dilluns, 22 d’octubre del 2012

Infinites veus entre l'art i la història


En el marc de les activitats de la Festa Major d'enguany, la Sala d'art Josep Bages acull l'exposició Pinzellades d'història. Històries des del fons d'art que planteja un recorregut per la història del Prat a través del fons d'art municipal, una col·lecció que s'ha anat conformant al llarg dels anys i que des del 2011 es troba en un dipòsit de l'Arxiu municipal.
L'exposició es conforma en nou àmbits significatius de la història del Prat que es poden explicar a partir d'algunes obres del fons i alguns projectes produïts recentment per artistes pratencs a partir de les convocatòries de La Capsa] i el Centre d'Art Torre Muntadas, oferint múltiples lectures a partir d'un interessant display expositiu realitzat per ferranElOtro i Mariona Moncunill.

Pensant en l'exposició em ve al cap una frase que vaig sentir no fa gaire: "Tot arxiu constitueix per ell mateix un relat. Un relat d'infinites paraules, d'infinites imatges, d'infinites veus". Amb aquestes paraules iniciava una conferència, ara fa un any, el prestigiós arxiver Joan Boada al Seminari Internacional Polítiques d'Arxiu organitzat per la Universitat de Girona[1]. Infinites veus.
Jo no sóc historiador, ni tan sols de l'art, per tant no parlo des  d'una trajectòria d'estudi disciplinari ni tan sols d'un seriós procés de recerca al voltant del que suposa un arxiu per a la construcció d'un relat històric. Però tinc la ferma sensació, més aviat m'atreviria a dir que sé, que la història no és una, única, verdadera i indivisible. La història es construeix i es desmunta en funció de necessitats ideològiques, destacant certs fets i amagant-ne uns altres per legitimar aquells relats que reforcen, justifiquen certes accions.
No cal mirar massa lluny per comprovar-ho: recentment hem tingut notòries picabaralles polítiques entre el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat que demostren la importància que té la imposició d'un o un altre relat segons interessa. Tot plegat és força evident. El que potser no és tant evident és quin paper té l'art en tot plegat.
No és pas una novetat posar l'art al servei d'explicar la història, de fet estic convençut que és un binomi completament indissoluble. No crec que ningú de nosaltres pugui pensar en cap període o fet històric sense associar-lo immediatament amb una o vàries imatges, la gran majoria d'elles provinents del món de l'art. Podríem dir aleshores que l'art ha estat l'encarregat de donar cos, forma, a la història, creant imaginaris que conformen i legitimen el propi relat. La sospita aleshores gira cap a aquestes imatges i podríem pensar que qui les controla també controla els relats. Heus aquí un dels grans poders de l'art.
Joan Fontcuberta, un dels artistes més significatius de l'art català contemporani, i que per molta o poca casualitat, compartí tarima amb el citat Joan Boada en el mateix seminari d'ara fa un any a Girona, ha basat tota la seva producció artística i intel·lectual a reflexionar sobre aquest meravellós, i alhora perillós, poder de l'art. Fontcuberta insisteix permanentment, a les seves obres, a posar de manifest el poder manipulador de les imatges i com aquestes són capaces de re-configurar qualsevol història.
Així doncs podem veure que  l'art és alhora una eina imprescindible per entendre, per imaginar, la història i, paradoxalment, també és a la vegada una poderosa eina de manipulació. El que cal aleshores és mirar a través de les obres, veure no tan sols què expliquen, sinó qui ho explica i des d'on ho explica. Cal entendre perquè aquestes imatges, i no unes altres, conformen el relat i quan i perquè van ser escollides. No ens enganyem, cap obra d'art, cap, parla per si sola.
L'interès que aquesta exposició planteja és precisament aquesta possibilitat que atorga a les persones que la visiten: decidir quin relat n'extreuen. I ho fa oferint lectures múltiples que qüestionen o reforcen les relacions entre cada una de les peces que la conformen amb el relat històric per mitjà de documents, fitxes tècniques i comentaris del context. D'aquesta manera les 234 donacions, 20 adquisicions, 12 dipòsits, 4 regals institucionals i 4 obres d'orígens desconeguts que conformen el fons d'art es transformen al fi en infinites veus.
Lluc Mayol. 
Membre de l'Associació d'Amics de l'art del Prat i 
Coordinador d'/UNZIP Arts Visuals al Prat

[1]    http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/2288

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada