La memòria dels treballadors de SEAT

És el present el que escull el propi passat. Walter Benjamin

Des que es va fundar el 1950, SEAT ha tingut un pes determinant en la història econòmica, social i política del Baix Llobregat, el Prat i Catalunya. Més de cinquanta mil persones, procedents de tot Espanya, han treballat a SEAT en algun moment de la seva vida.

La que havia de ser l’empresa model del règim franquista s’erigí en referent de la lluita antifranquista en què es forjaren milers de quadres sindicals i polítics.

La repressió s’acarnissà especialment en els treballadors i les treballadores de SEAT que vam pagar molt cara la nostra lluita per les llibertats. Milers de nosaltres vam patir represàlies de tota mena: acomiadaments, presó, tortures, llistes negres i exili.

El treballador de SEAT Antonio Ruiz Villalba va morir a conseqüència dels trets de la policia franquista durant l'ocupació de la factoria de la Zona Franca el 18 d’octubre de 1971.

En l’imaginari col·lectiu, SEAT no només és el 600 que va motoritzar l’Espanya  del “desarrollismo”, sinó, sobretot, uns treballadors coneguts per la seva combativitat en defensa dels drets laborals i sindicals.

Era famosa la frase: “Quan la SEAT esternuda, Catalunya i Espanya es constipen”.

Durant el franquisme, les relacions laborals de SEAT es fonamentaven en la repressió i el paternalisme; la lleialtat a l’empresa i la disciplina eren els principis fonamentals d’una organització del treball militaritzada.

Per garantir la docilitat de la plantilla, la gestió de la mà d’obra s’articulava en una dualitat paternalista i represiva basada en un sistema de sancions i premis.

La selecció del personal es gestionava per mitjà de filtres policials i de recomanacions, i tenien preferència els treballadors procedents del camp sense experiència industrial.

El departament de personal estava directament implicat en la repressió, en contacte directe amb la brigada politicosocial i amb una plantilla de policia secreta contractada per perseguir els activistes sindicals a la fàbrica.

Les paraules no basten per transmetre l’experiència de la repressió i la lluita. Mentre el relat dels historiadors ens permet fer una aproximació descriptiva, amb la proposta expositiva SEAT 1950-1976. Arquitectura de la repressió,  que s’inaugura el proper dijous 16 de febrer a les 19 h i que podreu visitar fins al proper 28 d’abril al Cèntric Espai Cultural, crec que podem aproximar-nos a una representació visual i emocional de la historia de SEAT  durant el franquisme i transmetre'n el significat històric des de la subjectivitat dels milers de treballadors i treballadores de SEAT que van lluitar  contra el que estava establert durant els anys grisos de la dictadura.

Carles Vallejo

Treballador de SEAT i president del Memorial de SEAT

La conservació dels documents en suport paper

Un dels problemes més importants que té el patrimoni documental és el de la conservació. En l'àmbit dels arxius, el terme conservació fa referència a totes aquelles mesures destinades a protegir els documents per tal de perllongar-ne la vida el major temps possible i l'ús en condicions òptimes. 

El paper és un dels suports més usuals en els arxius. És d’origen vegetal i està format per fibres de cel·lulosa altament sensibles a alteracions. Com els organismes vius, es degrada amb el pas dels anys. Hi ha uns elements intrínsecs -que són derivats de la seva composició mateixa, com poden ser la qualitat del paper, el grau d’acidesa…- que el deterioren i d’altres, afegits, que també n'alteren la conservació. En aquest darrer cas, podríem esmentar els factors ambientals i els que es deriven de l'ús i la manipulació.

El deteriorament del paper, que és irremeiable, pot ser més lent aplicant-hi mesures de prevenció.

Què fem a l'arxiu del Prat?

En els arxius, per tal d'evitar el deteriorament de la documentació i allargar el màxim possible la durabilitat dels suports, actuem sobre les condicions ambientals i d'emmagatzematge, i apliquem tècniques de restauració i de substitució en la consulta dels originals.

 

La il·luminació

El primer dels elements a tenir en compte és la llum, ja sigui artificial o natural, i els diferents tipus de radiació.

Els dipòsits s'han de situar en espais amb llum, però sense incidència directa del sol. Només cal provar de deixar un diari exposat a la llum solar durant dos dies i es podrà apreciar el canvi de color en el text i en el paper. 

Per tant, cal evitar una il·luminació forta i/o perllongada. És més fàcil aconseguir una il·luminació més controlada de forma artificial, tot i que una mica de claror natural ens ajuda a evitar l'aparició de certs insectes. A l’actualitat hi ha molts sistemes d’il·luminació freda que ofereixen avantatges econòmics.

La temperatura i la humitat

Són dos elements crucials. El més

important és evitar canvis bruscos i oscil·lacions grans en aquestes variables. Els valors ideals per evitar qualsevol tipus de microorganismes o d’insectes oscil·len entre els 18- 20ºC pel que fa a la temperatura, i entre el 50-55% HR pel que fa a la humitat. Un excés d'humitat provocaria el desenvolupament de fongs i la falta d’humitat o la poca ventilació pot accelerar un envelliment natural, provocant un esgrogueïment; i la sequedat esquerda el paper. En el cas dels dipòsits de l’arxiu, tenim un sistema de climatització que controla contínuament (dia/nit) la temperatura i la humitat.

Controls de plagues i de neteja

Alguns insectes s'alimenten de la cel·lulosa del paper, encara que la majoria aprofita també altres materials com tela, cuir o coles. En el nostre país el més freqüent són els lepismes, coneguts popularment com a peixets de plata. Des de l'arxiu es fan revisions periòdiques per comprovar que no hi hagi aquests insectes als documents. En algun cas, quan s'ha rebut un fons documental en mal estat, ha calgut fer-hi una desinfecció, tasca que sempre efectuen empreses especialitzades. La millor prevenció és mantenir una bona neteja i evitar un excés d'humitat ambiental.

 
Sistemes de seguretat i antiincendis

Com a control antiincendis, l'Arxiu municipal del Prat disposa d'un sistema de detectors i d'alarma. Els detectors són òptics i en cas que detectessin fum es posaria en marxa un sistema automàtic que funciona amb gas FE-13, que absorbeix l'oxigen i, per tant, ofega la flama. Els dipòsits estan compartimentats i separats amb portes tallafoc.

Als nostres dipòsits combinem prestatgeries fixes amb armaris compactes, tot això metàl·lic i amb tractament químic anticorrosiu, i a tot l'edifici hi ha repartits extintors de foc.

Als dipòsits, hi pot accedir exclusivament el personal de l'arxiu, el de neteja i el de vigilància. També es disposa de controls de seguretat per evitar robatoris i actes vandàlics.

Consultes

La consulta de la documentació és un altre aspecte a tenir en compte alhora de conservar-la. La manipulació dels documents pot acabar ocasionant alteracions al suport. Per preservar aquesta documentació, s'han introduït tècniques com la digitalització, que preserva el originals i, fins i tot, agilitza les consultes. La documentació només es pot consultar a l'Arxiu i no hi ha servei de préstec, tret de l'intern, que només s'efectua dins del mateix Ajuntament.

Restauració

Quan la documentació ha arribat malmesa a les nostres mans, la fem restaurar; sempre encarreguem aquesta feina a professionals. 

Qualsevol restauració ha de respondre a uns criteris unificats d'acord amb les normes internacionals. S'ha de manipular l'obra el mínim possible per garantir-ne la màxima conservació, s'ha de respectar l'obra en tota la seva integritat, qualsevol afegit durant el procés de restauració s'ha de poder diferenciar de l'original, s'ha de treballar amb materials reversibles i perdurables en el temps  i qualsevol intervenció s'ha de documentar.

Què podem fer amb els papers a casa?

Les condicions climàtiques són bàsiques, però a casa són difícils de controlar. Caldria evitar els canvis bruscos de temperatura i d'humitat, buscant un lloc de la casa on la humitat no sigui gaire elevada i apartat de focus de calor i fred, com ara estufes, radiadors i sortides d'aparells de refrigeració.

