Presentació del llibre Història i curiositats de les masies del Prat, d'en Jordi Ramos.

El passat dimarts 15 d'abril es va fer la presentació del llibre Història i curiositats de les masies del Prat, de l'historiador Jordi Ramos, editat per l'Associació d'escriptors del Prat Tintablava. 

El llibre és una passejada per la història pratenca al voltant de les seves masies. Amb un propòsit de reconeixement dels elements singulars de caràcter rural, en Jordi Ramos, ens apropa a anècdotes i apunts de la vida pratenca des dels seus orígens fins a avui dia.

"Aquests fulls intentaran ser una primera aproximació al paisatge de la masia al Prat des d'una visió històrica i geogràfica. S'aniran acompanyant d'històries i anècdotes que marcaran el transcurs d'un poble a l'actual ciutat del Prat de Llobregat. Avui dia, parlar sobre "masia" i "el Prat de Llobregat" semblaria bastant contrari per les conseqüències evidents d'aquest patrimoni de caràcter rural en front de la història de l'urbanisme. Existeixen vàries i exhaustives monografies sobre les masies del Prat, algunes d'elles interessants també pel decreixement o inexistència de les que hi apareixen, esdevenint un testimoni en paper o fotogràfic que ens endinsa en el passat agrícola que ha tingut el Prat. Raons diverses del seu passat o enderrocament han fet veure la masia al Prat com una cosa llunyana en el temps, però més enllà d'aquesta explicació incorrecta, és l'evolució paisatgística de primer ordre que s'hauria de comentar per donar sentit a l'urbanisme d'avui dia.

Les construccions rurals del Prat ens mostren la història mateixa de l'actual ciutat i el sorgiment de les edificacions explica el transcurs del temps.

Ha estat el propòsit fer un reconeixement de la vàlua de la masia  pratenca.

La intenció i objectiu d'apropar la història del Prat als seus habitants fa d'aquests fulls un document diferent. Explicarem el pas, les onades, la vida, entorn de les masies. Aquest dinamisme urbanístic que a la segona meitat del segle XX trastornà les estructures masoveres, va continuar encara a inicis d'aquest segle. No és qüestió d'enyorança ni de records, només de justícia, pensar en la masia del Prat com element singular i emblemàtic.

Les canviants i les múltiples formes que han modificat el paisatge de la ciutat del Prat, han limitat i condicionat la vida mateixa de les persones.

Les repercussions i les conseqüències no són a gust de tothom, però caldria recordar el passat masover  per entendre la mateixa política, encertada o no. Tot plegat, hi ha la coherència que el nombre de les masies que ens queden són el resultat de la voluntat mateixa de les persones, o de la immensa majoria de la població.

El procés d'agrarització iniciat a la Baixa Edat Mitjana no finalitzà fins a mitjan segle XX, quan ja hi havia instal·lades importants indústries, en un corrent gradual protagonitzat per l'avenç tecnològic i la millora des sòls. 

L'agricultura, condicionada pel terreny dels varis sectors que hi ha al Prat, va estar en relació amb el clima i la geografia. La formació del Prat fins a al industrialització és una història de dificultats d'avanços i, moltes vegades, de retrocessos."

Extret del llibre: Història i curiositats de les masies del Prat. Jordi Ramos Ruiz. Editorial Rúbrica,2014

El document del mes: Caramelles

Les caramelles són cançons i balls populars que es fan per la Pasqua. Encara que el seu origen és religiós amb el pas del temps s'han anat incorporant cançons humorístiques o satíriques sobre temes de caràcter local.

Pel que fa al Prat, al final de la quaresma, el dissabte de glòria, es cantaven les caramelles. Els grups estava format per homes i n’hi havia que eren de cantaires organitzats que assajaven amb regularitat, però també n’hi havia d’altres, de joves, que es reunien per veure què podien arreplegar amb els seus concerts improvisats. D’entre els primers, destacava el cor d’en Narcís, dirigit per Narcís Baiges, un dels impulsors de la recuperació d’aquesta tradició després de la guerra. Als anys quaranta, el cor d’en Narcís era molt popular i havia arribat a tenir entre seixanta i setanta components.

Els caramellaires acostumaven a sortir a cantar al vespre, després de les feines del camp. Feien un recorregut per tot el poble i per les cases de pagès. El més característic i el que els identificava era un cistell on es posava tot el que el grup recaptava amb els seus cants. El jove que portava la cistella, subjecta a dalt de tot d’un pal, no calia que cantés. El cor d’en Narcís cap a les nou del vespre ja es retirava, però n’hi havia d’altres que cantaven de nit. Hi havia més cors, com el de La Papelera, format només per bascos i dirigits pel mestre Zabaleta, o el de La Joventut, del mestre Joan Estalella.

 

Programa de festes de Pasqua de 1947

El premi per als cantaires, a les cases de pagès, acostumava a ser ous, però gairebé tothom donava cèntims. Els grups més informals tenien el mal costum que si no se  sentien prou ben pagats, agafaven entre tots el corró de la masia i l’empenyien fins al rec. Després, la feina era del pagès, que se les veia de tots colors per treure’l de l’aigua. Moltes vegades eren obsequiats amb un bon porró de vi per refrescar les castigades goles.

Després de fer aquest recorregut per les cases, l’endemà, després de missa, els cors més formals es concentraven a la plaça per oferir un concert de caramelles. Amb els guanys obtinguts, els joves anaven, el dilluns de la segona Pasqua, a fer un bon àpat al costat de l’ermita de Bruguers i els ous s’aprofitaven per fer mones o crema.

(Extret del llibre El Prat pagès. Col·lecció de textos locals núm. 5)

El document que us presentem aquest mes data de 1947. Es tracta d'un programa de festes on s'anunciava el concurs de caramelles. El concurs de caramelles, en ple franquisme, tenia lloc a la plaza del Caudillo, l'actual plaça de la Vila. Forma part del fons municipal del Prat, sèrie Festes i tradicions

El teu carrer: Doctor Felip d'Hita

El nom d'aquest carrer fa referència al metge Felip Hita Pérez (Mula, Múrcia 1815 - El Prat 1893). De la documentació que es conserva a l'arxiu municipal sobre Felip Hita sabem que va ser un metge cirurgià del Prat que va estar molt preocupat pel paludisme i les deficients condicions higièniques i sanitàries de la població. La preocupació d'Hita no va ser un fet aïllat. Durant el segle XIX va aparèixer un corrent científic preocupat per la higiene i la salubritat pública, que tindria una influència molt important en la modificació i futura configuració de les ciutats. Aquesta preocupació per tant va ser contemporània d'Hita. Des de l'any 1863 va ser vocal de la Junta local de Sanitat i destacà principalment per la seva tasca davant la greu epidèmia de còlera que va patí el Prat l'any 1865, de la que es conserven parts diaris de l'epidèmia signats pel doctor Hita. El seu fill, Felip d'Hita Morros (Barcelona 1854-El Prat 1893), va ser una persona molt activa en el món cultural, polític i associatiu vinculat al Prat.

Cinema i història. A late quartet. Cine club 9 d'abril

EL ÚLTIMO CONCIERTO (A late quartet)

Direcció: Yaron Zilberman

Guió: Seth Grossman, Yaron Zilberman

Fotografia: Frederick Elmes

Música: Angelo Badalamenti

Muntatge: Yuval Shar

Intèrprets: Philip Seymour Hoffman, Christopher Walken, Catherine Keener, Mark Ivanir, Imogen Poots, Liraz Charhi, Wallace Shawn

Nacionalitat: Estats Units Idioma: anglès Any: 2012 Durada: 105' Classificació: apta per a tots els públics

L'argument: Després de vint-i-cinc anys d'una trajectòria d'èxit i fama mundials, un quartet de corda novaiorquès rep una notícia que posa en qüestió no només el seu futur, sinó també els anys de relacions personals i col·laboració professional entre ells.

L'equip artístic i tècnic

Yaron Zilberman (Israel, 1970) dirigeix, escriu i produeix El último concierto, la primera pel·lícula de ficció de la seva carrera. Anteriorment havia dirigit el documental Watermarks (2004), amb el que va obtenir reconeixement i premis internacionalment. El documental es centrava en les nedadores d'un vell club esportiu jueu, el Hakoah Vienna, a les que aconseguia reunir per a nedar una darrera vegada juntes, 65 anys després d’haver-se vist obligades a abandonar una Àustria annexionada per l'Alemanya nazi. Yaron Zilberman va néixer i es va criar a Israel, però es va traslladar a Nova York amb els seus pares i va estudiar física a l'Institut Tecnològic de Massachussets. Segueix vivint a Nova York, amb Tamar Sela, esposa i co-productora de El último concierto, i els seus dos fills.

El último concierto es recolza en els quatre intèrprets que donen vida al quartet de corda protagonista. El recentment desaparegut Philip Seymour Hoffman (Fairport,1967-Nova York,2014), Oscar per Capote (2005) i amb una esplèndida filmografia, ens regala aquí un dels seus darrers treballs. Christopher Walken (Nova York, 1943) mostra un registre allunyat dels papers als que la seva inquietant presència física ens ha acostumat (per exemple, el que li valer un Oscar per El cazador) al llarg d’una trajectòria que dura ja més de mig segle. Catherine Keener (Miami, 1959), per la seva banda, és un rostre habitual en el cinema nord-americà dels últims vint-i-cinc anys i demostra en cada paper la seva solvència interpretativa. L'hem pogut veure a Como ser John Malkovich (1999) o Capote, per mencionar dos exemples destacats. Finalment, Mark Ivanir (Chernivtsy, Ucraïna, 1968) dóna rèplica de tu a tu als seus il·lustres col·legues. Antic acròbata de circ i actor molt vinculat al teatre i la televisió, ha intervingut en pel·lícules com La lista de Shchindler (1993) o El buen pastor (2006) a les ordres de Robert de Niro.

La història:

La música era la vida, aquest podria ser perfectament un subtítol per El último concierto. Yaron Zilberman destil·la passió per la música i l'aprofita per parlar de les interioritats dels membres del quartet protagonista. Com a invisible fil conductor es serveix d'una obra de Beethoven, el quartet de corda nº 14, opus 131, amb el que puntua la narració. El llegat musical de Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Viena, 1827) és colossal. Considerat l'últim gran representant del classicisme vienès, la seva música transcendeix el romanticisme, arribant a influir en tot el segle XIX i més enllà. La seva popularitat es basa en les simfonies, però molts crítics consideren més significatives les peces per a piano i la música de cambra. Va composar setze quartets de corda en els que va plasmar la seva evolució com a músic. Els últims quartets (un dels significats del títol original del film) els va escriure en els darrers anys de vida, quan la seva sordesa era absoluta, i són, per la complexitat melòdica, harmònica i d'execució, peces fonamentals de la seva obra. Un d'ells és el nº 14, el que han d'interpretar els músics de la pel·lícula en l'últim concert. Aquesta peça singular té set moviments i no els quatre habituals. A més, estan tots units, s'han de tocar sense descansar. Beethoven insistia en que es toqués attacca, sense pauses. A la partitura hi apareixen paraules com dolor, emoció, pausa. No se saben les intencions del compositor, però la pel·lícula suggereix una connexió entre la música i el pas del temps, remarcada amb paraules de T.S. Eliot, que no deixa indiferent l'espectador.

El Prat ocult: Itinerari Els orígens del territori i la Casa de la Vila

El Prat ocult: Itinerari Els orígens del territori i la Casa de la Vila.

Diumenge, 13 d'abril

La novetat d'aquest any és la teatralització de la visita a la Casa de la Vila de la mà dels actors Albert Riballo i Maria Donoso, que es posen en la pell de dos personatges reals del Prat, en Joaquim Suy i la Maria Campany.

Joaquim Suy Mora va ser secretari de l'Ajuntament del Prat de Llobregat durant 43 anys. Va començar la seva feina l'any 1877 i va dimitir el 1920, amb setanta-un anys adduint raons de salut que li impedien desenvolupar en condicions les tasques pròpies dels seu càrrec.

Fons Josep Monés i Amat (AMEP)

Abans d'això, vivia a la plaça de la Vila, amb la seva mare, vídua, i un germà. Feia de barber, però els seus coneixements en lectura i escriptura li van permetre canviar d'ocupació.

Prop de casa seva, al carrer Major, vivia Maria Campany i Puig, nascuda l'any 1850. Era filla d'un constructor de carros que va transmetre l'ofici i el negoci al seu únic fill que, en morir els pares, es va fer càrrec també de les seves tres germanes.

  

Arran de la promulgació del Decret de Nova Planta de Felip V, l'any 1714, es van reorganitzar els ajuntaments catalans. En el cas del Prat, com a molts d'altres pobles, el Consell municipal es reunia a l'església. Cap al 1725, comencen els tràmits legals per a la construcció d'una casa consistorial al costat de l'Hostal, per tal de poder exercir el govern local seguint les directrius de la nova legislació. Cap al 1730 l'edifici està fet i, a més de ser la seu del govern local, el secretari municipal hi viu amb la seva família. La casa consistorial, al llarg dels anys, també tenia altres funcions com ara presó o escola.

El Joaquim Suy i la Maria Campmany es van casar i van establir la seva residència, des del 1877, a la Casa consistorial. Van tenir quatre filles, Teresa, Maria, Jacinta i Amàlia, nascudes entre 1877 i 1891. Seguint el costum tradicional, les dones tenien els fills a casa, per tant, és molt probable que l'Ajuntament fos el lloc on van néixer les filles de la parella.

L'any 1905, el Prat fent un important esforç econòmic, va construir una nova casa consistorial, perquè el vell casalot estava en estat quasi ruïnós. El nou edifici, amb unes dependències més modernes, continuava tenint un espai dedicat a habitatge del secretari.

L'edifici municipal, amb els anys, es va anar reformant i incorporant millores com ara, instal·lant calefacció o adquirint uns vitralls decoratius a finestres i balcó.

El Joaquim i la Maria ens ensenyen la seva casa, la casa de tots els pratencs i pratenques, ens expliquen com era l'edifici, quina feina es feia, quins eren els personatges més influents i també ens parlen dels actuals habitants de la que va ser  la seva antiga casa.

Marga Gómez Inglada

Directora de l'Arxiu Municipal del Prat