Cinema i història. A late quartet. Cine club 9 d'abril

EL ÚLTIMO CONCIERTO (A late quartet)

Direcció: Yaron Zilberman

Guió: Seth Grossman, Yaron Zilberman

Fotografia: Frederick Elmes

Música: Angelo Badalamenti

Muntatge: Yuval Shar

Intèrprets: Philip Seymour Hoffman, Christopher Walken, Catherine Keener, Mark Ivanir, Imogen Poots, Liraz Charhi, Wallace Shawn

Nacionalitat: Estats Units Idioma: anglès Any: 2012 Durada: 105' Classificació: apta per a tots els públics

L'argument: Després de vint-i-cinc anys d'una trajectòria d'èxit i fama mundials, un quartet de corda novaiorquès rep una notícia que posa en qüestió no només el seu futur, sinó també els anys de relacions personals i col·laboració professional entre ells.

L'equip artístic i tècnic

Yaron Zilberman (Israel, 1970) dirigeix, escriu i produeix El último concierto, la primera pel·lícula de ficció de la seva carrera. Anteriorment havia dirigit el documental Watermarks (2004), amb el que va obtenir reconeixement i premis internacionalment. El documental es centrava en les nedadores d'un vell club esportiu jueu, el Hakoah Vienna, a les que aconseguia reunir per a nedar una darrera vegada juntes, 65 anys després d’haver-se vist obligades a abandonar una Àustria annexionada per l'Alemanya nazi. Yaron Zilberman va néixer i es va criar a Israel, però es va traslladar a Nova York amb els seus pares i va estudiar física a l'Institut Tecnològic de Massachussets. Segueix vivint a Nova York, amb Tamar Sela, esposa i co-productora de El último concierto, i els seus dos fills.

El último concierto es recolza en els quatre intèrprets que donen vida al quartet de corda protagonista. El recentment desaparegut Philip Seymour Hoffman (Fairport,1967-Nova York,2014), Oscar per Capote (2005) i amb una esplèndida filmografia, ens regala aquí un dels seus darrers treballs. Christopher Walken (Nova York, 1943) mostra un registre allunyat dels papers als que la seva inquietant presència física ens ha acostumat (per exemple, el que li valer un Oscar per El cazador) al llarg d’una trajectòria que dura ja més de mig segle. Catherine Keener (Miami, 1959), per la seva banda, és un rostre habitual en el cinema nord-americà dels últims vint-i-cinc anys i demostra en cada paper la seva solvència interpretativa. L'hem pogut veure a Como ser John Malkovich (1999) o Capote, per mencionar dos exemples destacats. Finalment, Mark Ivanir (Chernivtsy, Ucraïna, 1968) dóna rèplica de tu a tu als seus il·lustres col·legues. Antic acròbata de circ i actor molt vinculat al teatre i la televisió, ha intervingut en pel·lícules com La lista de Shchindler (1993) o El buen pastor (2006) a les ordres de Robert de Niro.

La història:

La música era la vida, aquest podria ser perfectament un subtítol per El último concierto. Yaron Zilberman destil·la passió per la música i l'aprofita per parlar de les interioritats dels membres del quartet protagonista. Com a invisible fil conductor es serveix d'una obra de Beethoven, el quartet de corda nº 14, opus 131, amb el que puntua la narració. El llegat musical de Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Viena, 1827) és colossal. Considerat l'últim gran representant del classicisme vienès, la seva música transcendeix el romanticisme, arribant a influir en tot el segle XIX i més enllà. La seva popularitat es basa en les simfonies, però molts crítics consideren més significatives les peces per a piano i la música de cambra. Va composar setze quartets de corda en els que va plasmar la seva evolució com a músic. Els últims quartets (un dels significats del títol original del film) els va escriure en els darrers anys de vida, quan la seva sordesa era absoluta, i són, per la complexitat melòdica, harmònica i d'execució, peces fonamentals de la seva obra. Un d'ells és el nº 14, el que han d'interpretar els músics de la pel·lícula en l'últim concert. Aquesta peça singular té set moviments i no els quatre habituals. A més, estan tots units, s'han de tocar sense descansar. Beethoven insistia en que es toqués attacca, sense pauses. A la partitura hi apareixen paraules com dolor, emoció, pausa. No se saben les intencions del compositor, però la pel·lícula suggereix una connexió entre la música i el pas del temps, remarcada amb paraules de T.S. Eliot, que no deixa indiferent l'espectador.