Cal eliminar grapes o clips metàl·lics que es puguin oxidar; els podem canviar per clips folrats de plàstic o d'acer inoxidable. S'ha d'evitar guardar documents doblegats, perquè a la llarga els plecs poden acabar convertint-se en estrips. Si la documentació és escassa, caldria posar-la en una carpeta (si pot ser, de conservació) i mantenir-la sempre en posició horitzontal per evitar malformacions.

També hem d'evitar sobres i altres elements d'emmagatzematge (com àlbums autoadherents), que portin coles.

Al mercat hi ha elements per a l'òptima conservació de la documentació, que es venen en botigues especialitzades, tot i que acostumen a tenir un cost elevat. No obstant, hem de valorar quins dels nostres documents, pel seu valor històric o sentimental, volem conservar en les millors condicions i invertir en bons contenidors que garanteixin que els nostres tresors documentals perviuran durant anys.

Olga Paretas. Tècnica de l'Arxiu municipal.

"L'aventura de volar. Mari Pepa Colomer. La primera aviadora catalana" de Betsabé Garcia

Pepa Colomer va ser la primera dona aviadora del nostre país que va obtenir el títol de pilot d’aviació amb només disset anys, el 1931. Any emblemàtic, Mari Pepa Colomer es convertí ben aviat en tot un símbol de la modernitat. Pin-up de taxistes, aventurera imparable, es succeïren homenatges, sopars, competicions en les quals Pepa brillava amb llum pròpia. Una adolescent que ho va aconseguir tot: una estrella.

El 1936, però, la diversió va tocar la seva fi. Mobilitzada per l’exèrcit republicà, un dia en què complia el seu deure fent vols per provar bombes, li arribà la notícia que un dels seus companys havia estat abatut en combat. La maduresa li arribà de la forma més crua, de sobte, i amb la cara de la mort. Entrenà pilots que amb prou feines havien vist un avió en tota la seva vida per enviar-los a entrar en combat en un temps record. Pilotà avions ambulància traslladant ferits del Front d’Aragó i, sense entendre mai ben bé a què venia tota aquella matança inútil, des del seu esperit democràtic, no dubtà en complir sempre el seu deure fidel a la República tant com ajudar monges a amagar-se de la persecució de la que eren objecte.  Finalment, davant de la desfeta, aquesta aventurera no es va ni adonar que esdevindria heroïna quan aprofità l’avió que tenia a la seva disposició per ajudar a evacuar gent cap a la frontera francesa.

Paisatges tremends de desolació, de sang i desesperació arrenglerats en files que ella contemplava des de l’aire i que, anys després, seguirien acompanyant-la fins a la seva mort.

El 2011, em vaig atansar fins a Anglaterra, a Surrey, prop de Gatwick, per conèixer la seva filla, la Montserrat Carreras. Entre els seus papers, Montserrat conservà unes cintes d’una entrevista que una investigadora anglesa, Maureen McKarkies, li havia fet pocs anys abans de la seva mort. En elles, aquella dona anciana, catalana, que feia 60 anys vivia a Anglaterra, responia més del que calia a les preguntes que se li feien. Hores de gravació en què Pepa Colomer explicava, en un anglès de sintaxi espanyola, els seus records, la seva vida, els seus millors moments i les males hores que li havien tocat de viure.

A L’aventura de volar trobareu no només una biografia, sinó a la mateixa Pepa Colomer explicant el que va ser la seva vida, amb la seva pròpia veu. Els seus pares, la guerra, Anglaterra i la seva postguerra, el naixement no gens corrent dels seus fills bessons, l’aventura amb els cavalls, els seus néts. L’aventura de volar és, sobretot, la història del descobriment d’un tros de la memòria del nostre país, en la boca d’una dona excepcional, alliberada del pes de la ideologia que, encara avui, ens segueix fascinant amb la mateixa intensitat. Pepa Colomer, amunt i avall, avall i amunt, des de la seva inseparable bicicleta sembla que encara ens saludi amb un somriure d’aquells que ens recorden les estrelles d’un altre temps.

Betsabé Garcia, biògrafa