divendres, 29 de maig del 2015

Club de lectura de novel·la històrica: Et donaré la terra de Chuflo Lloréns

Amb Et donaré la terra (2008), Chufo Lloréns (Barcelona, 1931) assoleix amb mestria el seu reconeixement literari. Aquesta novel·la històrica ha esdevingut un dels grans best sellers de temàtica medieval, què en les darreres dècades, han estat tan prolífers en el marc de la literatura catalana contemporània.
L’argumentari de l’obra ens porta al tombar de l’any mil, un període històric marcat per l’essència del feudalisme i que esdevindria determinant per la conformació de l’organització social i econòmica del Comtat de Barcelona.


La trama de la novel·la té com a fil conductor la història del seu protagonista principal, Martí Barbany què, inspirat en la figura de Ricard Guillem, narra les vivències d’aquest camperol que arribà a la ciutat comtal amb la voluntat d’afrontar una nova vida i amb el desig d’esdevenir un prohom d’aquesta ciutat. Els esdeveniments es van desenvolupant alhora que l’autor va fent ressò de les vicissituds que protagonitzaren en aquests anys en Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Almodis, la seva tercera esposa. Fets que a partir d’una reinterpretació històrica serveixen de complement al discurs de les peripècies del protagonista. En el seu conjunt, aquestes dues trames s’entrellacen per oferir-nos una acurada aproximació a la realitat del dia a dia d’una ciutat emergent que en aquest període assentarà les bases de la seva primacia política i comercial a la Mediterrània.

L’acció transcorre de forma àgil i dinàmica permeten que el relat de les històries dels personatges ens endinsin en tots aquells aspectes més rellevants dels costums de la societat d’aquesta època. És a partir d’una bona contextualització dels personatges històrics i de la utilització d’un vocabulari propi del moment que l’obra deté una essència que permet captar amb rigor la naturalesa i l’esperit de la societat feudal barcelonina del moment.
Els episodis de l’obra tenen lloc a la capital comtal, des d’on els seus personatges es desplacen arreu de diversos indrets i territoris, ja siguin propers com llunyans. A partir dels atzucats del seu protagonista es descriuen amb detall un gran ventall d’escenes i situacions que possibiliten portar fins a límits inusitats el coneixement que l’autor té d’aquesta època i dels territoris per on transcorre la trama.

Les aventures i desventures dels seus protagonistes són, sense dubte, una grata lectura per endinsar-nos de forma amena i afable en la realitat de la vida  de l’alta edat mitjana i acostar-nos a l’eclosió de la capital comtal, una de les ciutats més influents de la Mediterrània d’aquesta d’època.

La novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa, que repassa en primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX -de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.
Aquests dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent que diu la Conxa i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies...  

Al llarg de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República, la Guerra Civil, la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle festiu.          
L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i familiars, que són presents també en llibres posteriors.
Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964 es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se exclusivament a aquest ofici. Pedra de tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i de crítica. Altres llibres de l’autora són La mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim o Emma. Amb el temps, Maria Barbal s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en escenaris més urbans.
Pedra de tartera no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la seva creació. 


Isidre Pastor
Arqueòleg i historiador de l'art

divendres, 8 de maig del 2015

70 aniversari de la fi de la II Guerra Mundial. En record dels pratencs als camps nazis.

Al gener de 1933,  Hitler fou designat canceller d’Alemanya, després de la victòria electoral del Partit Nacionalsocialista que ell havia creat uns anys abans.

Una de les primeres mesures de Hitler, després de dissoldre l’aparell democràtic alemany, simbolitzat en l’incendi del Parlament, el Reichtag, va ser, a partir del març de 1933, la construcció de camps de concentració per eliminar tots els sectors de la població que no considerava dignes de formar part de la nova Alemanya. Aquesta repressió es materialitzà contra grups ètnics, com els jueus i els gitanos, però també contra homosexuals, comunistes, etc.

Hitler va dur a terme la seva política a l’interior, però també a l’exterior, amb tota impunitat i amb la indiferència de les potències europees. Aquestes, només es van mobilitzar arran de la invasió de Polònia, quan Hitler ja havia ocupat Àustria i Txecoslovàquia. El 3 de setembre de 1939, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya.

A l’Estat espanyol, a finals del 1938, l’exèrcit rebel del general Franco avançava sense quasi resistència i les tropes republicanes es retiraven sense ordre. La República no podia sobreviure. Davant la caiguda imminent de Barcelona, que es produí el 26 de gener de 1939, llargues fileres de republicans intentaren travessar la frontera francesa.

Més de mig milió de persones, homes, dones i nens, van travessar la frontera en pocs dies i més de la meitat van ser internats en camps de refugiats improvisats que no reunien les més mínimes condicions de supervivència.

