Els dies 17 i 18 de maig, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, i
en el marc dels actes del Tricentenari, es van presentar les set primeres
instal·lacions del projecte “Què ens queda de 1714”, promogut per l’Oficina de
Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, a set museus de la Xarxa de
Museus Locals.
“Què ens queda de 1714?”
és un projecte de la Xarxa de Museus
Locals de la Diputació de Barcelona que vol
oferir una
visió transversal dels fons dels
museus a partir d’elements patrimonials
originals del segle XVIII que s’hi conserven o
que estan relacionats,
de manera directa o indirecta, amb els fets de la Guerra de Successió. Es
tracta d’objectes que conviden a reflexionar entorn dels canvis
esdevinguts a la societat catalana en les dècades posteriors a la victòria
borbònica.
En el projecte hi participen un total
de 23 museus adherits a la Xarxa, que aniran presentant les seves instal·lacions al llarg d’aquest any. Les instal·lacions que es van presentar aquests dies:
· Museu d'Arenys de Mar: Exvot de l’ermita del Mont
Calvari
·
Thermalia
Museu de Caldes de Montbui: Mapa de Josep
Aparici
· Museu de Gavà: L’empremta dels antics
ravals de Gavà
· Museu de Mataró: Maces municipals
· Museu de Sant Boi
de Llobregat: Estàtua de Rafael de
Casanova, història i mite popular
· Museu Torre
Balldovina de Santa Coloma de
Gramenet: Llibre de Jaume Galobardes
· Vinseum Museu de les Cultures del Vi
de Catalunya de Vilafranca del Penedès: Llengua Mesures i taxes
Paral·lelament,
s’ha posat en marxa una pàgina web
amb continguts ampliats des d’on es podrà
seguir el desenvolupament del projecte:
També es
convida als visitants a compartir les seves impressions a la xarxa mitjançant
l’etiqueta #museuslocals1714.
La Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, és un instrument de suport
i col·laboració
dels museus locals de la província. Actualment està integrada per 65 museus i
equipament culturals pertanyents a 52 municipis que treballen conjuntament per tal de garantir l’estudi, la conservació i la difusió de les seves col·leccions,
desenvolupant diferents activats i
projectes.
Organitza: Oficina de Patrimoni Cultural de
la Diputació de Barcelona.
El venecià Giacomo Casanova (1725-1789) és un personatge
que ha traspassat la seva època i que ha fascinat generacions senceres de
creadors fins arribar als nostres dies. Associat a una vida d'excessos sexuals,
la seva personalitat ha estat perjudicada per les interpretacions que,
especialment el cinema, ens han transmès. Sovint la imatge que ens ve al cap és
la d'un Casanova
decadent, amb la cara blanca per les pólvores d'arròs i que té els trets d'en
Donald Sutherland al Casanova de
Fellini (1976).
Intel·lectual, culte i sensible, la seva personalitat va més enllà de la frivolitat a la que sovint s'ha associat el seu personatge. Va practicar la literatura i la traducció i l'interessava la ciència i la tècnica, i els seus coneixements i inquietuds personals el situen plenament en la il·lustració..
El Club de lectura de novel·la històrica del mes de maig
ens ha portat a endinsar-nos en la vida d'aquet peculiar personatge de la mà de
Néstor Luján(1922-1995) a través de la seva obra Casanova o la incapacitat de perversió. Periodista i crític
gastronòmic, algunes de les facetes que cultivà, Luján va escriure algunes
obres literàries força interessants, entre elles, La Rambla fa baixada (1994, premi Ramon Llull) o Els fantasmes del Trianon (1996, premi
Sant Jordi).
El Casanova de Luján és un personatge culte, refinat i
sentimental, manipulat per les dones que coneix, fascinades per la seva fama,
que fa un viatge de retorn des del País Valencià fins a França. Aquest episodi,
que succeí realment i que inclogué un empresonament a la Ciutadella de
Barcelona, li serveix a Luján per fer un recorregut pel segle XVIII a través
dels costums, la cultura i, sobretot, la gastronomia del País Valencià i la
Catalunya sobrevivents a la Guerra de Successió.
La lectura de l'obra i la sessió del Club, ha anat acompanyada d'un taller gastronòmic a la cuina del Ribera, al voltant de la
xocolata al segle XVIII. Ambdues activitats magníficament conduïdes per KUANUM,
en aquest cas, els arqueòlegs Juana M. Huélamo i Josep M. Solías.
La xocolata, molt popular a totes les llars de l'època,
ens ha servit d'excusa per parlar del flux
gastronòmic entre la península ibèrica i el continent americà.
Tot plegat ha servit de cloenda a la temporada del club de
lectura. Tornarem al setembre amb noves propostes, no només literàries, que ens
continuaran apropant al segle XVIII, i a d'altres projectes.
