dilluns, 22 d’octubre del 2012

Infinites veus entre l'art i la història


En el marc de les activitats de la Festa Major d'enguany, la Sala d'art Josep Bages acull l'exposició Pinzellades d'història. Històries des del fons d'art que planteja un recorregut per la història del Prat a través del fons d'art municipal, una col·lecció que s'ha anat conformant al llarg dels anys i que des del 2011 es troba en un dipòsit de l'Arxiu municipal.
L'exposició es conforma en nou àmbits significatius de la història del Prat que es poden explicar a partir d'algunes obres del fons i alguns projectes produïts recentment per artistes pratencs a partir de les convocatòries de La Capsa] i el Centre d'Art Torre Muntadas, oferint múltiples lectures a partir d'un interessant display expositiu realitzat per ferranElOtro i Mariona Moncunill.

Pensant en l'exposició em ve al cap una frase que vaig sentir no fa gaire: "Tot arxiu constitueix per ell mateix un relat. Un relat d'infinites paraules, d'infinites imatges, d'infinites veus". Amb aquestes paraules iniciava una conferència, ara fa un any, el prestigiós arxiver Joan Boada al Seminari Internacional Polítiques d'Arxiu organitzat per la Universitat de Girona[1]. Infinites veus.
Jo no sóc historiador, ni tan sols de l'art, per tant no parlo des  d'una trajectòria d'estudi disciplinari ni tan sols d'un seriós procés de recerca al voltant del que suposa un arxiu per a la construcció d'un relat històric. Però tinc la ferma sensació, més aviat m'atreviria a dir que sé, que la història no és una, única, verdadera i indivisible. La història es construeix i es desmunta en funció de necessitats ideològiques, destacant certs fets i amagant-ne uns altres per legitimar aquells relats que reforcen, justifiquen certes accions.
No cal mirar massa lluny per comprovar-ho: recentment hem tingut notòries picabaralles polítiques entre el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat que demostren la importància que té la imposició d'un o un altre relat segons interessa. Tot plegat és força evident. El que potser no és tant evident és quin paper té l'art en tot plegat.
No és pas una novetat posar l'art al servei d'explicar la història, de fet estic convençut que és un binomi completament indissoluble. No crec que ningú de nosaltres pugui pensar en cap període o fet històric sense associar-lo immediatament amb una o vàries imatges, la gran majoria d'elles provinents del món de l'art. Podríem dir aleshores que l'art ha estat l'encarregat de donar cos, forma, a la història, creant imaginaris que conformen i legitimen el propi relat. La sospita aleshores gira cap a aquestes imatges i podríem pensar que qui les controla també controla els relats. Heus aquí un dels grans poders de l'art.
Joan Fontcuberta, un dels artistes més significatius de l'art català contemporani, i que per molta o poca casualitat, compartí tarima amb el citat Joan Boada en el mateix seminari d'ara fa un any a Girona, ha basat tota la seva producció artística i intel·lectual a reflexionar sobre aquest meravellós, i alhora perillós, poder de l'art. Fontcuberta insisteix permanentment, a les seves obres, a posar de manifest el poder manipulador de les imatges i com aquestes són capaces de re-configurar qualsevol història.
Així doncs podem veure que  l'art és alhora una eina imprescindible per entendre, per imaginar, la història i, paradoxalment, també és a la vegada una poderosa eina de manipulació. El que cal aleshores és mirar a través de les obres, veure no tan sols què expliquen, sinó qui ho explica i des d'on ho explica. Cal entendre perquè aquestes imatges, i no unes altres, conformen el relat i quan i perquè van ser escollides. No ens enganyem, cap obra d'art, cap, parla per si sola.
L'interès que aquesta exposició planteja és precisament aquesta possibilitat que atorga a les persones que la visiten: decidir quin relat n'extreuen. I ho fa oferint lectures múltiples que qüestionen o reforcen les relacions entre cada una de les peces que la conformen amb el relat històric per mitjà de documents, fitxes tècniques i comentaris del context. D'aquesta manera les 234 donacions, 20 adquisicions, 12 dipòsits, 4 regals institucionals i 4 obres d'orígens desconeguts que conformen el fons d'art es transformen al fi en infinites veus.
Lluc Mayol. 
Membre de l'Associació d'Amics de l'art del Prat i 
Coordinador d'/UNZIP Arts Visuals al Prat

[1]    http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/2288

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Club de lectura de novel·la històrica: "La ciudad de los prodigios"

El viatge evolutiu a partir de la Barcelona de les exposicions universals de 1888 i 1929, que ens presenta el barceloní Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, ens endinsa en un passeig imaginari per la història contemporània. Suculentes pàgines amb ironia i crítica referides a un monstre de ciutat, que malgrat tot, enamora i dóna ensurts, però també oportunitats. Hi són presents els estaments de la societat d’una gran ciutat, a partir d'un jove humil que es converteix en un home influent en una societat que veia créixer el seu destí a partir dels capritxos dels grans esdeveniments.



