Cinema i història. A late quartet. Cine club 9 d'abril

EL ÚLTIMO CONCIERTO (A late quartet)

Direcció: Yaron Zilberman

Guió: Seth Grossman, Yaron Zilberman

Fotografia: Frederick Elmes

Música: Angelo Badalamenti

Muntatge: Yuval Shar

Intèrprets: Philip Seymour Hoffman, Christopher Walken, Catherine Keener, Mark Ivanir, Imogen Poots, Liraz Charhi, Wallace Shawn

Nacionalitat: Estats Units Idioma: anglès Any: 2012 Durada: 105' Classificació: apta per a tots els públics

L'argument: Després de vint-i-cinc anys d'una trajectòria d'èxit i fama mundials, un quartet de corda novaiorquès rep una notícia que posa en qüestió no només el seu futur, sinó també els anys de relacions personals i col·laboració professional entre ells.

L'equip artístic i tècnic

Yaron Zilberman (Israel, 1970) dirigeix, escriu i produeix El último concierto, la primera pel·lícula de ficció de la seva carrera. Anteriorment havia dirigit el documental Watermarks (2004), amb el que va obtenir reconeixement i premis internacionalment. El documental es centrava en les nedadores d'un vell club esportiu jueu, el Hakoah Vienna, a les que aconseguia reunir per a nedar una darrera vegada juntes, 65 anys després d’haver-se vist obligades a abandonar una Àustria annexionada per l'Alemanya nazi. Yaron Zilberman va néixer i es va criar a Israel, però es va traslladar a Nova York amb els seus pares i va estudiar física a l'Institut Tecnològic de Massachussets. Segueix vivint a Nova York, amb Tamar Sela, esposa i co-productora de El último concierto, i els seus dos fills.

El último concierto es recolza en els quatre intèrprets que donen vida al quartet de corda protagonista. El recentment desaparegut Philip Seymour Hoffman (Fairport,1967-Nova York,2014), Oscar per Capote (2005) i amb una esplèndida filmografia, ens regala aquí un dels seus darrers treballs. Christopher Walken (Nova York, 1943) mostra un registre allunyat dels papers als que la seva inquietant presència física ens ha acostumat (per exemple, el que li valer un Oscar per El cazador) al llarg d’una trajectòria que dura ja més de mig segle. Catherine Keener (Miami, 1959), per la seva banda, és un rostre habitual en el cinema nord-americà dels últims vint-i-cinc anys i demostra en cada paper la seva solvència interpretativa. L'hem pogut veure a Como ser John Malkovich (1999) o Capote, per mencionar dos exemples destacats. Finalment, Mark Ivanir (Chernivtsy, Ucraïna, 1968) dóna rèplica de tu a tu als seus il·lustres col·legues. Antic acròbata de circ i actor molt vinculat al teatre i la televisió, ha intervingut en pel·lícules com La lista de Shchindler (1993) o El buen pastor (2006) a les ordres de Robert de Niro.

La història:

La música era la vida, aquest podria ser perfectament un subtítol per El último concierto. Yaron Zilberman destil·la passió per la música i l'aprofita per parlar de les interioritats dels membres del quartet protagonista. Com a invisible fil conductor es serveix d'una obra de Beethoven, el quartet de corda nº 14, opus 131, amb el que puntua la narració. El llegat musical de Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Viena, 1827) és colossal. Considerat l'últim gran representant del classicisme vienès, la seva música transcendeix el romanticisme, arribant a influir en tot el segle XIX i més enllà. La seva popularitat es basa en les simfonies, però molts crítics consideren més significatives les peces per a piano i la música de cambra. Va composar setze quartets de corda en els que va plasmar la seva evolució com a músic. Els últims quartets (un dels significats del títol original del film) els va escriure en els darrers anys de vida, quan la seva sordesa era absoluta, i són, per la complexitat melòdica, harmònica i d'execució, peces fonamentals de la seva obra. Un d'ells és el nº 14, el que han d'interpretar els músics de la pel·lícula en l'últim concert. Aquesta peça singular té set moviments i no els quatre habituals. A més, estan tots units, s'han de tocar sense descansar. Beethoven insistia en que es toqués attacca, sense pauses. A la partitura hi apareixen paraules com dolor, emoció, pausa. No se saben les intencions del compositor, però la pel·lícula suggereix una connexió entre la música i el pas del temps, remarcada amb paraules de T.S. Eliot, que no deixa indiferent l'espectador.