El passat dimarts 15 d'abril es va fer la presentació del llibre Història i
curiositats de les masies del Prat, de l'historiador Jordi Ramos, editat per l'Associació d'escriptors
del Prat Tintablava.
El llibre és una passejada per la història pratenca al voltant de
les seves masies. Amb un propòsit de reconeixement dels elements singulars de
caràcter rural, en Jordi Ramos, ens apropa a anècdotes i apunts de la vida
pratenca des dels seus orígens fins a avui dia.
"Aquests fulls
intentaran ser una primera aproximació al paisatge de la masia al Prat des
d'una visió històrica i geogràfica. S'aniran acompanyant d'històries i anècdotes
que marcaran el transcurs d'un poble a l'actual ciutat del Prat de Llobregat.
Avui dia, parlar sobre "masia" i "el Prat de Llobregat"
semblaria bastant contrari per les conseqüències evidents d'aquest patrimoni de
caràcter rural en front de la història de l'urbanisme. Existeixen vàries i
exhaustives monografies sobre les masies del Prat, algunes d'elles interessants
també pel decreixement o inexistència de les que hi apareixen, esdevenint un
testimoni en paper o fotogràfic que ens endinsa en el passat agrícola que ha
tingut el Prat. Raons diverses del seu passat o enderrocament han fet veure la
masia al Prat com una cosa llunyana en el temps, però més enllà d'aquesta
explicació incorrecta, és l'evolució paisatgística de primer ordre que s'hauria
de comentar per donar sentit a l'urbanisme d'avui dia.
Les construccions
rurals del Prat ens mostren la història mateixa de l'actual ciutat i el
sorgiment de les edificacions explica el transcurs del temps.
Ha estat el propòsit
fer un reconeixement de la vàlua de la masia
pratenca.
La intenció i
objectiu d'apropar la història del Prat als seus habitants fa d'aquests fulls
un document diferent. Explicarem el pas, les onades, la vida, entorn de les
masies. Aquest dinamisme urbanístic que a la segona meitat del segle XX
trastornà les estructures masoveres, va continuar encara a inicis d'aquest
segle. No és qüestió d'enyorança ni de records, només de justícia, pensar en la
masia del Prat com element singular i emblemàtic.
Les canviants i les
múltiples formes que han modificat el paisatge de la ciutat del Prat, han
limitat i condicionat la vida mateixa de les persones.
Les repercussions i
les conseqüències no són a gust de tothom, però caldria recordar el passat
masover per entendre la mateixa política,
encertada o no. Tot plegat, hi ha la coherència que el nombre de les masies que
ens queden són el resultat de la voluntat mateixa de les persones, o de la
immensa majoria de la població.
El procés d'agrarització iniciat a
la Baixa Edat
Mitjana no finalitzà fins a mitjan segle XX, quan ja hi havia
instal·lades importants indústries, en un corrent gradual protagonitzat per
l'avenç tecnològic i la millora des sòls. L'agricultura, condicionada pel
terreny dels varis sectors que hi ha al Prat, va estar en relació amb el clima
i la geografia. La
formació del Prat fins a al industrialització és una història de dificultats
d'avanços i, moltes vegades, de retrocessos."
Extret
del llibre: Història i curiositats de les masies del Prat. Jordi Ramos Ruiz. Editorial Rúbrica,2014
Les caramelles són cançons i balls populars que es fan per la Pasqua. Encara que
el seu origen és religiós amb el pas del temps s'han anat incorporant cançons
humorístiques o satíriques sobre temes de caràcter local.
Pel que
fa al Prat, al final de la quaresma, el dissabte de glòria, es cantaven les
caramelles. Els grups estava format per homes i n’hi havia que eren de cantaires
organitzats que assajaven amb regularitat, però també n’hi havia d’altres, de joves,
que es reunien per veure què podien arreplegar amb els seus concerts
improvisats. D’entre els primers, destacava el cor d’en Narcís, dirigit per
Narcís Baiges, un dels impulsors de la recuperació d’aquesta tradició després
de la guerra. Als anys quaranta, el cor d’en Narcís era molt popular i havia
arribat a tenir entre seixanta i setanta components.
Els
caramellaires acostumaven a sortir a cantar al vespre, després de les feines
del camp. Feien un recorregut per tot el poble i per les cases de pagès. El més
característic i el que els identificava era un cistell on es posava tot el que
el grup recaptava amb els seus cants. El jove que portava la cistella, subjecta
a dalt de tot d’un pal, no calia que cantés. El cor d’en Narcís cap a les nou
del vespre ja es retirava, però n’hi havia d’altres que cantaven de nit. Hi
havia més cors, com el de La
Papelera, format només per bascos i dirigits pel mestre
Zabaleta, o el de La Joventut,
del mestre Joan Estalella.
