Festivitat de Rams de 1947. Fotografia de l'Arxiu Municipal del Prat. Com a conseqüència dela Guerra Civil, el temple parroquial va ser cremat i enderrocat. Des del 1939
i fins a la benedicció de la cripta parroquial (1948), el cinema Moderno, a la
plaça de la Vila, va ser expropiat, s'habilità com a església i s'hi feien tots
els oficis religiosos. Per aquest motiu, com es pot veure a la imatge, la
benedicció dels rams, palmes i palmons es feia a la Plaça, davant de l'antic
cinema. El Moderno tornà a funcionar com a sala d'exhibició a partir del 1948.
"L’abril
acostuma a ser el mes de la benedicció de la palma. Segons el
calendari catòlic, el diumenge abans de Setmana Santa se celebra el diumenge de
Rams, el dia de la palma.
Aquell dia tota la família anava junta a l’església, abillada
amb les millors gales i qui més qui menys, intentava estrenar alguna cosa. Els
que s’ho podien permetre anaven amb palma, les nenes, o amb palmó, que era més
modest, els nens, i els que no es podien permetre el luxe de comprar-ne,
portaven unes branques de llorer. Els joves, per fer gresca, anaven amb unes
branques enormes, tant, que el rector els havia d’avisar dient que qui portés
l’arbre que es quedés fora! Els llorers no acostumaven a guarnir-se.
Les
palmes eren les que portaven més farciments, que solien ser fruites, rosaris i
llaços.
Els
nois acostumaven a fer batalles campals contra les palmes més ben guarnides i
les armes que empraven eren els seus palmons i llorers."
Conjunt
de rajoles de 20 x 20 cm. policromes que formaven part d'una sanefa que
envoltava les portes nord i sud de les naus 1 i 2 de la granja La Ricarda.
Representen dues grans tiges de bambú amb les seves fulles. Els motius vegetals
són pintats a mà alçada en color verd i groc.
La finca La Ricarda, que tenia com a element característic un
important estany natural, era propietat de la Casa de la Maternitat de
Barcelona i, afectada pel procés desamortitzador, va ser subhastada l’any 1865.
Després de passar per diversos propietaris, entre els quals destacà Ferran
Puig, va ser adquirida, al llarg dels anys 1895 i 1908 per l’industrial tèxtil Manuel Bertrans i
Salsas, introduint, ben aviat, millores als camps i inicià l'explotació
ramadera.
"Les obres de construcció
de la Granja de la Ricarda, propietat de Manuel Bertrand i Salsas, es van dur a
terme entre els anys 1909 i 1910, i el 1911 la vaqueria ja funcionava a ple
rendiment. L’edifici acabat resultava tan impressionant que José Zulueta, un
expert redactor d’El cultivador moderno,
no se n’estava d’escriure: “Don Manuel
Bertrand, fundador propietario de la Casa de Vacas mejor instalada que acaso
exista en el mundo”.
Per a la construcció de la Granja, Manuel Bertrand
es va envoltar d’un important equip de professionals, d’ entre els quals cal
destacar Joan Torras i Guardiola, catedràtic de mecànica i construcció a
l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, autor de les més importants
obres de foneria de l’època, i a Francisco Bastos, un enginyer militar que
esdevingué un estret col·laborador en tots els projectes d’enginyeria de la
família Bertrand. L’execució de l’obra va anar a càrrec de l’empresa de Josep
Monés i Jané, futur alcalde del Prat, que treballava en totes les obres dels
Bertrand".[1]
La finca
de la Ricarda va continuar en mans de la família Bertrand
fins al final del segle XX. A poc a poc, però, la propietat va ser fraccionada
i, en l’actualitat, la
família Bertrand només conserva la part de la finca que conté
l’estany, repartida en diferents societats propietàries. La part que contenia
la Granja i la Telegrafia des del 1992,
és propietat d’AENA.
L’any 2004 va entrar en funcionament la tercera
pista de l’aeroport, ubicada entre els estanys del Remolar i de la Ricarda,
després d’un llarg debat que en algun moment va posar en perill la pervivència
mateixa d’aquests estanys. El pacte final inclogué la recuperació per a la
ciutat de tota la franja litoral i d’altres mesures compensatòries,
mediambientals i patrimonials, com el trasllat de la Granja la Ricarda i la
construcció dels nous accessos al mar.
L’any
2007 s’iniciaren les obres de construcció del nou edifici de La Ricarda, al
costat de l’avinguda de l’Onze de Setembre, tot utilitzant els materials recuperats
de la granja original i amb d’altres reproduïts dels originals.
[1]Gómez Inglada, Margarida ( 2011). La formació d'una ciutat: El Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat
de Llobregat. El Prat de Llobregat
Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg,
Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson,
Klaus Pohl
Nacionalitat: Alemanya, França, Luxemburg Idioma: alemany, anglès, hebreu Any: 2012 Durada: 113' Classificació: no recomanada menors de
7 anys. Especialment recomanada pel foment de la igualtat de gènere
Premis: Festival de Valladolid 2012: Espiga
de plata; Premis del Cine Alemany 2013: millor actriu, Barbara Sukowa i millor
pel·lícula de plata
L'argument Una mirada a la vida de Hannah
Arendt, filòsofa i politòloga alemanya d'origen jueu, que va cobrir per a la revista New Yorker
el polèmic judici per crims de guerra contra el nazi Adolf Eichmann celebrat a
Jerusalem l'any 1961.