Cinema i història. Hannah Arendt, Cine club 12 de març

Direcció: Margarethe von Trotta

Guió: Pam Katz, Margarethe von Trotta

Fotografia: Caroline Champetier

Música: André Mergenthaler

Muntatge: Bettina Böhler

Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Klaus Pohl

Nacionalitat: Alemanya, França, Luxemburg Idioma: alemany, anglès, hebreu Any: 2012 Durada: 113'  Classificació: no recomanada menors de 7 anys. Especialment recomanada pel foment de la igualtat de gènere

Premis: Festival de Valladolid 2012: Espiga de plata; Premis del Cine Alemany 2013: millor actriu, Barbara Sukowa i millor pel·lícula de plata

L'argument Una mirada a la vida de Hannah Arendt, filòsofa i politòloga alemanya d'origen jueu, que va cobrir per a la revista New Yorker el polèmic judici per crims de guerra contra el nazi Adolf Eichmann celebrat a Jerusalem l'any 1961.

L'equip artístic i tècnic

Margarethe von Trotta (Berlín, 1942) figura al costat de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorf o Wim Wenders com part fonamental del Nou Cinema Alemany, un dels moviments cinematogràfics iniciats arreu d'Europa durant els anys seixanta al caliu de la Nouvelle Vague francesa. Va ser precisament a París i durant aquella dècada que una jove von Trotta, encara estudiant, va tenir els primers contactes amb el cinema. De tornada a Alemanya, treballaria com a eficaç actriu en pel·lícules de Fassbinder,  Schlöndorff i altres. Amb aquest últim, el seu marit en aquella època,  començà a col·laborar en l'escriptura de guions fins a debutar com a co-directora al seu costat amb El honor perdido de Katharina Blum (1975). La primera pel·lícula dirigida en solitari va ser El segundo despertar de Christa Klages (1977), que encetava una filmografia molt interessant, sempre compromesa políticament i amb la constant presència de poderosos personatges femenins amb obres com Las hermanas alemanas (1981), Lleó d'or a Venècia, Rosa Luxemburg (1986) o la darrera Hannah Arendt, que avui presentem.

Barbara Sukowa (Bremen, Alemanya, 1950), pot presumir d'una carrera llarga i variada. Durant els anys setanta es va dedicar al teatre, interpretant tota mena de papers clàssics a l'escena d'Alemanya i bona part d'Europa. L'any 1980 Fassbinder la va cridar per actuar a l'aclamada mini-sèrie de televisió Berlín Alexanderplatz i l'any següent per a protagonitzar Lola (1981). Ja no abandonaria el cinema. A Margarethe von Trotta li deu algun dels millors papers. Amb Las hermanas alemanas (1981), per exemple, va ser premiada a Venècia i amb Rosa Luxemburg (1986), a Cannes. Però la seva versatilitat li ha permès treballar amb directors molt diversos, com Lars von Trier a Europa (1991), David Cronenberg a M.Butterfly (1993) o Tim Robbins a Abajo el telón (1995). A més, Sukowa té també una carrera com a cantant i narradora en peces de música clàssica, ha col·laborat amb diverses orquestres del món i fins i tot ha format el seu propi grup, The X-Patsys, amb el seu marit, el també director de cinema Robert Longo.

Una de les funcions de la història  és la de comprendre el passat, les seves contradiccions, i això és el que va intentar fer Hannah Arendt a través de la figura d'Adolf Eichmann. Eichmann, tinent coronel de les SS durant la Segona Guerra Mundial, va ser l'encarregat de posar en marxa la maquinària logística de la "solució final", eufemisme que designava la decisió del règim nazi d'acabar amb el que ells anomenaven el problema jueu per la via de l'extermini. Perduda la guerra, va ser capturat per l'exèrcit dels Estats Units quan s'amagava amb una identitat falsa, però va aconseguir fugir. Després d'amagar-se en diversos llocs d'Alemanya i passar per Itàlia, Eichmann va arribar a l'Argentina l'any 1950. Deu anys més tard, violant qualsevol mena d'acord diplomàtic, els serveis secrets israelians el van localitzar, segrestar i traslladar cap a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat el 31 de maig de 1962. Tot i la magnitud dels seus crims, o precisament per això, Hannah Arendt va incidir especialment en el fet que un home mediocre com Adolf Eichmann fos capaç d'arribar a aquests extrems de crueltat d'una manera gairebé funcionarial. Una crueltat justificada per ell mateix durant el judici per l'obligació de complir ordres superiors. Aquesta idea, l'espantosa banalitat que pot assolir el mal, exposada per Arendt en el seu famós llibre Eichmann en Jerusalen, va caure com una bomba entre la intel·lectualitat del món, donat que va ser interpretada com una justificació dels crims que suposadament denunciava. En realitat es tractava d'entendre els mecanismes d'aquests crims, justament com a mitjà per a evitar la seva repetició. 

