divendres, 10 de juny de 2016

Cartells de la Guerra Civil al Cèntric

Durant la Guerra Civil, per tal d’arribar més fàcilment a la població, l’art va adoptar mitjans com el cartellisme i la fotografia. 



Els autors dels primers cartells, fets en aquest període, eren professionals de la il·lustració que feien feines comercials, i més endavant s’uniran professionals de les arts gràfiques, la pintura mural, la decoració, la fotografia, etc...


El cartellisme, al servei del govern, partits i sindicats, es va convertir en una eina de propaganda molt efectiva. Els missatges passen a ser més visuals i amb menys text demanant suport al front, lluitar contra el feixisme, protecció de la indústria i l’agricultura, compromís amb les dones, normes sanitàries, la crida a l'allistament, la invocació a la solidaritat, etc.

La mostra, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Cèntric  fins el dia 11 de juny, ofereix una selecció de 40 cartells originals dels que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya, i que corresponen al període de la Guerra Civil. 

L’exposició vol apropar al ciutadà de la Catalunya d'avui, l’impacte i la memòria d'unes imatges que són el testimoni d'aquest conflicte bèl∙lic on el cartellisme va assolir una gran protagonisme com a eina de propaganda i sensibilització d’una població que vivia en estat de guerra. 

L’exposició presenta, entre d'altres, treballs de reconeguts cartellistes com ara Carles Fontserè, Josep Subirats, Lorenzo Goñi, Martí Bas.

Cartells com 'Unió és força', de Jaume Solà, 'Assassins!', de Lleó Arnau, o 'Llibertat!', amb el pagès que aixeca una falç evocant el 'Cant dels Segadors', de Carles Fontserè, són les icones més perdurables del moment. 
El cartell de Pere Català Pic 'Aixafem el feixisme', que amb l’espardenya calciga una creu gammada, sintetitza els objectius propagandístics republicans. 

dimarts, 17 de maig de 2016

Club de lectura de novel·la històrica: La modista de la reina de Catherine Guennec






El llibre és una narració en primera persona de Rose Bertin, una dona plebea de la França rural, molt hàbil amb l'agulla  que  acaba sent la modista de la reina Mª Antonieta  a la cort de Versalles, a través dels seus ulls coneixerem les intimitats de la reina, de la cort i de Versalles, viure a Versalles era com viure en un món apart, peculiar , especial, estrafolari i fins i tot surrealista, en front tenien el poble afamolit, poble que la aristocràcia  va  ignorar i que els hi va passar factura, fent caure les estructures de l’antic règim . Rose Bertin també  ens apropa a la figura de Mª Antonieta, un personatge històric molt polèmic i controvertit. La Rose Bertin, ha estat un personatge poc conegut i a l'hora molt important, com a creadora de moda, les seves creacions van marcar tendències  i gràcies a ella  Paris i la moda francesa son les capdavanteres en el món de la moda. 

Només Coco Chanel ha estat a l'alçada de Rose Bertin.



Imma Pérez i Rosa Figueras
Llicenciades en Geografia i Història amb les 
especialitats d'Història de l'Art i història medieval

divendres, 18 de març de 2016

Club de lectura: El hombre que amaba a los perros de Leonardo Padura

El proppassat 2015 li fou concedit al reconegut escriptor cubà Leonardo Padura el premi Príncep d’Astúries de les Lletres, segurament el més important dels vint-i-cinc que ha rebut l’autor al llarg de la seva dilatada trajectòria. Fou el reconeixement més mediàtic a la trajectòria d’un home que, per les condicions del seu país, no li ha estat fàcil ni escriure, ni aconseguir els mitjans per fer-ho, ni la projecció internacional assolida.



Si bé és conegut per la saga de novel·les policíaques del personatge Mario Conde, és El hombre que amaba a los perros (Tusquets, 2009) una de les obres que ha obtingut més ressò, tant pel do natural de l’escriptura de Padura, com també per la temàtica que aborda: la història d’encontres i desencontres, espionatge, il·lusions i decepcions de Ramon Mercader i Liev Davídovitx Bronstein – Trotski -; i les condicions de vida de la Cuba dels 90, la difícil etapa que coneixem com el período especial. És la unió de tres relats: el de l’assassí, Ramon Mercader; el de la víctima, Trotski; i el de l’Iván, el protagonista cubà, que parlen amb veu pròpia de les seves trajectòries vitals i les conseqüències dels seus actes. Una lliçó d’història convertida en novel·la on no sempre és fàcil discernir què es deu a la imaginació de Padura i què és la més estricta realitat. Com bé li agrada dir a l’autor, la seva és una tasca de responsabilitat artística i civil, afirmació que queda patent en la present novel·la.
Iván es converteix en el dipositari d’una història extraordinària que li explicà un home amb qui compartia estones a la platja de Santa Maria, el 1977, i que recupera a partir de la mort de la seva dona vint-i-cinc anys més tard. Una història que comença el 1929 i que s’allargassa gairebé cinquanta anys i on foscos interessos ideològics que es dirimien aleshores al món (la lluita per l’hegemonia política) marquen profundament als personatges, reals i inventats, que apareixen en el relat.


