Club de lectura de novel·la històrica: Et donaré la terra de Chuflo Lloréns

Amb Et donaré la terra (2008), Chufo Lloréns (Barcelona, 1931) assoleix amb mestria el seu reconeixement literari. Aquesta novel·la històrica ha esdevingut un dels grans best sellers de temàtica medieval, què en les darreres dècades, han estat tan prolífers en el marc de la literatura catalana contemporània.

L’argumentari de l’obra ens porta al tombar de l’any mil, un període històric marcat per l’essència del feudalisme i que esdevindria determinant per la conformació de l’organització social i econòmica del Comtat de Barcelona.

La trama de la novel·la té com a fil conductor la història del seu protagonista principal, Martí Barbany què, inspirat en la figura de Ricard Guillem, narra les vivències d’aquest camperol que arribà a la ciutat comtal amb la voluntat d’afrontar una nova vida i amb el desig d’esdevenir un prohom d’aquesta ciutat. Els esdeveniments es van desenvolupant alhora que l’autor va fent ressò de les vicissituds que protagonitzaren en aquests anys en Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Almodis, la seva tercera esposa. Fets que a partir d’una reinterpretació històrica serveixen de complement al discurs de les peripècies del protagonista. En el seu conjunt, aquestes dues trames s’entrellacen per oferir-nos una acurada aproximació a la realitat del dia a dia d’una ciutat emergent que en aquest període assentarà les bases de la seva primacia política i comercial a la Mediterrània.

L’acció transcorre de forma àgil i dinàmica permeten que el relat de les històries dels personatges ens endinsin en tots aquells aspectes més rellevants dels costums de la societat d’aquesta època. És a partir d’una bona contextualització dels personatges històrics i de la utilització d’un vocabulari propi del moment que l’obra deté una essència que permet captar amb rigor la naturalesa i l’esperit de la societat feudal barcelonina del moment.

Els episodis de l’obra tenen lloc a la capital comtal, des d’on els seus personatges es desplacen arreu de diversos indrets i territoris, ja siguin propers com llunyans. A partir dels atzucats del seu protagonista es descriuen amb detall un gran ventall d’escenes i situacions que possibiliten portar fins a límits inusitats el coneixement que l’autor té d’aquesta època i dels territoris per on transcorre la trama.

Les aventures i desventures dels seus protagonistes són, sense dubte, una grata lectura per endinsar-nos de forma amena i afable en la realitat de la vida  de l’alta edat mitjana i acostar-nos a l’eclosió de la capital comtal, una de les ciutats més influents de la Mediterrània d’aquesta d’època.

La novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa, que repassa en primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX -de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.

Aquests dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent que diu la Conxa i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies...  

Al llarg de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República, la Guerra Civil, la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle festiu.          

L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i familiars, que són presents també en llibres posteriors.

Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964 es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se exclusivament a aquest ofici. Pedra de tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i de crítica. Altres llibres de l’autora són La mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim o Emma. Amb el temps, Maria Barbal s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en escenaris més urbans.

Pedra de tartera no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la seva creació. 

Isidre Pastor

Arqueòleg i historiador de l'art