El teu carrer: Plaça del Barri d'Orcasitas

La Plaça del Barri d'Orcasitas, situada al Barri de Sant Cosme, fa referència a un barri de la ciutat de Madrid on es va dur a terme un dels moviments veïnals més importants durant els últims anys del franquisme.

Agermanament del Barri de Sant Cosme amb el Barri d'Orcasitas de Madrid,  1987

Des de 1960 a 1975, es produeix a l'Estat Espanyol un augment important de les migracions interiors. L'origen d'aquest augment tindria diverses causes, relacionades, sobretot, amb l'increment de la població i els grans desequilibris econòmics regionals: baixada de la mortalitat i augment de l'esperança de vida, extraordinari augment de la natalitat (impulsat per les polítiques del règim franquista), important desenvolupament i concentració de la industria, abandonament de regions agrícoles, etc...

Aquest important flux migratori interior, s'acabarà assentant, fonamentalment, als barris perifèrics i a les àrees metropolitanes de les grans ciutats, com a Barcelona, Madrid, Bilbao i València. El resultat seran barris amb greus dèficits a les construccions i a les infraestructures de tot tipus: manques de serveis, habitatges insalubres, etc... 

L'origen del barri d'Orcasitas s'ha de buscar en els assentaments d'aquests fluxos migratoris, i la incapacitat de la ciutat de Madrid, com passava a la resta d'altres ciutats industrials, d'absorbir aquesta població. Des de l'inici, comença a sorgir al barri un moviment social que acabarà desembocant en la creació de l'Associació de veïns d'Orcasitas, amb l'objectiu principal de reivindicar millores.

De la mateixa manera que va passar en altres barris durant aquesta època, el moviment veïnal es va anant transformant i va passar de ser una plataforma que tenia com objectiu principal la defensa del barri, a un moviment reivindicatiu que acabaria incidint, social i políticament, a la societat que els va produir.

A l'actualitat, el barri d'Orcasitas continua sent un dels barris més actius de l'Estat. La participació veïnal a les assemblees, mostra de la seva gestió democràtica, han donat al barri uns senyals d'identitat pròpies i singulars. Des del 2010, els veïns s'han dotat d'una  carta de drets  i han adquirit un compromís amb el seu barri en el Pacto Cívico de Orcasitas.

No és casualitat l'atorgament d'aquest nom a una plaça del Barri de Sant Cosme (abril de 1992). Durant els primers anys, el barri de Sant Cosme, presentava greus deficiències i s'evidenciava la manca de serveis i d'infraestructures, això va provocar les protestes i les mobilitzacions dels veïns. 

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 12 de febrer de 2014

PROFESOR LAZHAR (Monsieur Lazhar)

Direcció: Philippe Falardeau

Guió: Philippe Falardeau a partir de la peça teatral Bashir Lazhar, d'Evelyne de la Chenelière

Fotografia: Ronald Plante

Música: Martin Léon

Muntatge: Stéphane Lafleur

Intèrprets: Mohamed Fellag, Sophie Nélisse, Émilien Néron, Marie Eve Beauregard, Danielle Proulx, Brigitte Poupart

Nacionalitat: Canada Idioma: Francès Any: 2011 Durada: 94' 

Classificació: no recomanada per a menors de 7 anys

Premis: Locarno 2011: premi del públic; Toronto 2011: millor pel·lícula canadenca; Valladolid 2011: millor guió i premi de la crítica; Rotterdam 2011: premi del públic

L'argument: Bachir Lazhar, un professor de primària d'origen algerià, és contractat per una escola de Monreal per a substituir una professora tràgicament desapareguda.

