Amb “Memòria
d’uns ulls pintats” publicada per Empúries Narrativa el 2012, el famós
cantautor Lluís Llach s’estrenava en el gènere de la novel·la. Sempre havíem
intuït que Llach era una persona de gran sensibilitat que molt sovint, o bé la
transmetia a les seves cançons o bé es copsava en la tria d’aquells poetes que
han girat al voltant de la seva discografia.
La novel·la ens
explica l’amor fraternal de quatre amics en la Barceloneta obrera de principis
del segle XX i més profundament l’amor de dos d’ells, en Germinal i en David
que van coneixent-se tant en una vessant més d’amistat i coneixement mutu com
en la més sensual i passional.
Tots aquests
sentiments s’emmarquen en una Barcelona que coneix l’estraperlisme, l’anarquia,
les noves línies pedagògiques encetades
per la Mancomunitat i reforçades per la jove República, la poesia i tot un
conjunt social d’anhels i esperances, que posteriorment es van tornant
puntualment en angoixa, alegria desbocada i finalment en un procés de podridura
que acabarà en una desfeta total a nivell emocional i social no només pels
protagonistes sinó per a gran part de la societat catalana del moment.
Lluís Llach
treballa intensament en la investigació documental per tal de fer convincent
l’escenari en que es mouen els seus personatges. També cal dir que deu haver
una forta càrrega d’impressions i vivències transmeses oralment per gent que ha
viscut els fets, tal com declara el propi escriptor al final de la novel·la.
Amors i
esperances, tragèdia i desesper estan tractats a voltes de forma sutil i
fràgil, a voltes de forma descarnada en la figura del vell Germinal, que va
explicant amb passió tota aquesta memòria a un director de cinema que ben
irònicament, es diu Lluís.
Andreu
Carrascal
Arxiver tècnic
del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
