dijous, 16 de març de 2017

Club de lectura de novel·la històrica: Les veus del Liceu

Les veus del Liceu és una novel·la que en conté dues. La primera transcorre l’any 1993 i relata la història d’un professor de música del Liceu que decideix aprofitar les insospitades qualitats vocals de l’Anna, la noia que neteja el teatre, per convertir-la en una cantant de prestigi internacional. La segona història ens transporta gairebé un segle i mig més enrere, a l’any 1860, i reconstrueix els primers moments de la vida del prestigiós teatre: l’ambient operístic de l’època i les obres s’hi posaven en cartellera, la declarada hostilitat entre croats i liceistes i les converses que es covaven als cafès de la Rambla, on, filtrades pels vapors de l’alcohol, podien prendre forma les apostes més terribles i agosarades. El cavaller Armand Estelrich, instigat per un un grup d’amics croats, s’ha proposat conquerir la dona més bella i pura del Liceu, però la tasca no és fàcil… Al final de la novel·la, les dues trames que s’han anat trenant es conflueixen en un final tan insospitat com explosiu.


Xulio Ricardo Trigo (1959) és un escriptor polifacètic que ha cultivat diversos gèneres com la poesia i els articles periodístics. Guanyador de diversos premis literaris, té una dotzena de novel·les publicades, de les quals Les veus del Liceu és la darrera. 

Elena Carbonell Graells.
Llicenciada en Humanitats


divendres, 24 de febrer de 2017

En record de la Josefina Fortuny

El passat 28 de gener, als 90 anys,  ens va deixar Josefina Fortuny Aycart. Des de patrimoni cultural li volem dedicar un especial record.

A la fotografia la Josefina, la segona començant per la dreta, el dia de la inauguració de l’exposició Les dones del Prat i la repressió franquista, 2006

La  Josefina Fortuny  va ser una de les col·laboradores del llibre Les dones del  Prat i la repressió franquista.  El seu pare, Ignasi Fortuny Català, va ser afusellat al Camp de la Bota el 9 de juliol de 1939.  Amb aquestes línies volem destacar un fragment  del llibre:




“Quan van entrar els nacionals, sé que la meva mare em va despertar, una nit, plorant. I jo, “mama què passa, què passa?” i vaig veure uns senyors que s’emportaven al meu pare. I la meva mare anava dient  “Ignasi, Ignasi!” i jo, “mama què passa?”; i ella que em contestava. “Res, no passar res.  Aneu a dormir”. D’això sí que me’n recordo.

De resultes de tot això, ens van notificar que el meu pare era a la presó.  A la Model.  I com que la meva mare estava castigada i no podia sortir del Prat, hi havia d’anar jo. La meva mare cada setmana em feia anar a la Model  a  veure el pare i a portar-li la roba neta en un paquetet  i a recollir-ne la bruta. Llavors,  jo tenia 12 anys, i recordo les entrevistes que tenia  amb el meu pare. Ell sempre deia: “Filla com estàs?”.  Jo li preguntava que com estava ell, però sempre em deia el mateix: “No patiu per mi. Jo estic bé. Per mi, no patiu”. Això sí que m’ho havia dit sempre. I una de les vegades jo recordo que li vaig demanar: “Però, quan vindràs cap a casa? Quan sortiràs?” I ell em va dir: “No ho sé, fill meu. Però tant si surto com si no surto, no us n’heu d’avergonyir mai del vostre pare. Que el teu pare no ha fet mai cap mal a ningú”. D’aquestes coses, sí que me’n recordo.