L'equip artístic i tècnic

Philippe Falardeau (Hull, Quebec, Canadà, 1968) va arribar al món del cinema d'una manera peculiar, a través d'un concurs de la televisió canadenca de 1993 en que els participants feien una gira per tot el món rodant curtmetratges documentals. En el procés va dirigir fins a vint films i va acabar guanyant la competició. Durant els següents anys continuaria dedicat a aquest tipus de cinema, passant a la ficció l'any 2000, amb La moitié gauche du frigo, un gran èxit al seu país que va passar per diversos festivals internacionals. Profesor Lazhar, la quarta pel·lícula que dirigeix, ha representat un important salt qualitatiu. Premiada arreu i nominada per l'Oscar al millor llargmetratge de parla no anglesa, el seu èxit ha permès Falardeau rodar The good lie als Estats Units, amb producció i repartiment nord-americans.

Mohamed Fellag (Azeffoun, Algèria, 1950), actor, humorista i escriptor, pertany, per sobre de tot, al món del teatre. Després d'estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic d'Alger i agafar experiència als escenaris del país nord-africà, va entrar a formar part del Teatre Nacional d'Algèria l'any 1985. No va tardar gaire a escriure les seves pròpies obres i a muntar espectacles on actuava en solitari. Eren temps de turbulències a Algèria i Fellag les va patir l'any 1995 amb l'explosió d'una bomba durant una representació. Va emprendre el camí de l'exili, primer a Tunísia, on va ser advertit de l'existència d'una fàtua (un pronunciament legal de caràcter religiós en els països musulmans) contra ell al seu país, i després a França, on ha conegut un gran èxit amb els seus monòlegs humorístics de caire social. Les aparicions cinematogràfiques han sovintejat cada cop més, però la més significativa fins ara ha estat la de Profesor Lazhar, basada en una obra teatral per un sol actor de la que ja havia fet una lectura pública a França.

La història: Les vides de Mohamed Fellag i del personatge que interpreta a la pel·lícula, Bachir Lazhar, tenen en comú la dolorosa experiència de l'exili. Tots dos, un a la realitat i l'altre a la ficció, van haver de fugir de la remoguda Algèria dels anys noranta, víctimes d'una guerra civil que enfrontà des del 1991 al govern militar amb diferents grups islamistes. Centenars de milers d'algerians, la majoria civils, van resultar morts i molts altres van haver de fugir convertint-se en refugiats, viatgers sense papers cap a països amb una cultura aliena. Inicialment, el concepte de refugiat abraçava les persones que marxaven d'un país per motius religiosos, racials o polítics. Més endavant es va ampliar a les persones que fugien de les guerres o situacions de violència extrema i dels desastres naturals. Segons l'ONU, avui dia hi ha més de 15 milions de refugiats al món, però si comptem els desplaçats dintre d'un mateix país la xifra s'eleva en 26 milions més. La Convenció de Ginebra obliga als seus signataris a no retornar els refugiats a aquells territoris on la seva vida o la seva llibertat estiguin amenaçades, però aquesta normativa no es tinguda en compte ni per tots els països ni en tots els casos, com si el factor humà fos l'últim a valorar.

La imatge del mes: El Carnaval

A causa de les prohibicions i les restriccions, el Carnaval al Prat se celebrava vinculat al món associatiu,  a l'interior dels locals on les entitats tenien les seves seus.

Els balls eren els actes centrals i tenien una gran acceptació. A més permetia a les entitats organitzadores obtenir uns recursos econòmics addicionals, amb el cobrament de les entrades.

La fotografia correspon a una festa de Carnaval de l'Agrupación Artístico Cervantes. La Cervantes, com era coneguda popularment, es va  crear l'any 1947 i va ser un dels pilars del món cultural del Prat durant la postguerra.

A la fotografia es veu en primer terme a Ferran Casanovas Civit, que en va ser president fins el 1968.

Fotografia de Fernando Casanovas

La peça del mes: Armari

Armari

Cronologia: 1900-1905

Procedència: municipal.

Dimensions: 192 x 160 x 45 cm.

Núm. registre: 2

Armari de xapa de roure tenyit de color negre amb estructura de fusta de pi, altres parts com els baixos de les prestatgeries són de xapa de pollancre. Els bocaclaus i tiradors són de coure amb petites ornamentacions. Els cargols,  els panys i les frontisses i els claus són de ferro. L'armari consta de tres cossos, dues portes laterals i una vidriera, a la part inferior d'aquesta hi ha un calaix.

L’actual edifici de l'Ajuntament, què substituí l’antiga casa consistorial aixecada cap al 1730, va ser construït l’any 1905 sota la direcció de l’arquitecte municipal Joan Feu Puig. El cost total de les obres va ascendir a 43.000 pessetes i l’Ajuntament s’endeutà durant anys per poder fer front a les despeses. El deute va ser tan important que es van demanar ajuts econòmics al grans propietaris forasters i es van emetre obligacions.

Probablement, l'armari es deuria comprar amb el conjunt de mobiliari que calia per adequar el nou edifici consistorial i, per les seves característiques, hauria d'estar a les dependències principals.

Amb els anys, s’hi van anar fent reformes, algunes de poc volum i altres que afectaren el conjunt de l’edifici. Així, a finals de 1916 s’aprovà la construcció dels sanitaris i el 1933 s’acabà  la instal·lació de la calefacció central amb aigua calenta.

El Prat no parava de créixer i les dependències municipals van quedar petites. L’any 1963 es van executar les obres d’ampliació de la Casa de la Vila, per a la construcció de noves oficines, que comportà la modificació de la façana lateral oest i la substitució de l'antiga font del comú. Amb la reforma del 2002, la font es va canviar de costat, a la banda del carrer Major, per tal de conservar aquest element testimonial d'interès històric.

Entre el 1983 i el 1984 es van fer noves reformes interiors de l’edifici. L'any 2002 es va inaugurar la darrera remodelació de la Casa de la Vila.

L'edifici de l'Ajuntament està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l'any 2004.

El document del mes: La defensa de la població civil

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) es va convertir en un camp de proves per a una nova forma de fer la guerra, la dels atacs aeris, que s'havien iniciat durant la I Guerra Mundial. Ciutats com Guernica, Lleida, Barcelona o Granollers, són tristos exemples dels efectes devastadors de les bombes i de la poca efectivitat de les escasses defenses antiaèries, que deixaven la població civil a la mercè de l'enemic.

El Prat, que concentrava al seu territori la major part de l'activitat aèria catalana, era un objectiu militar de primer ordre. A això cal afegir el fet que les dues grans fàbriques locals produïen material armamentista. Poc després de l'inici de la guerra, les autoritats militars donaven consignes a la població civil per tal d'evitar oferir punts d'orientació als pilots enemics, malgrat les instruccions que es repetiran al llarg dels mesos, el Prat va patir diversos atacs aeris amb pèrdues humanes.

El juny de 1937, davant l'amenaça dels bombardejos, la Generalitat de Catalunya constitueix la Junta de Defensa passiva de Catalunya, on s'acabarien integrant les juntes locals de defensa passiva. La seva funció serà coordinar el que ja s'havia començat a fer en molts municipis: consignes a la població civil, refugis antiaeris etc.


El document del mes, datat l'octubre de 1936, forma part de la sèrie Junta local de defensa passiva.

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 22 de gener de 2014

SEARCHING FOR SUGAR MAN

Direcció: Malik Bendjelloul

Guió: Malik Bendjelloul

Fotografia: Camilla Skagerstrøm

Música: Sixto Rodríguez

Muntatge: Malik Bendjelloul

Intèrprets: Sixto Rodríguez, Stephen "Sugar" Segermen, Dennis Coffey, Mike Theodore, Craig Bartholomew, Clarence Avant, Eva Rodríguez, Regan Rodríguez

Nacionalitat: Suècia, Regne Unit Idioma: anglès Any: 2012

Durada: 86'

Premis: Festival de Sundance 2012: premi especial del jurat i premi del públic.

Festival In-Edit Barcelona 2012: millor documental internacional i premi del públic.

Oscar 2013 al millor documental.

L'argument Sixto Rodríguez, un músic de la ciutat de Detroit, va editar dos excel·lents discos de folk-rock a principis dels anys setanta que van caure, com ell mateix, en l'oblit més absolut. Aquesta és la seva història.

L'equip artístic i tècnic

La carrera de Malik Bendjelloul (Ystad, Skåne Iän, Suècia, 1977) ha estat estretament vinculada amb la televisió sueca, on va començar actuant en un sèrie quan encara era un adolescent. Posteriorment, amb el canvi de segle, ha dirigit per aquesta televisió tota mena documentals, la majoria relacionats amb el món de la música, en un ampli ventall que abraça des dels pioners de l'electrònica Kraftwerk, fins una sèrie sobre el heavy metal, passant per col·laboracions amb artistes de la talla de Björk, Sting, Elton John, Rod Stewart, Madonna o U2. A banda de dirigir videoclips i anuncis publicitaris, Bendjelloul ha treballat també com a director i productor artístic pel programa televisiu cultural Kobra, rodant tota mena de material. Va ser precisament viatjant per Àfrica i Amèrica buscant històries dignes de ser explicades, quan es va trobar amb la de Sixto Rodríguez, que ha donat com a resultat el seu primer llargmetratge, després d'un llarg procés de cinc anys.

La història que narra Searching for Sugar man té Detroit com a teló de fons i funciona en certa manera com a metàfora de la decadència que ha patit la ciutat en les últimes dècades. Als anys cinquanta del segle XX, Detroit era la quarta ciutat en importància dels Estats Units, amb vora dos milions d'habitants. Seu d'una potent indústria automobilística, acollia centenars de milers d'obrers, molts d'origen europeu, molts altres afroamericans arribats dels estats del sud. Era l'esplendor de la ciutat del motor, o Motown  (nom que al·ludia també a tot un estil de música sorgit allà mateix). 

Durant els seixanta bona part de la classe mitjana, incòmoda davant el creixement de la població negra, va emigrar cap a les localitats dels voltants. Aquest fenomen, anomenat white flight, era una clar reflex de la creixent conflictivitat racial, culminada en els greus disturbis de 1967 (el president Lyndon Johnson va recórrer a l'exèrcit per a la seva contenció) que van provocar un èxode afegit de població blanca amb la consegüent fuga de capitals. Les crisis petrolíferes de 1973 i 1979 van afectar profundament les grans empreses de l'automòbil com General Motors, Ford i Chrysler que no van dubtar a buscar beneficis més alts en altres indrets. El fenomen de la deslocalització va ser fatal per a Detroit. Amb la pèrdua de llocs de treball, l'afebliment dels serveis públics i la criminalitat disparada, la ciutat va seguir perdent població i la que es va mantenir era cada cop més pobre. 

En cinquanta anys Detroit ha perdut més del 60% del seu capital humà. No hi ha comparació possible als Estats Units, tret de les evacuacions massives a New Orleans a causa de l'huracà Katrina.  La pèrdua de població en una gran ciutat és un problema en sí mateix, econòmic, social i també urbanístic, perquè el territori no encongeix. Es calcula que a Detroit hi ha unes 800.000 estructures buides i barris sencers tenen avui dia un aspecte fantasmagòric. Els serveis públics són insuficients o directament inexistents, mentre bona part de la gent que hi viu els necessita més que mai. L'índex de criminalitat és el segon del país i l'atur és també dels més alts. Més d'un 35% de la població viu sota els nivells de pobresa i vora el 40% en l'analfabetisme. La ciutat va tocar fons l'any passat quan es va declarar oficialment en bancarrota. Irònicament, aquesta decadència física ha esdevingut un atractiu per a turistes i artistes, des de fotògrafs a graffiters. Les ruïnes de determinats edificis apareixen fins i tot a les guies, com si Detroit s'hagués convertit en una mena d'acròpolis del segle XXI. Els ulls de mig món miren cap aquesta ciutat, un exemple del que podria passar en altres megalòpolis del planeta.

El Prat Film Office

El Prat Film Office és un programa gestionat per l'Ajuntament del Prat de Llobregat que té com a objectiu promoure el Prat com a plató de rodatge i producció audiovisual, generar activitat econòmica vinculada a la producció audiovisual i reforçar el sentiment de pertinença i orgull de ciutat.

El servei està dissenyat perquè funcioni com una finestra única d'atenció, de manera que les productores i els professionals del sector puguin desenvolupar els seus projectes fàcilment al municipi.

Els principals serveis que s'ofereixen de manera gratuïta des del Prat Film Office són:

- Gestió dels permisos de rodatge als espais públics

- Assessorament en la recerca de localitzacions

- Coordinació dels serveis municipals necessaris per dur a terme el rodatge

- Informació sobre les empreses i professionals del sector audiovisual que hi ha al Prat, així com sobre empreses que poden oferir serveis de logística de producció: càtering, transport, neteja, etc.

El Prat és un espai de rodatge únic, amb una gran diversitat paisatgística: platja, espais naturals, el riu, parc fluvial, equipaments públics, edificis singulars, parcs urbans, zones industrials, aeroport .... aquest ampli ventall d'espais possibles de rodatge –localitzacions- i el fet d'estar a prop de la ciutat de Barcelona, converteixen el municipi en un espai molt atractiu per a les productores i els professionals del sector audiovisual.

Actualment, els espais més sol·licitats per a rodar són la platja del Prat, la carretera i el passeig de la Platja, el mirador d'avions i el Parc Nou.

Des de l'any 2008, en que l'Ajuntament del Prat de Llobregat va adherir-se a la Xarxa de Municipis de la Barcelona Catalunya Film Commission, el número de rodatges que s'han realitzat al Prat no ha deixat de créixer: d'una mitja de 22 produccions per any acollides fins el 2010, l'any 2012 el Prat acull un total de 40 produccions i enguany, ja s'han dut a terme més 80 produccions audiovisuals al municipi, fet que situa al Prat com a cinquè municipi de Catalunya en nombre de rodatges.

A banda de les taxes que ingressa l'Ajuntament per cada rodatge o sessió fotogràfica, les produccions audiovisuals també requereixen de serveis com càtering, neteja, grues, etc, que sovint contracten a empreses de la ciutat. El Prat Film Office i l'Àrea de Promoció Econòmica, Comerç i Turisme del Prat així ho promouen.

Cal destacar que les empreses i professionals del sector audiovisual del Prat estan exempts del pagament de les taxes i preus públics associats als rodatges i reben l'assessorament professional necessari per dur a terme els seus projectes. D'aquesta manera es vol donar suport a la creació audiovisual local, un objectiu en què el departament municipal de Cultura i El Prat Film Office van de la mà.

El Prat Film Office from Sense Of Motion on Vimeo.

Actors i actrius com Sean Penn, Robert de Niro, Cillian Murphy, Mark Strong, Christian Bale, Belén Rueda, José Coronado, Àlex Brandemühl, Quim Gutiérrez, Mario Casas o Maria Valverde, entre molts altres, ja han rodat al Prat.

Rodatge de l'espot del Volkswagen Polo

Al nostre municipi s'han gravat escenes de pel·lícules com "The Gunman" (Pierre Morel), "Mindscape" (Jorge Dorado), "Ismael" (Marcelo Piñeyro),"Los últimos días" (Alex Pastor i David Pastor), "Red Lights" (Rodrigo Cortés), "Tres metros sobre el cielo" i "Tengo Ganas de Ti" (les dues, de Fernando González Molina).

I pel que fa als anuncis de televisió, qui no té present l'espot d'enguany del Volkswagen Polo, rodat a la platja? O el de Decathlon "Vuelta al deporte", on surten les Cases de la Seda i altres espais de la ciutat?

Elena Torrent