Solidaritats. El Prat de Llobregat i la SEAT a l’antifranquisme

El 1953 es va inaugurar la fàbrica de SEAT a la Zona Franca de Barcelona. Estava ubicada en uns terrenys que fins al 1920 havien format part del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. La seva ubicació geogràfica va afavorir que hi anessin a treballar nombroses persones que vivien al Baix Llobregat, entre les quals n'hi havia de residents al Prat. La relació entre el Prat de Llobregat, la SEAT i l’oposició a la dictadura franquista es pot copsar des dels anys cinquanta, ja que el 1958, després que es produís una de les primeres protestes a la factoria, van ser acomiadats els membres d’una cèl·lula comunista. Entre els afectats, un vivia al Prat.

La SEAT va ser concebuda com una empresa model del règim, a l’avantguarda tecnològica i amb una rígida disciplina laboral. Durant els anys cinquanta i seixanta, va ser una empresa on es van produir pocs conflictes, però a finals de la segona dècada els treballadors van començar a organitzar-se i les reduccions de rendiment i les vagues es van fer més habituals. A partir de 1971, amb l’ocupació de la fàbrica per part dels treballadors, l’entrada de la policia i la mort d’un treballador a causa dels trets dels agents, la SEAT va entrar en el que es denominà "conflicte permanent". Els treballadors de l'empresa, a partir de llavors, foren considerats la punta de llança del moviment obrer. Les seves protestes van comportar importants millores laborals, però també la repressió, en forma de detencions i acomiadaments. El 1975, 500 treballadors de la SEAT van ser acomiadats, entre aquests n'hi havia 14 que residien al Prat.

Alguns treballadors de la SEAT van tenir una important implicació a les protestes contra el franquisme . Des dels anys cinquanta, es pot constatar la presència de treballadors de la SEAT en partits polítics antifranquistes. Així mateix, el 1973 un treballador de l'empresa va presentar-se com a candidat d’oposició a les eleccions al terç familiar de l’Ajuntament franquista pratenc, i fou escollit. A més, diversos treballadors es van implicar en el moviment veïnal al barri de Sant Cosme vivien molts treballadors de l’empresa. El primer president de l'associació de veïns d'aquest barri fou Rafael Fusteros, treballador de la SEAT que fou escollit regidor al primer Ajuntament democràtic.

La relació entre la SEAT i el Prat de Llobregat durant el franquisme es va conformar a partir de diverses solidaritats: la solidaritat de pratencs que treballaven a la SEAT i que van implicar-se a les protestes laborals per millorar la seva situació i la dels companys; la solidaritat de diversos grups antifranquistes del Prat amb els treballadors de la SEAT, que van esdevenir un símbol del nou moviment obrer; i la solidaritat de treballadors de la SEAT que residien al Prat i que es van implicar en grups i activitats que qüestionaven el franquisme. L’exposició SEAT 1950-1977 i les activitats que hi estan vinculades permetran explorar aquesta xarxa de solidaritats.

Nàdia Varo. Historiadora

Els arbres genealògics: la nostra memòria familiar

Al llarg de la història, les persones han mostrat un gran interès per la genealogia, i ho han fet per poder conèixer la història dels seus governants, del seu país, i com a mostra probatòria de l'origen d'alguns llinatges. A l'Enciclopèdia Catalana trobem definida la genealogia com "la ciència que estableix el parentiu entre persones i llinatges i n'estudia l'origen, la descendència i les aliances". És tracta, per tant, d'una ciència auxiliar de la història que ens permet estudiar l'origen i la història de les famílies, i per tant, dels pobles.

Arbre genealògic de Jaume I. http://www.editorialuoc.com/

La representació gràfica de la genealogia és l'arbre genealògic, que pot ser ascendent -mostra els avantpassats d'una persona- o descendent -mostra la descendència. Farem servir un tipus d'arbre genealògic o un altre depenent del nostre estudi o interès.

Dins dels diferents models d'arbres genealògics que es poden dibuixar (de ventall, lineal, etc.), un dels més utilitzats i pràctics quan s'està fent una recerca familiar, és el que presenta una estructura lineal d'avantpassats, en el qual es representen successivament els pares directes de cada membre. De cada persona sortiran dues branques, pare i mare, i així successivament.

Però, què pot portar-nos a decidir fer un arbre genealògic? A banda que hi pugui haver un interès històric sobre una branca familiar determinada, que hagi tingut una incidència important, tant social com política, durant un període determinat a la nostra localitat o país, no és estrany trobar als arxius persones amb un interès particular, familiar, que simplement volen conèixer la procedència dels seus avantpassats.

És important, i aconsellable, si finalment ens decidim a portar a terme aquesta recerca familiar, seguir una metodologia determinada:

El primer que hauríem de fer és obtenir la màxima informació dins del nostre nucli familiar, és a dir, informar-nos d'on van néixer, van viure i van morir els nostres parents i a què es dedicaven. D'aquesta manera veurem quina és la informació que tenim i la que ens falta, i quins altres fons necessitem consultar. És tracta d'una feina laboriosa, sobretot si els familiars que busquem no són de la mateixa localitat.

El següent pas seria cercar en les principals fonts documentals que ens han d'ajudar a aconseguir el nostre objectiu: crear el nostre arbre familiar. Existeixen arxius molt interessants per la seva riquesa documental i per la informació que ens podem proporcionar: parlem dels arxius eclesiàstics, dels arxius municipals i del Registre Civil. Els seus fons ens seran d'estimable ajuda a l'hora de continuar la nostra recerca.

 Els registres civils 

Document reproduït amb l'autorització de R. Pàmpols

A l'Estat espanyol disposem de censos civils a partir de la segona meitat del segle XIX, però és a partir de 1871 que el registre civil passa a ser obligatori. Els registres civils són fons molt importants a l'hora de fer una recerca genealògica, per la fiabilitat de les seves dades. Contenen registres sobre naixements, actes matrimonials i defuncions, en els quals apareixen dades significatives que ens permetran fer la recerca familiar: per exemple, en el cas dels naixements, podem trobar-hi el nom i cognoms del nadó, nom, cognoms, edat, domicili i lloc de naixement dels pares i dels avis; en el cas dels casaments, hi trobarem dades sobre el nom i cognoms, edat, professió i lloc de naixement del cònjuges i nom i cognoms dels pares, etc. El registre civil és públic i, per tant, aquests documents es poden consultar lliurement, llevat que hi hagi una anotació marginal que faci que ens puguin demanar tenir-hi un interès legítim.

Els fons parroquials

Contenen documentació molt valuosa i interessant sobre baptismes, matrimonis, defuncions i altres tipus de documents, com testaments, capítols matrimonials, etc. Són arxius importants per a la recerca històrica i genealògica, perquè ajuden a omplir el buit documental sobre població que existeix entre els segles XVI i XIX. A partir del Concili de Trento (s. XVI), les parròquies estaven obligades a portar un registre de tots els actes sacramentals que se celebraven. En alguns municipis, aquests fons s'han perdut o han estat cremats, com és el cas del Prat de Llobregat, on es va perdre la documentació parroquial en ser cremada l'església i la rectoria durant la Guerra Civil. Molta d'aquesta documentació que s'ha perdut es pot consultar als arxius diocesans, on es conserven els llibres sacramentals (duplicats de les actes sacramentals).

Els fons municipals

Padró d'habitants 1920. AMEP

Són arxius molt propers als ciutadans. Conserven sèries documentals molt interessants per fer una recerca familiar, en concret les referides a censos i padrons de població. A diferència dels padrons actuals, molt més simplificats, els padrons més antics contenen dades del lloc de naixement, noms, oficis i lloc de procedència dels pares. L'arxiu municipal del Prat conserva padrons i censos de població des de 1830 i l'accés i consulta són lliures per a aquella documentació que tingui més de 50 anys d'antiguitat.

I, finalment, sempre es podrien consultar altres arxius, com els notarials, alguns de privats, etc. Això dependrà de com volem que sigui, d'exhaustiva, la nostra recerca.

http://www.genoom.com/

A l'actualitat, podem trobar a Internet diversos programes que ens poden ajudar a fer el nostre arbre genealògic. Es tracta de xarxes tancades, per tant molt segures, a les quals només poden accedir aquelles persones que han estat convidades pel gestor. Un altre avantatge és que permeten afegir-hi fotos i avisen dels aniversaris i altres celebracions que hi ha incorporades a la informació. Alguns d'aquests programes són per exemple: http://www.genoom.com/; www.myheritage.es 

M. Pau Pàmpols
Tècnica de l'Arxiu Municipal
Llicenciada en Història

La memòria dels treballadors de SEAT

És el present el que escull el propi passat. Walter Benjamin

Des que es va fundar el 1950, SEAT ha tingut un pes determinant en la història econòmica, social i política del Baix Llobregat, el Prat i Catalunya. Més de cinquanta mil persones, procedents de tot Espanya, han treballat a SEAT en algun moment de la seva vida.

La que havia de ser l’empresa model del règim franquista s’erigí en referent de la lluita antifranquista en què es forjaren milers de quadres sindicals i polítics.

La repressió s’acarnissà especialment en els treballadors i les treballadores de SEAT que vam pagar molt cara la nostra lluita per les llibertats. Milers de nosaltres vam patir represàlies de tota mena: acomiadaments, presó, tortures, llistes negres i exili.

El treballador de SEAT Antonio Ruiz Villalba va morir a conseqüència dels trets de la policia franquista durant l'ocupació de la factoria de la Zona Franca el 18 d’octubre de 1971.

En l’imaginari col·lectiu, SEAT no només és el 600 que va motoritzar l’Espanya  del “desarrollismo”, sinó, sobretot, uns treballadors coneguts per la seva combativitat en defensa dels drets laborals i sindicals.

Era famosa la frase: “Quan la SEAT esternuda, Catalunya i Espanya es constipen”.

Durant el franquisme, les relacions laborals de SEAT es fonamentaven en la repressió i el paternalisme; la lleialtat a l’empresa i la disciplina eren els principis fonamentals d’una organització del treball militaritzada.

Per garantir la docilitat de la plantilla, la gestió de la mà d’obra s’articulava en una dualitat paternalista i represiva basada en un sistema de sancions i premis.

La selecció del personal es gestionava per mitjà de filtres policials i de recomanacions, i tenien preferència els treballadors procedents del camp sense experiència industrial.

El departament de personal estava directament implicat en la repressió, en contacte directe amb la brigada politicosocial i amb una plantilla de policia secreta contractada per perseguir els activistes sindicals a la fàbrica.

Les paraules no basten per transmetre l’experiència de la repressió i la lluita. Mentre el relat dels historiadors ens permet fer una aproximació descriptiva, amb la proposta expositiva SEAT 1950-1976. Arquitectura de la repressió,  que s’inaugura el proper dijous 16 de febrer a les 19 h i que podreu visitar fins al proper 28 d’abril al Cèntric Espai Cultural, crec que podem aproximar-nos a una representació visual i emocional de la historia de SEAT  durant el franquisme i transmetre'n el significat històric des de la subjectivitat dels milers de treballadors i treballadores de SEAT que van lluitar  contra el que estava establert durant els anys grisos de la dictadura.

Carles Vallejo

Treballador de SEAT i president del Memorial de SEAT

La conservació dels documents en suport paper

Un dels problemes més importants que té el patrimoni documental és el de la conservació. En l'àmbit dels arxius, el terme conservació fa referència a totes aquelles mesures destinades a protegir els documents per tal de perllongar-ne la vida el major temps possible i l'ús en condicions òptimes. 

El paper és un dels suports més usuals en els arxius. És d’origen vegetal i està format per fibres de cel·lulosa altament sensibles a alteracions. Com els organismes vius, es degrada amb el pas dels anys. Hi ha uns elements intrínsecs -que són derivats de la seva composició mateixa, com poden ser la qualitat del paper, el grau d’acidesa…- que el deterioren i d’altres, afegits, que també n'alteren la conservació. En aquest darrer cas, podríem esmentar els factors ambientals i els que es deriven de l'ús i la manipulació.

El deteriorament del paper, que és irremeiable, pot ser més lent aplicant-hi mesures de prevenció.

Què fem a l'arxiu del Prat?

En els arxius, per tal d'evitar el deteriorament de la documentació i allargar el màxim possible la durabilitat dels suports, actuem sobre les condicions ambientals i d'emmagatzematge, i apliquem tècniques de restauració i de substitució en la consulta dels originals.

 

La il·luminació

El primer dels elements a tenir en compte és la llum, ja sigui artificial o natural, i els diferents tipus de radiació.

Els dipòsits s'han de situar en espais amb llum, però sense incidència directa del sol. Només cal provar de deixar un diari exposat a la llum solar durant dos dies i es podrà apreciar el canvi de color en el text i en el paper. 

Per tant, cal evitar una il·luminació forta i/o perllongada. És més fàcil aconseguir una il·luminació més controlada de forma artificial, tot i que una mica de claror natural ens ajuda a evitar l'aparició de certs insectes. A l’actualitat hi ha molts sistemes d’il·luminació freda que ofereixen avantatges econòmics.

La temperatura i la humitat

Són dos elements crucials. El més

important és evitar canvis bruscos i oscil·lacions grans en aquestes variables. Els valors ideals per evitar qualsevol tipus de microorganismes o d’insectes oscil·len entre els 18- 20ºC pel que fa a la temperatura, i entre el 50-55% HR pel que fa a la humitat. Un excés d'humitat provocaria el desenvolupament de fongs i la falta d’humitat o la poca ventilació pot accelerar un envelliment natural, provocant un esgrogueïment; i la sequedat esquerda el paper. En el cas dels dipòsits de l’arxiu, tenim un sistema de climatització que controla contínuament (dia/nit) la temperatura i la humitat.

Controls de plagues i de neteja

Alguns insectes s'alimenten de la cel·lulosa del paper, encara que la majoria aprofita també altres materials com tela, cuir o coles. En el nostre país el més freqüent són els lepismes, coneguts popularment com a peixets de plata. Des de l'arxiu es fan revisions periòdiques per comprovar que no hi hagi aquests insectes als documents. En algun cas, quan s'ha rebut un fons documental en mal estat, ha calgut fer-hi una desinfecció, tasca que sempre efectuen empreses especialitzades. La millor prevenció és mantenir una bona neteja i evitar un excés d'humitat ambiental.

 
Sistemes de seguretat i antiincendis

Com a control antiincendis, l'Arxiu municipal del Prat disposa d'un sistema de detectors i d'alarma. Els detectors són òptics i en cas que detectessin fum es posaria en marxa un sistema automàtic que funciona amb gas FE-13, que absorbeix l'oxigen i, per tant, ofega la flama. Els dipòsits estan compartimentats i separats amb portes tallafoc.

Als nostres dipòsits combinem prestatgeries fixes amb armaris compactes, tot això metàl·lic i amb tractament químic anticorrosiu, i a tot l'edifici hi ha repartits extintors de foc.

Als dipòsits, hi pot accedir exclusivament el personal de l'arxiu, el de neteja i el de vigilància. També es disposa de controls de seguretat per evitar robatoris i actes vandàlics.

Consultes

La consulta de la documentació és un altre aspecte a tenir en compte alhora de conservar-la. La manipulació dels documents pot acabar ocasionant alteracions al suport. Per preservar aquesta documentació, s'han introduït tècniques com la digitalització, que preserva el originals i, fins i tot, agilitza les consultes. La documentació només es pot consultar a l'Arxiu i no hi ha servei de préstec, tret de l'intern, que només s'efectua dins del mateix Ajuntament.

Restauració

Quan la documentació ha arribat malmesa a les nostres mans, la fem restaurar; sempre encarreguem aquesta feina a professionals. 

Qualsevol restauració ha de respondre a uns criteris unificats d'acord amb les normes internacionals. S'ha de manipular l'obra el mínim possible per garantir-ne la màxima conservació, s'ha de respectar l'obra en tota la seva integritat, qualsevol afegit durant el procés de restauració s'ha de poder diferenciar de l'original, s'ha de treballar amb materials reversibles i perdurables en el temps  i qualsevol intervenció s'ha de documentar.

