divendres, 13 de desembre de 2013

El pollastre raça Prat

"El desembre era el més per excel·lència dels pollastres raça Prat, coneguts popularment com a pota blava.

Totes les cases de pagès, i fins i tot a les cases del poble que tenien prou espai al pati, en criaven. L’aviram s’alimentava amb tot el que sobrava de la casa i ordi, blat, blat de moro picat, fulles de verdures, etc. A més, com que tenien prou espai per bellugar-se, menjaven de tot el que arreplegaven per terra i que era viu  (les gallines sempre han estat carnívores), i fins i tot s’havia de vigilar que no enxampessin algun ou dels seus propis nius.

Tradicionalment, els homes s’havien fet càrrec del bestiar gros, mentre que els animals de plomes anaven a càrrec de les dones. Els pota blava sempre han estat una raça molt ferotge, així que, per evitar que fessin malbé els ous o que es barallessin entre ells, era costum retallar una mica el bec als exemplars més agressius.


L’aviram es criava per a la casa, però sempre n’hi havia de més per fer els regals de Nadal o per vendre. A Barcelona, les parades dels pagesos es posaven, pels vols de Nadal, a la Rambla de Catalunya, on els exemplars del Prat es podien vendre a preus força elevats. De tot l’aviram, l’animal més preuat era el capó. La senyora Álvarez, portava els pollets a les cases i, a canvi, s’emportava un o dos animals, els que li semblaven més macos. A la seva granja, hi treballaven noies que venien de Castella, de Sòria, i que ella mateixa escollia, ensenyava i controlava. Algunes es van casar amb nois del Prat i s’hi van quedar. A part dels pollets que repartia personalment, la senyora Álvarez tenia contractades unes dones que portaven uns cistells plens de pollets que duien a vendre al Prat, a Gavà, a Viladecans, etc.


Els pollastres es menjaven per Nadal, però si en una casa n’hi havia tot l’any, en menjaven quan calia."  (Extret de El Prat pagès pàg. 71-72 Col·lecció de textos locals. Ajuntament del Prat de llobregat. 2005)

La Ricarda, la casa de vidre

"La Ricarda, la casa de vidre" , una proposta documental per donar a conèixer la Casa Gomis del Prat de Llobregat.

Al Prat de Llobregat, envoltada de pins i a pocs metres del mar, tenim una de les joies més representatives de l'arquitectura racionalista a Catalunya: la casa Gomis –també coneguda com casa La Ricarda-.

Amb l'objectiu de donar a conèixer aquest patrimoni arquitectònic únic, la seva història -vinculada als moviments d'avantguarda cultural- i la figura del seu arquitecte, Antoni Bonet Castellana, va sorgir  fa ja més d'un any el projecte documental "La Ricarda, la casa de vidre".


Per  fer realitat el projecte i aconseguir el finançament necessari, hem llençat  una campanya per aconseguir fons mitjançant el micromecenatge a la plataforma web Verkami.

Hem aconseguit 96 mecenes que ja donen suport al projecte, però encara ens fan falta molts més.

Ens ajudeu a fer-ho possible? Fins el 24 de desembre podeu convertir-vos en mecenes del projecte!

Xavier Garcia i Albert Murillo –Sense of Motion-
Directors de "La Ricarda, la casa de vidre"



dimarts, 26 de novembre de 2013

Nou itinerari al web mòbil del Prat Ocult

El passat 16 de novembre es va dur a terme l'activitat TicDay v.1.0. En el marc d'aquesta jornada, es van fer minipresentacions de projectes i activitats a l'entorn de la cultura digital, impulsades bé des del departament de cultura, bé per part d'entitats o col·lectius, o particulars.

Des de patrimoni vam aprofitar per donar a conèixer el web mòbil del Prat ocult.






Molts de vosaltres potser ja la coneixeu, però us volem informar que hem incorporat l'itinerari el Prat nocturn, amb la proposta L'Any de les Febres i, ben aviat, L'any de la pols. 





També hi trobareu un apartat nou, anomenat Faules, que incorpora informació sobre personatges reals o no, en molts casos amb arxius sonors teatralitzats amb les veus d'actors del Teatre Kaddish.

L'any de les Febres correspon a l'itinerari que es va fer aquest any coincidint amb la Festa Major.

A tots els itineraris hi trobareu informació, que es pot llegir o escoltar, imatges i àudios.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Club de lectura de novel·la històrica: Els prats (Història d'una sang)

Escrit publicat a la revista Prat de maig de 1997 amb motiu de l'edició del llibre Els prats (Història d'una sang)


Els prats (Història d'una sang)

La publicació més recent de Jaume Codina és una novel·la escrita el mateix any que s'editava Historia de una plaza. En contra de l'opinió del seu autor, que sempre ha abominat la novel·la, i en especial la històrica, Els prats (Història d'una sang) és una bona mostra de l'atractiu d'aquest gènere.
L'obra de Jaume Codina barreja amb habilitat literatura i història i fa que l'interès del lector es mantingui fins a la darrera plana.
Els prats (Història d'una sang), que parteix d'un fet documentat en les moltes hores d'investigació de Jaume Codina, explica la història d'amor entre dos joves pratencs i les dificultats a que han de front.
Però aquest argument és només una excusa per situar la història en un temps i un paisatge concert, el del Prat dels voltants de 1776.
La ploma de Jaume Codina es mostra especialment hàbil en la descripció d'ambients, personatges i situacions pratencs. Així al costat d'escenes d'una gran càrrega dramàtica, com la de la riuada, les planes del
llibre ens fan sentir la complexitat, i alhora humilitat, de la vida quotidiana en el Prat del final del segle XVIII, un moment en què la historiografia tradicional situa el final de l'edat moderna.
Influències dels drames rurals a l'estil de Bertrana, Català i Vayreda, un ric vocabulari baixllobregatí, el protagonisme de la natura, la violència latent o desfermada, la duresa de la vida al Delta, la misèria quotidiana..., són alguns dels elements que fan apassionant la lectura de novel·la

Marga Gómez

dimecres, 18 de setembre de 2013

El Prat nocturn

Com cada, tornem a celebrar la Festa Major del Prat i, per tercer any consecutiu, us oferim un tastet en avançada: l'itinerari nocturn del Prat ocult. Aquesta activitat va néixer amb la voluntat de fer una mica de difusió de la història del Prat en un ambient lúdic i festiu, perquè, encara que de vegades no ho sembli, la història no només no té perquè ser avorrida sinó que pot ser entretinguda i amena. El primer itinerari, fet amb més voluntarisme que recursos, posava l'accent en aspectes "foscos" de la nostra història. En les següents edicions hem seguit posant l'accent en alguns d'aquests temes però ens hem obert a altres temàtiques. Així, aspectes com la ubicació del primer cementiri o què era cal Saboia ara són ben coneguts per tots els habituals de la ruta nocturna.


L'edició d'aquest any presenta novetats respecte a l'itinerari del 2012. És una ruta totalment nova amb espais i protagonistes diferents. Tot i que hi haurà algun punt que ja hem visitat en alguna de les dues edicions anteriors, el tractament que hem preparat ens aportarà nous elements. Per això, si en teniu ganes, encara que hagueu fet un itinerari anterior, podeu apuntar-vos a l'edició d'aquest any.

Les persones que van participar de l'itinerari de l'any passat van ser tantes que van desbordar les nostres previsions d'assistència. Això va provocar certs problemes de mobilitat, en tractar-se d'un grup molt gran, i, sobretot, d'audició. Aquest any hem intentat millorar el sistema acústic per millorar el so. També hem ampliat a dos dies, el 25 i el 26 de setembre, la possibilitat de fer l'itinerari per tal d'arribar a tot el públic interessat. El recorregut és el mateix els dos dies i la única diferència és l'horari: l'itinerari de dimecres comença a les 21 hores i el de dijous a les 22 hores. Amb aquest canvi d'horari hem volgut atendre algunes peticions de persones que havien de matinar el dia següent i trobaven massa tard acabar a les dotze de la nit.

El recorregut tindrà una durada de dues hores i intentarem complir l'horari, com a les anteriors edicions. El punt de trobada és la Plaça de la Vila i el recorregut començarà a l'hora anunciada, per aquest motiu us preguem puntualitat. Per motius d'organització, us agrairíem que us inscrivíssiu a l'activitat enviant un correu electrònic a l'adreça patrimonicultural@elprat.cat o trucant al telèfon 934782858. Ens és de molta utilitat saber el nombre aproximat de persones que vindran a la ruta.

Com a l'edició 2012, aquest any tornem a comptar amb la participació del Teatre Kaddish que posa el seu talent per amenitzar les recreacions històriques i la col·laboració de l'historiador i arqueòleg Jordi Ramos.


Us recordem que l'itinerari nocturn forma part del cicle d'itineraris El Prat Ocult, del que podeu tenir més informació a www.patrimonicultural.elprat.catTambé podeu fer servir l'aplicatiu per a smartphones m.elpratocult.elprat.cat que us ofereix diferents rutes per la ciutat i informació sobre elements i espais d'interès històric, als que podem accedir a través dels codis QR que els identifiquen. En breu podreu trobar en aquesta web mòbil els itineraris del Prat Nocturn, edicions 2012 i 2013.



Us hi esperem. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Club de lectura de novel·la històrica: La plata de Britania

“Alguns homes neixen amb sort;
altres es diuen Didio Falco”.

Aquesta és la frase amb la qual es presenta a si mateix l’entranyable protagonista de la primera de les novel·les escrites per la britànica Lindsey Davis, la qual forma part d’una sèrie que va encimbellar a l’autora en el món de la literatura històrica i d’aventures.


Presentem la primera de la llarga sèrie de 20 novel·les, en les quals el delator Didio Falco n’és protagonista.

L’acció està ambientada en la Roma de Vespasià L'any 70 d. C., Marco Didio Falco és un cínic informant d'idees republicanes que un dia s'enamora d'una jove (Sosia Camiliana) embolicada en una conspiració per enderrocar l’emperador, relacionada amb el tràfic de lingots de plata de Britània.

En una trepidant, deliciosa i apassionant  història, l’autora, ben coneixedora del món romà, ens acosta a un magnífic relat en el qual el protagonista, que ens la explica en primera persona, desvetlla a flor de pell les vivències i peripècies d’un món dominat per l’Imperi romà amb personatges de trets molt humans des d’una perspectiva quotidiana. 

Juana María Huélamo

Arqueòloga

dijous, 1 d’agost de 2013

TEMPS D'ESTIU a la sala d'exposicions del Cèntric


video


Deixem enrere el fred de l'hivern i la pluja de la primavera per gaudir de l'estiu. Us proposem un recorregut en el temps a partir de fotografies del lleure estiuenc dels pratencs i pratenques. Imatges que van des del blanc i negre, de les més antigues, fins al color del digital, de les més recents.

Malgrat el pas del temps molts dels costums d'abans continuen a l'actualitat.





dimarts, 4 de juny de 2013

La primera manifestació antifranquista


Era cap a la fi de l'any 1939 o el començament dels 40. Es comptaven a centenars els republicans represaliats del Prat que es consumien a les presons, als camps de concentració o a un exili incert. Però algú, no tenint-ne prou d'empresonar o de condemnar amb penes molt més dures "els culpables" d'activitats o sovint, simplement, d'idees polítiques contràries a les del sistema dominant en aquells moments, algú va decidir d'ampliar l'estigmatització i la humiliació pública a les famílies dels vençuts. Concretament, aquesta nova pena recaigué damunt les seves mullers i mares, unes dones –cal aclarir-ho- de les quals no es coneixia cap participació en la vida política, i que s'havien dedicar sempre i només a les feines domèstiques i laborals habituals. El seu únic delicte, doncs, era el d'haver-se enamorat d'un home o haver tingut un fill que tenien unes idees determinades i diferents de les oficials. Perquè, les dones que sí que s'havien significat en alguna activitat política, les activistes o ideòlogues, rebien el mateix tracte que el homes, si fa o no fa, amb l'afegit, sovint, de les vexacions i agressions tan freqüents en una societat masclista com la d'aquella època.
         D'on venia aquella ordre que castigava només pel fet de ser parent d'un perseguit per la llei? Era una norma molt habitual en el sistema jurídic feudal i prefeudal de l'edat mitjana que la legislació democràtico-burgesa europea ja havia abolit feia molts anys, semblava que definitivament. L'havia fet ressuscitar el govern municipal, el govern provincial o venia de més amunt? Tant se val. El fes és que, a conseqüència de la regressió històrico-cultural que significava aquesta ordre, moltes dones pratenques entre les quals hi havia la meva mare, Raimunda Sinyol –que va ser qui em contà la història-, van veure's obligades a fer, com a servei públic i gratuït, la neteja d'alguns edificis oficials. Al grup del qual formava part la mare li va tocar fer aquesta feina a la caserna de la guàrdia civil. Les dones havien de  presentar-se als edificis indicats a l'hora establerta i dur les eines de l'ofici, com eren la galleda, baieta i draps, escombra, lleixiu, etc. L'aigua i la brutícia, les posaven els estadants de l'edifici.
        
Sala d’audiències del Jutjat, any 1948,
presidida pel crucifix i el retrat de Franco.
Fons Arxiu Municipal del Prat

Més d'una vegada havia sentit dir a la mare: "Mai no m'hauria imaginat de trobar tanta porqueria i quisca com hi havia en aquella casa. Semblava com si ho embrutessin expressament per mortificar-nos més". Els eufemismes "porqueria i quisca" són les paraules amb què ella ho deia, perquè, ben mirat, el que volia dir era merda, tant en el sentit figurat com en el real.
         Una feina, com era aquella, sense haver-la escollida, d'haver de fer de minyona i en unes condicions tan brutes i humiliants, a casa dels que havien apallissat i empresonat els seus éssers estimats, era molt enutjosa i mortificadora. Però el fet que encara les revoltava més era que les volguessin acabar d'avergonyir i humiliar fent-les anar als llocs d'aquests treballs forçats havent de passar pels carrers i places del poble a unes hores en què la gent, sobretot les dones que anaven a comprar, les podien veure amb els atuells de la neteja.
         Per a les dones afectades, i en aquella època tant o potser més que no pas avui, aquella punició, semblant al càstig medieval anomenat "anar Bòria avall", és a dir, haver-se de sotmetre a l'escarni públic, era denigrant. I, efectivament, totes elles, així com les seves famílies, se sentien trepitjades i ferides en el seu amor propi. Perquè, sempre hi havia algú que, sabent el dia i l'hora que havien de complir la seva obligació, les esperava a mig camí per mirar-se-les amb posat mofeta, o fer algun comentari de mal gust. Les dones represaliades no deien res –ai d'elles, si haguessin gosat contestar!-, però, generalment, en comptes d'abaixar el cap per la vergonya, l'alçaven, volen demostrar l'orgull de la innocència, tant la d'elles com la dels seus familiars proscrits.
         Sabien prou que, si algú havia d'avergonyir-se d'aquell espectacle que elles protagonitzen, no eren elles, precisament, sinó els que les havien obligades a fer-lo. I, algunes, les més agosarades, van proposar a les companyes de suplici que, en sortir totes de casa per anar a la "feina", un dia s'agrupessin en un lloc proper a l'Ajuntament, i un cop totes aplegades, en silenci, fer una o dues voltes a la plaça de la vila, per manifestar públicament el seu rebuig a aquella injustícia.
         Així ho van fer: amb tots els estris de la neteja, algunes discretament, i d'altres més atrevides fent soroll perquè arrossegaven les galledes metàl·liques per terra o perquè feien veure que topaven amb els bancs i farols públics, van fer un parell de voltes per la plaça. Després, amb el cap ben alt, i algunes amb la mirada desafinat, van abandonar l'indret i continuaren cap als seus llocs de treball, que no podien evitar.
         Es fa difícil de dir si va ser la primera manifestació pública contra el règim franquista, però sí que podem assegurar que, si no fou així, havia de ser una de les primeríssimes. I podríem jurar que va ser la primera al Prat.
A més d'aquest mèrit, ben guanyat, pel caràcter d'avantguarda en la lluita antidepressiva, cal reconèixer a aquelles dones un altre mèrit del qual algunes o moltes d'elles probablement no n'eren conscients. Suposem, però, que els lectors, i sobretot les lectores, se n'hauran adonat de seguida. En efecte, aquella manifestació a la plaça del Prat era, d'una banda, un acte de protesta contra una llei o una ordre que anava molt especialment _i en aquell cas concret, únicament- contra la dignitat i els drets de les dones, i, d'una altra banda, va ser un acte protagonitzat solament per elles, unes dones represaliades ignominiosament i sense cap justificació. I, en aquest cas també, una de les primeres –o quasi segur que la primera- manifestacions del feminisme català després de la República, molt anterior, i molt més arriscada, que les que s'han fet des dels anys seixanta i setanta ençà.

Jordi Moners i Sinyol (juliol 2008)
 

dilluns, 27 de maig de 2013

Club de lectura de novel·la històrica: El antropólogo inocente

Títol de l’edició original: The innocent Anthropologist. Notes from a Mud Hut, British Museum Publications Ltd. Londres, 1983
Nigel Barley, L’antropòleg innocent. Crónicas Anagrama, Editorial Anagrama, 1989


L’antropòleg innocent és un text insòlit d’antropologia que explica amb humor les situacions divertides i equívoques de l’experiència etnogràfica de l’autor Nigel Barley durant el seu treball de camp entre els dowayos del Camerún en 1978. L’autor, doctorat en antropologia per Oxford, es va dedicar durant un parell d’anys a l’estudi d’una tribu poc coneguda del  Camerún, el que havia de constituir el seu primer treball de camp i gairebé l’últim. Nigel Barley es va instal·lar en una cabanya de fang amb la intenció  d’investigar els costums i creences del poble dowayo. Bon coneixedor de la teoria del treball de camp però aviat va descobrir que la teoria no prenia en consideració la naturalesa de la societat dels dowayo, que se resistia a qualsevol norma. 

L’antropòleg innocent és la crònica del primer any que va passar a l’Àfrica Nigel Barley després de sobreviure a l’avorriment, desastres, malalties i hostilitats de la vida diària africana i del seu esforç d’adaptació.

Com explica Alberto Cardin (antropòleg i professor d’antropologia  de la U.B, va morir l’any 1992)  en el pròleg del llibre la virtut del text de Barley és que està ple d'anècdotes i d’individualitats , informadors del antropòleg i veritables actors que són descrits amb tot el seu intrincament racial i cultural de la societat africana contemporània  contràriament al que acostumen a presentar les monografies  etnològiques clàssiques que mostren el seu  pressupost teòric sobre un ser “primitiu” culturalment aïllat com a objecte de l’estudi antropològic.

Així, en el text apareixen altres ètnies com els fulanis o els koma, negres urbanitzats, cristians i musulmans, missioners catòlics i protestants, funcionaris negres y cooperants blancs, tot l’espectre de la societat i cultura africana contemporània: el jefe Zuuldibo, l’ajudant i traductor Matthieu, el misioner americà Herbert Brown...

Després d’aquesta experiència l’autor es va incorporar al Museu Britànic,  del que el Departament de Publicacions va editar el text a partir dels quaderns de camp com a curiositat. L’excitació que va causar entre els seus lector va motivar que es publiqués desprès en la col·lecció de butxaca de Penguin amb un extraordinari èxit.

Altres llibres de l’autor:
- El antropólogo inocente: notas desde una choza de barro. Anagrama, 1989.
- Bailando sobre la tumba: encuentros con la muerte. Anagrama, 2000.
- Una plaga de orugas: el antropólogo inocente regresa a la aldea africana. Anagrama, 2007


Barley ha estat nominat diverses vegades pel premi Escriptor Travelex de l'any. En 2002 va guanyar el premi de la Foreign Press Association pel seu treball sobre els viatges. 

Vicenç Tirado
Llicenciat en Geografia i història
Tècnic de Promoció Econòmica a l'Ajuntament del Prat

dijous, 2 de maig de 2013

EL PRAT OCULT


El projecte del Prat ocult neix amb la intenció d'apropar el coneixement de la història del Prat a la ciutadania. El projecte inclou diversos itineraris, guiats amb monitors, que expliquen diferents aspectes de la nostra història. Cada itinerari tracta de manera monogràfica una temàtica concreta i, tots junts, ens ofereixen una panoràmica global del que ha estat l'evolució històrica del Prat des de la seva formació fins a l'actualitat.

Aquest any, el Prat ocult incorpora una novetat importat. Si us heu fixat, en alguns edificis i espais de la ciutat hi podeu trobar unes plaques amb el seu nom i un codi QR.

I on et porten aquests codis QR? Doncs a una web mòbil http://m.elpratocult.elprat.cat on trobarem informació, imatges (actuals i antigues) i vídeos dels diferents espais, edificis i / o escultures, un arxiu de veu ens permetrà escoltar tot el contingut.

A través d'aquesta web, podem accedir als continguts dels itineraris del Prat ocult per poder-los fer al nostre aire, amb un mapa on se situen els diferents elements que el conformen, la informació del mateix i les imatges.

A la ciutat anirem descobrint nous codis QR, a mesura que es vagin fent els itineraris físics. Aprofitant les possibilitats de la web mòbil també incorporarem informació d'edificis i elements d'interès històric que no estiguin, encara, vinculats a cap itinerari.

Aquest any posarem en marxa tres itineraris: Els orígens del nucli urbà i la Casa de la Vila (realitzat el passat 21 d'abril), El Prat Obrer (5 de maig) i el Prat nocturn per la Festa Major.

