El Super 8 s'ha tornat poètic

Rebo per correu electrònic les còpies de dues pel·lícules que Juanma Palma i jo mateix varem filmar fa poc més de 35 anys i me n'adono del que han envellit. Com si m’haguessin acompanyat durant el pas del temps. La lentitud de la narració, els simbolismes, les faltes de subtilesa, les modernitats de les que més o menys presumíem fan avui joc amb el meu rostre amb les arrugues corresponents. 

Però passat el primer esglai m’ho miro amb més intenció. No són ben bé les mateixes pel·lícules. D’entrada, no serà possible veure-les amb la còpia nova, acabada de sonoritzar, amb un projector competent de Super 8 i amb el públic d’amics àvid de visionar una pel·liculeta desconeguda en la què han participat. Avui aquests curtmetratges són material d’arxiu, unes peces més de la cadena de la història del cinema del Prat –això sí, d’un dels moments més efervescents, potser cap al final d’aquell procés-. Avui, a finals del 2012, seran contemplades amb uns colors transformats per l’avanç de la línia de temps i pels diferents processos de transferències i digitalitzacions. Els colors més clars s’han apoderat del global, en especial el verd, que ha guanyat la batalla als altres (això ho dono per bo), la definició s’ha perdut, el so s’ha degradat, la velocitat no és l’apropiada. La fragilitat i vulnerabilitat del Super 8, sense negatiu –sense còpia de seguretat, que diríem avui- condueix a visionats sorpresa per als propis autors.

I, malgrat, malgrat tot… Un fort sentiment de nostàlgia s’apodera de l’espectador. Perquè resulta que per la seva intensa transmutació el Super 8 s’ha tornat d’una altra dimensió. Ja no pot agafar categoria de documental perquè els espais mai no van ser com ara es veuen, i a la ficció s’hi afegeix una dosi inesperada de fantasia.

Fantasia, vet aquí el gènere definitivament triomfador. Fins i tot un curtmetratge de viatges al Loira o d’extracció d’àrids s’han tornat avui de gènere fantàstic. Dit en altres paraules, el Super 8 s’ha tornat poètic. Igual com les velles fotografies on s’hi ha dipositat el pas del temps en forma de color groc, la metamorfosi del Super 8 ha estat tan greu com benvinguda. Nostàlgia d’una època en la que la pel·lícula n’és només una pista, no pas un fidel record. Res més poètic que el que no ha existit mai. Res més poètic que allò que no hi ha forma de veure bé.

I de nou malgrat tot… Si vull recordar qui sóc, més enllà de repassar els currículums, de preguntar als meus amics o de deconstruir el que he fet i el que no he fet en tots aquests anys, o de lliurar-me a la psicoanàlisi, crec que he de tornar a aquestes primeres pel·lícules. En elles ja hi és tot: un cert sentit tràgic, un toc de fantasia, un humor entre anglès i català de poble, l’excèntrica voluntat d’experimentar, un naïve inevitable, una dosi dissimulada de narcisisme.

La transfiguració no ha afectat l’essència, potser al contrari, en manifesta més clarament la puresa.

                                      Joan Marimón
Realitzador, guionista i professor.