El
proppassat 2015 li fou concedit al reconegut escriptor cubà Leonardo Padura el
premi Príncep d’Astúries de les Lletres, segurament el més important dels
vint-i-cinc que ha rebut l’autor al llarg de la seva dilatada trajectòria. Fou
el reconeixement més mediàtic a la trajectòria d’un home que, per les
condicions del seu país, no li ha estat fàcil ni escriure, ni aconseguir els
mitjans per fer-ho, ni la projecció internacional assolida.
Si
bé és conegut per la saga de novel·les policíaques del personatge Mario Conde,
és El hombre que amaba a los perros
(Tusquets, 2009) una de les obres que ha obtingut més ressò, tant pel do
natural de l’escriptura de Padura, com també per la temàtica que aborda: la
història d’encontres i desencontres, espionatge, il·lusions i decepcions de
Ramon Mercader i Liev Davídovitx Bronstein – Trotski -; i les condicions de
vida de la Cuba dels 90, la difícil etapa que coneixem com el período especial. És la unió de tres
relats: el de l’assassí, Ramon Mercader; el de la víctima, Trotski; i el de
l’Iván, el protagonista cubà, que parlen amb veu pròpia de les seves
trajectòries vitals i les conseqüències dels seus actes. Una lliçó d’història
convertida en novel·la on no sempre és fàcil discernir què es deu a la
imaginació de Padura i què és la més estricta realitat. Com bé li agrada dir a
l’autor, la seva és una tasca de responsabilitat artística i civil, afirmació
que queda patent en la present novel·la.
Iván
es converteix en el dipositari d’una història extraordinària que li explicà un
home amb qui compartia estones a la platja de Santa Maria, el 1977, i que recupera
a partir de la mort de la seva dona vint-i-cinc anys més tard. Una història que
comença el 1929 i que s’allargassa gairebé cinquanta anys i on foscos
interessos ideològics que es dirimien aleshores al món (la lluita per
l’hegemonia política) marquen profundament als personatges, reals i inventats,
que apareixen en el relat.
Eduard
Puigventós
Doctor en Història Contemporània
Doctor en Història Contemporània
