divendres, 28 de març del 2014

La imatge del mes: Festivitat de Rams

Festivitat de Rams de 1947. Fotografia de l'Arxiu Municipal del Prat.

Com a conseqüència de la Guerra Civil, el temple parroquial va ser cremat i enderrocat. Des del 1939 i fins a la benedicció de la cripta parroquial (1948), el cinema Moderno, a la plaça de la Vila, va ser expropiat, s'habilità com a església i s'hi feien tots els oficis religiosos. Per aquest motiu, com es pot veure a la imatge,  la benedicció dels rams, palmes i palmons es feia a la Plaça, davant de l'antic cinema. El Moderno tornà a funcionar com a sala d'exhibició a partir del 1948.




"L’abril acostuma a ser el mes de la benedicció de la palma. Segons el calendari catòlic, el diumenge abans de Setmana Santa se celebra el diumenge de Rams, el dia de la palma. Aquell dia tota la família anava junta a l’església, abillada amb les millors gales i qui més qui menys, intentava estrenar alguna cosa. Els que s’ho podien permetre anaven amb palma, les nenes, o amb palmó, que era més modest, els nens, i els que no es podien permetre el luxe de comprar-ne, portaven unes branques de llorer. Els joves, per fer gresca, anaven amb unes branques enormes, tant, que el rector els havia d’avisar dient que qui portés l’arbre que es quedés fora! Els llorers no acostumaven a guarnir-se.
Les palmes eren les que portaven més farciments, que solien ser fruites, rosaris i llaços.
Els nois acostumaven a fer batalles campals contra les palmes més ben guarnides i les armes que empraven eren els seus palmons i llorers."

Extret del llibre "El Prat pagès".

dimarts, 25 de març del 2014

La peça del mes: Rajoles de la Granja de la Ricarda

Rajoles de la Granja de la Ricarda
Any: inicis segle XX
Procedència: AENA (2003)
Núm. registre: 918 (fitxa conjunt)

Conjunt de rajoles de 20 x 20 cm. policromes que formaven part d'una sanefa que envoltava les portes nord i sud de les naus 1 i 2 de la granja La Ricarda. Representen dues grans tiges de bambú amb les seves fulles. Els motius vegetals són pintats a mà alçada en color verd i groc.


La finca La Ricarda, que tenia com a element característic un important estany natural, era propietat de la Casa de la Maternitat de Barcelona i, afectada pel procés desamortitzador, va ser subhastada l’any 1865. Després de passar per diversos propietaris, entre els quals destacà Ferran Puig, va ser adquirida, al llarg dels anys 1895 i 1908  per l’industrial tèxtil Manuel Bertrans i Salsas, introduint, ben aviat, millores als camps i inicià l'explotació ramadera.

"Les obres de construcció de la Granja de la Ricarda, propietat de Manuel Bertrand i Salsas, es van dur a terme entre els anys 1909 i 1910, i el 1911 la vaque­ria ja funcionava a ple rendiment. L’edifici acabat resultava tan impressionant que José Zulueta, un expert redactor d’El cultivador moderno, no se n’estava d’escriure: “Don Manuel Bertrand, fundador propietario de la Casa de Vacas mejor instalada que acaso exista en el mundo”.

Per a la construcció de la Granja, Manuel Bertrand es va envoltar d’un impor­tant equip de professionals, d’ entre els quals cal destacar Joan Torras i Guar­diola, catedràtic de mecànica i construcció a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, autor de les més importants obres de foneria de l’època, i a Francisco Bastos, un enginyer militar que esdevingué un estret col·laborador en tots els projectes d’enginyeria de la família Bertrand. L’execució de l’obra va anar a càrrec de l’empresa de Josep Monés i Jané, futur alcalde del Prat, que treballava en totes les obres dels Bertrand".[1]

La finca de la Ricarda va continuar en mans de la família Bertrand fins al final del segle XX. A poc a poc, però, la propietat va ser fraccionada i, en l’actualitat, la família Bertrand només conserva la part de la finca que conté l’estany, repartida en diferents societats propietàries. La part que contenia la Granja i la Telegrafia  des del 1992, és propietat d’AENA. 

L’any 2004 va entrar en funcionament la tercera pista de l’aeroport, ubicada entre els estanys del Remolar i de la Ricarda, després d’un llarg debat que en algun moment va posar en perill la pervivència mateixa d’aquests estanys. El pacte final inclogué la recuperació per a la ciutat de tota la franja litoral i d’altres mesures compensatòries, mediambientals i patrimonials, com el tras­llat de la Granja la Ricarda i la construcció dels nous accessos al mar.

L’any 2007 s’iniciaren les obres de construcció del nou edifici de La Ricarda, al costat de l’avinguda de l’Onze de Setembre, tot utilitzant els materials re­cuperats de la granja original i amb d’altres reproduïts dels originals.




[1] Gómez Inglada, Margarida ( 2011). La formació d'una ciutat: El Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat

dilluns, 10 de març del 2014

Cinema i història. Hannah Arendt, Cine club 12 de març

Direcció: Margarethe von Trotta
Guió: Pam Katz, Margarethe von Trotta
Fotografia: Caroline Champetier
Música: André Mergenthaler
Muntatge: Bettina Böhler
Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Klaus Pohl

Nacionalitat: Alemanya, França, Luxemburg Idioma: alemany, anglès, hebreu Any: 2012 Durada: 113'  Classificació: no recomanada menors de 7 anys. Especialment recomanada pel foment de la igualtat de gènere
Premis: Festival de Valladolid 2012: Espiga de plata; Premis del Cine Alemany 2013: millor actriu, Barbara Sukowa i millor pel·lícula de plata

L'argument Una mirada a la vida de Hannah Arendt, filòsofa i politòloga alemanya d'origen jueu, que va cobrir per a la revista New Yorker el polèmic judici per crims de guerra contra el nazi Adolf Eichmann celebrat a Jerusalem l'any 1961.


L'equip artístic i tècnic
Margarethe von Trotta (Berlín, 1942) figura al costat de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorf o Wim Wenders com part fonamental del Nou Cinema Alemany, un dels moviments cinematogràfics iniciats arreu d'Europa durant els anys seixanta al caliu de la Nouvelle Vague francesa. Va ser precisament a París i durant aquella dècada que una jove von Trotta, encara estudiant, va tenir els primers contactes amb el cinema. De tornada a Alemanya, treballaria com a eficaç actriu en pel·lícules de Fassbinder,  Schlöndorff i altres. Amb aquest últim, el seu marit en aquella època,  començà a col·laborar en l'escriptura de guions fins a debutar com a co-directora al seu costat amb El honor perdido de Katharina Blum (1975). La primera pel·lícula dirigida en solitari va ser El segundo despertar de Christa Klages (1977), que encetava una filmografia molt interessant, sempre compromesa políticament i amb la constant presència de poderosos personatges femenins amb obres com Las hermanas alemanas (1981), Lleó d'or a Venècia, Rosa Luxemburg (1986) o la darrera Hannah Arendt, que avui presentem.

Barbara Sukowa (Bremen, Alemanya, 1950), pot presumir d'una carrera llarga i variada. Durant els anys setanta es va dedicar al teatre, interpretant tota mena de papers clàssics a l'escena d'Alemanya i bona part d'Europa. L'any 1980 Fassbinder la va cridar per actuar a l'aclamada mini-sèrie de televisió Berlín Alexanderplatz i l'any següent per a protagonitzar Lola (1981). Ja no abandonaria el cinema. A Margarethe von Trotta li deu algun dels millors papers. Amb Las hermanas alemanas (1981), per exemple, va ser premiada a Venècia i amb Rosa Luxemburg (1986), a Cannes. Però la seva versatilitat li ha permès treballar amb directors molt diversos, com Lars von Trier a Europa (1991), David Cronenberg a M.Butterfly (1993) o Tim Robbins a Abajo el telón (1995). A més, Sukowa té també una carrera com a cantant i narradora en peces de música clàssica, ha col·laborat amb diverses orquestres del món i fins i tot ha format el seu propi grup, The X-Patsys, amb el seu marit, el també director de cinema Robert Longo.



Una de les funcions de la història  és la de comprendre el passat, les seves contradiccions, i això és el que va intentar fer Hannah Arendt a través de la figura d'Adolf Eichmann. Eichmann, tinent coronel de les SS durant la Segona Guerra Mundial, va ser l'encarregat de posar en marxa la maquinària logística de la "solució final", eufemisme que designava la decisió del règim nazi d'acabar amb el que ells anomenaven el problema jueu per la via de l'extermini. Perduda la guerra, va ser capturat per l'exèrcit dels Estats Units quan s'amagava amb una identitat falsa, però va aconseguir fugir. Després d'amagar-se en diversos llocs d'Alemanya i passar per Itàlia, Eichmann va arribar a l'Argentina l'any 1950. Deu anys més tard, violant qualsevol mena d'acord diplomàtic, els serveis secrets israelians el van localitzar, segrestar i traslladar cap a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat el 31 de maig de 1962. Tot i la magnitud dels seus crims, o precisament per això, Hannah Arendt va incidir especialment en el fet que un home mediocre com Adolf Eichmann fos capaç d'arribar a aquests extrems de crueltat d'una manera gairebé funcionarial. Una crueltat justificada per ell mateix durant el judici per l'obligació de complir ordres superiors. Aquesta idea, l'espantosa banalitat que pot assolir el mal, exposada per Arendt en el seu famós llibre Eichmann en Jerusalen, va caure com una bomba entre la intel·lectualitat del món, donat que va ser interpretada com una justificació dels crims que suposadament denunciava. En realitat es tractava d'entendre els mecanismes d'aquests crims, justament com a mitjà per a evitar la seva repetició. 

La prohibició del Carnaval

El Carnaval és la celebració de la transgressió.  L'ordre que regeix la resta de l'any es capgira i tot es converteix en gresca, festa i excés. Les màscares ho tapen tot i, a l'empara de l'anonimat, les disfresses permeten la transformació en allò que no som, en el que voldríem ser, o en l'objecte de burla.


El Carnaval envaeix l'espai públic i les comparses són les reines del carrer.

Aquesta alteració de l'ordre que comporta el Carnaval ha fet que en èpoques de repressió política i de governs dictatorials es prohibís la celebració.

A l'Arxiu municipal es conserva un escrit del Governador Civil de la Província de Barcelona del 1949, en plena dictadura del general Franco, en què recorda a tots els alcaldes les ordres del Sr. Ministro de la Gobernación:

"Recuerdo a V.E, que continúa en vigor la supresión de las fiestas de Carnaval, que en el corriente año se entenderá comprendido entre el 27 de Febrero y el 9 de Marzo, inclusives; en su virtud, mantendrá V.E. con todo rigor la prohibición establecida para el uso de dominós, caretas o disfraces en las calles y lugares públicos, y en los cafés, casinos y círculos de todas clases, así como la de bailes y diversiones análogas con esa significación e indumentaria"

La mateixa circular autoritzava la celebració de balls, dels anomenats de societat, en el si d'entitats i associacions de llocs on hi hagués una tradició antiga.

"Siempre que no trasciendan del seno de la Entidad ni le matice del propio caràcter carnavalesco".


Als cinquanta l'Agrupación Artístico Literaria Cervantes, una entitat cultural legalitzada, va organitzar algun ball de Carnaval, però tal i com ordenaven les lleis del moment, es feien en un local tancat i es presentava com mostra de vestits regionals.