Hitler ocupà França al juny de 1940 i el govern col·laboracionista de Vichy signà l’armistici. Es calcula que 9.000 espanyols van acabar als camps de concentració nazis. La xifra de morts s'eleva a quasi 5.500 segons les fitxes del camps.

Hi ha alguns testimonis de pratencs que van estar internats en camps de concentració nazis, però, en aquests moments, en desconeixem la xifra exacta. Un d’ells era Quimet Galopa Pasqual. Ell, com tants republicans, va estar a Mauhthausen des dels primers mesos fins a l’alliberament del camp.

Dels testimonis personals, del gran treball de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, i d’investigacions posteriors, s’han pogut confirmar els noms de cinc pratencs que hi van morir.


Francisco Cortés Borrás, mort a Gusen el 26 d’agost de 1941
Joan Panisello Concepción, mort a Gusen el 22 de setembre de 1941
Francisco Campos Izquierdo, mort a Gusen el 24 de setembre de 1941
José Cortés García, mort a Gusen el 25 de setembre de 1941
Manuel Arnau Tàrrega, mort a Gusen el 12 d’agost de 1942


Gusen era un camp annex a Mauthausen on hi havia els forns crematoris. Les condicions de vida encara eren pitjors, si és que les condicions infrahumanes es poden mesurar. Els presos havien de treballar en l’eliminació dels cossos dels seus companys, sovint amics i familiars, i la cendra i l’olor dels crematoris omplien tot el camp.

Joan Panisello va passar del front a un camp de refugiats a França i d’allà, el van  portar a Mauthausen. Els Panisello eren cinc germans: una noia i quatre nois. Els quatre nois van anar al front. Ramon va morir a la batalla de l’Ebre; Josep va patir un consell de guerra i va estar empresonat a la Model del 1939 al novembre del 1943, quan li van donar la llibertat condicional. En Francesc i en Joan van creuar la frontera amb les seves unitats i es van trobar al camp de refugiats d’Argelers. En Francesc va tenir la sort que la seva dona, l’Agustina Vives, va aconseguir els avals necessaris per fer-lo tornar al Prat. La família Panisello va saber que el Joan havia mort  per una notificació de la Creu Roja.

Els que el van conèixer, recorden que Francisco Campos era coix, un greu defecte per als nazis, que consideraven les persones amb minusvalidesa no aptes per al treball i els donaven  com a únic destí les cambres de gas.

Manuel Arnau havia nascut a Tortosa l’any 1900. Durant uns  mesos, entre el 1929 i el 1930, va treballar a La Seda. D’ell, només sabem  que era sindicalista i que durant la guerra, es probable que anés al front.

Els Cortés, els pares (Francisco i Carmen) i set fills (José, Jacinto, Manuel, Ángel, Aurora, Ángeles i Carmen) s’havien establert al Prat procedents de Pechina (Almeria). Van fugir cap a França l’hivern del 1939, seguint la riuada de refugiats, després de recollir Pepe en un hospital militar a Figueres, on es recuperava de l’amputació d’una cama. Traslladats a Angulema, els alemanys els van fer pujar al tristament famós tren dels 927. El pare, en José, en Jacinto i en Manuel van ser presoners a Mauthausen, mentre que les dones i el petit Ángel, foren  traslladats a Hendaia, en un terrible viatge que cap d’ells no va poder oblidar.

El pare i en Pepe van morir a Gusen. El Jacinto va ser alliberat pels aliats i s’instal·là a França, on visqué fins a la seva mort. En Manuel, que es trobava en estat greu, va ser alliberat pels soldats polonesos i el portaren a Polònia, on  estudià enginyeria i on visqué fins que va poder tornar a l’Estat espanyol; s’instal·là a Gijón fins a la seva mort. Només van poder tornar a Catalunya la mare, les tres filles i l’Ángel.


Com a tants nens de la postguerra, als Cortes els  van robar la infantesa. Van haver de créixer abans de temps i assumir obligacions que no eren les pròpies de la seva edat. La barbàrie que va assolar l’Estat espanyol i mig món va trencar brutalment la seva família. Mai més no es tornarien a trobar tots, l’últim cop que van estar junts va ser en el fatídic tren de la mort.  

Fragments extrets de: Els pratencs als camps nazis. La tragèdia de la família Cortés del llibre Les dones del Prat i la repressió franquista. Núm. 6 de la Col·lecció de textos locals del Prat de Llobregat. Edita Ajuntament del Prat, 2006.

Les imatges corresponen a plafons de l'exposició que es va fer, l'any 2006, a Torre Balcells, Les dones del Prat i la repressió franquista