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 12 de febrer de 2014

PROFESOR LAZHAR (Monsieur Lazhar)

Direcció: Philippe Falardeau

Guió: Philippe Falardeau a partir de la peça teatral Bashir Lazhar, d'Evelyne de la Chenelière

Fotografia: Ronald Plante

Música: Martin Léon

Muntatge: Stéphane Lafleur

Intèrprets: Mohamed Fellag, Sophie Nélisse, Émilien Néron, Marie Eve Beauregard, Danielle Proulx, Brigitte Poupart

Nacionalitat: Canada Idioma: Francès Any: 2011 Durada: 94' 

Classificació: no recomanada per a menors de 7 anys

Premis: Locarno 2011: premi del públic; Toronto 2011: millor pel·lícula canadenca; Valladolid 2011: millor guió i premi de la crítica; Rotterdam 2011: premi del públic

L'argument: Bachir Lazhar, un professor de primària d'origen algerià, és contractat per una escola de Monreal per a substituir una professora tràgicament desapareguda.

L'equip artístic i tècnic

Philippe Falardeau (Hull, Quebec, Canadà, 1968) va arribar al món del cinema d'una manera peculiar, a través d'un concurs de la televisió canadenca de 1993 en que els participants feien una gira per tot el món rodant curtmetratges documentals. En el procés va dirigir fins a vint films i va acabar guanyant la competició. Durant els següents anys continuaria dedicat a aquest tipus de cinema, passant a la ficció l'any 2000, amb La moitié gauche du frigo, un gran èxit al seu país que va passar per diversos festivals internacionals. Profesor Lazhar, la quarta pel·lícula que dirigeix, ha representat un important salt qualitatiu. Premiada arreu i nominada per l'Oscar al millor llargmetratge de parla no anglesa, el seu èxit ha permès Falardeau rodar The good lie als Estats Units, amb producció i repartiment nord-americans.

Mohamed Fellag (Azeffoun, Algèria, 1950), actor, humorista i escriptor, pertany, per sobre de tot, al món del teatre. Després d'estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic d'Alger i agafar experiència als escenaris del país nord-africà, va entrar a formar part del Teatre Nacional d'Algèria l'any 1985. No va tardar gaire a escriure les seves pròpies obres i a muntar espectacles on actuava en solitari. Eren temps de turbulències a Algèria i Fellag les va patir l'any 1995 amb l'explosió d'una bomba durant una representació. Va emprendre el camí de l'exili, primer a Tunísia, on va ser advertit de l'existència d'una fàtua (un pronunciament legal de caràcter religiós en els països musulmans) contra ell al seu país, i després a França, on ha conegut un gran èxit amb els seus monòlegs humorístics de caire social. Les aparicions cinematogràfiques han sovintejat cada cop més, però la més significativa fins ara ha estat la de Profesor Lazhar, basada en una obra teatral per un sol actor de la que ja havia fet una lectura pública a França.

La història: Les vides de Mohamed Fellag i del personatge que interpreta a la pel·lícula, Bachir Lazhar, tenen en comú la dolorosa experiència de l'exili. Tots dos, un a la realitat i l'altre a la ficció, van haver de fugir de la remoguda Algèria dels anys noranta, víctimes d'una guerra civil que enfrontà des del 1991 al govern militar amb diferents grups islamistes. Centenars de milers d'algerians, la majoria civils, van resultar morts i molts altres van haver de fugir convertint-se en refugiats, viatgers sense papers cap a països amb una cultura aliena. Inicialment, el concepte de refugiat abraçava les persones que marxaven d'un país per motius religiosos, racials o polítics. Més endavant es va ampliar a les persones que fugien de les guerres o situacions de violència extrema i dels desastres naturals. Segons l'ONU, avui dia hi ha més de 15 milions de refugiats al món, però si comptem els desplaçats dintre d'un mateix país la xifra s'eleva en 26 milions més. La Convenció de Ginebra obliga als seus signataris a no retornar els refugiats a aquells territoris on la seva vida o la seva llibertat estiguin amenaçades, però aquesta normativa no es tinguda en compte ni per tots els països ni en tots els casos, com si el factor humà fos l'últim a valorar.

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 22 de gener de 2014

SEARCHING FOR SUGAR MAN

Direcció: Malik Bendjelloul

Guió: Malik Bendjelloul

Fotografia: Camilla Skagerstrøm

Música: Sixto Rodríguez

Muntatge: Malik Bendjelloul

Intèrprets: Sixto Rodríguez, Stephen "Sugar" Segermen, Dennis Coffey, Mike Theodore, Craig Bartholomew, Clarence Avant, Eva Rodríguez, Regan Rodríguez

Nacionalitat: Suècia, Regne Unit Idioma: anglès Any: 2012

Durada: 86'

Premis: Festival de Sundance 2012: premi especial del jurat i premi del públic.

Festival In-Edit Barcelona 2012: millor documental internacional i premi del públic.

Oscar 2013 al millor documental.

L'argument Sixto Rodríguez, un músic de la ciutat de Detroit, va editar dos excel·lents discos de folk-rock a principis dels anys setanta que van caure, com ell mateix, en l'oblit més absolut. Aquesta és la seva història.

L'equip artístic i tècnic

La carrera de Malik Bendjelloul (Ystad, Skåne Iän, Suècia, 1977) ha estat estretament vinculada amb la televisió sueca, on va començar actuant en un sèrie quan encara era un adolescent. Posteriorment, amb el canvi de segle, ha dirigit per aquesta televisió tota mena documentals, la majoria relacionats amb el món de la música, en un ampli ventall que abraça des dels pioners de l'electrònica Kraftwerk, fins una sèrie sobre el heavy metal, passant per col·laboracions amb artistes de la talla de Björk, Sting, Elton John, Rod Stewart, Madonna o U2. A banda de dirigir videoclips i anuncis publicitaris, Bendjelloul ha treballat també com a director i productor artístic pel programa televisiu cultural Kobra, rodant tota mena de material. Va ser precisament viatjant per Àfrica i Amèrica buscant històries dignes de ser explicades, quan es va trobar amb la de Sixto Rodríguez, que ha donat com a resultat el seu primer llargmetratge, després d'un llarg procés de cinc anys.

La història que narra Searching for Sugar man té Detroit com a teló de fons i funciona en certa manera com a metàfora de la decadència que ha patit la ciutat en les últimes dècades. Als anys cinquanta del segle XX, Detroit era la quarta ciutat en importància dels Estats Units, amb vora dos milions d'habitants. Seu d'una potent indústria automobilística, acollia centenars de milers d'obrers, molts d'origen europeu, molts altres afroamericans arribats dels estats del sud. Era l'esplendor de la ciutat del motor, o Motown  (nom que al·ludia també a tot un estil de música sorgit allà mateix). 

Durant els seixanta bona part de la classe mitjana, incòmoda davant el creixement de la població negra, va emigrar cap a les localitats dels voltants. Aquest fenomen, anomenat white flight, era una clar reflex de la creixent conflictivitat racial, culminada en els greus disturbis de 1967 (el president Lyndon Johnson va recórrer a l'exèrcit per a la seva contenció) que van provocar un èxode afegit de població blanca amb la consegüent fuga de capitals. Les crisis petrolíferes de 1973 i 1979 van afectar profundament les grans empreses de l'automòbil com General Motors, Ford i Chrysler que no van dubtar a buscar beneficis més alts en altres indrets. El fenomen de la deslocalització va ser fatal per a Detroit. Amb la pèrdua de llocs de treball, l'afebliment dels serveis públics i la criminalitat disparada, la ciutat va seguir perdent població i la que es va mantenir era cada cop més pobre. 

En cinquanta anys Detroit ha perdut més del 60% del seu capital humà. No hi ha comparació possible als Estats Units, tret de les evacuacions massives a New Orleans a causa de l'huracà Katrina.  La pèrdua de població en una gran ciutat és un problema en sí mateix, econòmic, social i també urbanístic, perquè el territori no encongeix. Es calcula que a Detroit hi ha unes 800.000 estructures buides i barris sencers tenen avui dia un aspecte fantasmagòric. Els serveis públics són insuficients o directament inexistents, mentre bona part de la gent que hi viu els necessita més que mai. L'índex de criminalitat és el segon del país i l'atur és també dels més alts. Més d'un 35% de la població viu sota els nivells de pobresa i vora el 40% en l'analfabetisme. La ciutat va tocar fons l'any passat quan es va declarar oficialment en bancarrota. Irònicament, aquesta decadència física ha esdevingut un atractiu per a turistes i artistes, des de fotògrafs a graffiters. Les ruïnes de determinats edificis apareixen fins i tot a les guies, com si Detroit s'hagués convertit en una mena d'acròpolis del segle XXI. Els ulls de mig món miren cap aquesta ciutat, un exemple del que podria passar en altres megalòpolis del planeta.