Pedra de tartera, probablement l’obra més coneguda de Maria Barbal, és un dels grans best-sellers de la literatura catalana de les darreres dècades. Publicada per primer cop l'any 1985, no ha deixat mai de reeditar-se, ha estat traduïda a diversos idiomes i s’ha adaptat amb gran èxit al teatre.
La novel·la explica la trajectòria vital d’una dona, la Conxa, que repassa en primera persona els estadis més importants de la seva vida des de la llunyania de la terra que la va veure néixer. Ambientada a la Vall d’Àssua -a la comarca del Pallars Sobirà- i en un període històric que abraça bona part del segle XX -de principis de segle fins als anys setanta-, la vida de Conxa està marcada pels grans esdeveniments històrics, d’una banda, i per les característiques pròpies i específiques del seu entorn rural més immediat, d’una altra.
Aquests dos plans en què transcorre la seva vida la porten a un desarrelament continuat i progressiu que mai no és per decisió pròpia: l’abandó de la casa dels pares per anar a viure a la dels oncles, la pèrdua del marit -assassinat a la Guerra Civil-, la deportació i posterior retorn al poble, i l’emigració a Barcelona de la mà del seu fill. Aquesta circumstància queda magníficament expressada en la frase següent que diu la Conxa i de la qual es deriva el títol de l'obra: Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies...
Al llarg de la novel·la hi ha una superposició, continuada i indestriable, de grans esdeveniments històrics amb aspectes quotidians i domèstics. Així, l’autora combina referents generals amb referents locals, cosa que permet fer lectures històriques a escales diferents: d’una banda, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’adveniment de la Segona República , la Guerra Civil , la repressió i els primers anys del franquisme o l’emigració camp-ciutat; i d’una altra, el paper de la dona, l’economia rural pirinenca, les relacions socials als pobles pallaresos, la influència de l’església catòlica o el cicle festiu.
L’excel·lent narració, l’acurada ambientació i la minuciosa descripció dels espais interiors i exteriors que aconsegueix l’autora, no haurien estat possibles sense les seves vivències personals i familiars, que són presents també en llibres posteriors.
Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, l’any 1949. Ella mateixa es presenta de la manera següent: Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà. Barbal ha considerat sempre un privilegi haver tingut una infantesa que li permeté jugar al carrer en llibertat i en contacte amb el treball de la pagesia i amb la natura. Des de molt jove se sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l’amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. L’any 1964 es traslladà a Barcelona per estudiar el batxillerat i posteriorment la carrera de filosofia i lletres. Durant molts anys compaginà la docència i la literatura, fins que els èxits com a escriptora li han permès dedicar-se exclusivament a aquest ofici. Pedra de tartera fou la seva primera novel·la i esdevingué un gran èxit de públic i de crítica. Altres llibres de l’autora són La mort de Teresa, Mel i metzines, Ulleres de sol, Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud, País íntim o Emma. Amb el temps, Maria Barbal s’ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa per centrar-se en escenaris més urbans.
Pedra de tartera no és pot considerar una novel·la històrica, perquè el pes fonamental el tenen els sentiments, les emocions i les sensacions. Però sense el marc històric, sense la presència continuada dels referents de la vida quotidiana del Pallars i dels grans esdeveniments del país al llarg del segle XX, no hauria estat possible la seva creació.
Xavier Tarraubella, arxiver i historiador
