El Prat amb història. Salgot II

Procedència imatge: Família Serra. (AMEP)

"(...) Y llegamos al fin de este capítulo sin poder mencionar ningún hecho de armas que haya ensangrentado el fecundo suelo de esta población. ¿Quiere esto decir que no cuenta con héroes que la enaltezcan? ¿Quiere decir que esta tierra, aunque no regada con sangre humana sea menos digna del respeto del resto de la nación?. No, de ninguna manera. Aquí han luchado generación tras generación para hacer producir la tierra yerma, para convertir en rico vergel esta llanura inculta, regándola con el sudor de sus cuerpos y cumpliendo con la sentencia de Aquel que dijo: "ganarás el pan con el sudor de tu rostro". Aquí los héroes anónimos populares han saneado buen trozo del término, exponiendo su salud y su vida, a sabiendas, no como el soldado ciego de rabia y con ideas de destrucción en un momento de embriaguez de pólvora, sino preparando día tras día para las futuras generaciones el rico venero de la riqueza agrícola actual de estos campos y desecando y aireando a beneficio del cultivo intensivo el terreno palúdico, sobre el cual parecía pesar la maldición de Dios y que el hombre ha rescatado en favor y con solo con la mágica poderosa del trabajo".

El Prat de Llobregat de fa un segle, segons una topografia mèdica. 1904. Edició a cura de Víctor Marí i Pere Vallriera. Seminari Pere Mata, Universitat de Barcelona, 2001. Pàg. 99.

Si aconseguim passar de puntetes pel llenguatge propi de l'època i de determinades expressions -que no s'allunyen gens de les descripcions patriòtiques amb què la historiografia oficial vestia els suposats herois nacionals- el fragment de Salgot resulta d'una gran modernitat.

El que destaca el metge Salgot és la història de les persones i de les comunitats que són els autèntics -per bé que anònims individualment- protagonistes de la Història amb majúscula.

El Prat preindustrial que va conèixer Salgot té uns protagonistes clars: els treballadors i les treballadores del camp que, en un medi hostil, tiraven endavant les famílies en unes condicions ben difícils.

Les terres del Prat comencen a ser habitades cap al segle X, molt més tard que als pobles veïns. Durant segles, fins arribar al XX, hi haurà un clar domini del camp sobre la ciutat. La causa principal que explica aquest retard s’ha de buscar en la mateixa inestabilitat del sòl, a causa de les constants crescudes i canvis de curs del riu. La presència permanent d'aigua estanyada provocava el manteniment d’un estat general d’insalubritat, en què les febres es convertien en endèmiques i les epidèmies –especialment el còlera i el paludisme– atacaven amb gran virulència la població. Aquesta situació es mantindrà de manera general fins a les darreries del segle XIX, amb greus revifalles al mateix segle XX.

Durant segles i fins a la consolidació del regadiu, l’economia de la població estava basada en una agricultura tradicional cerealista, de tècniques molt rudimentàries, fonamentada en el treball familiar i en la contractació temporal de jornalers en els moments de més feina al camp. Els rendiments són molt baixos i mantenen la major part de la població al límit de la subsistència.

En començar el segle XX, els productes de regadiu han substituït del tot els de secà. Les mongetes, les faves i el blat de moro s’imposen al blat, l’ordi i la civada. Les bones collites produeixen importants excedents que es porten a vendre al mercat del Born de Barcelona. Tant és així que, durant anys, el Prat serà conegut com "l’horta de Barcelona" i s'esborrarà del tot la denominació despectiva de "poble de les febres". Aviat començaran també les exportacions a Europa: França, Anglaterra, Bèlgica i Suïssa seran els principals receptors de les hortalisses pratenques. És l’inici de l’època daurada de l’agricultura pratenca en què els enciams, les carxofes i els melons seran reconeguts arreu.

Marga Gómez. Directora de l'Arxiu municipal del Prat. Historiadora