                                                                     Eduard Puigventós
Doctor en Història Contemporània

dimarts, 1 de març de 2016

Connexions. Espais singulars (1950-1970)

El passat 19 de febrer es va inaugurar l'exposició Connexions. Espais singulars (1950-1970). L'exposició ens vol explicar com als anys cinquanta el Prat havia exhaurit la disponibilitat d'habitatges en un moment en què començava amb força un moviment migratori cap a les zones més industrials. Al Prat les respostes a aquestes necessitats van sorgir des de diferents àmbits (empresarial, col·lectiu, oficial) donant lloc a diferents tipologies constructives i creant espais singulars.



Des de finals dels anys cinquanta, la industrialització de l’entorn metropolità de Barcelona i les desigualtats en el desenvolupament econòmic de l’Estat, van motivar l’inici d’importants fluxos migratoris.

Catalunya va ser receptora de l’arribada massiva de famílies senceres procedents de les zones més desfavorides, sobretot d’Andalusia, Extremadura i Múrcia. Aquest flux migratori s’incrementà durant la dècada dels anys seixanta i bona part dels setanta. Aquest moviment demogràfic, a més, incidí decisivament en l’anomenat baby boom dels seixanta, protagonitzat per parelles que, un cop estabilitzada la seva situació econòmica, començaren a tenir descendència.

En el cas del Prat, el procés migratori s’inicià en aquest moment, però tingué el seu punt més àlgid en la dècada dels setanta.

Anys             Població                 Immigració
1940            8.755                     92
1950            10.038                   190
1955            11.286                   290
1960            14.091                   511
1965            20.123                   1.868
1970            36.346                   2.110

1975            51.058                   2.223

El Prat de finals dels anys cinquanta havia arribat al límit del sòl urbanitzat i no disposava d’habitatges suficients per acollir la població nouvinguda que s’hi volia instal·lar. De manera provisional, algunes famílies rellogaren habitacions i d’altres ocuparen els pocs espais de lloguer disponibles. També hi havia, reconegudes oficialment, 5 cases d’hostes, 4 fondes i 1 posada (segons dades del padró d’activitats de l’any 1960), tot i que hi havia altres habitatges que feien aquestes funcions sense estar legalitzats. Altres persones optaren per solucions més dramàtiques com ara l’ocupació de l’antiga masia de can Peixo Vell, propietat de RENFE.


El problema de la manca d’habitatges no va ser exclusiu del Prat. A Barcelona i a les grans ciutats, les autoritats franquistes no van ser capaces de solucionar de manera eficient el problema. Per això, moltes famílies es van veure abocades a viure en situacions extremes, sota ponts o en barraques d’autoconstrucció. Aquest seria el cas del barraquisme de Montjuïc, el camp de la Bota o el turó de la Peira. Quan, finalment, les autoritats van intentar resoldre la problemàtica, era tard i les solucions sovint amagaven altres interessos, alguns d’ells directament especulatius, i provocaren desplaçaments forçats de les famílies.


En el cas del Prat, a manca d’una resposta oficial, es buscaren solucions des de l’àmbit privat, impulsades per les dues grans empreses de la ciutat, La Seda de Barcelona i La Papelera Española, que van construir un conjunt d’habitatges per als seus treballadors. En altres casos van ser els mateixos treballadors, majoritàriament del sector industrial, que es van organitzar per edificar de manera cooperativa. Aquest és el cas dels pisos de la Cooperativa Obrera de Viviendas i de la Cooperativa de Viviendas La Unión Téxtil.



La resposta oficial arribà als anys seixanta, però per resoldre la problemàtica de Barcelona i eliminar la mala imatge que donaven les barraques en una ciutat que volia ser moderna. Amb aquest condicionant, va néixer el barri de Sant Cosme.


Un cas especial és el del barri de Les Palmeres, sorgit d’una iniciativa oficial i executat amb recursos privats. L’Obra Sindical del Hogar facilitava els solars, situats en una finca propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i els adjudicataris s’havien de fer càrrec de les obres seguint els plànols oficials. La presència de l’aeroport i diversos problemes legals van deixar les construccions en una situació d’irregularitat administrativa.

Tots aquests habitatges es van acollir al règim de protecció oficial, que amb la denominació d’habitatge de renda limitada, oferia avantatges fiscals. Aquest règim tenia altres condicionants, com ara que els pisos no es podien vendre fins passats vint anys.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Club de lectura de novel·la històrica: Memòria d'uns ulls pintats

Amb “Memòria d’uns ulls pintats” publicada per Empúries Narrativa el 2012, el famós cantautor Lluís Llach s’estrenava en el gènere de la novel·la. Sempre havíem intuït que Llach era una persona de gran sensibilitat que molt sovint, o bé la transmetia a les seves cançons o bé es copsava en la tria d’aquells poetes que han girat al voltant de la seva discografia.

La novel·la ens explica l’amor fraternal de quatre amics en la Barceloneta obrera de principis del segle XX i més profundament l’amor de dos d’ells, en Germinal i en David que van coneixent-se tant en una vessant més d’amistat i coneixement mutu com en la més sensual i passional.

Tots aquests sentiments s’emmarquen en una Barcelona que coneix l’estraperlisme, l’anarquia, les noves línies pedagògiques  encetades per la Mancomunitat i reforçades per la jove República, la poesia i tot un conjunt social d’anhels i esperances, que posteriorment es van tornant puntualment en angoixa, alegria desbocada i finalment en un procés de podridura que acabarà en una desfeta total a nivell emocional i social no només pels protagonistes sinó per a gran part de la societat catalana del moment.

Lluís Llach treballa intensament en la investigació documental per tal de fer convincent l’escenari en que es mouen els seus personatges. També cal dir que deu haver una forta càrrega d’impressions i vivències transmeses oralment per gent que ha viscut els fets, tal com declara el propi escriptor al final de la novel·la.



Amors i esperances, tragèdia i desesper estan tractats a voltes de forma sutil i fràgil, a voltes de forma descarnada en la figura del vell Germinal, que va explicant amb passió tota aquesta memòria a un director de cinema que ben irònicament, es diu Lluís.




Andreu Carrascal
Arxiver tècnic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

dimecres, 30 de desembre de 2015

Projecte guanyador de la Beca Jaume Codina Vilà de recerca d'història local

El projecte de recerca “La vida associativa i les organitzacions pageses del Prat de Llobregat” vol contribuir a la preservació i posada en valor de la història agrària del municipi i de la comarca. Afortunadament, diversos autors ja s’han encarregat d’investigar i descriure, per a la seva preservació i valorització, el cicle de la vida pagesa, el calendari de festes i tradicions, i els treballs i les eines del camp. La novetat d’aquest projecte, doncs, recau en el fet que fixa la seva atenció en un aspecte del món agrari del Prat del Llobregat i la comarca verge en la recerca: la vida associativa i les organitzacions pageses.

Clara Bargalló i el regidor David Vicioso.

Un altre aspecte innovador del projecte és el fet que centra la seva atenció en la història més recent d’aquestes organitzacions pageses, els seus darrers quaranta anys de trajectòria. Amb l’inici de la democràcia, la vida social i associativa del país experimenta una gran transformació i revitalització de la qual el món pagès no en podia quedar al marge. Les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos deixen lloc a les Cámaras Agrarias i més tard a les Cooperatives i Fundacions locals, alhora que neix el sindicat Unió de Pagesos i que es reinventa l’Institut Agrícola de Sant Isidre.

El regadiu és, en bona part, la base de la prosperitat agrària i econòmica que durant tants anys ha caracteritzat la comarca del Baix Llobregat. La Comunitat de Regants del Canal de la Dreta del Llobregat és doncs també una institució fonamental alhora d’explicar la vida associativa i les organitzacions pageses del Prat. El Parc Agrari del Baix Llobregat vetlla per la conservació i preservació de l’important patrimoni agrari del municipi i de la comarca.



Per a la realització d’aquest projecte de recerca s’utilitzaran els fons d’arxiu de l’Arxiu Municipal del Prat de Llobregat, de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat i de tots els arxius de les organitzacions treballades, a més de fons d’hemeroteca i fons orals, a través de la realització d’entrevistes a persones que han participat activament en la vida associativa pagesa del Prat del Llobregat.  

Clara Bargalló