PARAULES DIVINES, L’ESCRIPTURA DE L’EGIPTE FARAÒNIC



Inscripció jeroglífica a la part posterior de l’estàtua del “sotsdirector

 del tresor” Pentaur. El textos demanen als déus Osiris i Horus,

fill d’Isis, tot un seguit d’ofrenes per al difunt. Museu Egipci de Barcelona



Els antics egipcis consideraven la seva escriptura com un regal dels déus i s'hi referien amb l’expresió medu netxer, "paraules divines". Efectivament, es tractava de veritables signes màgics, regal del déu Thot, sobirà del temps i creador del calendari, un déu inventor de l'escriptura, les llengües i la paraula, a més de tot allò relacionat amb les ciències i les lletres. Juntament amb Thot, la seva esposa, anomenada Seshat, era considerada, entre d'altres atribucions, com la "senyora de l’escriptura".

 



La dama Taherud davant el déu Re-Horactes.

Fragment d’estela funerària. Museu Egipci de Barcelona



         L’escriptura jeroglífica es documenta cap al 3.200 aC i va ser utilitzada durant tota l’època faraònica, especialment en inscripcions monumentals i funeràries. Representacions de déus, éssers humans, animals, plantes i objectes de tot tipus poden identificar-se entre els signes que componen les paraules. Simultàniament als jeroglífics, els egipcis van redactar els seus textos amb un tipus d’escriptura més adient per a la composició de documents de caràcter més “profà”; es tracta de l’escriptura hieràtica, una simplificació gràfica dels ben delineats jeroglífics. A partir del segle VII aC, l’escriptura demòtica comportarà una estilització més extrema dels signes originals, amb els quals pràcticament es perd la relació visual.



Detall de la inscripció biogràfica del

 “governador del Sud” i “director de

les caravanes” Herkhuf.

 Tombes dels nobles, Assuan



          D’aquesta manera, els diferents tipus d’escriptura foren utilitzats àmpliament en tots els àmbits de la societat faraònica. Des de detallats registres administratius que especificaven les quantitats de productes obtinguts en diferents àrees productives i la seva distribució, fins a relats mitològics redactats sobre les parets de temples, tombes o papirs, passant per tot tipus de textos de caràcter privat, composicions literàries, escrits científics o decrets reials, són incomptables els testimonis que permeten arribar a un coneixement ampli i profund de l’antic Egipte.



Després de la desaparició de la civilització faraònica, la llengua egípcia, gradualment, va deixar d’utilitzar-se. Gràcies al treball iniciat pel savi francès J. F. Champollion, qui l'any 1822 va publicar els primers resultats relatius al desxiframent de l’escriptura jeroglífica, una part important del llegat de la terra del Nil fou recuperada després de molts segles d’ignorància i oblit.

Luis Manuel Gonzálvez Ortega.

 Egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.

"14 d'abril" Acció teatral.

"14 d'abril" és un recorregut que ens convida, a través de les paraules, dels fets, de les il·lusions i dels horrors, a acostar-nos a les vivències, les lluites, l'alegria, el dolor, la por, la grisor, la solitud i la pèrdua d'un poble.

És un viatge a la memòria d'un poble, el Prat de Llobregat, un camí fet de la mà dels seus protagonistes: Demetrio Beriain, Josep Ferret, Marga Gómez, Moisès Llopart, Joan Montblanc, Marie Panabiere, Josep Pujol, Ramona Via...

Una lectura dramatitzada de fragments de textos literaris que ens parlen de la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la mort i, per a molts, molts, l'exili. .

"Que en vam veure, de coses, que no hauríem dit mai que poguessin passar! Com que no hauríem dit mai que poguéssim passar, eren totalment inesperades; i com que eren tan inesperades, cap de nosaltres no tenia esma de fer res perquè no passessin..." (Ramona Via)

El Teatre Kaddish vol retre un homenatge a tots els homes i dones, als milers de persones que van lluitar per un ideal, per un somni.

"14 d'abril" és una pinzellada de record.

Repartiment: Maite Besora, Pau Bou, Blanca Pàmpols, Arnau Puig, Núria Sanahuja i Albert Riballo
Direcció: Blanca Pàmpols
Imatges: Arxiu municipal del Prat, Arxiu històric de Sant Feliu de Llobregat, Digital Globe; Fons de la Seda de Barcelona, Jordi Rull i Jordi Torren.

Teatre Kaddish

Club de lectura de novel·la històrica: "Pedra de tartera" de Maria Barbal

Pedra de tartera, probablement l’obra més coneguda de Maria Barbal, és un dels grans best-sellers de la literatura catalana de les darreres dècades. Publicada per primer cop l'any 1985, no ha deixat mai de reeditar-se, ha estat traduïda a diversos idiomes i s’ha adaptat amb gran èxit al teatre.

La novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa, que repassa en primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX -de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.

Aquests dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent que diu la Conxa i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies...   

Al llarg de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República, la Guerra Civil, la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle festiu.           

L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i familiars, que són presents també en llibres posteriors.

Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964 es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se exclusivament a aquest ofici. Pedra de tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i de crítica. Altres llibres de l’autora són La mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim o Emma. Amb el temps, Maria Barbal s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en escenaris més urbans.

Pedra de tartera no és pot considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la seva creació.     

Xavier Tarraubella, arxiver i historiador

           

Solidaritats. El Prat de Llobregat i la SEAT a l’antifranquisme

El 1953 es va inaugurar la fàbrica de SEAT a la Zona Franca de Barcelona. Estava ubicada en uns terrenys que fins al 1920 havien format part del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. La seva ubicació geogràfica va afavorir que hi anessin a treballar nombroses persones que vivien al Baix Llobregat, entre les quals n'hi havia de residents al Prat. La relació entre el Prat de Llobregat, la SEAT i l’oposició a la dictadura franquista es pot copsar des dels anys cinquanta, ja que el 1958, després que es produís una de les primeres protestes a la factoria, van ser acomiadats els membres d’una cèl·lula comunista. Entre els afectats, un vivia al Prat.

La SEAT va ser concebuda com una empresa model del règim, a l’avantguarda tecnològica i amb una rígida disciplina laboral. Durant els anys cinquanta i seixanta, va ser una empresa on es van produir pocs conflictes, però a finals de la segona dècada els treballadors van començar a organitzar-se i les reduccions de rendiment i les vagues es van fer més habituals. A partir de 1971, amb l’ocupació de la fàbrica per part dels treballadors, l’entrada de la policia i la mort d’un treballador a causa dels trets dels agents, la SEAT va entrar en el que es denominà "conflicte permanent". Els treballadors de l'empresa, a partir de llavors, foren considerats la punta de llança del moviment obrer. Les seves protestes van comportar importants millores laborals, però també la repressió, en forma de detencions i acomiadaments. El 1975, 500 treballadors de la SEAT van ser acomiadats, entre aquests n'hi havia 14 que residien al Prat.

Alguns treballadors de la SEAT van tenir una important implicació a les protestes contra el franquisme . Des dels anys cinquanta, es pot constatar la presència de treballadors de la SEAT en partits polítics antifranquistes. Així mateix, el 1973 un treballador de l'empresa va presentar-se com a candidat d’oposició a les eleccions al terç familiar de l’Ajuntament franquista pratenc, i fou escollit. A més, diversos treballadors es van implicar en el moviment veïnal al barri de Sant Cosme vivien molts treballadors de l’empresa. El primer president de l'associació de veïns d'aquest barri fou Rafael Fusteros, treballador de la SEAT que fou escollit regidor al primer Ajuntament democràtic.

La relació entre la SEAT i el Prat de Llobregat durant el franquisme es va conformar a partir de diverses solidaritats: la solidaritat de pratencs que treballaven a la SEAT i que van implicar-se a les protestes laborals per millorar la seva situació i la dels companys; la solidaritat de diversos grups antifranquistes del Prat amb els treballadors de la SEAT, que van esdevenir un símbol del nou moviment obrer; i la solidaritat de treballadors de la SEAT que residien al Prat i que es van implicar en grups i activitats que qüestionaven el franquisme. L’exposició SEAT 1950-1977 i les activitats que hi estan vinculades permetran explorar aquesta xarxa de solidaritats.

Nàdia Varo. Historiadora

Els arbres genealògics: la nostra memòria familiar

Al llarg de la història, les persones han mostrat un gran interès per la genealogia, i ho han fet per poder conèixer la història dels seus governants, del seu país, i com a mostra probatòria de l'origen d'alguns llinatges. A l'Enciclopèdia Catalana trobem definida la genealogia com "la ciència que estableix el parentiu entre persones i llinatges i n'estudia l'origen, la descendència i les aliances". És tracta, per tant, d'una ciència auxiliar de la història que ens permet estudiar l'origen i la història de les famílies, i per tant, dels pobles.

Arbre genealògic de Jaume I. http://www.editorialuoc.com/

La representació gràfica de la genealogia és l'arbre genealògic, que pot ser ascendent -mostra els avantpassats d'una persona- o descendent -mostra la descendència. Farem servir un tipus d'arbre genealògic o un altre depenent del nostre estudi o interès.

Dins dels diferents models d'arbres genealògics que es poden dibuixar (de ventall, lineal, etc.), un dels més utilitzats i pràctics quan s'està fent una recerca familiar, és el que presenta una estructura lineal d'avantpassats, en el qual es representen successivament els pares directes de cada membre. De cada persona sortiran dues branques, pare i mare, i així successivament.

Però, què pot portar-nos a decidir fer un arbre genealògic? A banda que hi pugui haver un interès històric sobre una branca familiar determinada, que hagi tingut una incidència important, tant social com política, durant un període determinat a la nostra localitat o país, no és estrany trobar als arxius persones amb un interès particular, familiar, que simplement volen conèixer la procedència dels seus avantpassats.

És important, i aconsellable, si finalment ens decidim a portar a terme aquesta recerca familiar, seguir una metodologia determinada:

El primer que hauríem de fer és obtenir la màxima informació dins del nostre nucli familiar, és a dir, informar-nos d'on van néixer, van viure i van morir els nostres parents i a què es dedicaven. D'aquesta manera veurem quina és la informació que tenim i la que ens falta, i quins altres fons necessitem consultar. És tracta d'una feina laboriosa, sobretot si els familiars que busquem no són de la mateixa localitat.

El següent pas seria cercar en les principals fonts documentals que ens han d'ajudar a aconseguir el nostre objectiu: crear el nostre arbre familiar. Existeixen arxius molt interessants per la seva riquesa documental i per la informació que ens podem proporcionar: parlem dels arxius eclesiàstics, dels arxius municipals i del Registre Civil. Els seus fons ens seran d'estimable ajuda a l'hora de continuar la nostra recerca.

 Els registres civils 

Document reproduït amb l'autorització de R. Pàmpols

A l'Estat espanyol disposem de censos civils a partir de la segona meitat del segle XIX, però és a partir de 1871 que el registre civil passa a ser obligatori. Els registres civils són fons molt importants a l'hora de fer una recerca genealògica, per la fiabilitat de les seves dades. Contenen registres sobre naixements, actes matrimonials i defuncions, en els quals apareixen dades significatives que ens permetran fer la recerca familiar: per exemple, en el cas dels naixements, podem trobar-hi el nom i cognoms del nadó, nom, cognoms, edat, domicili i lloc de naixement dels pares i dels avis; en el cas dels casaments, hi trobarem dades sobre el nom i cognoms, edat, professió i lloc de naixement del cònjuges i nom i cognoms dels pares, etc. El registre civil és públic i, per tant, aquests documents es poden consultar lliurement, llevat que hi hagi una anotació marginal que faci que ens puguin demanar tenir-hi un interès legítim.

Els fons parroquials

Contenen documentació molt valuosa i interessant sobre baptismes, matrimonis, defuncions i altres tipus de documents, com testaments, capítols matrimonials, etc. Són arxius importants per a la recerca històrica i genealògica, perquè ajuden a omplir el buit documental sobre població que existeix entre els segles XVI i XIX. A partir del Concili de Trento (s. XVI), les parròquies estaven obligades a portar un registre de tots els actes sacramentals que se celebraven. En alguns municipis, aquests fons s'han perdut o han estat cremats, com és el cas del Prat de Llobregat, on es va perdre la documentació parroquial en ser cremada l'església i la rectoria durant la Guerra Civil. Molta d'aquesta documentació que s'ha perdut es pot consultar als arxius diocesans, on es conserven els llibres sacramentals (duplicats de les actes sacramentals).

Els fons municipals

Padró d'habitants 1920. AMEP

Són arxius molt propers als ciutadans. Conserven sèries documentals molt interessants per fer una recerca familiar, en concret les referides a censos i padrons de població. A diferència dels padrons actuals, molt més simplificats, els padrons més antics contenen dades del lloc de naixement, noms, oficis i lloc de procedència dels pares. L'arxiu municipal del Prat conserva padrons i censos de població des de 1830 i l'accés i consulta són lliures per a aquella documentació que tingui més de 50 anys d'antiguitat.

I, finalment, sempre es podrien consultar altres arxius, com els notarials, alguns de privats, etc. Això dependrà de com volem que sigui, d'exhaustiva, la nostra recerca.

http://www.genoom.com/

A l'actualitat, podem trobar a Internet diversos programes que ens poden ajudar a fer el nostre arbre genealògic. Es tracta de xarxes tancades, per tant molt segures, a les quals només poden accedir aquelles persones que han estat convidades pel gestor. Un altre avantatge és que permeten afegir-hi fotos i avisen dels aniversaris i altres celebracions que hi ha incorporades a la informació. Alguns d'aquests programes són per exemple: http://www.genoom.com/; www.myheritage.es 

M. Pau Pàmpols
Tècnica de l'Arxiu Municipal
Llicenciada en Història

La memòria dels treballadors de SEAT

És el present el que escull el propi passat. Walter Benjamin

Des que es va fundar el 1950, SEAT ha tingut un pes determinant en la història econòmica, social i política del Baix Llobregat, el Prat i Catalunya. Més de cinquanta mil persones, procedents de tot Espanya, han treballat a SEAT en algun moment de la seva vida.

La que havia de ser l’empresa model del règim franquista s’erigí en referent de la lluita antifranquista en què es forjaren milers de quadres sindicals i polítics.

La repressió s’acarnissà especialment en els treballadors i les treballadores de SEAT que vam pagar molt cara la nostra lluita per les llibertats. Milers de nosaltres vam patir represàlies de tota mena: acomiadaments, presó, tortures, llistes negres i exili.

El treballador de SEAT Antonio Ruiz Villalba va morir a conseqüència dels trets de la policia franquista durant l'ocupació de la factoria de la Zona Franca el 18 d’octubre de 1971.

En l’imaginari col·lectiu, SEAT no només és el 600 que va motoritzar l’Espanya  del “desarrollismo”, sinó, sobretot, uns treballadors coneguts per la seva combativitat en defensa dels drets laborals i sindicals.

Era famosa la frase: “Quan la SEAT esternuda, Catalunya i Espanya es constipen”.

Durant el franquisme, les relacions laborals de SEAT es fonamentaven en la repressió i el paternalisme; la lleialtat a l’empresa i la disciplina eren els principis fonamentals d’una organització del treball militaritzada.

Per garantir la docilitat de la plantilla, la gestió de la mà d’obra s’articulava en una dualitat paternalista i represiva basada en un sistema de sancions i premis.

La selecció del personal es gestionava per mitjà de filtres policials i de recomanacions, i tenien preferència els treballadors procedents del camp sense experiència industrial.

El departament de personal estava directament implicat en la repressió, en contacte directe amb la brigada politicosocial i amb una plantilla de policia secreta contractada per perseguir els activistes sindicals a la fàbrica.

Les paraules no basten per transmetre l’experiència de la repressió i la lluita. Mentre el relat dels historiadors ens permet fer una aproximació descriptiva, amb la proposta expositiva SEAT 1950-1976. Arquitectura de la repressió,  que s’inaugura el proper dijous 16 de febrer a les 19 h i que podreu visitar fins al proper 28 d’abril al Cèntric Espai Cultural, crec que podem aproximar-nos a una representació visual i emocional de la historia de SEAT  durant el franquisme i transmetre'n el significat històric des de la subjectivitat dels milers de treballadors i treballadores de SEAT que van lluitar  contra el que estava establert durant els anys grisos de la dictadura.

Carles Vallejo

Treballador de SEAT i president del Memorial de SEAT

La conservació dels documents en suport paper

Un dels problemes més importants que té el patrimoni documental és el de la conservació. En l'àmbit dels arxius, el terme conservació fa referència a totes aquelles mesures destinades a protegir els documents per tal de perllongar-ne la vida el major temps possible i l'ús en condicions òptimes. 

El paper és un dels suports més usuals en els arxius. És d’origen vegetal i està format per fibres de cel·lulosa altament sensibles a alteracions. Com els organismes vius, es degrada amb el pas dels anys. Hi ha uns elements intrínsecs -que són derivats de la seva composició mateixa, com poden ser la qualitat del paper, el grau d’acidesa…- que el deterioren i d’altres, afegits, que també n'alteren la conservació. En aquest darrer cas, podríem esmentar els factors ambientals i els que es deriven de l'ús i la manipulació.

El deteriorament del paper, que és irremeiable, pot ser més lent aplicant-hi mesures de prevenció.

Què fem a l'arxiu del Prat?

En els arxius, per tal d'evitar el deteriorament de la documentació i allargar el màxim possible la durabilitat dels suports, actuem sobre les condicions ambientals i d'emmagatzematge, i apliquem tècniques de restauració i de substitució en la consulta dels originals.

 

La il·luminació

El primer dels elements a tenir en compte és la llum, ja sigui artificial o natural, i els diferents tipus de radiació.

Els dipòsits s'han de situar en espais amb llum, però sense incidència directa del sol. Només cal provar de deixar un diari exposat a la llum solar durant dos dies i es podrà apreciar el canvi de color en el text i en el paper. 