Programa de festes de Pasqua de 1947
El
premi per als cantaires, a les cases de pagès, acostumava a ser ous, però
gairebé tothom donava cèntims. Els grups més informals tenien el mal costum que
si no se sentien prou ben pagats,
agafaven entre tots el corró de la masia i l’empenyien fins al rec. Després, la
feina era del pagès, que se les veia de tots colors per treure’l de l’aigua. Moltes
vegades eren obsequiats amb un bon porró de vi per refrescar les castigades goles.
Després
de fer aquest recorregut per les cases, l’endemà, després de missa, els cors
més formals es concentraven a la plaça per oferir un concert de caramelles. Amb
els guanys obtinguts, els joves anaven, el dilluns de la segona Pasqua, a fer
un bon àpat al costat de l’ermita de Bruguers i els ous s’aprofitaven per fer
mones o crema.
(Extret
del llibre El Prat pagès. Col·lecció
de textos locals núm. 5)
El document que us presentem aquest mes data de 1947.
Es tracta d'un programa de festes on s'anunciava el concurs de caramelles. El
concurs de caramelles, en ple franquisme, tenia lloc a la plaza del Caudillo,
l'actual plaça de la Vila.
Forma part del fons municipal del Prat, sèrie Festes i tradicions
El nom d'aquest carrer fa referència al metge Felip Hita
Pérez (Mula, Múrcia 1815 - El Prat 1893). De la documentació que es conserva a
l'arxiu municipal sobre Felip Hita sabem que va ser un metge cirurgià del Prat que
va estar molt preocupat pel paludisme i les deficients condicions higièniques i
sanitàries de la població. La preocupació d'Hita no va ser un fet aïllat.
Durant el segle XIX va aparèixer un corrent científic preocupat per la higiene
i la salubritat pública, que tindria una influència molt important en la
modificació i futura configuració de les ciutats. Aquesta preocupació per tant
va ser contemporània d'Hita. Des de l'any 1863 va ser vocal de la Junta local de Sanitat i destacà
principalment per la seva tasca davant la greu epidèmia de còlera que va patí
el Prat l'any 1865, de la que es conserven parts diaris de l'epidèmia signats pel
doctor Hita. El seu fill, Felip d'Hita Morros (Barcelona 1854-El Prat 1893), va
ser una persona molt activa en el món cultural, polític i associatiu vinculat
al Prat.
Intèrprets: Philip Seymour Hoffman,
Christopher Walken, Catherine Keener, Mark Ivanir, Imogen Poots, Liraz Charhi,
Wallace Shawn
Nacionalitat: Estats Units Idioma: anglès Any: 2012 Durada: 105' Classificació: apta per a tots els públics
L'argument: Després de vint-i-cinc anys d'una
trajectòria d'èxit i fama mundials, un quartet de corda novaiorquès rep una
notícia que posa en qüestió no només el seu futur, sinó també els anys de
relacions personals i col·laboració professional entre ells.
L'equip artístic i
tècnic
Yaron Zilberman (Israel, 1970) dirigeix, escriu i
produeix El último concierto, la
primera pel·lícula de ficció de la seva carrera. Anteriorment havia dirigit el
documental Watermarks (2004), amb el
que va obtenir reconeixement i premis internacionalment. El documental es
centrava en les nedadores d'un vell club esportiu jueu, el Hakoah Vienna, a les que aconseguia reunir per a nedar una darrera
vegada juntes, 65 anys després d’haver-se vist obligades a abandonar una Àustria
annexionada per l'Alemanya nazi. Yaron Zilberman va néixer i es va criar a
Israel, però es va traslladar a Nova York amb els seus pares i va estudiar
física a l'Institut Tecnològic de Massachussets. Segueix vivint a Nova York,
amb Tamar Sela, esposa i co-productora de El
último concierto, i els seus dos fills.
El último concierto es recolza en els quatre intèrprets
que donen vida al quartet de corda protagonista. El recentment desaparegut Philip Seymour Hoffman (Fairport,1967-Nova
York,2014), Oscar per Capote (2005) i amb una esplèndida
filmografia, ens regala aquí un dels seus darrers treballs. Christopher Walken (Nova York, 1943)
mostra un registre allunyat dels papers als que la seva inquietant presència
física ens ha acostumat (per exemple, el que li valer un Oscar per El cazador) al
llarg d’una trajectòria que dura ja més de mig segle. Catherine Keener (Miami, 1959), per la seva banda, és un rostre habitual
en el cinema nord-americà dels últims vint-i-cinc anys i demostra en cada paper
la seva solvència interpretativa. L'hem pogut veure a Como ser John Malkovich (1999) o Capote, per mencionar dos exemples destacats.Finalment, Mark Ivanir (Chernivtsy,
Ucraïna, 1968) dóna rèplica de tu a tu als seus il·lustres col·legues. Antic
acròbata de circ i actor molt vinculat al teatre i la televisió, ha intervingut
en pel·lícules com La lista de Shchindler
(1993) o El buen pastor (2006) a les
ordres de Robert de Niro.
