dijous, 27 de febrer del 2014

El document del mes: La dona i el moviment associatiu pratenc


Actualment la participació de la dona en el teixit associatiu pratenc és força important, però no sempre ha estat així. El sistema familiar burgès que dominava la major part dels segles XIX i XX  relegava la dona a l’àmbit domèstic, exaltant la seva maternitat i els seu valors com a cuidadora de la llar i la família.

Algunes dones, en especial durant la República, es van iniciar en activitats que, en una societat com la pratenca, havien estat reservades al homes. Aquestes dones, malgrat les opinions contràries, van fer esport, es van dedicar a l’art i van participar en molt altres camps, tot i que finalment acabaven abandonant aquestes activitats un cop es casaven.  

Pel que fa al paper de la dona en el moviment associatiu pratenc, va ser gairebé inexistent. La seva participació acostumava a ser passiva i es limitava sovint a gaudir dels espectacles i dels actes que s'organitzen, com a mera espectadora.

Les corals van ser fonamentalment masculines i només l'Orfeó Pratenc es va formar com a grup mixt. Del conjunt del període republicà en destaca, com a fet més novedós la participació, per primer cop, de les dones a les juntes directives, encara que s'ha de dir que aquest fet només es va donar en dues associacions: l'Ateneo Cultural (1937) i els Amigos de México (1938).

Pel que fa al teatre, només a partir de la Segona República les dones pratenques s'incorporen als quadres escènics, perquè abans les actius es contractaven  fora i solien ser professionals. Amb alguna excepció, es trigarà a poder veure sobre l'escena homes i dones del poble actuant conjuntament en una obra.


El document que mostrem aquest mes pertany a una de les primeres associacions que va admetre dones: La Sociedad Cultural Recreativa Ibis (1934-1936). La societat Ibis va ser la primera societat pratenca que va admetre les dones com a socis de ple dret. Els homes hi podien formar part com a socis des dels divuit anys, mentre que les dones ho podien ser a partir dels quinze. Aquesta diferència d'edat podia estar justificada per les necessitats del grup teatral que pensava constituir l'entitat, ja que, com hem comentat anteriorment, un dels principals problemes dels quadres escènics locals era aconseguir actrius sense haver de contractar professionals. D'altra banda, encara costava molt aconseguir que les dones, marginades tradicionalment de la vida pública, accedissin a participar-hi activament, per reticències personals o del seu entorn.

Malgrat el fet d'admetre dones, els carrers de la Junta, amb alguna excepció, estaven reservats exclusivament als homes més grans de vint-i-tres anys. Aquesta discriminació es justificava tot dient que les dones:

"tendrán los mismos derechos y deberes que los hombres pero estarán relevadas de desempeñar los cargos de Presidente, Vicepresidente, Secretario y Contador, por las molestias que ocasionan y en atención a su sexo".

És a dir, podien accedir a les vocalies o als càrrecs relacionats amb la Biblioteca però quedaven excloses dels càrrecs de poder.

A la pràctica el número de dones sòcies de l'Ibis devia de ser molt baix, tal i com ho confirmarien algunes mesures que va prendre la societat: des d'un principi, les dones, encara que no fossin sòcies podien participar de les activitats si anàvem acompanyades d'un dels socis, i més tard,  l'agost de 1936, es va prendre la decisió que per temps il·limitat les dones no cotitzessin.

Les circumstàncies del moment van condicionar la curta vida de la societat Ibis, que va estar activa poc més de dos anys. Amb tot, representà una aportació qualitativa molt important a la societat pratenca. L'Ibis va tenir un caràcter mixt, incorporant per primer cop al Prat dones com a socis.

(Extret del llibre Associacionisme i cultura en una societat en transformació. El Prat de Llobregat 1910-1960, de Marga Gómez Inglada)

En el document del mes, el president de la Sociedad Cultural Recreativa Ibis, sol·licita autorització per a la celebració d'una junta general extraordinària. 

Forma part de la sèrie Associacions Culturals del fons documental municipal del Prat.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Club de lectura de novel·la històrica: El paraíso de las damas

El Paraíso de las damas, d'Émile Zola.


A partir d’una història de amor entre Octavi Mouret, el propietari d’uns grans magatzems i una de les seves dependentes Denis, el realisme de Zola ens porta a veure la transformació urbanística de Paris, les condicions de vida i laborals dels treballadors, l’origen d’una nova classe social que està emergent i  consolidant-se en el Paris de finals del segle XIX, el rol de les dones en els diferents grups socials, i a la vegada ens mostra com amb l'arribada de  la Revolució Industrial fa que tot canvii i en concret, la desaparició d’un tipus de comerç que poc a poc va entrant en decadència davant l’esplendor d’aquests grans magatzems: les seves instal·lacions, la varietat de productes concentrats en un mateix lloc, la llibertat del comprador, el preu ... 
En definitiva les noves formes de venda amb tot el que això comportarà socialment i econòmicament. Convertint-se en un nou centre de reunió on totes les classes socials tenien cabuda.  Democratitzant en certa manera la societat, assentant les bases de l’origen  d'una economia capitalista consumista del segle XX fins els nostres dies. Una època apassionant!!!!



Rosa Figueras i Imma Pérez
Llicenciades en Geografia i Història

divendres, 14 de febrer del 2014

El teu carrer: Plaça del Barri d'Orcasitas

La Plaça del Barri d'Orcasitas, situada al Barri de Sant Cosme, fa referència a un barri de la ciutat de Madrid on es va dur a terme un dels moviments veïnals més importants durant els últims anys del franquisme.

Agermanament del Barri de Sant Cosme amb el Barri d'Orcasitas de Madrid,  1987















Des de 1960 a 1975, es produeix a l'Estat Espanyol un augment important de les migracions interiors. L'origen d'aquest augment tindria diverses causes, relacionades, sobretot, amb l'increment de la població i els grans desequilibris econòmics regionals: baixada de la mortalitat i augment de l'esperança de vida, extraordinari augment de la natalitat (impulsat per les polítiques del règim franquista), important desenvolupament i concentració de la industria, abandonament de regions agrícoles, etc...

Aquest important flux migratori interior, s'acabarà assentant, fonamentalment, als barris perifèrics i a les àrees metropolitanes de les grans ciutats, com a Barcelona, Madrid, Bilbao i València. El resultat seran barris amb greus dèficits a les construccions i a les infraestructures de tot tipus: manques de serveis, habitatges insalubres, etc... 

L'origen del barri d'Orcasitas s'ha de buscar en els assentaments d'aquests fluxos migratoris, i la incapacitat de la ciutat de Madrid, com passava a la resta d'altres ciutats industrials, d'absorbir aquesta població. Des de l'inici, comença a sorgir al barri un moviment social que acabarà desembocant en la creació de l'Associació de veïns d'Orcasitas, amb l'objectiu principal de reivindicar millores.

De la mateixa manera que va passar en altres barris durant aquesta època, el moviment veïnal es va anant transformant i va passar de ser una plataforma que tenia com objectiu principal la defensa del barri, a un moviment reivindicatiu que acabaria incidint, social i políticament, a la societat que els va produir.

A l'actualitat, el barri d'Orcasitas continua sent un dels barris més actius de l'Estat. La participació veïnal a les assemblees, mostra de la seva gestió democràtica, han donat al barri uns senyals d'identitat pròpies i singulars. Des del 2010, els veïns s'han dotat d'una  carta de drets  i han adquirit un compromís amb el seu barri en el Pacto Cívico de Orcasitas.


No és casualitat l'atorgament d'aquest nom a una plaça del Barri de Sant Cosme (abril de 1992). Durant els primers anys, el barri de Sant Cosme, presentava greus deficiències i s'evidenciava la manca de serveis i d'infraestructures, això va provocar les protestes i les mobilitzacions dels veïns. 

dilluns, 10 de febrer del 2014

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 12 de febrer de 2014

PROFESOR LAZHAR (Monsieur Lazhar)

Direcció: Philippe Falardeau
Guió: Philippe Falardeau a partir de la peça teatral Bashir Lazhar, d'Evelyne de la Chenelière
Fotografia: Ronald Plante
Música: Martin Léon
Muntatge: Stéphane Lafleur
Intèrprets: Mohamed Fellag, Sophie Nélisse, Émilien Néron, Marie Eve Beauregard, Danielle Proulx, Brigitte Poupart

Nacionalitat: Canada Idioma: Francès Any: 2011 Durada: 94' 
Classificació: no recomanada per a menors de 7 anys
Premis: Locarno 2011: premi del públic; Toronto 2011: millor pel·lícula canadenca; Valladolid 2011: millor guió i premi de la crítica; Rotterdam 2011: premi del públic

L'argument: Bachir Lazhar, un professor de primària d'origen algerià, és contractat per una escola de Monreal per a substituir una professora tràgicament desapareguda.


L'equip artístic i tècnic
Philippe Falardeau (Hull, Quebec, Canadà, 1968) va arribar al món del cinema d'una manera peculiar, a través d'un concurs de la televisió canadenca de 1993 en que els participants feien una gira per tot el món rodant curtmetratges documentals. En el procés va dirigir fins a vint films i va acabar guanyant la competició. Durant els següents anys continuaria dedicat a aquest tipus de cinema, passant a la ficció l'any 2000, amb La moitié gauche du frigo, un gran èxit al seu país que va passar per diversos festivals internacionals. Profesor Lazhar, la quarta pel·lícula que dirigeix, ha representat un important salt qualitatiu. Premiada arreu i nominada per l'Oscar al millor llargmetratge de parla no anglesa, el seu èxit ha permès Falardeau rodar The good lie als Estats Units, amb producció i repartiment nord-americans.

Mohamed Fellag (Azeffoun, Algèria, 1950), actor, humorista i escriptor, pertany, per sobre de tot, al món del teatre. Després d'estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic d'Alger i agafar experiència als escenaris del país nord-africà, va entrar a formar part del Teatre Nacional d'Algèria l'any 1985. No va tardar gaire a escriure les seves pròpies obres i a muntar espectacles on actuava en solitari. Eren temps de turbulències a Algèria i Fellag les va patir l'any 1995 amb l'explosió d'una bomba durant una representació. Va emprendre el camí de l'exili, primer a Tunísia, on va ser advertit de l'existència d'una fàtua (un pronunciament legal de caràcter religiós en els països musulmans) contra ell al seu país, i després a França, on ha conegut un gran èxit amb els seus monòlegs humorístics de caire social. Les aparicions cinematogràfiques han sovintejat cada cop més, però la més significativa fins ara ha estat la de Profesor Lazhar, basada en una obra teatral per un sol actor de la que ja havia fet una lectura pública a França.

La història: Les vides de Mohamed Fellag i del personatge que interpreta a la pel·lícula, Bachir Lazhar, tenen en comú la dolorosa experiència de l'exili. Tots dos, un a la realitat i l'altre a la ficció, van haver de fugir de la remoguda Algèria dels anys noranta, víctimes d'una guerra civil que enfrontà des del 1991 al govern militar amb diferents grups islamistes. Centenars de milers d'algerians, la majoria civils, van resultar morts i molts altres van haver de fugir convertint-se en refugiats, viatgers sense papers cap a països amb una cultura aliena. Inicialment, el concepte de refugiat abraçava les persones que marxaven d'un país per motius religiosos, racials o polítics. Més endavant es va ampliar a les persones que fugien de les guerres o situacions de violència extrema i dels desastres naturals. Segons l'ONU, avui dia hi ha més de 15 milions de refugiats al món, però si comptem els desplaçats dintre d'un mateix país la xifra s'eleva en 26 milions més. La Convenció de Ginebra obliga als seus signataris a no retornar els refugiats a aquells territoris on la seva vida o la seva llibertat estiguin amenaçades, però aquesta normativa no es tinguda en compte ni per tots els països ni en tots els casos, com si el factor humà fos l'últim a valorar.

divendres, 7 de febrer del 2014

La imatge del mes: El Carnaval

A causa de les prohibicions i les restriccions, el Carnaval al Prat se celebrava vinculat al món associatiu,  a l'interior dels locals on les entitats tenien les seves seus.

Els balls eren els actes centrals i tenien una gran acceptació. A més permetia a les entitats organitzadores obtenir uns recursos econòmics addicionals, amb el cobrament de les entrades.

La fotografia correspon a una festa de Carnaval de l'Agrupación Artístico Cervantes. La Cervantes, com era coneguda popularment, es va  crear l'any 1947 i va ser un dels pilars del món cultural del Prat durant la postguerra.


A la fotografia es veu en primer terme a Ferran Casanovas Civit, que en va ser president fins el 1968.


Fotografia de Fernando Casanovas