En el marc de les
activitats de la Festa Major d'enguany, la Sala d'art Josep Bages acull
l'exposició Pinzellades d'història. Històries des del fons d'art que planteja un recorregut per
la història del Prat a través del fons d'art municipal, una col·lecció que s'ha
anat conformant al llarg dels anys i que des del 2011 es troba en un dipòsit de
l'Arxiu municipal.
L'exposició es conforma
en nou àmbits significatius de la història del Prat que es poden explicar a
partir d'algunes obres del fons i alguns projectes produïts recentment per
artistes pratencs a partir de les convocatòries de La Capsa] i el Centre d'Art
Torre Muntadas, oferint múltiples lectures a partir d'un interessant display
expositiu realitzat per ferranElOtro i Mariona Moncunill.
Pensant en
l'exposició em ve al cap una frase que vaig sentir no fa gaire: "Tot arxiu
constitueix per ell mateix un relat. Un relat d'infinites paraules, d'infinites
imatges, d'infinites veus". Amb aquestes paraules iniciava una
conferència, ara fa un any, el prestigiós arxiver Joan Boada al Seminari
Internacional Polítiques d'Arxiu organitzat per la Universitat de Girona[1]. Infinites veus.
Jo no sóc
historiador, ni tan sols de l'art, per tant no parlo des d'una trajectòria d'estudi disciplinari ni tan
sols d'un seriós procés de recerca al voltant del que suposa un arxiu per a la
construcció d'un relat històric. Però tinc la ferma sensació, més aviat
m'atreviria a dir que sé, que la història no és una, única, verdadera i
indivisible. La història es construeix i es desmunta en funció de necessitats
ideològiques, destacant certs fets i amagant-ne uns altres per legitimar
aquells relats que reforcen, justifiquen certes accions.
No cal mirar
massa lluny per comprovar-ho: recentment hem tingut notòries picabaralles
polítiques entre el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat que demostren
la importància que té la imposició d'un o un altre relat segons interessa. Tot
plegat és força evident. El que potser no és tant evident és quin paper té
l'art en tot plegat.
No és pas una
novetat posar l'art al servei d'explicar la història, de fet estic convençut
que és un binomi completament indissoluble. No crec que ningú de nosaltres
pugui pensar en cap període o fet històric sense associar-lo immediatament amb
una o vàries imatges, la gran majoria d'elles provinents del món de l'art.
Podríem dir aleshores que l'art ha estat l'encarregat de donar cos, forma, a la
història, creant imaginaris que conformen i legitimen el propi relat. La
sospita aleshores gira cap a aquestes imatges i podríem pensar que qui les
controla també controla els relats. Heus aquí un dels grans poders de l'art.
Joan Fontcuberta,
un dels artistes més significatius de l'art català contemporani, i que per
molta o poca casualitat, compartí tarima amb el citat Joan Boada en el mateix
seminari d'ara fa un any a Girona, ha basat tota la seva producció artística i
intel·lectual a reflexionar sobre aquest meravellós, i alhora perillós, poder
de l'art. Fontcuberta insisteix permanentment, a les seves obres, a posar de
manifest el poder manipulador de les imatges i com aquestes són capaces de
re-configurar qualsevol història.
Així doncs podem
veure que l'art és alhora una eina
imprescindible per entendre, per imaginar, la història i, paradoxalment, també
és a la vegada una poderosa eina de manipulació. El que cal aleshores és mirar
a través de les obres, veure no tan sols què expliquen, sinó qui ho explica i
des d'on ho explica. Cal entendre perquè aquestes imatges, i no unes altres,
conformen el relat i quan i perquè van ser escollides. No ens enganyem, cap
obra d'art, cap, parla per si sola.
L'interès que
aquesta exposició planteja és precisament aquesta possibilitat que atorga a les
persones que la visiten: decidir quin relat n'extreuen. I ho fa oferint
lectures múltiples que qüestionen o reforcen les relacions entre cada una de
les peces que la conformen amb el relat històric per mitjà de documents, fitxes
tècniques i comentaris del context. D'aquesta manera les 234 donacions, 20
adquisicions, 12 dipòsits, 4 regals institucionals i 4 obres d'orígens
desconeguts que conformen el fons d'art es transformen al fi en infinites veus.
Lluc Mayol.
Membre de l'Associació d'Amics de l'art del Prat i
Coordinador
d'/UNZIP Arts Visuals al Prat
[1]
http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/2288
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada