dijous, 16 de gener de 2014

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 22 de gener de 2014

SEARCHING FOR SUGAR MAN

Direcció: Malik Bendjelloul
Guió: Malik Bendjelloul
Fotografia: Camilla Skagerstrøm
Música: Sixto Rodríguez
Muntatge: Malik Bendjelloul
Intèrprets: Sixto Rodríguez, Stephen "Sugar" Segermen, Dennis Coffey, Mike Theodore, Craig Bartholomew, Clarence Avant, Eva Rodríguez, Regan Rodríguez

Nacionalitat: Suècia, Regne Unit Idioma: anglès Any: 2012
Durada: 86'
Premis: Festival de Sundance 2012: premi especial del jurat i premi del públic.
Festival In-Edit Barcelona 2012: millor documental internacional i premi del públic.
Oscar 2013 al millor documental.



L'argument Sixto Rodríguez, un músic de la ciutat de Detroit, va editar dos excel·lents discos de folk-rock a principis dels anys setanta que van caure, com ell mateix, en l'oblit més absolut. Aquesta és la seva història.

L'equip artístic i tècnic
La carrera de Malik Bendjelloul (Ystad, Skåne Iän, Suècia, 1977) ha estat estretament vinculada amb la televisió sueca, on va començar actuant en un sèrie quan encara era un adolescent. Posteriorment, amb el canvi de segle, ha dirigit per aquesta televisió tota mena documentals, la majoria relacionats amb el món de la música, en un ampli ventall que abraça des dels pioners de l'electrònica Kraftwerk, fins una sèrie sobre el heavy metal, passant per col·laboracions amb artistes de la talla de Björk, Sting, Elton John, Rod Stewart, Madonna o U2. A banda de dirigir videoclips i anuncis publicitaris, Bendjelloul ha treballat també com a director i productor artístic pel programa televisiu cultural Kobra, rodant tota mena de material. Va ser precisament viatjant per Àfrica i Amèrica buscant històries dignes de ser explicades, quan es va trobar amb la de Sixto Rodríguez, que ha donat com a resultat el seu primer llargmetratge, després d'un llarg procés de cinc anys.


La història que narra Searching for Sugar man té Detroit com a teló de fons i funciona en certa manera com a metàfora de la decadència que ha patit la ciutat en les últimes dècades. Als anys cinquanta del segle XX, Detroit era la quarta ciutat en importància dels Estats Units, amb vora dos milions d'habitants. Seu d'una potent indústria automobilística, acollia centenars de milers d'obrers, molts d'origen europeu, molts altres afroamericans arribats dels estats del sud. Era l'esplendor de la ciutat del motor, o Motown  (nom que al·ludia també a tot un estil de música sorgit allà mateix). 

Durant els seixanta bona part de la classe mitjana, incòmoda davant el creixement de la població negra, va emigrar cap a les localitats dels voltants. Aquest fenomen, anomenat white flight, era una clar reflex de la creixent conflictivitat racial, culminada en els greus disturbis de 1967 (el president Lyndon Johnson va recórrer a l'exèrcit per a la seva contenció) que van provocar un èxode afegit de població blanca amb la consegüent fuga de capitals. Les crisis petrolíferes de 1973 i 1979 van afectar profundament les grans empreses de l'automòbil com General Motors, Ford i Chrysler que no van dubtar a buscar beneficis més alts en altres indrets. El fenomen de la deslocalització va ser fatal per a Detroit. Amb la pèrdua de llocs de treball, l'afebliment dels serveis públics i la criminalitat disparada, la ciutat va seguir perdent població i la que es va mantenir era cada cop més pobre. 

En cinquanta anys Detroit ha perdut més del 60% del seu capital humà. No hi ha comparació possible als Estats Units, tret de les evacuacions massives a New Orleans a causa de l'huracà Katrina.  La pèrdua de població en una gran ciutat és un problema en sí mateix, econòmic, social i també urbanístic, perquè el territori no encongeix. Es calcula que a Detroit hi ha unes 800.000 estructures buides i barris sencers tenen avui dia un aspecte fantasmagòric. Els serveis públics són insuficients o directament inexistents, mentre bona part de la gent que hi viu els necessita més que mai. L'índex de criminalitat és el segon del país i l'atur és també dels més alts. Més d'un 35% de la població viu sota els nivells de pobresa i vora el 40% en l'analfabetisme. La ciutat va tocar fons l'any passat quan es va declarar oficialment en bancarrota. Irònicament, aquesta decadència física ha esdevingut un atractiu per a turistes i artistes, des de fotògrafs a graffiters. Les ruïnes de determinats edificis apareixen fins i tot a les guies, com si Detroit s'hagués convertit en una mena d'acròpolis del segle XXI. Els ulls de mig món miren cap aquesta ciutat, un exemple del que podria passar en altres megalòpolis del planeta.

Cap comentari:

Publica un comentari