Club de lectura de novel·la històrica: La voz dormida de Dulce Chacón

La brutal realitat repressiva de les presons franquistes en la immediata postguerra és un tema que, tot i mantenir-se en el subsconscient col·lectiu i semblar haver estat molt estudiat, continua sent massa desconegut. Si parlem de presons de dones haurem d’afegir un grau més al desconeixement, com per desgràcia és habitual en l’estudi de la realitat femenina de qualsevol període històric.

Les presons sempre han estat un món hermètic, allà on s’amaguen i castiguen comportaments que la societat no tolera, aillades de les mirades exteriors i on els ciutadans no volen (o no poden) ni mirar. L’ús de la presó en un règim de clara arrel feixista com el franquista, legitimat per una victòria militar i entestat en el càstig, humiliació i venjança sobre els vençuts, ens pot dibuixar mentalment el panorama aterridor que van patir milers de persones a l’interior d’aquests centres. Si a això afegim unes vençudes que només per la seva condició de dones eren considerades pel règim com éssers inferiors, la viva representació del dimoni per les monges que les custodiaven, i per tant, els seus “pecats” més pecaminosos i el seu perdó més discutible, podrem imaginar-nos l’infern al que van ser condemnades.

El gran mèrit d’aquesta novel·la no està únicament en la forma fidel de reflexar aquella quotidianietat amagada del terror i il·lustrar les duríssimes condicions que van patir milers de dones durant aquella postguerra, sinó també en fer-ho literàriament de forma excel·lent, aconseguint transmetre dins la rutina brutal d’aquell horror els sentiments més tendres i esperançadors que aquelles dones van representar en mig d’aquella barbàrie.

Un mèrit afegit està en el fet que la seva autora fos filla d’un alcalde franquista, i per tant, provinent d’una família on el relat d’aquesta repressió va ser amagat, o si més no justificat, i on no va comptar amb testimonis familiars del bàndol vençut que li transmetessin oralment el que en dècades no es va poder sentir. Dulce Chacón és la víctima i metàfora perfecta d’aquell silenci imposat pel franquisme, pactat durant la transició i continuat a la democràcia. Aquell punt final en forma de lleis d’amnistia que van tractar d’impedir conéixer la realitat repressiva de la dictadura per no passar comptes que no es volien passar. Aquell relat silenciat, aquell oblit forçat, aquella veu dormida durant tantes dècades que ens ha acabat desdibuixant aquell món repressiu, impedint-nos trobar avui moltes de les pistes i evidències per poder-lo xifrar i explicar amb la exactitud que caldria.

De la ràbia d’aquella amnèsia viscuda en l’entorn familiar més immediat i de la seva vila natal a Zafra (Badajoz), on la repressió va ser especialment sagnant, va néixer aquesta novel·la, en les seves paraules per “conéixer la història que no em van explicar, aquella que va ser censurada i silenciada”. D’allà vindria el compromís d’investigar durant quatre anys el testimoni de tantes dones empresonades, les veus silenciades, amagades, dormides de la història, i crear aquesta brillant novel·la on ens explica la cadència d’aquella barbàrie en casos reals personificats en les inoblidables Hortensia, Reme, Manolita, Tomasa, etc.

Aquesta va ser la darrera de cinc novel·les d’una autora de curta trajectoria, que en poc més d’una dècada va especialitzar-se també en la poesia, i que va morir prematurament l’any 2003, un any després de la publicació de La Voz Dormida, quan només comptava 49 anys, en no poder superar un càncer. 

Joan Montblanc

Historiador