L'equip artístic i
tècnic
Margarethe von
Trotta (Berlín,
1942) figura al costat de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorf o Wim
Wenders com part fonamental del Nou
Cinema Alemany, un dels moviments cinematogràfics iniciats arreu d'Europa
durant els anys seixanta al caliu de la Nouvelle
Vague francesa. Va ser precisament a París i durant aquella dècada que una
jove von Trotta, encara estudiant, va tenir els primers contactes amb el
cinema. De tornada a Alemanya, treballaria com a eficaç actriu en pel·lícules de
Fassbinder, Schlöndorff i altres. Amb
aquest últim, el seu marit en aquella època, començà a col·laborar en l'escriptura de
guions fins a debutar com a co-directora al seu costat amb El honor perdido de Katharina Blum (1975). La primera pel·lícula dirigida
en solitari va ser El segundo despertar
de Christa Klages (1977), que encetava una filmografia molt interessant,
sempre compromesa políticament i amb la constant presència de poderosos
personatges femenins amb obres com Las
hermanas alemanas (1981), Lleó d'or a Venècia, Rosa Luxemburg (1986) o la darrera Hannah Arendt, que avui presentem.
Barbara Sukowa (Bremen, Alemanya, 1950), pot
presumir d'una carrera llarga i variada. Durant els anys setanta es va dedicar
al teatre, interpretant tota mena de papers clàssics a l'escena d'Alemanya i
bona part d'Europa. L'any 1980 Fassbinder la va cridar per actuar a l'aclamada
mini-sèrie de televisió Berlín Alexanderplatz
i l'any següent per a protagonitzar Lola (1981).
Ja no abandonaria el cinema. A Margarethe von Trotta li deu algun dels millors
papers. Amb Las hermanas alemanas (1981),
per exemple, va ser premiada a Venècia i amb Rosa Luxemburg (1986), a Cannes. Però la seva versatilitat li ha
permès treballar amb directors molt diversos, com Lars von Trier a Europa (1991), David Cronenberg a M.Butterfly (1993) o Tim Robbins a Abajo el telón (1995). A més, Sukowa té
també una carrera com a cantant i narradora en peces de música clàssica, ha
col·laborat amb diverses orquestres del món i fins i tot ha format el seu propi
grup, The X-Patsys, amb el seu marit,
el també director de cinema Robert Longo.
Una de les funcions de la història és la de comprendre el
passat, les seves contradiccions, i això és el que va intentar fer Hannah
Arendt a través de la figura d'Adolf Eichmann. Eichmann, tinent coronel de les
SS durant la Segona Guerra Mundial, va ser l'encarregat de posar en marxa la
maquinària logística de la "solució final", eufemisme que designava
la decisió del règim nazi d'acabar amb el que ells anomenaven el problema jueu
per la via de l'extermini. Perduda la guerra, va ser capturat per l'exèrcit
dels Estats Units quan s'amagava amb una identitat falsa, però va aconseguir
fugir. Després d'amagar-se en diversos llocs d'Alemanya i passar per Itàlia,
Eichmann va arribar a l'Argentina l'any 1950. Deu anys més tard, violant
qualsevol mena d'acord diplomàtic, els serveis secrets israelians el van
localitzar, segrestar i traslladar cap a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat
el 31 de maig de 1962. Tot i la magnitud dels seus crims, o precisament per
això, Hannah Arendt va incidir especialment en el fet que un home mediocre com
Adolf Eichmann fos capaç d'arribar a aquests extrems de crueltat d'una manera
gairebé funcionarial. Una crueltat justificada per ell mateix durant el judici per
l'obligació de complir ordres superiors. Aquesta idea, l'espantosa banalitat
que pot assolir el mal, exposada per Arendt en el seu famós llibre Eichmann en Jerusalen, va caure com una
bomba entre la intel·lectualitat del món, donat que va ser interpretada com una
justificació dels crims que suposadament denunciava. En realitat es tractava d'entendre
els mecanismes d'aquests crims, justament com a mitjà per a evitar la seva
repetició.
El Carnaval és la celebració de la transgressió. L'ordre que regeix la resta de l'any es capgira
i tot es converteix en gresca, festa i excés. Les màscares ho tapen tot i, a
l'empara de l'anonimat, les disfresses permeten la transformació en allò que no
som, en el que voldríem ser, o en l'objecte de burla.
El Carnaval envaeix l'espai públic i les comparses són les
reines del carrer.
Aquesta alteració de l'ordre
que comporta el Carnaval ha fet que en èpoques de repressió política i de
governs dictatorials es prohibís la celebració.
A l'Arxiu municipal es conserva un escrit del Governador
Civil de la Província de Barcelona del 1949, en plena dictadura del general
Franco, en què recorda a tots els alcaldes les ordres del Sr. Ministro de la
Gobernación:
"Recuerdo a V.E, que continúa en vigor la supresión de
las fiestas de Carnaval, que en el corriente año se entenderá comprendido entre
el 27 de Febrero y el 9 de Marzo, inclusives; en su virtud, mantendrá V.E. con
todo rigor la prohibición establecida para el uso de dominós, caretas o
disfraces en las calles y lugares públicos, y en los cafés, casinos y círculos
de todas clases, así como la de bailes y diversiones análogas con esa significación
e indumentaria"
La mateixa circular autoritzava la celebració de balls, dels
anomenats de societat, en el si d'entitats i associacions de llocs on hi hagués
una tradició antiga.
"Siempre que no trasciendan del seno de la Entidad ni
le matice del propio caràcter carnavalesco".
Als cinquanta l'Agrupación Artístico Literaria Cervantes,
una entitat cultural legalitzada, va organitzar algun ball de Carnaval, però
tal i com ordenaven les lleis del moment, es feien en un local tancat i es
presentava com mostra de vestits regionals.
.jpg)
+Fernando+Casanovas_01.jpg)