Exposició Documents que fan història

Des del dia 8 de juny fins el 26 d’agost es pot veure una nova exposició a la sala d’exposicions del Cèntric.

Es tracta de l’exposició Documents que fan història

A l’arxiu es conserven fons documentals relacionats amb el municipi, principalment de l’Ajuntament i també d’altres procedències (particulars, empreses, entitats...)

L’exposició s’ha fet a partir d’una tria de documentació de l’arxiu pel seu interès, curiositat o singularitat, i s’ha posat en relació aportant  informació d’un mateix fet des de perspectives diferents. Els documents ens expliquen fets o esdeveniments,  i no cal ser especialistes per a entendre'ls. Només ens cal "saber mirar" per esbrinar el que ens diuen.

El Titànic i el Prat?
Visiteu l'exposició i sortireu de dubtes!

Club de lectura de novel·la històrica: Dos taüts negres, dos de blancs

Dos taüts negres i dos de blancs (2013) és la reconstrucció d’un assassinat múltiple que va tenir lloc en plena postguerra en un petit poble del Pallars Sobirà. Però alhora, és molt més que això. Resseguint i entrellaçant magistralment les històries de 19 personatges, vinculats d’alguna manera a aquest crim horrible que va quedar sense càstig (víctimes, botxins, familiars, jutges, testimonis, etc.), l’autor ens ofereix un fris extraordinari sobre la vida al peu dels Pirineus al llarg del segle XX, marcada pels grans fets històrics i pels efectes no sempre positius del progrés.

Pep Coll (Pessonada, 1949) és un dels millors narradors catalans actuals. Totes les seves obres estan ambientades als Pirineus, que constitueixen el nucli fonamental del seu imaginari vital i literari. A partir dels fets i les històries locals vinculats a aquestes terres, Coll és capaç de construir relats que esdevenen universals. Professionalment es dedica a l’educació i també col·labora periòdicament amb diversos mitjans de comunicació. Ha escrit narrativa, teatre i assaig. Dos taüts negres i dos de blancs és la darrera i, per molts, la seva millor novel·la.

Martí Casas i Payàs

Periodista i historiador de l’art

Exposició Els inicis de la premsa al Prat

La premsa apareix al Prat al llarg del segle XX. Des de principis dels anys vint es succeeixen diferents intents de publicacions d'informació general sobre la població.

Les primeres publicacions eren amateurs i les feien, de manera artesanal i amb pocs recursos, alguns joves –en alguns casos adolescents- amb inquietuds culturals. En aquesta primera etapa trobem: El Estudiantil, La Veu i el Batec.

Més endavant s’afegeixen els butlletins de les entitats amb més recursos. L’Avenç era la publicació del Centre Artesà, El Ressò del Centre Autonomista i la Rosada de l’Associació de Pares de Família.

Les primeres publicacions d’informació general van tenir una vida curta i, tot i que tenien una voluntat més professional, els seus redactors no eren periodistes. La publicació La Voz, només va editar tres exemplars, i el Noticiari Pratenc va ser una publicació periòdica durant dos anys, el 1935 i 1936, el darrer número va ser el 19 de juliol de 1936.

La publicació d’informació general que va durar més en el temps va ser el PRAT, portavoz de la vida local, des de l’1 de gener de 1950 fins al 15 de juliol de 1972. Adherit a la premsa del Movimiento, comptava amb amplis suports oficials tot i que puntualment va tenir moments crítics en la seva relació amb l’Ajuntament.

Les grans empreses també van publicar les seves pròpies revistes i butlletins. En destaquen La Hoja Familiar de La Seda de Barcelona i Boletín informativo del Núcleo Cooperativo Prat –NCP.

A l’exposició hi ha una mostra de diferents exemplars originals i de maquinària de l’època.

Veure la peça del mes: Màquina d'escriure Underwood número 5

L'exposició es pot visitar a la Sala d'exposicions del Cèntric Espai Cultural fins el dia 27 de maig.

Club de lectura de novel·la històrica: Les veus del Liceu

Les veus del Liceu és una novel·la que en conté dues. La primera transcorre l’any 1993 i relata la història d’un professor de música del Liceu que decideix aprofitar les insospitades qualitats vocals de l’Anna, la noia que neteja el teatre, per convertir-la en una cantant de prestigi internacional. La segona història ens transporta gairebé un segle i mig més enrere, a l’any 1860, i reconstrueix els primers moments de la vida del prestigiós teatre: l’ambient operístic de l’època i les obres s’hi posaven en cartellera, la declarada hostilitat entre croats i liceistes i les converses que es covaven als cafès de la Rambla, on, filtrades pels vapors de l’alcohol, podien prendre forma les apostes més terribles i agosarades. El cavaller Armand Estelrich, instigat per un un grup d’amics croats, s’ha proposat conquerir la dona més bella i pura del Liceu, però la tasca no és fàcil… Al final de la novel·la, les dues trames que s’han anat trenant es conflueixen en un final tan insospitat com explosiu.

Xulio Ricardo Trigo (1959) és un escriptor polifacètic que ha cultivat diversos gèneres com la poesia i els articles periodístics. Guanyador de diversos premis literaris, té una dotzena de novel·les publicades, de les quals Les veus del Liceu és la darrera. 

Elena Carbonell Graells.

Llicenciada en Humanitats

En record de la Josefina Fortuny

El passat 28 de gener, als 90 anys,  ens va deixar Josefina Fortuny Aycart. Des de patrimoni cultural li volem dedicar un especial record.

A la fotografia la Josefina, la segona començant per la dreta, el dia de la inauguració de l’exposició Les dones del Prat i la repressió franquista, 2006

La  Josefina Fortuny  va ser una de les col·laboradores del llibre Les dones del  Prat i la repressió franquista.  El seu pare, Ignasi Fortuny Català, va ser afusellat al Camp de la Bota el 9 de juliol de 1939.  Amb aquestes línies volem destacar un fragment  del llibre:

“Quan van entrar els nacionals, sé que la meva mare em va despertar, una nit, plorant. I jo, “mama què passa, què passa?” i vaig veure uns senyors que s’emportaven al meu pare. I la meva mare anava dient  “Ignasi, Ignasi!” i jo, “mama què passa?”; i ella que em contestava. “Res, no passar res.  Aneu a dormir”. D’això sí que me’n recordo.

De resultes de tot això, ens van notificar que el meu pare era a la presó.  A la Model.  I com que la meva mare estava castigada i no podia sortir del Prat, hi havia d’anar jo. La meva mare cada setmana em feia anar a la Model  a  veure el pare i a portar-li la roba neta en un paquetet  i a recollir-ne la bruta. Llavors,  jo tenia 12 anys, i recordo les entrevistes que tenia  amb el meu pare. Ell sempre deia: “Filla com estàs?”.  Jo li preguntava que com estava ell, però sempre em deia el mateix: “No patiu per mi. Jo estic bé. Per mi, no patiu”. Això sí que m’ho havia dit sempre. I una de les vegades jo recordo que li vaig demanar: “Però, quan vindràs cap a casa? Quan sortiràs?” I ell em va dir: “No ho sé, fill meu. Però tant si surto com si no surto, no us n’heu d’avergonyir mai del vostre pare. Que el teu pare no ha fet mai cap mal a ningú”. D’aquestes coses, sí que me’n recordo.

L’última vegada que vaig anar a la presó, el meu pare no va sortir, com sempre, amb els presos. Vaig preguntar a algú que hi havia per allí, no recordo a qui, perquè no havia sortir el meu pare. En castellà em va dir: “Mira en esa  lista que hay allá y si está el nombre es que está muerto”. Jo vaig fer el que em deia i sí, sí que hi era el nom del meu pare.”

En record a Joan Lluís Ferret Pujol

El passat 18 de desembre de 2016 ens va deixar en Joan Lluís Ferret i Pujol . Va ser enginyer tècnic industrial, diplomat a l’Escola d’Administració d’Empreses (EAE) i per l’Institut d’Estudis Empresarials (IESE) en Direcció d’empreses. Professionalment es va iniciar a l’Escola d’aprenents de La Seda de Barcelona on ràpidament va passar a ocupar un lloc de tècnic a la mateixa empresa. Al llarg de la seva vida va treballar a diferents empreses fins que va acabar la seva vida laboral a l’empresa ABB Metron passant a ocupar càrrecs directius.

Acabada la seva trajectòria laboral realitzà treballs sobre la història del Prat, seguint els passos del seu germà Josep Ferret.

Va ser col·laborador habitual del periòdic Delta, va publicar articles tècnics a la revista Tècnica i Pràctica i va presentar diferents cursos d’història del Prat  amb Amics d’el Prat.

Va escriure:

De la dictadura a la democràcia de la penúria al Benestar (1939-1993), Josep Pujol i Capsada (escrits (1908-1944); Les barques de passatge del riu Llobregat al Prat, i la seva explotació, 1327-1873; L'Escola d'aprenents de "La Seda de Barcelona": forjadora de tècnics 1949-1971; L'Aviació i El Prat de Llobregat 1936-1959; Joan Lluís Pujol i Font, biografia d'un republicà 1901-1963 : advocat i polític català, primer secretari general d'ERC; Formació del Delta del Llobregat i Colonització del delta sud pratenc: 1838-1930.

Club de novel·la històrica: L'acrobacia aèria de Confuci

L'acrobacia aèria de Confuci (2009) és una immersió en l'últim any del breu regnat de l'emperador Hongzhi (1491-1521) de la dinastia Ming. Un relat ple d'humor que ens retrata el dia a dia d'un sobirà no gens interessat pel govern dels seus territoris, extravagant i menystingut tant pel mandarinat com per la seva cort. Alhora, aquesta novel·la ens serveix per introduir-nos en la manera de concebre el món, les costums i creences de la Xina d'època Ming.

Dai Sijie (1954) és un autor originari de Fujian, al sud-oest de Xina, de caràcter molt polifacètic. Format com a historiador de l'art, estudià a França i es dedica a la direcció cinematogràfica on, per exemple, ha narrat la seva experiència als camps de reeducació durant la Revolució Cultural. Al 2000 fa el salt al món de la literatura i aquesta novel·la és la seva tercera obra.

Núria Ribas Valls

Llicenciada en Història de l'Art especialista en art xinès 

i llicenciada en Estudis d'Àsia Oriental