Què podem fer amb els papers a casa?

Les condicions climàtiques són bàsiques, però a casa són difícils de controlar. Caldria evitar els canvis bruscos de temperatura i d'humitat, buscant un lloc de la casa on la humitat no sigui gaire elevada i apartat de focus de calor i fred, com ara estufes, radiadors i sortides d'aparells de refrigeració.

Cal eliminar grapes o clips metàl·lics que es puguin oxidar; els podem canviar per clips folrats de plàstic o d'acer inoxidable. S'ha d'evitar guardar documents doblegats, perquè a la llarga els plecs poden acabar convertint-se en estrips. Si la documentació és escassa, caldria posar-la en una carpeta (si pot ser, de conservació) i mantenir-la sempre en posició horitzontal per evitar malformacions.

També hem d'evitar sobres i altres elements d'emmagatzematge (com àlbums autoadherents), que portin coles.

Al mercat hi ha elements per a l'òptima conservació de la documentació, que es venen en botigues especialitzades, tot i que acostumen a tenir un cost elevat. No obstant, hem de valorar quins dels nostres documents, pel seu valor històric o sentimental, volem conservar en les millors condicions i invertir en bons contenidors que garanteixin que els nostres tresors documentals perviuran durant anys.

Olga Paretas. Tècnica de l'Arxiu municipal.

"L'aventura de volar. Mari Pepa Colomer. La primera aviadora catalana" de Betsabé Garcia

Pepa Colomer va ser la primera dona aviadora del nostre país que va obtenir el títol de pilot d’aviació amb només disset anys, el 1931. Any emblemàtic, Mari Pepa Colomer es convertí ben aviat en tot un símbol de la modernitat. Pin-up de taxistes, aventurera imparable, es succeïren homenatges, sopars, competicions en les quals Pepa brillava amb llum pròpia. Una adolescent que ho va aconseguir tot: una estrella.

El 1936, però, la diversió va tocar la seva fi. Mobilitzada per l’exèrcit republicà, un dia en què complia el seu deure fent vols per provar bombes, li arribà la notícia que un dels seus companys havia estat abatut en combat. La maduresa li arribà de la forma més crua, de sobte, i amb la cara de la mort. Entrenà pilots que amb prou feines havien vist un avió en tota la seva vida per enviar-los a entrar en combat en un temps record. Pilotà avions ambulància traslladant ferits del Front d’Aragó i, sense entendre mai ben bé a què venia tota aquella matança inútil, des del seu esperit democràtic, no dubtà en complir sempre el seu deure fidel a la República tant com ajudar monges a amagar-se de la persecució de la que eren objecte.  Finalment, davant de la desfeta, aquesta aventurera no es va ni adonar que esdevindria heroïna quan aprofità l’avió que tenia a la seva disposició per ajudar a evacuar gent cap a la frontera francesa.

Paisatges tremends de desolació, de sang i desesperació arrenglerats en files que ella contemplava des de l’aire i que, anys després, seguirien acompanyant-la fins a la seva mort.

El 2011, em vaig atansar fins a Anglaterra, a Surrey, prop de Gatwick, per conèixer la seva filla, la Montserrat Carreras. Entre els seus papers, Montserrat conservà unes cintes d’una entrevista que una investigadora anglesa, Maureen McKarkies, li havia fet pocs anys abans de la seva mort. En elles, aquella dona anciana, catalana, que feia 60 anys vivia a Anglaterra, responia més del que calia a les preguntes que se li feien. Hores de gravació en què Pepa Colomer explicava, en un anglès de sintaxi espanyola, els seus records, la seva vida, els seus millors moments i les males hores que li havien tocat de viure.

A L’aventura de volar trobareu no només una biografia, sinó a la mateixa Pepa Colomer explicant el que va ser la seva vida, amb la seva pròpia veu. Els seus pares, la guerra, Anglaterra i la seva postguerra, el naixement no gens corrent dels seus fills bessons, l’aventura amb els cavalls, els seus néts. L’aventura de volar és, sobretot, la història del descobriment d’un tros de la memòria del nostre país, en la boca d’una dona excepcional, alliberada del pes de la ideologia que, encara avui, ens segueix fascinant amb la mateixa intensitat. Pepa Colomer, amunt i avall, avall i amunt, des de la seva inseparable bicicleta sembla que encara ens saludi amb un somriure d’aquells que ens recorden les estrelles d’un altre temps.

Betsabé Garcia, biògrafa

Club de lectura de novel·la històrica: El clan de l´ós de les cavernes





Fa trenta o quaranta mil anys, els primers humans moderns arribaven a Europa, procedents de l'Àfrica, a través del Càucas. Uns vint mil anys abans, ara en fa 65.000, un petit grup d'humans moderns va travessar la Mar Roja des de l'actual Eritrea cap a l'actual Iemen, i des d'allà es van escampar ràpidament tot seguint la costa cap a lÀsia, Oceania i Amèrica. Després d'un canvi climàtic, el desert que limitava l'expansió cap a Europa es va fer més habitable, i els nostres avantpassats hi van poder arribar.

Europa, però, no era buida. Hi vivien uns cosins dels Homo sapiens, els neandertals, des de feia centenars de milers d'anys. Eren molt semblants als humans, però eren una altra espècie, més adaptada a les condicions de la muntanya europea, amb cames curtes i fortes, amb una capacitat craniana més gran que la nostra i una estratègia reproductiva que portava fins a l'extrem la cura de la descendència que caracteritza el gènere Homo: els queixals no els sortien fins als 5 o 6 anys. Neandertals i humans moderns (coneguts tambén com a Cromanyons) van haver de compartir territori i recursos durant uns segles. Després, els neandertals van desaparèixer i els humans moderns vam quedar sols, com a única espècie pressumptament intel·ligent d'aquest planeta.

És en aquest moment crucial de la història de la humanitat on se situa la trama del Clan de l'Ós de les Cavernes. Ayla, una nena sapiens de cinc anys, ha quedat sola com a conseqüència d'un terratrèmol que ha enfonsat el refugi on era la seva família. Ferida per una urpada de lleó, és a punt de morir quan la troba un grup de neandertals que -no sense reticències- l'adoptaran. La nena es cria amb els neandertals i s'ha d'adaptar a la seva cultura i la seva forma de fer, cosa que no serà gens fàcil i que la portarà a patir tota mena d'arbitrarietats. Iza, la remeiera que l'ha adoptat, li ensenyarà els coneixements mèdics i farmacològics neandertals.

Jean M. Auel (Chicago, 1936) és una escriptora americana d'ascendència finesa. Abans de fer 25 anys ja havia tingut els seus cinc fills. El 1964 ingressà a l'organització Mensa, un club selecte que detecta i agrupa persones amb coeficient intel·lectual molt alt. Treballant per pagar-se els estudis, es graduà als 40 anys i l'any següent publicà el primer llibre de la saga del Clan de l'ós de les Cavernes, que actualment compta ja amb sis títols.

Jean M. Auel es documenta extensament tant en les descobertes arqueològiques com en tècniques de supervivència, i fa un exercici d'imaginació extremadament valent, tot reconstruint la societat d'una espècie extingida. Per a fer-ho, a més de basar-se en la gran diversitat cultural de la nostra pròpia espècie, Jean M. Auel projecta en els Neandertals algunes de les nostres pròpies característiques i, molt especialment, els prejudicis de la mentalitat masclista, tot fent els sapiens millors del que realment són i eren.

Les descobertes científiques dels darrers anys, de la mà de l'arqueologia i de la arqueogenètica, estan transformant radicalment i amb tota mena de detalls el nostre coneixement sobre els primers estadis de la humanitat. Algunes d'aquestes descobertes coincideixen amb allò que Auel va imaginar. D'altres aspectes resulten ser completament divergents. D'això parlarem en la xerrada del Club de Lectura.

De les sis novel·les de la saga, la primera, El Clan de l'Ós de les Cavernes, és probablement la millor i la més interessant i innovadora. En les següents, Ayla descobrirà la domesticació dels animals i inventarà el propulsor de javelines; s'unirà a un viatger que vé de lluny i viatjarà amb ell a través d'Europa, des del Càucas fins a la Dordonya.