Per tant, cal evitar una il·luminació forta i/o perllongada. És més fàcil aconseguir una il·luminació més controlada de forma artificial, tot i que una mica de claror natural ens ajuda a evitar l'aparició de certs insectes. A l’actualitat hi ha molts sistemes d’il·luminació freda que ofereixen avantatges econòmics.

La temperatura i la humitat

Són dos elements crucials. El més

important és evitar canvis bruscos i oscil·lacions grans en aquestes variables. Els valors ideals per evitar qualsevol tipus de microorganismes o d’insectes oscil·len entre els 18- 20ºC pel que fa a la temperatura, i entre el 50-55% HR pel que fa a la humitat. Un excés d'humitat provocaria el desenvolupament de fongs i la falta d’humitat o la poca ventilació pot accelerar un envelliment natural, provocant un esgrogueïment; i la sequedat esquerda el paper. En el cas dels dipòsits de l’arxiu, tenim un sistema de climatització que controla contínuament (dia/nit) la temperatura i la humitat.

Controls de plagues i de neteja

Alguns insectes s'alimenten de la cel·lulosa del paper, encara que la majoria aprofita també altres materials com tela, cuir o coles. En el nostre país el més freqüent són els lepismes, coneguts popularment com a peixets de plata. Des de l'arxiu es fan revisions periòdiques per comprovar que no hi hagi aquests insectes als documents. En algun cas, quan s'ha rebut un fons documental en mal estat, ha calgut fer-hi una desinfecció, tasca que sempre efectuen empreses especialitzades. La millor prevenció és mantenir una bona neteja i evitar un excés d'humitat ambiental.

 
Sistemes de seguretat i antiincendis

Com a control antiincendis, l'Arxiu municipal del Prat disposa d'un sistema de detectors i d'alarma. Els detectors són òptics i en cas que detectessin fum es posaria en marxa un sistema automàtic que funciona amb gas FE-13, que absorbeix l'oxigen i, per tant, ofega la flama. Els dipòsits estan compartimentats i separats amb portes tallafoc.

Als nostres dipòsits combinem prestatgeries fixes amb armaris compactes, tot això metàl·lic i amb tractament químic anticorrosiu, i a tot l'edifici hi ha repartits extintors de foc.

Als dipòsits, hi pot accedir exclusivament el personal de l'arxiu, el de neteja i el de vigilància. També es disposa de controls de seguretat per evitar robatoris i actes vandàlics.

Consultes

La consulta de la documentació és un altre aspecte a tenir en compte alhora de conservar-la. La manipulació dels documents pot acabar ocasionant alteracions al suport. Per preservar aquesta documentació, s'han introduït tècniques com la digitalització, que preserva el originals i, fins i tot, agilitza les consultes. La documentació només es pot consultar a l'Arxiu i no hi ha servei de préstec, tret de l'intern, que només s'efectua dins del mateix Ajuntament.

Restauració

Quan la documentació ha arribat malmesa a les nostres mans, la fem restaurar; sempre encarreguem aquesta feina a professionals. 

Qualsevol restauració ha de respondre a uns criteris unificats d'acord amb les normes internacionals. S'ha de manipular l'obra el mínim possible per garantir-ne la màxima conservació, s'ha de respectar l'obra en tota la seva integritat, qualsevol afegit durant el procés de restauració s'ha de poder diferenciar de l'original, s'ha de treballar amb materials reversibles i perdurables en el temps  i qualsevol intervenció s'ha de documentar.

Què podem fer amb els papers a casa?

Les condicions climàtiques són bàsiques, però a casa són difícils de controlar. Caldria evitar els canvis bruscos de temperatura i d'humitat, buscant un lloc de la casa on la humitat no sigui gaire elevada i apartat de focus de calor i fred, com ara estufes, radiadors i sortides d'aparells de refrigeració.

Cal eliminar grapes o clips metàl·lics que es puguin oxidar; els podem canviar per clips folrats de plàstic o d'acer inoxidable. S'ha d'evitar guardar documents doblegats, perquè a la llarga els plecs poden acabar convertint-se en estrips. Si la documentació és escassa, caldria posar-la en una carpeta (si pot ser, de conservació) i mantenir-la sempre en posició horitzontal per evitar malformacions.

També hem d'evitar sobres i altres elements d'emmagatzematge (com àlbums autoadherents), que portin coles.

Al mercat hi ha elements per a l'òptima conservació de la documentació, que es venen en botigues especialitzades, tot i que acostumen a tenir un cost elevat. No obstant, hem de valorar quins dels nostres documents, pel seu valor històric o sentimental, volem conservar en les millors condicions i invertir en bons contenidors que garanteixin que els nostres tresors documentals perviuran durant anys.

Olga Paretas. Tècnica de l'Arxiu municipal.