Per saber més coses sobre el funcionament de la web i el codis pot accedir a aquest vídeo


Posa't el patrimoni a la butxaca, i comparteix-lo #elpratocult!


Marga Gómez
Cristina Gutiérrez

dijous, 28 de març de 2013

Club de lectura de novel·la històrica: Cignes salvatges

Cignes salvatges és la història de tres generacions d'una família xinesa on les protagonistes són Yu Fang, Bao Qin i Jung Chang, àvia, mare i l'autora del relat respectivament. A través de les seves vides assistim a la transformació de Xina en un estat modern.
 
El relat comença a les darreries de la Xina imperial, amb una dinastia Qing ja decadent. Yu Fang, l'àvia de l'autora, com moltes de les dones del seu moment, li embenaren els peus ja de nena. Així mateix, per ascendir d'estatus econòmic, esdevingué concubina d'un senyor de la guerra del nord de Xina. De la mà d'aquest testimoni assistim a la Xina més tradicional i coneixem més d'a prop les rigoroses etiqueta i jerarquia manxús.
A la filla d'aquesta, Bao Qin, li tocà viure un moment històric molt diferent: encara d'adolescent passà a militar de forma activa en el Partit Comunista Xinès (PCX). Com a guàrdia roja viatjà per Xina prenent consciència d'altres realitats, patint l'austeritat extrema a la que estaven obligats a viure com a models per a la resta del poble.

Finalment, amb l'autora, Jung Chang, passem d'aquesta visió idealista del comunisme xinès fins a la crítica implícita i el seu posterior exili al Regne Unit.

Com podem veure ja només en l'amplitud del marc cronològic de la novel·la, ens introduirem en la història contemporània de Xina des de la història oral primer i, més endavant, amb el testimoni de l'escriptora. No obstant, des d'un bon inici ha estat un llibre polèmic: la llengua original del relat no és pas el xinès sinó l'anglès; així mateix és un testimoni que va deixar la Xina de la que ens parla fa molts anys.
Publicat per primer cop el 1991, Cignes salvatges ha guanyat el NCR Book Award (1992) i el British Book of the Year (1993) i actualment compta amb traduccions a una trentena de llengües i més de tretze milions de còpies venudes. Així mateix, se'n feu una adaptació al teatre dirigida per Young Vic (2012).

Jung Chang nasqué a Sichuan, província del sud de Xina, al 1952. Ella ha estat testimoni de la Revolució Cultural sent encara una adolescent i, ja de jove, del Gran Salt Endavant, episodis clau per entendre la Xina del segle XXI. Actualment resideix a Londres des d'on desenvolupa la seva tasca com a escriptora. Destaquem Cignes salvatges com una de les seves obres més conegudes i la més recent, Mao: the Unknown Story (2005).

Altres llibres recomanats:

Yu Hua, ¡Vivir!, 1993.
Qian Zhongshu, La fortaleza asediada, 1974.
Spence, John, La traición escrita, 2006.
Mo Yan, Sorgo rojo, 1987.
Gao Xingjian, El libro de un hombre solo, 2000.
Amy Tan, El club de la buena estrella, 1989.
Mateos Miret, Roger, El país del presidente eterno. Crónica de un viaje a Corea del Norte, 2008.


Núria Ribas Valls
Llicenciada en Estudis d'Àsia Oriental
                                  

diumenge, 3 de març de 2013

Seguici popular del Prat


El Seguici Popular és l'element definidor del patrimoni popular i tradicional del cicle del Corpus Christi i de les Festes Majors als Països Catalans. Aquesta és la definició que trobem a la wikipèdia.

Va començar a definir-se en la Baixa Edat Mitjana i ha arribat fins a l'actualitat, amb especial incidència al Camp de Tarragona i a l'antic Penedès -Festa Major de Sant Bartomeu a Sitges, Festa Major de Santa Anna a El Vendrell, Festes de Santa Tecla a Tarragona, i Festa Major de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès- , però també a d'altres celebracions, com la Patum de Berga, les festes del Corpus i de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, les Festes del Tura a Olot, el Corpus a la ciutat de València i les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí.


El Seguici Popular està integrat pel conjunt de danses, bèsties, personatges bíblics, figures hagiogràfiques, entremesos, representacions al·legòriques, balls parlats i músics populars, que protagonitzen alguns dels actes més patrimonials d'aquestes festes. Els elements que actualment l'integren varien segons la població. Podem esmentar però, com a molt comuns, el Ball de diables, els Gegants, els Nans, el Drac, el Ball de Bastons, el Ball d'en Serrallonga, el Bou, la Víbria, el Basilisc, l'Àliga, la Mulassa o Mula Guita, la Cucafera, el Lleó, les Trampes, l'Entremès dels Cavallets, els Tornejants, el Ball de Sant Ferriol, el Ball de Gitanes, el Ball de Pastorets, el Ball de Cercolets, el Ball dels Valencians, el Ball dels cossiers, el Ball de Panderos, el Ball de Panderetes el Ball de Figuetaires, el Ball del patatuf, el Ball Pla, el Ball de Dames i Vells, el Ball de Malcasats, els Set Pecats Capitals, la Moixiganga o Muixeranga, els grallers i timbalers, els flabiolaires, les mitges cobles o cobles de tres quartans, els ministrers i les bandes de música.

En el passat, els seguicis eren fets per a les processons de Corpus, evolucionant amb el temps en balls i entremesos i acabant adquirint entitat pròpia en cercaviles i balls de diables.
Al Prat de Llobregat, el Seguici Popular s'ha anat configurant a poc a poc i ha anat evolucionant i ampliant-se al llarg dels anys, responent al tarannà obert i sociable de les seves gents.

Actualment les figures, bèsties i colles que configuren aquest imaginari festiu són: L'associació Gegantera Recreativa del Prat, Associació Gegantera Delta del Prat de Llobregat, la Colla de gegants de l'AMPA Mare de Déu del Carme, la Colla de gegants de l'AMPA Charles Darwin, la Colla de l'Escola del Parc que porta els capgrossos, la Colla de Diables del Prat, "El pollo", Els gegantons de l'IES Estany de la Ricarda, Salvador Dalí i Baldiri Guilera, els Amics de la Sardana, l'Associació Tun Tum Prat, la Xaranga de la Casa de Aragón i els Picacrestes.

El Seguici Popular del Prat surt al carrer en dues ocasions: amb motiu del Pratifolk, el primer o segon dissabte del mes de maig i a la Festa Major, el darrer cap de setmana del mes de setembre.

Malgrat que els components del Seguici siguin pràcticament els mateixos, hi ha alguns elements que entren i surten, segons la celebració, així doncs, torbem que mentre que a la cercavila del Pratifolk s'hi incorpora la colla de tambors Tun Tum Prat i no hi surt la Colla de diables, al cercavila d'inici de festa major, en canvi, s'hi incorpora la Xaranga de la Casa de Aragón i no hi participa la colla Tun Tum Prat.

Val a dir que el grup els Picacrestes, nascut l'any 2011, tenen un tarannà particular. El grup va néixer amb la intenció de recuperar el Ball de Carnaval, autòcton del Prat, al qual li han anat seguint tot un reguitzell de danses catalanes. Surten bàsicament per Carnaval, Pratifolk i Festa Major, encara que no es pot descartar que apareguin en qualsevol cantonada de qualsevol carrer de qualsevol festa ciutadana.

D'altra banda hi ha una sèrie d'elements festius que, tot i que no participen dels dos seguicis, són una peça fonamental del patrimoni cultural del Prat de Llobregat. Aquest és el cas dels Amics de la sardana, de l'Home dels nassos i del "trencasons".
Tots aquests  elements són els que ens lliguen a un passat fantàstic, a una antiguitat farcida d'éssers als quals els atribuïm tot allò inexplicable que els envoltava (tot era ple de follets, fades, déus, gegants i personatges diversos) i amb els quals calia estar-hi a bones per garantir que continués la comunitat.

Al Prat, tots aquests elements són precisament les figures que configuren el Seguici

Unes figures que ens identifiquen i ens defineixen com a membres d'una comunitat.

Exposicions com la que té lloc al Cèntric i que es pot visitar fins al 8 de juny. No solament il·lustren i ajuden a entendre aquests elements que ens identifiquen en aquest passat que ens és comú sinó que mostren tota la gent que hi ha al darrere, tots els pratencs i pratenques, petits i grans, que dinamitzen i transformen aquest passat en present i fan possible que les nostres vides continuïn plenes de follets, fades i figures més o menys imaginàries.


Maite Besora
Tècnica de Cultura


divendres, 15 de febrer de 2013

Club de lectura de novel·la històrica: L'església del mar


L’església del mar (2006), d’Ildefonso Falcones, narra la història d’Arnau Estanyol, fill d’un serf de la gleva del Bages que fuig del domini senyorial cap a la Barcelona pròspera i lliure del segle XIV. A la ciutat comtal aconseguirà, amb multitud de dificultats, pujar en l’escala social des d’uns inicis difícils amb feines molt  humils, com ara la de bastaix, fins a l’ennobliment i l’enriquiment gràcies a professions especulatives com la de canvista.


Amb un llenguatge de fàcil lectura, l’autor desenvolupa l’acció d’aquesta extensa novel·la en tres àmbits: el feudalisme i la història política del Comtat de Barcelona, en el marc de la Corona d’Aragó; la història èpica de la ciutat de Barcelona; i, finalment, la construcció de l’Església de Santa Maria de la Mar, element constant al voltant del qual basteix l’acció de la novel·la.

El lligam que uneix aquests tres àmbits narratius és la història vital del protagonista, plena de desgràcies i d’injustícies, però també de recompenses i de satisfaccions.
L’autor aconsegueix una recreació històrica creïble que posa de manifest una intensa tasca prèvia de documentació que té com a resultat explicacions històriques molt didàctiques que lliguen perfectament amb la trama de la novel·la.
El feudalisme i el règim senyorial és presentat mitjançant la figura del senyor de Navarcles, producte literari de l’autor, el qual imposa els seus drets dominicals de manera implacable sobre els seus vassalls, motiu pel qual els Estanyol abandonaran les terres que en el passat havien tingut en propietat alodial i ara en règim d’emfiteusi. El protagonista mateix es converteix en senyor feudal arran d’una concessió reial en maridar-se amb una fillola del monarca. Serà, però, un baró especial que decideix declarar lliures els seus vassalls en un acte poc probable en la Catalunya de la Baixa Edat Mitjana.
Les relacions de vassallatge són també presents quan l’autor ens relata els enfrontaments entre el rei d’Aragó, Pere III, i el seu cunyat, el rei de Mallorca, Jaume III pel control territorial i comercial a la Mediterrània.

Les mencions als feudalisme ens permeten de veure la reivindicació dels drets senyorials, la vigència dels Usatges de Barcelona i de les constitucions de Pau i Treva, les cerimònies d’homenatge que s’havien de retre al senyor feudal i l’aplicació dels mals usos.

