

En els anys trenta del segle XX van començar a sorgir arreu del món agrupacions i clubs de cinema amateur. A Catalunya, el moviment amateur girà entorn del Centre Excursionista de Catalunya, institució centenària fundada el 1876. El 1932 va organitzar el primer concurs dedicat a aquest cinema i, com a resultat de l'èxit assolit, es va crear la Secció de cinema amateur del CEC. Fora de Barcelona, fins al juliol de 1936, hi havia grups de cinema amateur a Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Reus, Manresa, Badalona i Vic.

Tot el moviment cinematogràfic amateur, com tants d'altres, va quedar estroncat per la Guerra Civil. La recuperació posterior va ser lenta, entre d'altres motius, per les dificultats econòmiques pròpies de la postguerra, la desaparició o la retirada d'alguns dels noms més destacats i el control a què estaven sotmeses les activitats culturals i associatives. A aquesta difícil situació cal afegir l'inici de la Guerra Mundial que va dificultar, encara més, l'obtenció dels materials per a la realització de les pel·lícules

Així, fins el 1943 no es van reiniciar els concursos nacionals i fins el 1947 els internacionals. Als anys cinquanta el moviment es reactiva de manera significativa a partir de la introducció de nous formats i nous equips tècnics. El cinema amateur, amb la introducció del format domèstic, en 8 mm i súper 8,  va adquirir un gran desenvolupament a finals dels anys seixanta i setanta del segle XX en els nuclis propers a les grans ciutats.


El cinema amateur al Prat s'inicia molt més tard que a d'altres ciutats. Els primers cineastes es van agrupar a l'entorn de l'Agrupación Artístico Literària Cervantes. L'any 1949, la entitat va organitzar una primera sessió de cinema amateur amb la projecció de diverses pel·lícules de reconegut prestigi i, poc després creà una secció pròpia

El moviment amateur al Prat es pot situar entre 1949, amb la creació de la Secció,  i el 1986 quan es va celebrar el darrer concurs. L'any 1990 es va estrenar Peraustrínia 2004, el primer llargmetratge d'animació en català i en el qual van participar molts dels components del cinema amateur. Aquest film, a banda d'altres valors reconeguts en premis com el Sant Jordi de cinematografia, es pot considerar com l'epíleg del moviment amateur pratenc.

L'any 1994, l'Ajuntament del Prat, a través de l'Arxiu municipal, va dur a terme una campanya de recuperació del material cinematogràfic realitzat pels autors amateurs pratencs. Gairebé dues-centes pel·lícules d'una quarantena d'autors, es van copiar i incorporar com a fons de cinema amateur a l'Arxiu municipal. També s'edità un llibre sobre la història del cinema amateur que incorporava les fitxes de totes les pel·lícules recuperades, s'edita en format VHS Prat documental de Jordi Bringué i s'organitzaren diverses taules rodones amb autors, actors i especialistes.

Des de llavors, han passat prou anys perquè siguin moltes les noves generacions que desconeixen la importància i la qualitat del cinema amateur pratenc. Al mateix temps, moltes d'aquestes persones, s'han incorporat a l'ús de les tecnologies digitals i alguns s'han iniciat en diferents àmbits de la creació audiovisual.


És per això que hem preparat un seguit d'activitats que s'inicien amb una exposició, que s'inaugurarà el proper 20 de setembre al Cèntric, i que continuarà, en paral·lel, amb projeccions, diàlegs, xerrades, etc. Podreu seguir tota la informació a través de la pàgina web de Patrimoni cultural i la resta de mitjans de comunicació i xarxes socials municipals.

dimarts, 5 de juny de 2012

Taller gastronòmic i presentació del llibre "La cuina romana. Per descobrir i practicar"


Josep Maria Solias i Juana María Huélamo.
Editorial Farell.  Col·lecció Rebost i Cuina, 5
ISBN: 978-84-92811-29-8

La cuina del mon romà va anar evolucionant des de la senzillesa dels plats propis d’un poble de pastors i pagesos fins a crear la primera gastronomia sofisticada d’Occident. Roma, amb un Imperi que anava de l’Atlàntic a l’Índic i dels deserts als boscos germànics, va poder disposar d’un fons de rebost extremadament variat, integrant a la seva gastronomia els productes de tot el món conegut.

La base del primitiu menjar romà era l’associació vegetal coneguda com a tríada mediterrània: el blat, l’olivera i la vinya. El productes que se n’extreien eren diversos i no exclusivament alimentaris: per exemple l’oli servia, a més de per menjar, com a mitjà d’il·luminació i com a medicina. Del blat (i dels altres cereals) no tan sols se’n feia pa, sinó també begudes o altres preparats alimentaris i se n’aprofitava la palla per a altres usos. De la vinya, a més de vi, també se n’obtenia vinagre, confitures i se’n consumia el raïm o les panses. 

Però la cuina i la gastronomia romana no s’aturen, tan sols, en aquests ingredients. La romana, és una cuina rica i equilibrada en la qual intervenien tots els productes que es trobaven a l’abast; alguns de més senzills i d’altres de més complicats, depenent de les possibilitats econòmiques del comensal.

“La cuina romana per descobrir i practicar” descobreix tot un món gairebé desconegut per a la major part de la gent. En les seves 143 pàgines, s’apunten 56 receptes dividides en múltiples apartats.


Inauguració de l'exposició Rubricatum al Prat, 2005

Els seus autors, el doctor Josep Maria Solias i l’arqueòloga Juana María Huélamo, tots dos membres fundadors de KuanUm, empresa dedicada a reviure el passat mitjançant els cinc sentits, conviden al lector a “convertir la seva cuina en el millor museu del món, que les vitrines siguin els plats i que les peces del museu ens entrin no tan sols per la vista, sinó, també, per l’olfacte i el gust. Benvinguts, benvingudes, al veritable museu postmodern: el de casa nostra...”

Sense cap dubte, “la pràctica culinària permetrà als lectors del llibre no tan sols conèixer, sinó també disposar de les bases per experimentar i compartir una part de la vida privada dels nostres avantpassats, tot convertint la història en una experiència sensorial única”.

Presentació i taller de La cuina romana. Per descobrir i practicar
a la llibreria La Rambla, Tarragona
El proper dia 21 de juny al Cèntric, espai cultural es durà a terme la presentació d’aquest llibre acompanyada de la confecció compartida d’un plat romà en directe, que els participants podran degustar.


Josep Maria Solias i Juana María Huélamo

dijous, 24 de maig de 2012

Club de lectura de novel•la històrica: “Capità de mar i guerra” de Patrick O’Brian




Capitán de navío y guerra (en castellà) o Capità de mar i guerra (en català) són els títols que s'han donat a la traducció de la novel·la escrita per Patrick O’Brian (1914-2000) Master & Commander (1970). Aquesta obra és la primera de la sèrie coneguda com a Aubrey-Maturin, un conjunt de vint novel·les protagonitzades pel capità Jack Aubrey i el metge Stephen Maturin, l'acció de les quals transcorre durant l’inici del segle XIX. Els afeccionats al cinema ja deuen haver endevinat que aquesta obra és la que ha donat nom a la pel·lícula homònima protagonitzada per Russell Crowe, en el paper de Jack Aubrey, l'any 2003. De fet, però, qui hagi estat lector de la novel·la i espectador de la pel·lícula es deu haver adonat que no expliquen la mateixa història, ja que la pel·lícula es basa principalment en la novel·la The Far Side of the World (1984), la número 10 de la sèrie.

Aquesta novel·la i, de fet, tota la sèrie de novel·les que l'acompanyen corresponen a un gènere literari que ha tingut èxit a la Gran Bretanya des de fa dècades: la novel·la històrica que narra els fets protagonitzats per la marina britànica durant el període en què la Royal Navy dominà tots els oceans i que  troba els seus orígens en altres escriptors com Jane Austen i C.S. Forester, aquest darrer conegut especialment per les gestes del capità Hornblower.

El lector d’aquest tipus d’obres pot tenir una certa dificultat a causa de la terminologia marítima, tant nàutica com naval, que el pot arribar a desorientar. Si bé no hi apareixen imatges que el podrien ajudar a situar ràpidament el lloc o la peça del vaixell que se cita, tenim la sort que la traducció incorpora un glossari al final. D’altra banda, l’autor utilitza la ignorància en el tema naval del metge Maturin, perquè sigui instruït per un dels sotsoficials; així, tant Maturin com el lector aprenen d’una manera ràpida i senzilla la terminologia específica dels vaixells emprada per la gent de mar.

L’obra no només pot seduir el lector anglès, interessat en les gestes de la Royal Navy, sinó que el lector català hi pot trobar tota una sèrie de detalls que l'acosten als fets que es relaten, no només pel fet que Maturin sigui mig català i per les explicacions que dóna a Aubrey sobre el català i Catalunya, sinó perquè els enemics d’Anglaterra en aquest moment i contra qui lluita Jack Aubrey, són Espanya i França. La seva missió és atacar i capturar els vaixells de guerra espanyols i les embarcacions mercants catalanes. Un altre aspecte que ajuda a augmentar el nostre interès és l’escenari del conflicte. En bona part, en aquesta primera obra, ens trobem navegant davant les costes de la Mediterrània occidental: el Cap de Creus, Palamós, Palafrugell, Barcelona, el Delta de l’Ebre, València, el Cap de la Nau, Moraira… i en el centre de tota aquesta activitat hi tenim Maó, la base naval de l'HMS Sophie.



Marcel Pujol i Hamelink
Arqueòleg i historiador

divendres, 11 de maig de 2012

Cooperativa Obrera de Viviendas



Per al moviment cooperatiu català, Cooperativa Obrera de Viviendas és una de les cooperatives més singulars de Catalunya.

Orígens: Cooperativa Obrera de Viviendas (COV) es va fundar el 1962 a causa de la impossibilitat de moltes famílies d'accedir a un habitatge digne. L'any 1964 van finalitzar el primer bloc i el 1965 el següent, fins a arribar a construir més de 1.000 habitatges. Així solucionaren el greu problema d’habitatges de l’època. En les assemblees generals, van començar a sorgir necessitats noves, com per exemple en l'educació (en un temps en què mancaven places públiques). Es va aprovar, la creació d'un parvulari que va donar lloc a l'escola Ramón y Cajal, introductora de la pedagogia activa al Prat. A partir d'aquí, van desenvolupar un pla estratègic: van editar una revista de formació cooperativa, un esplai i una casa de colònies (que encara existeix), i una escola per a adults. Van ser tan importants les sinergies que van generar que van donar lloc a associacions polititzades de joves (Juventud Unida Pratense), escola de futurs polítics en democràcia.

Durant els anys 60 i 70, les persones amb alguna discapacitat psíquica i física vivien en total marginació socieconòmica. A petició d'alguns socis, es va crear una associació per a disminuïts psíquics que va arribar a ser el precedent de les posteriors polítiques socials de l'Ajuntament en democràcia. A més, es va crear una cooperativa industrial per a disminuïts físics que va generar diversos llocs de treball i que es va convertir en modèlica en l'àmbit estatal.

Des del punt de vista econòmic, el moment de major auge es va produir entre el final dels 60 i l'inici dels 70, en què la COV va arribar a ocupar més de 140 persones i va disposar d'una secció d'obres, un taller de fusteria,  a més de professors, administratius, etc. Es va crear un grup cooperatiu en el qual hi havia una mútua, una caixa de crèdit i diverses botigues de consum.

Present: després de detectar les necessitats de les generacions noves (de fills i de néts de socis), Cooperativa va tornar a la construcció i  va inaugurar un bloc nou el 2009. Aquest edifici disposa de totes les prestacions modernes i ambientals que es requereixen actualment. D'altra banda, Cooperativa està estudiant la possibilitat de dur a terme noves obres al Prat Sud i al Prat Nord. Des de fa dècades, la COV està oferint serveis de rehabilitació d’obres i neteja.

Un dels principis del cooperativisme és fomentar-lo; per a això, es va crear, el 2008, FestaFira, pionera en el món cooperativista, que serveix per dinamitzar noves possibilitats laborals. Aquestes activitats han conduït a fer que el Departament de Treball de la Generalitat nomenés el Prat de Llobregat com a Territori Excel·lent d'Economia Cooperativa, un pla pilot d’incentivació laboral per a les cooperatives. La COV ha rebut, també, el Premi Ciutat del Prat 2012.

Futur: Cooperativa Obrera de Viviendas vol dur a la pràctica el cooperativisme integral; és a dir, la possibilitat d'oferir diversos serveis comunitaris més enllà de l'habitatge,  però per a això cal la participació de tots els socis i sòcies i d'aquelles persones que estiguin interessades en el món cooperativista. Per aquesta raó, s’han obert diversos canals de participació  (Associació Coop de Cap) i grups de discussió, només així podrem decidir quina Cooperativa Obrera de Viviendas volem per al s. XXI
.
Xavier Padullés
Cooperativa Obrera de Viviendas


divendres, 4 de maig de 2012

Itineraris històrics

CICLE EL PRAT OCULT


El Prat nocturn. Setembre 2011

L'Arxiu municipal, des de l'any 2001, organitza activitats per divulgar la història i el patrimoni documental i material de la ciutat del Prat. La major part d'aquestes activitats estan adreçades a les escoles i centres de formació de persones adultes, i estan pensades per treballar-les en grup.

Les activitats són variades i van des de tallers (Conèixer la història del Prat, Vine a conèixer l'Arxiu, Anem a investigar, Juguem a investigar) fins a visites comentades a exposicions de temàtica històrica, que s'acompanyen de dossiers didàctics per treballar a la sala o a l'aula. Aquestes activitats s'han fet extensives a entitats i altres grups i col·lectius organitzats.


Juguem a investigar
Conèixer la història del Prat

Una de les activitats, que té una gran demanda i molta acceptació dels escolars i el professorat, és l'itinerari urbà.  Aquesta activitat, pensada especialment per als alumnes de primària però que s'adapta a qualsevol nivell formatiu, pretén donar a conèixer els orígens històrics del Prat i com es va formar el nucli urbà. L'itinerari comença a la plaça de la Vila, on es visita i s'explica l'interior de l'Ajuntament. Continua amb un breu recorregut per altres edificis i carrers emblemàtics de la ciutat. L'explicació es fa al carrer i s'aprofita cada edifici per explicar el creixement urbà de la ciutat, així com els aspectes històrics més rellevants.

Feia temps que hi havia la idea de fer un itinerari pensat expressament per a un públic jove i adult. Aquest projecte es va materialitzar coincidint amb la Festa Major de 2011. El reclam va ser fer una proposta centrada en aspectes més anecdòtics de la història del Prat, i fent èmfasi en aspectes "foscos", sense perdre el referent del rigor històric.
L'itinerari, amb el nom d'"El Prat ocult" s'inicià a la plaça de la Vila i s'acabà a Torre Balcells.

La gran acceptació que va tenir aquesta activitat ens va portar a plantejar la possibilitat d'ampliar la proposta. Així va néixer el cicle "El Prat ocult", amb la voluntat de donar a conèixer diferents aspectes de la història del Prat.

Aquest cicle està format per quatre itineraris monogràfics, la suma dels quals en dóna la visió de conjunt. Aquests itineraris estan pensats com una activitat lúdica, en horari festiu, i hi poden participar públics de totes les edats.  Els tres primers itineraris, que es fan tres diumenges al matí, tractaran els orígens del nucli urbà, la industrialització i l'obrerisme, i l'agricultura i el territori. El quart itinerari, que recull l'esperit de l'activitat de l'any passat, es farà en horari nocturn, abans de la Festa Major. El cicle, organitzat per l'Arxiu municipal, compta amb la col·laboració de l'arqueòleg Jordi Ramos, que difon el patrimoni a través de les xarxes socials i  el Prat Ràdio. No us perdeu el seu bloc, Lannarie.

Tot i que és interessant participar en tot el cicle, cada itinerari està pensant de manera individual, per tal que, si us en perdeu algun, pugueu seguir participant a la resta. Per a tots aquells que vàreu fer l'itinerari nocturn de l'any passat, sapigueu que, aquest any, la ruta serà diferent i carregada de sorpreses.

L'objectiu final és arribar a tenir uns coneixements bàsics sobre els aspectes més importants de la història del Prat en un ambient lúdic i participatiu. Com a recomanacions generals, només cal que hi poseu ganes, que porteu calçat còmode i, per al tercer itinerari, que hi vingueu amb bicicleta.

Us anirem recordant, puntualment, cada sortida i podeu tenir-ne més informació al web de patrimoni i a la resta de mitjans d'informació municipal.


Itineraris programats dins del Cicle "El Prat ocult":

§     22 d'abril: La Casa de la Vila i els orígens del Prat urbà

Coincidint amb la celebració del Dia del Municipi, aquest primer itinerari repassa els orígens del nucli urbà del Prat i fa un recorregut per alguns dels carrers i edificis més emblemàtics del Prat més antic. L'itinerari inclou una visita comentada a la Casa de la Vila.

§     6 de maig: El Prat obrer

Aquest itinerari fa un recorregut pels orígens industrials del Prat i les dues fàbriques més emblemàtiques: La Seda de Barcelona i La Papelera Española, així com pels polígons industrials; pels espais de memòria, el naixement de l'obrerisme i el moviment sindicalista; per la problemàtica de la ciutat per acollir nous habitants i les solucions per construir habitatges dignes, amb l'exemple de la Cooperativa Obrera de Viviendas i de les construccions vinculades a les fàbriques, com els pisos de La Papelera i les cases de La Seda.

§     27 de maig:  El territori i el Prat agrícola

Els eixos temàtics d'aquest itinerari són: la formació del territori i el protagonisme del riu, les dificultats per a l'establiment humà, la barca i els terraplens de defensa, l'agricultura tradicional i la transformació del s. XIX, i les masies com a model de producció i l'actual parc agrari. L'activitat es farà amb bicicleta i es recomana inscripció prèvia.

§     27 de setembre: El Prat nocturn

Segona trobada nocturna. Aquest itinerari se centra en un recorregut nocturn a l'entorn de la història del Prat i farà èmfasi en aspectes "foscos". Durant l'itinerari s'explicaran històries misterioses, reals o llegendes, que envolten a la ciutat.


dimecres, 18 d’abril de 2012

PARAULES DIVINES, L’ESCRIPTURA DE L’EGIPTE FARAÒNIC



Inscripció jeroglífica a la part posterior de l’estàtua del “sotsdirector
 del tresor” Pentaur. El textos demanen als déus Osiris i Horus,
fill d’Isis, tot un seguit d’ofrenes per al difunt. Museu Egipci de Barcelona


Els antics egipcis consideraven la seva escriptura com un regal dels déus i s'hi referien amb l’expresió medu netxer, "paraules divines". Efectivament, es tractava de veritables signes màgics, regal del déu Thot, sobirà del temps i creador del calendari, un déu inventor de l'escriptura, les llengües i la paraula, a més de tot allò relacionat amb les ciències i les lletres. Juntament amb Thot, la seva esposa, anomenada Seshat, era considerada, entre d'altres atribucions, com la "senyora de l’escriptura".
 

La dama Taherud davant el déu Re-Horactes.
Fragment d’estela funerària. Museu Egipci de Barcelona

         L’escriptura jeroglífica es documenta cap al 3.200 aC i va ser utilitzada durant tota l’època faraònica, especialment en inscripcions monumentals i funeràries. Representacions de déus, éssers humans, animals, plantes i objectes de tot tipus poden identificar-se entre els signes que componen les paraules. Simultàniament als jeroglífics, els egipcis van redactar els seus textos amb un tipus d’escriptura més adient per a la composició de documents de caràcter més “profà”; es tracta de l’escriptura hieràtica, una simplificació gràfica dels ben delineats jeroglífics. A partir del segle VII aC, l’escriptura demòtica comportarà una estilització més extrema dels signes originals, amb els quals pràcticament es perd la relació visual.

Detall de la inscripció biogràfica del
 “governador del Sud” i “director de
les caravanes” Herkhuf.
 Tombes dels nobles, Assuan

          D’aquesta manera, els diferents tipus d’escriptura foren utilitzats àmpliament en tots els àmbits de la societat faraònica. Des de detallats registres administratius que especificaven les quantitats de productes obtinguts en diferents àrees productives i la seva distribució, fins a relats mitològics redactats sobre les parets de temples, tombes o papirs, passant per tot tipus de textos de caràcter privat, composicions literàries, escrits científics o decrets reials, són incomptables els testimonis que permeten arribar a un coneixement ampli i profund de l’antic Egipte.


Després de la desaparició de la civilització faraònica, la llengua egípcia, gradualment, va deixar d’utilitzar-se. Gràcies al treball iniciat pel savi francès J. F. Champollion, qui l'any 1822 va publicar els primers resultats relatius al desxiframent de l’escriptura jeroglífica, una part important del llegat de la terra del Nil fou recuperada després de molts segles d’ignorància i oblit.

Luis Manuel Gonzálvez Ortega.
 Egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.