L’última vegada que vaig anar a la presó, el meu pare no va sortir, com sempre, amb els presos. Vaig preguntar a algú que hi havia per allí, no recordo a qui, perquè no havia sortir el meu pare. En castellà em va dir: “Mira en esa  lista que hay allá y si está el nombre es que está muerto”. Jo vaig fer el que em deia i sí, sí que hi era el nom del meu pare.”



dimecres, 11 de gener de 2017

En record a Joan Lluís Ferret Pujol


El passat 18 de desembre de 2016 ens va deixar en Joan Lluís Ferret i Pujol . Va ser enginyer tècnic industrial, diplomat a l’Escola d’Administració d’Empreses (EAE) i per l’Institut d’Estudis Empresarials (IESE) en Direcció d’empreses. Professionalment es va iniciar a l’Escola d’aprenents de La Seda de Barcelona on ràpidament va passar a ocupar un lloc de tècnic a la mateixa empresa. Al llarg de la seva vida va treballar a diferents empreses fins que va acabar la seva vida laboral a l’empresa ABB Metron passant a ocupar càrrecs directius.

Acabada la seva trajectòria laboral realitzà treballs sobre la història del Prat, seguint els passos del seu germà Josep Ferret.

Va ser col·laborador habitual del periòdic Delta, va publicar articles tècnics a la revista Tècnica i Pràctica i va presentar diferents cursos d’història del Prat  amb Amics d’el Prat.

Va escriure:

De la dictadura a la democràcia de la penúria al Benestar (1939-1993)Josep Pujol i Capsada (escrits (1908-1944)Les barques de passatge del riu Llobregat al Prat, i la seva explotació1327-1873L'Escola d'aprenents de "La Seda de Barcelona": forjadora de tècnics 1949-1971L'Aviació i El Prat de Llobregat 1936-1959Joan Lluís Pujol i Font, biografia d'un republicà 1901-1963 : advocat i polític català, primer secretari general d'ERCFormació del Delta del Llobregat Colonització del delta sud pratenc: 1838-1930.

dilluns, 9 de gener de 2017

Club de novel·la històrica: L'acrobacia aèria de Confuci


L'acrobacia aèria de Confuci (2009) és una immersió en l'últim any del breu regnat de l'emperador Hongzhi (1491-1521) de la dinastia Ming. Un relat ple d'humor que ens retrata el dia a dia d'un sobirà no gens interessat pel govern dels seus territoris, extravagant i menystingut tant pel mandarinat com per la seva cort. Alhora, aquesta novel·la ens serveix per introduir-nos en la manera de concebre el món, les costums i creences de la Xina d'època Ming.



Dai Sijie (1954) és un autor originari de Fujian, al sud-oest de Xina, de caràcter molt polifacètic. Format com a historiador de l'art, estudià a França i es dedica a la direcció cinematogràfica on, per exemple, ha narrat la seva experiència als camps de reeducació durant la Revolució Cultural. Al 2000 fa el salt al món de la literatura i aquesta novel·la és la seva tercera obra.


Núria Ribas Valls
Llicenciada en Història de l'Art especialista en art xinès 
i llicenciada en Estudis d'Àsia Oriental

divendres, 10 de juny de 2016

Cartells de la Guerra Civil al Cèntric

Durant la Guerra Civil, per tal d’arribar més fàcilment a la població, l’art va adoptar mitjans com el cartellisme i la fotografia. 



Els autors dels primers cartells, fets en aquest període, eren professionals de la il·lustració que feien feines comercials, i més endavant s’uniran professionals de les arts gràfiques, la pintura mural, la decoració, la fotografia, etc...


El cartellisme, al servei del govern, partits i sindicats, es va convertir en una eina de propaganda molt efectiva. Els missatges passen a ser més visuals i amb menys text demanant suport al front, lluitar contra el feixisme, protecció de la indústria i l’agricultura, compromís amb les dones, normes sanitàries, la crida a l'allistament, la invocació a la solidaritat, etc.

La mostra, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Cèntric  fins el dia 11 de juny, ofereix una selecció de 40 cartells originals dels que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya, i que corresponen al període de la Guerra Civil. 

L’exposició vol apropar al ciutadà de la Catalunya d'avui, l’impacte i la memòria d'unes imatges que són el testimoni d'aquest conflicte bèl∙lic on el cartellisme va assolir una gran protagonisme com a eina de propaganda i sensibilització d’una població que vivia en estat de guerra. 