L'obra d'Eduardo Mendoza
El títol original de la seva primera obra va ser Los soldados de Cataluña, però la censura franquista el va fer canviar per La verdad sobre el caso Savolta el 1975, que va llançar a la fama a Eduardo Mendoza. El sistema utilitzat de joc entre els discursos i estils narratius d’aquesta obra, després de la mort del dictador Franco, li va fer guanyar el Premi de la Crítica. Un any més tard, publicà El misterio de la cripta embrujada, consolidant-se amb el seu to parodista i un àcid sentit de l’humor, mantingut fins a la publicació de Sin noticias de Gurb (1991). Però, va ser el 1986, amb La ciudad de los prodigios, que li va fer guanyar la gran popularitat i es va considerar com una de les millors novel•les dels últims temps. Inserida dins del panorama literari, quan Barcelona feia el gran salt i presentació al món amb els Jocs Olímpics, més enllà de la valoració de la crítica, la novel•la sap interessar als diferents crítics i lectors. Des de 1992 fins a l’actualitat, amb una consolidació en la narrativa espanyola, només El año del diluvio (1992) i Una comedia ligera (1996), serien les novel•les que viatjarien a una ciutat que no és Barcelona.
Continuant aquest mimetisme de joc entre els diferents personatges es presentaren La aventura del tocador de señoras (2001), amb un maníac detectiu, i El último trayecto de Horacio Dos (2002) amb la història irònica d'una expedició espacial. La Barcelona posterior a la transició, com a escenari, és ben present a Mauricio o las elecciones primarias (2006). Una incursió amb la seva germana, Cristina, a través de la guia Barcelona modernista (1989) i una peça de teatre en llengua catalana anomenada Restauració (1990) li van aportar la fermesa i l’esplendor d’un escriptor amb gran contingut. El 2010 amb Riña de gatos. Madrid 1936 en un ambient previ a la Guerra Civil espanyola li va valdre el Premi Planeta. Actualment, ha sortit a la llum El enredo de la bolsa o la vida amb la caricatura d’un detectiu boig amb accions o aventures esperpèntiques combinant en el mateix plat la sàtira, la paròdia i, com no, l’humor.


La ciudad de los prodigios
Del mestissatge literari a la realitat-ficció, provocant un desconcert al lector, ens relata la història escrita per uns, memoritzada i amb errors per uns altres i varis, com Eduardo Mendoza, que l’inventen. La ciudad de los prodigios podria ésser, o no, una novel•la picaresca. La Barcelona, com a ciutat orgànica i canviant, marca el camí de la remodelació de la Ciutadella buscant el reconeixement internacional el 1888, amb històries recollides de la memòria col•lectiva. El joc amb el lector i aquest, amb l’intent o no de trobar la veritat històrica, amb unes pàgines que ens transporten a una ficció però també a l’humor i a la crítica. La història sempre ha estat així, dubtar sempre de la realitat ben present en el compendi minuciós pel món imaginari, sense oblidar aquell sentiment d’arqueòleg de poder descobrir llibres que ens aportin coses noves.
La parodia de l’anarquisme a l’Estat espanyol, canviant els noms, inventant personatges i apropar-se del present al passat, no pretén trobar la raó o la veritat sinó divertir buscant-la. Amb la intenció de fer un entreteniment cercant la realitat, que no és el més important, sinó gaudir del procés. Una burgesia agressiva que havia optat pel liberalisme amb un projecte de ciutat d’una gran urbs, topa amb l’anarquisme d’acció directa i els seus temuts atemptats.
Els esdeveniments de l’últim terç del segle XIX, la Setmana Tràgica de 1909, la Primera Guerra Mundial amb una Barcelona grisa i crítica i la dictadura de Primo de Rivera, fa traslladar el lector als convulsius moments d’una societat estèril, però sobretot d’una ciutat que viu de si mateixa.
Amb un tractament policíac i suspens aconsegueix enganxar el lector amb una novel•la entretinguda i rigorosa o estricta en el temps. Amb un límit de temps entre 1888 al 1929 fent un repàs de fets històrics, mescla exquisidament ficció i història. Aquest enllaç entre personatge real i històric arriba al lector a no distingir entre autenticitat i fantasia. Una prova al lector per valorar la seva saviesa, desídia o ignorància, però sobretot com a joc divertit.

Jordi Ramos Ruiz
Arqueòleg i historiador