Una novel·la històrica diferent, sobre el període que ocupa el 99% de la història de la humanitat.

Pere Izquierdo, arqueòleg.

El Prat amb història. Salgot II

Procedència imatge: Família Serra. (AMEP)

"(...) Y llegamos al fin de este capítulo sin poder mencionar ningún hecho de armas que haya ensangrentado el fecundo suelo de esta población. ¿Quiere esto decir que no cuenta con héroes que la enaltezcan? ¿Quiere decir que esta tierra, aunque no regada con sangre humana sea menos digna del respeto del resto de la nación?. No, de ninguna manera. Aquí han luchado generación tras generación para hacer producir la tierra yerma, para convertir en rico vergel esta llanura inculta, regándola con el sudor de sus cuerpos y cumpliendo con la sentencia de Aquel que dijo: "ganarás el pan con el sudor de tu rostro". Aquí los héroes anónimos populares han saneado buen trozo del término, exponiendo su salud y su vida, a sabiendas, no como el soldado ciego de rabia y con ideas de destrucción en un momento de embriaguez de pólvora, sino preparando día tras día para las futuras generaciones el rico venero de la riqueza agrícola actual de estos campos y desecando y aireando a beneficio del cultivo intensivo el terreno palúdico, sobre el cual parecía pesar la maldición de Dios y que el hombre ha rescatado en favor y con solo con la mágica poderosa del trabajo".

El Prat de Llobregat de fa un segle, segons una topografia mèdica. 1904. Edició a cura de Víctor Marí i Pere Vallriera. Seminari Pere Mata, Universitat de Barcelona, 2001. Pàg. 99.

Si aconseguim passar de puntetes pel llenguatge propi de l'època i de determinades expressions -que no s'allunyen gens de les descripcions patriòtiques amb què la historiografia oficial vestia els suposats herois nacionals- el fragment de Salgot resulta d'una gran modernitat.

El que destaca el metge Salgot és la història de les persones i de les comunitats que són els autèntics -per bé que anònims individualment- protagonistes de la Història amb majúscula.

El Prat preindustrial que va conèixer Salgot té uns protagonistes clars: els treballadors i les treballadores del camp que, en un medi hostil, tiraven endavant les famílies en unes condicions ben difícils.

Les terres del Prat comencen a ser habitades cap al segle X, molt més tard que als pobles veïns. Durant segles, fins arribar al XX, hi haurà un clar domini del camp sobre la ciutat. La causa principal que explica aquest retard s’ha de buscar en la mateixa inestabilitat del sòl, a causa de les constants crescudes i canvis de curs del riu. La presència permanent d'aigua estanyada provocava el manteniment d’un estat general d’insalubritat, en què les febres es convertien en endèmiques i les epidèmies –especialment el còlera i el paludisme– atacaven amb gran virulència la població. Aquesta situació es mantindrà de manera general fins a les darreries del segle XIX, amb greus revifalles al mateix segle XX.

Durant segles i fins a la consolidació del regadiu, l’economia de la població estava basada en una agricultura tradicional cerealista, de tècniques molt rudimentàries, fonamentada en el treball familiar i en la contractació temporal de jornalers en els moments de més feina al camp. Els rendiments són molt baixos i mantenen la major part de la població al límit de la subsistència.

En començar el segle XX, els productes de regadiu han substituït del tot els de secà. Les mongetes, les faves i el blat de moro s’imposen al blat, l’ordi i la civada. Les bones collites produeixen importants excedents que es porten a vendre al mercat del Born de Barcelona. Tant és així que, durant anys, el Prat serà conegut com "l’horta de Barcelona" i s'esborrarà del tot la denominació despectiva de "poble de les febres". Aviat començaran també les exportacions a Europa: França, Anglaterra, Bèlgica i Suïssa seran els principals receptors de les hortalisses pratenques. És l’inici de l’època daurada de l’agricultura pratenca en què els enciams, les carxofes i els melons seran reconeguts arreu.

Marga Gómez. Directora de l'Arxiu municipal del Prat. Historiadora