El viatge evolutiu a partir de la Barcelona de les exposicions universals de 1888 i 1929, que ens presenta el barceloní Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, ens endinsa en un passeig imaginari per la història contemporània. Suculentes pàgines amb ironia i crítica referides a un monstre de ciutat, que malgrat tot, enamora i dóna ensurts, però també oportunitats. Hi són presents els estaments de la societat d’una gran ciutat, a partir d'un jove humil que es converteix en un home influent en una societat que veia créixer el seu destí a partir dels capritxos dels grans esdeveniments.
L'obra d'Eduardo Mendoza
El títol original de la seva primera obra va ser Los soldados de Cataluña, però la censura franquista el va fer canviar per La verdad sobre el caso Savolta el 1975, que va llançar a la fama a Eduardo Mendoza. El sistema utilitzat de joc entre els discursos i estils narratius d’aquesta obra, després de la mort del dictador Franco, li va fer guanyar el Premi de la Crítica. Un any més tard, publicà El misterio de la cripta embrujada, consolidant-se amb el seu to parodista i un àcid sentit de l’humor, mantingut fins a la publicació de Sin noticias de Gurb (1991). Però, va ser el 1986, amb La ciudad de los prodigios, que li va fer guanyar la gran popularitat i es va considerar com una de les millors novel•les dels últims temps. Inserida dins del panorama literari, quan Barcelona feia el gran salt i presentació al món amb els Jocs Olímpics, més enllà de la valoració de la crítica, la novel•la sap interessar als diferents crítics i lectors. Des de 1992 fins a l’actualitat, amb una consolidació en la narrativa espanyola, només El año del diluvio (1992) i Una comedia ligera (1996), serien les novel•les que viatjarien a una ciutat que no és Barcelona.
Continuant aquest mimetisme de joc entre els diferents personatges es presentaren La aventura del tocador de señoras (2001), amb un maníac detectiu, i El último trayecto de Horacio Dos (2002) amb la història irònica d'una expedició espacial. La Barcelona posterior a la transició, com a escenari, és ben present a Mauricio o las elecciones primarias (2006). Una incursió amb la seva germana, Cristina, a través de la guia Barcelona modernista (1989) i una peça de teatre en llengua catalana anomenada Restauració (1990) li van aportar la fermesa i l’esplendor d’un escriptor amb gran contingut. El 2010 amb Riña de gatos. Madrid 1936 en un ambient previ a la Guerra Civil espanyola li va valdre el Premi Planeta. Actualment, ha sortit a la llum El enredo de la bolsa o la vida amb la caricatura d’un detectiu boig amb accions o aventures esperpèntiques combinant en el mateix plat la sàtira, la paròdia i, com no, l’humor.
La ciudad de los prodigios
Del mestissatge literari a la realitat-ficció, provocant un desconcert al lector, ens relata la història escrita per uns, memoritzada i amb errors per uns altres i varis, com Eduardo Mendoza, que l’inventen. La ciudad de los prodigios podria ésser, o no, una novel•la picaresca. La Barcelona, com a ciutat orgànica i canviant, marca el camí de la remodelació de la Ciutadella buscant el reconeixement internacional el 1888, amb històries recollides de la memòria col•lectiva. El joc amb el lector i aquest, amb l’intent o no de trobar la veritat històrica, amb unes pàgines que ens transporten a una ficció però també a l’humor i a la crítica. La història sempre ha estat així, dubtar sempre de la realitat ben present en el compendi minuciós pel món imaginari, sense oblidar aquell sentiment d’arqueòleg de poder descobrir llibres que ens aportin coses noves.
La parodia de l’anarquisme a l’Estat espanyol, canviant els noms, inventant personatges i apropar-se del present al passat, no pretén trobar la raó o la veritat sinó divertir buscant-la. Amb la intenció de fer un entreteniment cercant la realitat, que no és el més important, sinó gaudir del procés. Una burgesia agressiva que havia optat pel liberalisme amb un projecte de ciutat d’una gran urbs, topa amb l’anarquisme d’acció directa i els seus temuts atemptats.
Els esdeveniments de l’últim terç del segle XIX, la Setmana Tràgica de 1909, la Primera Guerra Mundial amb una Barcelona grisa i crítica i la dictadura de Primo de Rivera, fa traslladar el lector als convulsius moments d’una societat estèril, però sobretot d’una ciutat que viu de si mateixa.
Amb un tractament policíac i suspens aconsegueix enganxar el lector amb una novel•la entretinguda i rigorosa o estricta en el temps. Amb un límit de temps entre 1888 al 1929 fent un repàs de fets històrics, mescla exquisidament ficció i història. Aquest enllaç entre personatge real i històric arriba al lector a no distingir entre autenticitat i fantasia. Una prova al lector per valorar la seva saviesa, desídia o ignorància, però sobretot com a joc divertit.
L'obra d'Eduardo Mendoza
El títol original de la seva primera obra va ser Los soldados de Cataluña, però la censura franquista el va fer canviar per La verdad sobre el caso Savolta el 1975, que va llançar a la fama a Eduardo Mendoza. El sistema utilitzat de joc entre els discursos i estils narratius d’aquesta obra, després de la mort del dictador Franco, li va fer guanyar el Premi de la Crítica. Un any més tard, publicà El misterio de la cripta embrujada, consolidant-se amb el seu to parodista i un àcid sentit de l’humor, mantingut fins a la publicació de Sin noticias de Gurb (1991). Però, va ser el 1986, amb La ciudad de los prodigios, que li va fer guanyar la gran popularitat i es va considerar com una de les millors novel•les dels últims temps. Inserida dins del panorama literari, quan Barcelona feia el gran salt i presentació al món amb els Jocs Olímpics, més enllà de la valoració de la crítica, la novel•la sap interessar als diferents crítics i lectors. Des de 1992 fins a l’actualitat, amb una consolidació en la narrativa espanyola, només El año del diluvio (1992) i Una comedia ligera (1996), serien les novel•les que viatjarien a una ciutat que no és Barcelona.
Continuant aquest mimetisme de joc entre els diferents personatges es presentaren La aventura del tocador de señoras (2001), amb un maníac detectiu, i El último trayecto de Horacio Dos (2002) amb la història irònica d'una expedició espacial. La Barcelona posterior a la transició, com a escenari, és ben present a Mauricio o las elecciones primarias (2006). Una incursió amb la seva germana, Cristina, a través de la guia Barcelona modernista (1989) i una peça de teatre en llengua catalana anomenada Restauració (1990) li van aportar la fermesa i l’esplendor d’un escriptor amb gran contingut. El 2010 amb Riña de gatos. Madrid 1936 en un ambient previ a la Guerra Civil espanyola li va valdre el Premi Planeta. Actualment, ha sortit a la llum El enredo de la bolsa o la vida amb la caricatura d’un detectiu boig amb accions o aventures esperpèntiques combinant en el mateix plat la sàtira, la paròdia i, com no, l’humor.
La ciudad de los prodigios
Del mestissatge literari a la realitat-ficció, provocant un desconcert al lector, ens relata la història escrita per uns, memoritzada i amb errors per uns altres i varis, com Eduardo Mendoza, que l’inventen. La ciudad de los prodigios podria ésser, o no, una novel•la picaresca. La Barcelona, com a ciutat orgànica i canviant, marca el camí de la remodelació de la Ciutadella buscant el reconeixement internacional el 1888, amb històries recollides de la memòria col•lectiva. El joc amb el lector i aquest, amb l’intent o no de trobar la veritat històrica, amb unes pàgines que ens transporten a una ficció però també a l’humor i a la crítica. La història sempre ha estat així, dubtar sempre de la realitat ben present en el compendi minuciós pel món imaginari, sense oblidar aquell sentiment d’arqueòleg de poder descobrir llibres que ens aportin coses noves.
La parodia de l’anarquisme a l’Estat espanyol, canviant els noms, inventant personatges i apropar-se del present al passat, no pretén trobar la raó o la veritat sinó divertir buscant-la. Amb la intenció de fer un entreteniment cercant la realitat, que no és el més important, sinó gaudir del procés. Una burgesia agressiva que havia optat pel liberalisme amb un projecte de ciutat d’una gran urbs, topa amb l’anarquisme d’acció directa i els seus temuts atemptats.
Els esdeveniments de l’últim terç del segle XIX, la Setmana Tràgica de 1909, la Primera Guerra Mundial amb una Barcelona grisa i crítica i la dictadura de Primo de Rivera, fa traslladar el lector als convulsius moments d’una societat estèril, però sobretot d’una ciutat que viu de si mateixa.
Amb un tractament policíac i suspens aconsegueix enganxar el lector amb una novel•la entretinguda i rigorosa o estricta en el temps. Amb un límit de temps entre 1888 al 1929 fent un repàs de fets històrics, mescla exquisidament ficció i història. Aquest enllaç entre personatge real i històric arriba al lector a no distingir entre autenticitat i fantasia. Una prova al lector per valorar la seva saviesa, desídia o ignorància, però sobretot com a joc divertit.
Jordi Ramos Ruiz
Arqueòleg i historiador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada