dilluns, 10 de març de 2014

Cinema i història. Hannah Arendt, Cine club 12 de març

Direcció: Margarethe von Trotta
Guió: Pam Katz, Margarethe von Trotta
Fotografia: Caroline Champetier
Música: André Mergenthaler
Muntatge: Bettina Böhler
Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Klaus Pohl

Nacionalitat: Alemanya, França, Luxemburg Idioma: alemany, anglès, hebreu Any: 2012 Durada: 113'  Classificació: no recomanada menors de 7 anys. Especialment recomanada pel foment de la igualtat de gènere
Premis: Festival de Valladolid 2012: Espiga de plata; Premis del Cine Alemany 2013: millor actriu, Barbara Sukowa i millor pel·lícula de plata

L'argument Una mirada a la vida de Hannah Arendt, filòsofa i politòloga alemanya d'origen jueu, que va cobrir per a la revista New Yorker el polèmic judici per crims de guerra contra el nazi Adolf Eichmann celebrat a Jerusalem l'any 1961.


L'equip artístic i tècnic
Margarethe von Trotta (Berlín, 1942) figura al costat de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorf o Wim Wenders com part fonamental del Nou Cinema Alemany, un dels moviments cinematogràfics iniciats arreu d'Europa durant els anys seixanta al caliu de la Nouvelle Vague francesa. Va ser precisament a París i durant aquella dècada que una jove von Trotta, encara estudiant, va tenir els primers contactes amb el cinema. De tornada a Alemanya, treballaria com a eficaç actriu en pel·lícules de Fassbinder,  Schlöndorff i altres. Amb aquest últim, el seu marit en aquella època,  començà a col·laborar en l'escriptura de guions fins a debutar com a co-directora al seu costat amb El honor perdido de Katharina Blum (1975). La primera pel·lícula dirigida en solitari va ser El segundo despertar de Christa Klages (1977), que encetava una filmografia molt interessant, sempre compromesa políticament i amb la constant presència de poderosos personatges femenins amb obres com Las hermanas alemanas (1981), Lleó d'or a Venècia, Rosa Luxemburg (1986) o la darrera Hannah Arendt, que avui presentem.

Barbara Sukowa (Bremen, Alemanya, 1950), pot presumir d'una carrera llarga i variada. Durant els anys setanta es va dedicar al teatre, interpretant tota mena de papers clàssics a l'escena d'Alemanya i bona part d'Europa. L'any 1980 Fassbinder la va cridar per actuar a l'aclamada mini-sèrie de televisió Berlín Alexanderplatz i l'any següent per a protagonitzar Lola (1981). Ja no abandonaria el cinema. A Margarethe von Trotta li deu algun dels millors papers. Amb Las hermanas alemanas (1981), per exemple, va ser premiada a Venècia i amb Rosa Luxemburg (1986), a Cannes. Però la seva versatilitat li ha permès treballar amb directors molt diversos, com Lars von Trier a Europa (1991), David Cronenberg a M.Butterfly (1993) o Tim Robbins a Abajo el telón (1995). A més, Sukowa té també una carrera com a cantant i narradora en peces de música clàssica, ha col·laborat amb diverses orquestres del món i fins i tot ha format el seu propi grup, The X-Patsys, amb el seu marit, el també director de cinema Robert Longo.



Una de les funcions de la història  és la de comprendre el passat, les seves contradiccions, i això és el que va intentar fer Hannah Arendt a través de la figura d'Adolf Eichmann. Eichmann, tinent coronel de les SS durant la Segona Guerra Mundial, va ser l'encarregat de posar en marxa la maquinària logística de la "solució final", eufemisme que designava la decisió del règim nazi d'acabar amb el que ells anomenaven el problema jueu per la via de l'extermini. Perduda la guerra, va ser capturat per l'exèrcit dels Estats Units quan s'amagava amb una identitat falsa, però va aconseguir fugir. Després d'amagar-se en diversos llocs d'Alemanya i passar per Itàlia, Eichmann va arribar a l'Argentina l'any 1950. Deu anys més tard, violant qualsevol mena d'acord diplomàtic, els serveis secrets israelians el van localitzar, segrestar i traslladar cap a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat el 31 de maig de 1962. Tot i la magnitud dels seus crims, o precisament per això, Hannah Arendt va incidir especialment en el fet que un home mediocre com Adolf Eichmann fos capaç d'arribar a aquests extrems de crueltat d'una manera gairebé funcionarial. Una crueltat justificada per ell mateix durant el judici per l'obligació de complir ordres superiors. Aquesta idea, l'espantosa banalitat que pot assolir el mal, exposada per Arendt en el seu famós llibre Eichmann en Jerusalen, va caure com una bomba entre la intel·lectualitat del món, donat que va ser interpretada com una justificació dels crims que suposadament denunciava. En realitat es tractava d'entendre els mecanismes d'aquests crims, justament com a mitjà per a evitar la seva repetició. 

Cap comentari:

Publica un comentari