La primera manifestació antifranquista

Era cap a la fi de l'any 1939 o el començament dels 40. Es comptaven a centenars els republicans represaliats del Prat que es consumien a les presons, als camps de concentració o a un exili incert. Però algú, no tenint-ne prou d'empresonar o de condemnar amb penes molt més dures "els culpables" d'activitats o sovint, simplement, d'idees polítiques contràries a les del sistema dominant en aquells moments, algú va decidir d'ampliar l'estigmatització i la humiliació pública a les famílies dels vençuts. Concretament, aquesta nova pena recaigué damunt les seves mullers i mares, unes dones –cal aclarir-ho- de les quals no es coneixia cap participació en la vida política, i que s'havien dedicar sempre i només a les feines domèstiques i laborals habituals. El seu únic delicte, doncs, era el d'haver-se enamorat d'un home o haver tingut un fill que tenien unes idees determinades i diferents de les oficials. Perquè, les dones que sí que s'havien significat en alguna activitat política, les activistes o ideòlogues, rebien el mateix tracte que el homes, si fa o no fa, amb l'afegit, sovint, de les vexacions i agressions tan freqüents en una societat masclista com la d'aquella època.

         D'on venia aquella ordre que castigava només pel fet de ser parent d'un perseguit per la llei? Era una norma molt habitual en el sistema jurídic feudal i prefeudal de l'edat mitjana que la legislació democràtico-burgesa europea ja havia abolit feia molts anys, semblava que definitivament. L'havia fet ressuscitar el govern municipal, el govern provincial o venia de més amunt? Tant se val. El fes és que, a conseqüència de la regressió històrico-cultural que significava aquesta ordre, moltes dones pratenques entre les quals hi havia la meva mare, Raimunda Sinyol –que va ser qui em contà la història-, van veure's obligades a fer, com a servei públic i gratuït, la neteja d'alguns edificis oficials. Al grup del qual formava part la mare li va tocar fer aquesta feina a la caserna de la guàrdia civil. Les dones havien de  presentar-se als edificis indicats a l'hora establerta i dur les eines de l'ofici, com eren la galleda, baieta i draps, escombra, lleixiu, etc. L'aigua i la brutícia, les posaven els estadants de l'edifici.

        

Sala d’audiències del Jutjat, any 1948,
presidida pel crucifix i el retrat de Franco.
Fons Arxiu Municipal del Prat

Més d'una vegada havia sentit dir a la mare: "Mai no m'hauria imaginat de trobar tanta porqueria i quisca com hi havia en aquella casa. Semblava com si ho embrutessin expressament per mortificar-nos més". Els eufemismes "porqueria i quisca" són les paraules amb què ella ho deia, perquè, ben mirat, el que volia dir era merda, tant en el sentit figurat com en el real.

         Una feina, com era aquella, sense haver-la escollida, d'haver de fer de minyona i en unes condicions tan brutes i humiliants, a casa dels que havien apallissat i empresonat els seus éssers estimats, era molt enutjosa i mortificadora. Però el fet que encara les revoltava més era que les volguessin acabar d'avergonyir i humiliar fent-les anar als llocs d'aquests treballs forçats havent de passar pels carrers i places del poble a unes hores en què la gent, sobretot les dones que anaven a comprar, les podien veure amb els atuells de la neteja.

         Per a les dones afectades, i en aquella època tant o potser més que no pas avui, aquella punició, semblant al càstig medieval anomenat "anar Bòria avall", és a dir, haver-se de sotmetre a l'escarni públic, era denigrant. I, efectivament, totes elles, així com les seves famílies, se sentien trepitjades i ferides en el seu amor propi. Perquè, sempre hi havia algú que, sabent el dia i l'hora que havien de complir la seva obligació, les esperava a mig camí per mirar-se-les amb posat mofeta, o fer algun comentari de mal gust. Les dones represaliades no deien res –ai d'elles, si haguessin gosat contestar!-, però, generalment, en comptes d'abaixar el cap per la vergonya, l'alçaven, volen demostrar l'orgull de la innocència, tant la d'elles com la dels seus familiars proscrits.

         Sabien prou que, si algú havia d'avergonyir-se d'aquell espectacle que elles protagonitzen, no eren elles, precisament, sinó els que les havien obligades a fer-lo. I, algunes, les més agosarades, van proposar a les companyes de suplici que, en sortir totes de casa per anar a la "feina", un dia s'agrupessin en un lloc proper a l'Ajuntament, i un cop totes aplegades, en silenci, fer una o dues voltes a la plaça de la vila, per manifestar públicament el seu rebuig a aquella injustícia.

         Així ho van fer: amb tots els estris de la neteja, algunes discretament, i d'altres més atrevides fent soroll perquè arrossegaven les galledes metàl·liques per terra o perquè feien veure que topaven amb els bancs i farols públics, van fer un parell de voltes per la plaça. Després, amb el cap ben alt, i algunes amb la mirada desafinat, van abandonar l'indret i continuaren cap als seus llocs de treball, que no podien evitar.

         Es fa difícil de dir si va ser la primera manifestació pública contra el règim franquista, però sí que podem assegurar que, si no fou així, havia de ser una de les primeríssimes. I podríem jurar que va ser la primera al Prat.

A més d'aquest mèrit, ben guanyat, pel caràcter d'avantguarda en la lluita antidepressiva, cal reconèixer a aquelles dones un altre mèrit del qual algunes o moltes d'elles probablement no n'eren conscients. Suposem, però, que els lectors, i sobretot les lectores, se n'hauran adonat de seguida. En efecte, aquella manifestació a la plaça del Prat era, d'una banda, un acte de protesta contra una llei o una ordre que anava molt especialment _i en aquell cas concret, únicament- contra la dignitat i els drets de les dones, i, d'una altra banda, va ser un acte protagonitzat solament per elles, unes dones represaliades ignominiosament i sense cap justificació. I, en aquest cas també, una de les primeres –o quasi segur que la primera- manifestacions del feminisme català després de la República, molt anterior, i molt més arriscada, que les que s'han fet des dels anys seixanta i setanta ençà.

Jordi Moners i Sinyol (juliol 2008)