La història:
La
música era la vida, aquest podria ser perfectament un subtítol per El último concierto. Yaron
Zilberman destil·la passió per la música i l'aprofita per parlar de les
interioritats dels membres del quartet protagonista. Com a invisible fil
conductor es serveix d'una obra de Beethoven, el quartet de corda nº 14, opus
131, amb el que puntua la
narració. El llegat musical de Ludwig van Beethoven (Bonn,
1770 – Viena, 1827) és colossal. Considerat l'últim gran representant del
classicisme vienès, la seva música transcendeix el romanticisme, arribant a influir
en tot el segle XIX i més enllà. La seva popularitat es basa en les simfonies,
però molts crítics consideren més significatives les peces per a piano i la música
de cambra. Va composar setze quartets de corda en els que va plasmar la seva
evolució com a músic. Els últims quartets (un dels significats del títol
original del film) els va escriure en els darrers anys de vida, quan la seva
sordesa era absoluta, i són, per la complexitat melòdica, harmònica i
d'execució, peces fonamentals de la seva obra. Un d'ells és el nº 14, el que
han d'interpretar els músics de la pel·lícula en l'últim concert. Aquesta peça
singular té set moviments i no els quatre habituals. A més, estan tots units,
s'han de tocar sense descansar. Beethoven insistia en que es toqués attacca, sense pauses. A la partitura hi
apareixen paraules com dolor, emoció, pausa. No se saben les intencions del
compositor, però la pel·lícula suggereix una connexió entre la música i el pas
del temps, remarcada amb paraules de T.S. Eliot, que no deixa indiferent
l'espectador.
La
novetat d'aquest any és la teatralització de la visita a la Casa de la Vila de
la mà dels actors Albert Riballo i Maria Donoso,
que es posen en la pell de dos personatges reals del Prat, en Joaquim Suy i la Maria Campany.
Joaquim
Suy Mora va ser secretari de l'Ajuntament del Prat de Llobregat durant 43 anys.
Va començar la seva feina l'any 1877 i va dimitir el 1920, amb setanta-un anys
adduint raons de salut que li impedien desenvolupar en condicions les tasques
pròpies dels seu càrrec.
Fons Josep Monés i Amat (AMEP)
Abans
d'això, vivia a la plaça de la Vila, amb la seva mare, vídua, i un germà. Feia
de barber, però els seus coneixements en lectura i escriptura li van permetre
canviar d'ocupació.
Prop de
casa seva, al carrer Major, vivia Maria Campany i Puig, nascuda l'any 1850. Era
filla d'un constructor de carros que va transmetre l'ofici i el negoci al seu
únic fill que, en morir els pares, es va fer càrrec també de les seves tres
germanes.
Arran de
la promulgació del Decret de Nova Planta de Felip V, l'any 1714, es van
reorganitzar els ajuntaments catalans. En el cas del Prat, com a molts d'altres
pobles, el Consell municipal es reunia a l'església. Cap al 1725, comencen els
tràmits legals per a la construcció d'una casa consistorial al costat de
l'Hostal, per tal de poder exercir el govern local seguint les directrius de la
nova legislació. Cap al 1730
l'edifici està fet i, a més de ser la seu del govern
local, el secretari municipal hi viu amb la seva família. La casa consistorial,
al llarg dels anys, també tenia altres funcions com ara presó o escola.
El
Joaquim Suy i la Maria
Campmany es van casar i van establir la seva residència, des
del 1877, ala Casa
consistorial. Van tenir quatre filles, Teresa, Maria, Jacinta i Amàlia,
nascudes entre 1877 i 1891. Seguint el costum tradicional, les dones tenien els
fills a casa, per tant, és molt probable que l'Ajuntament fos el lloc on van
néixer les filles de la parella.
L'any
1905, el Prat fent un important esforç econòmic, va construir una nova casa
consistorial, perquè el vell casalot estava en estat quasi ruïnós. El nou
edifici, amb unes dependències més modernes, continuava tenint un espai dedicat
a habitatge del secretari.
L'edifici
municipal, amb els anys, es va anar reformant i incorporant millores com ara,
instal·lant calefacció o adquirint uns vitralls decoratius a finestres i balcó.
El
Joaquim i la Maria ens ensenyen la seva casa, la casa de tots els pratencs i
pratenques, ens expliquen com era l'edifici, quina feina es feia, quins eren els
personatges més influents i també ens parlen dels actuals habitants de la que va ser la seva antiga casa.