Des del punt de vista social, la novel·la avançarà entre els efectes devastadors de la crisi de 1333 i els de la pesta de 1348; plantejarà la presència sempre vigilant de la Santa Inquisició i exposarà cruament el paper de la dona durant l’Edat Mitjana.

La Barcelona medieval, tancada en unes muralles que la defensaven dels potencials assetjadors, és descrita abastament per l’autor, agafant com a punts de referència tres places: la de Santa Maria, la del Blat i la de Sant Jaume. Les peripècies dels protagonistes serviran per a descriure carrers i places, tot detallant itineraris urbans que ens portaran des del barri de la Ribera al de Framenors i des del barri del Pi al de Sant Pere. Places i carrers d’una Barcelona oberta al mar i plena de llum que aixecarà edificis sumptuosos com els palaus del carrer de Montcada o d’altres de l’arquitectura civil com el Consolat de Mar, el Palau del Veguer, les Drassanes... i multitud d’esglésies i convents exponents de l’art gòtic.

És la Barcelona dels oficis: dels terrissaires, dels calders, dels argenters, dels assaonadors, dels canviadors... És la Barcelona del comerç, de les mercaderies, del negoci a la Mediterrània amb el que comportarà de guerres i d’enfrontaments. És, en definitiva, la Barcelona orgullosa del seu Consell de Cent i de la defensa dels seus drets i constitucions mitjançant el Via fora! que mobilitza la host barcelonina.

No ens podem oblidar, en aquest repàs de la ciutat comtal que fa L’església del mar, del call de Barcelona, la jueria, formada per un grapat de carrers prop de la plaça de Sant Jaume on s’amuntegaven milers de persones dedicades al comerç i a les finances fins que l’enèsim pogrom del segle XIV va acabar per fer-los desaparèixer.

El desconsol del protagonista per la mare absent és l’excusa de l’autor per situar l’acció de la novel·la al voltant de la presència permanent i majestuosa de l’església de Santa Maria del Mar en la vida d’Arnau Estanyol.

L’autor posa en boca de Berenguer de Montagut, el mestre d’obres, la seva pretensió: “...volem que sigui el millor temple de la història (...) aprofitant el que és nostre, el mar, la llum”. Certament, l’església de Santa Maria del Mar, actual basílica menor, s’ha convertit en una obra mestra del gòtic català construïda gràcies a l’esforç personal i material dels habitants de la parròquia de la Ribera, l’humil barri de mar de la Barcelona medieval.

En definitiva, estem davant d’una novel·la històrica entretinguda que relata uns fets històrics reals embolcallats d’una trama novel·lada trepidant amb un ritme cinematogràfic que aconsegueix enganxar al lector. Els lectors coneixedors de la realitat barcelonina o catalana podran gaudir d’un entorn conegut, en el que podran aprofundir-hi, mentre que els lector profans en la història local podran experimentar noves sensacions amb aquesta novel·la, en la qual hom ha trobat  moltes similituds amb altres best-sellers que tenen com a element narratiu la construcció d’esglésies i catedrals.

Joan Ignasi Salcedo del Moral
arxiver i historiador

divendres, 1 de febrer de 2013

Restauració del cartell de pollastres Raça Prat




El cartell que il·lustra els magnífics pollastres de la raça del Prat pertany a l’Arxiu Municipal del Prat. Pels greus problemes de deterioració que presenta ha necessitat d’un tractament complet de restauració.

Aquest cartell litogràfic n’acompanya un altre que certifica el premi d’una medalla de bronze atorgada a Josep Colominas a  l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Avicultor destacat tant pel volum de la seva producció com per la introducció de noves tècniques, la seva granja va desenvolupar un paper important fins als anys seixanta.


El cartell té el suport de paper gruixut, amb problemes de consistència, no es pot manipular bé, és fràgil i trencadís. Aquestes deterioracions es produeixen a causa de  l’acidesa, la qual ja ve donada per la mateixa composició del paper. Amb el pas del temps es van incrementant  per les condicions ambientals com és l’acció de la llum i una humitat ambiental alta.
L’acidesa és de les deterioracions més comuns que es produeixen en els papers; l’efecte més visible és l’enfosquiment o l’engroguiment del paper, la formació de taques marronoses. D’altres efectes més interns són el trencament de l’estructura molecular del paper, això facilita la formació d’estrips que poden arribar a fragmentar el document.
En el cartell dels pollastres s’hi visualitzen dos estrips grans. Comencen a la part inferior, allargant-se de forma perillosa ja que poden arribar a fragmentar-lo. Les vores estan força afectades amb estrips, arrugues i han saltat alguns fragments.
En els marges dret i l’ inferior es destaca una taca fosca produïda per l’acció combinada de l’aigua i la brutícia que hi ha en el suport paper; en assecar-se l’aigua hi resta una aurèola més intensa; a causa d’aquesta mullena també s’hi formen unes taques petites que indiquen un atac per microorganismes.  

A la part posterior, en un dels marges, s’hi troba una reparació antiga d’un dels estrips més grans, no gens adequada ja que es tracta  d’ un tros de cartró enganxat i per sobre una tira de cinta de precinte. 

  
Abans de restaurar es realitza una fitxa que acompanyarà tot el procés. Serveix per fer una anàlisi detallada de la peça per determinar el procés de restauració a seguir i deixar constància de la restauració que s’ha fet, especificant  la metodologia seguida i els materials utilitzats.

