dimarts, 1 de març de 2016

Connexions. Espais singulars (1950-1970)

El passat 19 de febrer es va inaugurar l'exposició Connexions. Espais singulars (1950-1970). L'exposició ens vol explicar com als anys cinquanta el Prat havia exhaurit la disponibilitat d'habitatges en un moment en què començava amb força un moviment migratori cap a les zones més industrials. Al Prat les respostes a aquestes necessitats van sorgir des de diferents àmbits (empresarial, col·lectiu, oficial) donant lloc a diferents tipologies constructives i creant espais singulars.



Des de finals dels anys cinquanta, la industrialització de l’entorn metropolità de Barcelona i les desigualtats en el desenvolupament econòmic de l’Estat, van motivar l’inici d’importants fluxos migratoris.

Catalunya va ser receptora de l’arribada massiva de famílies senceres procedents de les zones més desfavorides, sobretot d’Andalusia, Extremadura i Múrcia. Aquest flux migratori s’incrementà durant la dècada dels anys seixanta i bona part dels setanta. Aquest moviment demogràfic, a més, incidí decisivament en l’anomenat baby boom dels seixanta, protagonitzat per parelles que, un cop estabilitzada la seva situació econòmica, començaren a tenir descendència.

En el cas del Prat, el procés migratori s’inicià en aquest moment, però tingué el seu punt més àlgid en la dècada dels setanta.

Anys             Població                 Immigració
1940            8.755                     92
1950            10.038                   190
1955            11.286                   290
1960            14.091                   511
1965            20.123                   1.868
1970            36.346                   2.110

1975            51.058                   2.223

El Prat de finals dels anys cinquanta havia arribat al límit del sòl urbanitzat i no disposava d’habitatges suficients per acollir la població nouvinguda que s’hi volia instal·lar. De manera provisional, algunes famílies rellogaren habitacions i d’altres ocuparen els pocs espais de lloguer disponibles. També hi havia, reconegudes oficialment, 5 cases d’hostes, 4 fondes i 1 posada (segons dades del padró d’activitats de l’any 1960), tot i que hi havia altres habitatges que feien aquestes funcions sense estar legalitzats. Altres persones optaren per solucions més dramàtiques com ara l’ocupació de l’antiga masia de can Peixo Vell, propietat de RENFE.


El problema de la manca d’habitatges no va ser exclusiu del Prat. A Barcelona i a les grans ciutats, les autoritats franquistes no van ser capaces de solucionar de manera eficient el problema. Per això, moltes famílies es van veure abocades a viure en situacions extremes, sota ponts o en barraques d’autoconstrucció. Aquest seria el cas del barraquisme de Montjuïc, el camp de la Bota o el turó de la Peira. Quan, finalment, les autoritats van intentar resoldre la problemàtica, era tard i les solucions sovint amagaven altres interessos, alguns d’ells directament especulatius, i provocaren desplaçaments forçats de les famílies.


En el cas del Prat, a manca d’una resposta oficial, es buscaren solucions des de l’àmbit privat, impulsades per les dues grans empreses de la ciutat, La Seda de Barcelona i La Papelera Española, que van construir un conjunt d’habitatges per als seus treballadors. En altres casos van ser els mateixos treballadors, majoritàriament del sector industrial, que es van organitzar per edificar de manera cooperativa. Aquest és el cas dels pisos de la Cooperativa Obrera de Viviendas i de la Cooperativa de Viviendas La Unión Téxtil.



La resposta oficial arribà als anys seixanta, però per resoldre la problemàtica de Barcelona i eliminar la mala imatge que donaven les barraques en una ciutat que volia ser moderna. Amb aquest condicionant, va néixer el barri de Sant Cosme.


Un cas especial és el del barri de Les Palmeres, sorgit d’una iniciativa oficial i executat amb recursos privats. L’Obra Sindical del Hogar facilitava els solars, situats en una finca propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i els adjudicataris s’havien de fer càrrec de les obres seguint els plànols oficials. La presència de l’aeroport i diversos problemes legals van deixar les construccions en una situació d’irregularitat administrativa.

Tots aquests habitatges es van acollir al règim de protecció oficial, que amb la denominació d’habitatge de renda limitada, oferia avantatges fiscals. Aquest règim tenia altres condicionants, com ara que els pisos no es podien vendre fins passats vint anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada