Al gener de 1933,
Hitler fou designat canceller d’Alemanya, després de la victòria
electoral del Partit Nacionalsocialista que ell havia creat uns anys abans.
Una de les primeres mesures de Hitler, després de dissoldre
l’aparell democràtic alemany, simbolitzat en l’incendi del Parlament, el
Reichtag, va ser, a partir del març de 1933, la construcció de camps de
concentració per eliminar tots els sectors de la població que no considerava
dignes de formar part de la nova Alemanya. Aquesta repressió es materialitzà
contra grups ètnics, com els jueus i els gitanos, però també contra
homosexuals, comunistes, etc.
Hitler va dur a terme la seva política a l’interior, però
també a l’exterior, amb tota impunitat i amb la indiferència de les potències
europees. Aquestes, només es van mobilitzar arran de la invasió de Polònia,
quan Hitler ja havia ocupat Àustria i Txecoslovàquia. El 3 de setembre de 1939,
Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya.
A l’Estat espanyol, a finals del 1938, l’exèrcit rebel del
general Franco avançava sense quasi resistència i les tropes republicanes es
retiraven sense ordre. La República no podia sobreviure. Davant la caiguda
imminent de Barcelona, que es produí el 26 de gener de 1939, llargues fileres
de republicans intentaren travessar la frontera francesa.
Més de mig milió de persones, homes, dones i nens, van
travessar la frontera en pocs dies i més de la meitat van ser internats en
camps de refugiats improvisats que no reunien les més mínimes condicions de
supervivència.
Hitler ocupà França al juny de 1940 i el govern
col·laboracionista de Vichy signà l’armistici. Es calcula que 9.000 espanyols
van acabar als camps de concentració nazis. La xifra de morts s'eleva a quasi
5.500 segons les fitxes del camps.
Hi ha alguns testimonis de pratencs que van estar internats
en camps de concentració nazis, però, en aquests moments, en desconeixem la
xifra exacta. Un d’ells era Quimet Galopa Pasqual. Ell, com tants republicans,
va estar a Mauhthausen des dels primers mesos fins a l’alliberament del camp.
Dels testimonis personals, del gran treball de Montserrat
Roig, Els catalans als camps nazis, i
d’investigacions posteriors, s’han pogut confirmar els noms de cinc pratencs
que hi van morir.
Francisco Cortés Borrás, mort a Gusen el 26 d’agost de 1941
Joan Panisello Concepción, mort a Gusen el 22 de setembre de
1941
Francisco Campos Izquierdo, mort a Gusen el 24 de setembre
de 1941
José Cortés García, mort a Gusen el 25 de setembre de 1941
Manuel Arnau Tàrrega, mort a Gusen el 12 d’agost de 1942
Gusen era un camp annex a Mauthausen on hi havia els forns
crematoris. Les condicions de vida encara eren pitjors, si és que les
condicions infrahumanes es poden mesurar. Els presos havien de treballar en
l’eliminació dels cossos dels seus companys, sovint amics i familiars, i la
cendra i l’olor dels crematoris omplien tot el camp.
Joan Panisello va passar del
front a un camp de refugiats a França i d’allà, el van portar a Mauthausen. Els Panisello eren cinc
germans: una noia i quatre nois. Els quatre nois van anar al front. Ramon va
morir a la batalla de l’Ebre; Josep va patir un consell de guerra i va estar
empresonat a la Model del 1939 al novembre del 1943, quan li van donar la
llibertat condicional. En Francesc i en Joan van creuar la frontera amb les
seves unitats i es van trobar al camp de refugiats d’Argelers. En Francesc va
tenir la sort que la seva dona, l’Agustina Vives, va aconseguir els avals
necessaris per fer-lo tornar al Prat. La família Panisello
va saber que el Joan havia mort per una
notificació de la Creu
Roja.
Els que el van conèixer,
recorden que Francisco Campos era coix, un greu defecte per als nazis, que
consideraven les persones amb minusvalidesa no aptes per al treball i els
donaven com a únic destí les cambres de
gas.
Manuel Arnau havia nascut a
Tortosa l’any 1900. Durant uns mesos,
entre el 1929 i el 1930, va treballar a La Seda. D’ell, només sabem que era sindicalista i que durant la guerra,
es probable que anés al front.
Els Cortés, els pares
(Francisco i Carmen) i set fills (José, Jacinto, Manuel, Ángel, Aurora, Ángeles
i Carmen) s’havien establert al Prat procedents de Pechina (Almeria). Van fugir
cap a França l’hivern del 1939, seguint la riuada de refugiats, després de
recollir Pepe en un hospital militar a Figueres, on es recuperava de
l’amputació d’una cama. Traslladats a Angulema, els alemanys els van fer pujar
al tristament famós tren dels 927. El pare, en José, en Jacinto i en Manuel van
ser presoners a Mauthausen, mentre que les dones i el petit Ángel, foren traslladats a Hendaia, en un terrible viatge
que cap d’ells no va poder oblidar.
El pare i en Pepe van morir a
Gusen. El Jacinto va ser alliberat pels aliats i s’instal·là a França, on
visqué fins a la seva mort. En Manuel, que es trobava en estat greu, va ser
alliberat pels soldats polonesos i el portaren a Polònia, on estudià enginyeria i on visqué fins que va
poder tornar a l’Estat espanyol; s’instal·là a Gijón fins a la seva mort. Només
van poder tornar a Catalunya la mare, les tres filles i l’Ángel.
Com a tants nens de la postguerra, als Cortes els van robar la infantesa. Van
haver de créixer abans de temps i assumir obligacions que no eren les pròpies
de la seva edat. La barbàrie que va assolar l’Estat espanyol i mig món va
trencar brutalment la seva família. Mai més no es tornarien a trobar tots,
l’últim cop que van estar junts va ser en el fatídic tren de la mort.
Fragments extrets de: Els pratencs als camps nazis. La tragèdia de
la família Cortés
del llibre Les dones del Prat i la repressió franquista. Núm. 6 de la Col·lecció de textos locals del Prat de
Llobregat. Edita Ajuntament del Prat, 2006.