L’exposició presenta, entre d'altres, treballs de reconeguts cartellistes com ara Carles Fontserè, Josep Subirats, Lorenzo Goñi, Martí Bas.

Cartells com 'Unió és força', de Jaume Solà, 'Assassins!', de Lleó Arnau, o 'Llibertat!', amb el pagès que aixeca una falç evocant el 'Cant dels Segadors', de Carles Fontserè, són les icones més perdurables del moment. 
El cartell de Pere Català Pic 'Aixafem el feixisme', que amb l’espardenya calciga una creu gammada, sintetitza els objectius propagandístics republicans. 

dimarts, 17 de maig de 2016

Club de lectura de novel·la històrica: La modista de la reina de Catherine Guennec






El llibre és una narració en primera persona de Rose Bertin, una dona plebea de la França rural, molt hàbil amb l'agulla  que  acaba sent la modista de la reina Mª Antonieta  a la cort de Versalles, a través dels seus ulls coneixerem les intimitats de la reina, de la cort i de Versalles, viure a Versalles era com viure en un món apart, peculiar , especial, estrafolari i fins i tot surrealista, en front tenien el poble afamolit, poble que la aristocràcia  va  ignorar i que els hi va passar factura, fent caure les estructures de l’antic règim . Rose Bertin també  ens apropa a la figura de Mª Antonieta, un personatge històric molt polèmic i controvertit. La Rose Bertin, ha estat un personatge poc conegut i a l'hora molt important, com a creadora de moda, les seves creacions van marcar tendències  i gràcies a ella  Paris i la moda francesa son les capdavanteres en el món de la moda. 

Només Coco Chanel ha estat a l'alçada de Rose Bertin.



Imma Pérez i Rosa Figueras
Llicenciades en Geografia i Història amb les 
especialitats d'Història de l'Art i història medieval

divendres, 18 de març de 2016

Club de lectura: El hombre que amaba a los perros de Leonardo Padura

El proppassat 2015 li fou concedit al reconegut escriptor cubà Leonardo Padura el premi Príncep d’Astúries de les Lletres, segurament el més important dels vint-i-cinc que ha rebut l’autor al llarg de la seva dilatada trajectòria. Fou el reconeixement més mediàtic a la trajectòria d’un home que, per les condicions del seu país, no li ha estat fàcil ni escriure, ni aconseguir els mitjans per fer-ho, ni la projecció internacional assolida.



Si bé és conegut per la saga de novel·les policíaques del personatge Mario Conde, és El hombre que amaba a los perros (Tusquets, 2009) una de les obres que ha obtingut més ressò, tant pel do natural de l’escriptura de Padura, com també per la temàtica que aborda: la història d’encontres i desencontres, espionatge, il·lusions i decepcions de Ramon Mercader i Liev Davídovitx Bronstein – Trotski -; i les condicions de vida de la Cuba dels 90, la difícil etapa que coneixem com el período especial. És la unió de tres relats: el de l’assassí, Ramon Mercader; el de la víctima, Trotski; i el de l’Iván, el protagonista cubà, que parlen amb veu pròpia de les seves trajectòries vitals i les conseqüències dels seus actes. Una lliçó d’història convertida en novel·la on no sempre és fàcil discernir què es deu a la imaginació de Padura i què és la més estricta realitat. Com bé li agrada dir a l’autor, la seva és una tasca de responsabilitat artística i civil, afirmació que queda patent en la present novel·la.
Iván es converteix en el dipositari d’una història extraordinària que li explicà un home amb qui compartia estones a la platja de Santa Maria, el 1977, i que recupera a partir de la mort de la seva dona vint-i-cinc anys més tard. Una història que comença el 1929 i que s’allargassa gairebé cinquanta anys i on foscos interessos ideològics que es dirimien aleshores al món (la lluita per l’hegemonia política) marquen profundament als personatges, reals i inventats, que apareixen en el relat.


                                                                     Eduard Puigventós
Doctor en Història Contemporània