divendres, 18 de març del 2016

Club de lectura: El hombre que amaba a los perros de Leonardo Padura

El proppassat 2015 li fou concedit al reconegut escriptor cubà Leonardo Padura el premi Príncep d’Astúries de les Lletres, segurament el més important dels vint-i-cinc que ha rebut l’autor al llarg de la seva dilatada trajectòria. Fou el reconeixement més mediàtic a la trajectòria d’un home que, per les condicions del seu país, no li ha estat fàcil ni escriure, ni aconseguir els mitjans per fer-ho, ni la projecció internacional assolida.



Si bé és conegut per la saga de novel·les policíaques del personatge Mario Conde, és El hombre que amaba a los perros (Tusquets, 2009) una de les obres que ha obtingut més ressò, tant pel do natural de l’escriptura de Padura, com també per la temàtica que aborda: la història d’encontres i desencontres, espionatge, il·lusions i decepcions de Ramon Mercader i Liev Davídovitx Bronstein – Trotski -; i les condicions de vida de la Cuba dels 90, la difícil etapa que coneixem com el período especial. És la unió de tres relats: el de l’assassí, Ramon Mercader; el de la víctima, Trotski; i el de l’Iván, el protagonista cubà, que parlen amb veu pròpia de les seves trajectòries vitals i les conseqüències dels seus actes. Una lliçó d’història convertida en novel·la on no sempre és fàcil discernir què es deu a la imaginació de Padura i què és la més estricta realitat. Com bé li agrada dir a l’autor, la seva és una tasca de responsabilitat artística i civil, afirmació que queda patent en la present novel·la.
Iván es converteix en el dipositari d’una història extraordinària que li explicà un home amb qui compartia estones a la platja de Santa Maria, el 1977, i que recupera a partir de la mort de la seva dona vint-i-cinc anys més tard. Una història que comença el 1929 i que s’allargassa gairebé cinquanta anys i on foscos interessos ideològics que es dirimien aleshores al món (la lluita per l’hegemonia política) marquen profundament als personatges, reals i inventats, que apareixen en el relat.


                                                                     Eduard Puigventós
Doctor en Història Contemporània

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada