La peça del mes: Armari

Armari

Cronologia: 1900-1905

Procedència: municipal.

Dimensions: 192 x 160 x 45 cm.

Núm. registre: 2

Armari de xapa de roure tenyit de color negre amb estructura de fusta de pi, altres parts com els baixos de les prestatgeries són de xapa de pollancre. Els bocaclaus i tiradors són de coure amb petites ornamentacions. Els cargols,  els panys i les frontisses i els claus són de ferro. L'armari consta de tres cossos, dues portes laterals i una vidriera, a la part inferior d'aquesta hi ha un calaix.

L’actual edifici de l'Ajuntament, què substituí l’antiga casa consistorial aixecada cap al 1730, va ser construït l’any 1905 sota la direcció de l’arquitecte municipal Joan Feu Puig. El cost total de les obres va ascendir a 43.000 pessetes i l’Ajuntament s’endeutà durant anys per poder fer front a les despeses. El deute va ser tan important que es van demanar ajuts econòmics al grans propietaris forasters i es van emetre obligacions.

Probablement, l'armari es deuria comprar amb el conjunt de mobiliari que calia per adequar el nou edifici consistorial i, per les seves característiques, hauria d'estar a les dependències principals.

Amb els anys, s’hi van anar fent reformes, algunes de poc volum i altres que afectaren el conjunt de l’edifici. Així, a finals de 1916 s’aprovà la construcció dels sanitaris i el 1933 s’acabà  la instal·lació de la calefacció central amb aigua calenta.

El Prat no parava de créixer i les dependències municipals van quedar petites. L’any 1963 es van executar les obres d’ampliació de la Casa de la Vila, per a la construcció de noves oficines, que comportà la modificació de la façana lateral oest i la substitució de l'antiga font del comú. Amb la reforma del 2002, la font es va canviar de costat, a la banda del carrer Major, per tal de conservar aquest element testimonial d'interès històric.

Entre el 1983 i el 1984 es van fer noves reformes interiors de l’edifici. L'any 2002 es va inaugurar la darrera remodelació de la Casa de la Vila.

L'edifici de l'Ajuntament està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l'any 2004.

El document del mes: La defensa de la població civil

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) es va convertir en un camp de proves per a una nova forma de fer la guerra, la dels atacs aeris, que s'havien iniciat durant la I Guerra Mundial. Ciutats com Guernica, Lleida, Barcelona o Granollers, són tristos exemples dels efectes devastadors de les bombes i de la poca efectivitat de les escasses defenses antiaèries, que deixaven la població civil a la mercè de l'enemic.

El Prat, que concentrava al seu territori la major part de l'activitat aèria catalana, era un objectiu militar de primer ordre. A això cal afegir el fet que les dues grans fàbriques locals produïen material armamentista. Poc després de l'inici de la guerra, les autoritats militars donaven consignes a la població civil per tal d'evitar oferir punts d'orientació als pilots enemics, malgrat les instruccions que es repetiran al llarg dels mesos, el Prat va patir diversos atacs aeris amb pèrdues humanes.

El juny de 1937, davant l'amenaça dels bombardejos, la Generalitat de Catalunya constitueix la Junta de Defensa passiva de Catalunya, on s'acabarien integrant les juntes locals de defensa passiva. La seva funció serà coordinar el que ja s'havia començat a fer en molts municipis: consignes a la població civil, refugis antiaeris etc.


El document del mes, datat l'octubre de 1936, forma part de la sèrie Junta local de defensa passiva.

Cinema i història. Sessió de cine club al Capri, 22 de gener de 2014

SEARCHING FOR SUGAR MAN

Direcció: Malik Bendjelloul

Guió: Malik Bendjelloul

Fotografia: Camilla Skagerstrøm

Música: Sixto Rodríguez

Muntatge: Malik Bendjelloul

Intèrprets: Sixto Rodríguez, Stephen "Sugar" Segermen, Dennis Coffey, Mike Theodore, Craig Bartholomew, Clarence Avant, Eva Rodríguez, Regan Rodríguez

Nacionalitat: Suècia, Regne Unit Idioma: anglès Any: 2012

Durada: 86'

Premis: Festival de Sundance 2012: premi especial del jurat i premi del públic.

Festival In-Edit Barcelona 2012: millor documental internacional i premi del públic.

Oscar 2013 al millor documental.

L'argument Sixto Rodríguez, un músic de la ciutat de Detroit, va editar dos excel·lents discos de folk-rock a principis dels anys setanta que van caure, com ell mateix, en l'oblit més absolut. Aquesta és la seva història.

L'equip artístic i tècnic

La carrera de Malik Bendjelloul (Ystad, Skåne Iän, Suècia, 1977) ha estat estretament vinculada amb la televisió sueca, on va començar actuant en un sèrie quan encara era un adolescent. Posteriorment, amb el canvi de segle, ha dirigit per aquesta televisió tota mena documentals, la majoria relacionats amb el món de la música, en un ampli ventall que abraça des dels pioners de l'electrònica Kraftwerk, fins una sèrie sobre el heavy metal, passant per col·laboracions amb artistes de la talla de Björk, Sting, Elton John, Rod Stewart, Madonna o U2. A banda de dirigir videoclips i anuncis publicitaris, Bendjelloul ha treballat també com a director i productor artístic pel programa televisiu cultural Kobra, rodant tota mena de material. Va ser precisament viatjant per Àfrica i Amèrica buscant històries dignes de ser explicades, quan es va trobar amb la de Sixto Rodríguez, que ha donat com a resultat el seu primer llargmetratge, després d'un llarg procés de cinc anys.

La història que narra Searching for Sugar man té Detroit com a teló de fons i funciona en certa manera com a metàfora de la decadència que ha patit la ciutat en les últimes dècades. Als anys cinquanta del segle XX, Detroit era la quarta ciutat en importància dels Estats Units, amb vora dos milions d'habitants. Seu d'una potent indústria automobilística, acollia centenars de milers d'obrers, molts d'origen europeu, molts altres afroamericans arribats dels estats del sud. Era l'esplendor de la ciutat del motor, o Motown  (nom que al·ludia també a tot un estil de música sorgit allà mateix). 

Durant els seixanta bona part de la classe mitjana, incòmoda davant el creixement de la població negra, va emigrar cap a les localitats dels voltants. Aquest fenomen, anomenat white flight, era una clar reflex de la creixent conflictivitat racial, culminada en els greus disturbis de 1967 (el president Lyndon Johnson va recórrer a l'exèrcit per a la seva contenció) que van provocar un èxode afegit de població blanca amb la consegüent fuga de capitals. Les crisis petrolíferes de 1973 i 1979 van afectar profundament les grans empreses de l'automòbil com General Motors, Ford i Chrysler que no van dubtar a buscar beneficis més alts en altres indrets. El fenomen de la deslocalització va ser fatal per a Detroit. Amb la pèrdua de llocs de treball, l'afebliment dels serveis públics i la criminalitat disparada, la ciutat va seguir perdent població i la que es va mantenir era cada cop més pobre. 

En cinquanta anys Detroit ha perdut més del 60% del seu capital humà. No hi ha comparació possible als Estats Units, tret de les evacuacions massives a New Orleans a causa de l'huracà Katrina.  La pèrdua de població en una gran ciutat és un problema en sí mateix, econòmic, social i també urbanístic, perquè el territori no encongeix. Es calcula que a Detroit hi ha unes 800.000 estructures buides i barris sencers tenen avui dia un aspecte fantasmagòric. Els serveis públics són insuficients o directament inexistents, mentre bona part de la gent que hi viu els necessita més que mai. L'índex de criminalitat és el segon del país i l'atur és també dels més alts. Més d'un 35% de la població viu sota els nivells de pobresa i vora el 40% en l'analfabetisme. La ciutat va tocar fons l'any passat quan es va declarar oficialment en bancarrota. Irònicament, aquesta decadència física ha esdevingut un atractiu per a turistes i artistes, des de fotògrafs a graffiters. Les ruïnes de determinats edificis apareixen fins i tot a les guies, com si Detroit s'hagués convertit en una mena d'acròpolis del segle XXI. Els ulls de mig món miren cap aquesta ciutat, un exemple del que podria passar en altres megalòpolis del planeta.

El Prat Film Office

El Prat Film Office és un programa gestionat per l'Ajuntament del Prat de Llobregat que té com a objectiu promoure el Prat com a plató de rodatge i producció audiovisual, generar activitat econòmica vinculada a la producció audiovisual i reforçar el sentiment de pertinença i orgull de ciutat.

El servei està dissenyat perquè funcioni com una finestra única d'atenció, de manera que les productores i els professionals del sector puguin desenvolupar els seus projectes fàcilment al municipi.

Els principals serveis que s'ofereixen de manera gratuïta des del Prat Film Office són:

- Gestió dels permisos de rodatge als espais públics

- Assessorament en la recerca de localitzacions

- Coordinació dels serveis municipals necessaris per dur a terme el rodatge

- Informació sobre les empreses i professionals del sector audiovisual que hi ha al Prat, així com sobre empreses que poden oferir serveis de logística de producció: càtering, transport, neteja, etc.

El Prat és un espai de rodatge únic, amb una gran diversitat paisatgística: platja, espais naturals, el riu, parc fluvial, equipaments públics, edificis singulars, parcs urbans, zones industrials, aeroport .... aquest ampli ventall d'espais possibles de rodatge –localitzacions- i el fet d'estar a prop de la ciutat de Barcelona, converteixen el municipi en un espai molt atractiu per a les productores i els professionals del sector audiovisual.

Actualment, els espais més sol·licitats per a rodar són la platja del Prat, la carretera i el passeig de la Platja, el mirador d'avions i el Parc Nou.

Des de l'any 2008, en que l'Ajuntament del Prat de Llobregat va adherir-se a la Xarxa de Municipis de la Barcelona Catalunya Film Commission, el número de rodatges que s'han realitzat al Prat no ha deixat de créixer: d'una mitja de 22 produccions per any acollides fins el 2010, l'any 2012 el Prat acull un total de 40 produccions i enguany, ja s'han dut a terme més 80 produccions audiovisuals al municipi, fet que situa al Prat com a cinquè municipi de Catalunya en nombre de rodatges.

A banda de les taxes que ingressa l'Ajuntament per cada rodatge o sessió fotogràfica, les produccions audiovisuals també requereixen de serveis com càtering, neteja, grues, etc, que sovint contracten a empreses de la ciutat. El Prat Film Office i l'Àrea de Promoció Econòmica, Comerç i Turisme del Prat així ho promouen.

Cal destacar que les empreses i professionals del sector audiovisual del Prat estan exempts del pagament de les taxes i preus públics associats als rodatges i reben l'assessorament professional necessari per dur a terme els seus projectes. D'aquesta manera es vol donar suport a la creació audiovisual local, un objectiu en què el departament municipal de Cultura i El Prat Film Office van de la mà.

El Prat Film Office from Sense Of Motion on Vimeo.

Actors i actrius com Sean Penn, Robert de Niro, Cillian Murphy, Mark Strong, Christian Bale, Belén Rueda, José Coronado, Àlex Brandemühl, Quim Gutiérrez, Mario Casas o Maria Valverde, entre molts altres, ja han rodat al Prat.

Rodatge de l'espot del Volkswagen Polo

Al nostre municipi s'han gravat escenes de pel·lícules com "The Gunman" (Pierre Morel), "Mindscape" (Jorge Dorado), "Ismael" (Marcelo Piñeyro),"Los últimos días" (Alex Pastor i David Pastor), "Red Lights" (Rodrigo Cortés), "Tres metros sobre el cielo" i "Tengo Ganas de Ti" (les dues, de Fernando González Molina).

I pel que fa als anuncis de televisió, qui no té present l'espot d'enguany del Volkswagen Polo, rodat a la platja? O el de Decathlon "Vuelta al deporte", on surten les Cases de la Seda i altres espais de la ciutat?

Elena Torrent