Els passos de la restauració del cartell són els següents:

- desinfecció sobre la taca de fongs per inhibir el seu creixement,
- neteja en sec de la superfície del document i eliminació de la cinta de precinte i el cartró,
- neteja en humit, el cartell prèviament protegit es submergeix en un bany d’aigua; va bé per les fibres del paper i per disminuir les taques,
- desacidificació per bany, aquest procés és important ja que neutralitza l’acidesa,
- quan els papers es renten perden el seu aprest original que li dóna estabilitat, per això després del procés anterior el paper necessita una capa de cola en tota la seva superfície.
- un cop sec ja es pot consolidar, s’arreglen les vores estripades, els estrips més grans, es posen empelts en les pèrdues; per fer-ho s’utilitzen papers especials i adhesius de conservació.
- es posa a aplanar sota pes i, com a protecció final, el cartell va sobre un suport rígid  de conservació i tot el conjunt dins una funda de poliéster que, en ser transparent, es pot manipular sense contacte directe.
  



Marta Esteve
Restauradora


divendres, 18 de gener de 2013

L'aventura de "Peraustrínia"


Tot i la seva petita repercussió, setze anys després de "L'Exhibidor" em vaig deixar temptar per la droga del cine. L'Àngel García i jo havíem col·laborat en spots per a la televisió i curts d'animació i havíem comentat que si sorgia una idea interessant per a fer un llargmetratge, en parlaríem.

En Joan, el meu fill, que des dels tretze anys havia estat fent curts en 8mm., super-8 i 16mm., va desenvolupar un guió que es titulava "El país dels avorrits" i me'l va ensenyar com a possibilitat per un llargmetratge d'animació. La idea i l'argument eren molt suggestius perquè l'acció transcorria en un futur no llunyà, en una monarquia imaginària del centre d'Europa i, a més de personatges reals, un jove tècnic de la informàtica i una princesa rebel, intervenien també personatges imaginaris, criatures de l'atzar en els seus països fantàstics. Es pronosticava també com una excessiva tecnologia podia perjudicar als humans i portar-los a la guerra per avorriment i poc incentiu de viure, i es posava en evidència l'enfrontament entre les idees del determinisme i l'atzar. 

Era un projecte molt ambiciós, molt més que "L'Exhibidor" i, per tant, no hi havia mitjans ni pressupost per a realitzar-lo. Però vam presentar-lo al Ministeri de Cultura de Madrid i ens van adjudicar una subvenció del 50% del cost estimat. Vam presentar-lo també a la Generalitat de Catalunya i, encara que en un principi ens van denegar la subvenció, vam insistir i vam obtenir també una bona quantitat. Amb els drets d'antena de TV3 esperàvem cobrir quasi la totalitat del pressupost i, amb aquesta suposició, ens vam tirar la manta al cap i varem començar la pel·lícula. 

El rodatge va durar tres anys, del 1986 al 1989, a l'estudi Peraustrínia, instal·lat al carrer Ferran Puig 31, del Prat. Al llarg dels tres anys van intervenir més de cent dibuixants creatius, animadors, intercal·ladors, pintors, xequejadors, fondistes i un equip de producció, a les ordres del director Àngel García. Molts dels dibuixants eren del Prat, procedents la majoria de l'Escola Municipal de Dibuix i Pintura (l'actual Escola d'Arts del Prat): Toni García, Fernando Herraiz, Jaime Monteagudo, Jesús Borrego Ramos, Ángel Coronado, Diego López, Albert Bidegain, Rafael Sánchez, Mª José Ventura, María Egea, Beatrice Pauchon, Francisca Encinas, Aurora Periane, Graciela Aragó, Cristina Martí, Elena Barbero, Thomas Lovegrin, Silvia Esteller, Montserrat Inés, Francisco Linde, Daniel Gómez, Sonia Curto, Olga Paretas, Javier Maldonado, Encarnación Guillermo i José Roig. En Joan Marimón va fer costat l'Àngel García com ajudant de direcció, la Mercè Marimón feia la prova de línia i l'assessoria pedagògica, la Mª Carme Padrosa era cap de pintura i de xequeig, jo portava la filmació de plans a la truca.

L'equip de producció el formaven el Josep Vilella, la Mª José Gilabert i en Tano Lucha. La resta de dibuixants provenien de Barcelona i altres ciutats: José Jorna, José Solís Ruiz, Josep Torres, Albert García, Baltasar Pedrosa, Neus Górriz, Valentí Domènech, Francisco Ordóñez, Enriqueta Perea, Salvador Sans, Pedro Hernández, Meritxell Massana, Ana Soto, Consuelo Soto, Elena Falsone, José M. Martín, Rosario Menor, Ana Velasco, Nuria Coma, Pilar Codinachs i Josep P. Mascaró.
        
L'explotació comercial de "Peraustrínia 2004" va ser molt superior a la de "L'Exhibidor". La distribució en cinemes va anar a càrrec de Lauren Films i es va estrenar simultàniament en vint-i-quatre capitals espanyoles el 4 d'abril de 1990. L'estrena a Barcelona va tenir lloc al cinema Savoy del Passeig de Gràcia. Després es va procedir a la venda de còpies en vídeo i al passi per les televisions de TV3 i Canal Plus. Es va vendre també a vint cadenes de vídeo i televisió de països de tot el món. Tot i això, els resultats econòmics finals també van ser deficitaris. Compta amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia de l'any 1990 i ha estat exhibida a diferents festivals internacionals.

Fermí Marimón
Productor de Peraustrínia 2004