Amb Et donaré la terra (2008), Chufo Lloréns (Barcelona, 1931) assoleix
amb mestria el seu reconeixement literari. Aquesta novel·la històrica ha
esdevingut un dels grans best sellers
de temàtica medieval, què en les darreres dècades, han estat tan prolífers en
el marc de la literatura catalana contemporània.
L’argumentari
de l’obra ens porta al tombar de l’any mil, un període històric marcat per
l’essència del feudalisme i que esdevindria determinant per la conformació de
l’organització social i econòmica del Comtat de Barcelona.
La
trama de la novel·la té com a fil conductor la història del seu protagonista
principal, Martí Barbany què, inspirat en la figura de Ricard Guillem, narra les
vivències d’aquest camperol que arribà a la ciutat comtal amb la voluntat
d’afrontar una nova vida i amb el desig d’esdevenir un prohom d’aquesta ciutat.
Els esdeveniments es van desenvolupant alhora que l’autor va fent ressò de les
vicissituds que protagonitzaren en aquests anys en Ramon Berenguer I, comte de
Barcelona, i Almodis, la seva tercera esposa. Fets que a partir d’una
reinterpretació històrica serveixen de complement al discurs de les peripècies
del protagonista. En el seu conjunt, aquestes dues trames s’entrellacen per oferir-nos
una acurada aproximació a la realitat del dia a dia d’una ciutat emergent que
en aquest període assentarà les bases de la seva primacia política i comercial
a la Mediterrània.
L’acció
transcorre de forma àgil i dinàmica permeten que el relat de les històries dels
personatges ens endinsin en tots aquells aspectes més rellevants dels costums de
la societat d’aquesta època. És a partir d’una bona contextualització dels
personatges històrics i de la utilització d’un vocabulari propi del moment que
l’obra deté una essència que permet captar amb rigor la naturalesa i l’esperit
de la societat feudal barcelonina del moment.
Els
episodis de l’obra tenen lloc a la capital comtal, des d’on els seus personatges
es desplacen arreu de diversos indrets i territoris, ja siguin propers com
llunyans. A partir dels atzucats del seu protagonista es descriuen amb detall
un gran ventall d’escenes i situacions que possibiliten portar fins a límits
inusitats el coneixement que l’autor té d’aquesta època i dels territoris per
on transcorre la trama.
Les
aventures i desventures dels seus protagonistes són, sense dubte, una grata
lectura per endinsar-nos de forma amena i afable en la realitat de la vida de l’alta edat mitjana i acostar-nos a
l’eclosió de la capital comtal, una de les ciutats més influents de la Mediterrània d’aquesta
d’època.
La
novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa , que repassa en
primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania
de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca
del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX
-de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada
pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques
pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.
Aquests
dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat
i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares
per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la
deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del
seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent
que diu la Conxa
i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em
sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a
moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré
quieta dies i dies...
Al llarg
de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans
esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora
combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures
històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de
Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República ,
la Guerra Civil ,
la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i
d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions
socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle
festiu.
L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la
minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix
l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i
familiars, que són presents també en llibres posteriors.
Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars
Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant
trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de
dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat
sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer
en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de
molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li
transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964
es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera
de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la
literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se
exclusivament a aquest ofici. Pedra de
tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i
de crítica. Altres llibres de l’autora són La
mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim
o Emma. Amb el temps, Maria Barbal
s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en
escenaris més urbans.
Pedra de
tartera no es pot
considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els
sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense
la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels
grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la
seva creació.
Isidre Pastor
Arqueòleg i historiador de l'art
