La brutal
realitat repressiva de les presons franquistes en la immediata postguerra és un
tema que, tot i mantenir-se en el subsconscient col·lectiu i semblar haver
estat molt estudiat, continua sent massa desconegut. Si parlem de presons de
dones haurem d’afegir un grau més al desconeixement, com per desgràcia és
habitual en l’estudi de la realitat femenina de qualsevol període històric.
Les presons
sempre han estat un món hermètic, allà on s’amaguen i castiguen comportaments que
la societat no tolera, aillades de les mirades exteriors i on els ciutadans no
volen (o no poden) ni mirar. L’ús de la presó en un règim de clara arrel
feixista com el franquista, legitimat per una victòria militar i entestat en el
càstig, humiliació i venjança sobre els vençuts, ens pot dibuixar mentalment el
panorama aterridor que van patir milers de persones a l’interior d’aquests
centres. Si a això afegim unes vençudes que només per la seva condició de dones
eren considerades pel règim com éssers inferiors, la viva representació del
dimoni per les monges que les custodiaven, i per tant, els seus “pecats” més
pecaminosos i el seu perdó més discutible, podrem imaginar-nos l’infern al que van
ser condemnades.
El gran mèrit
d’aquesta novel·la no està únicament en la forma fidel de reflexar aquella
quotidianietat amagada del terror i il·lustrar les duríssimes condicions que
van patir milers de dones durant aquella postguerra, sinó també en fer-ho
literàriament de forma excel·lent, aconseguint transmetre dins la rutina brutal
d’aquell horror els sentiments més tendres i esperançadors que aquelles dones
van representar en mig d’aquella barbàrie.
Un mèrit afegit està
en el fet que la seva autora fos filla d’un alcalde franquista, i per tant,
provinent d’una família on el relat d’aquesta repressió va ser amagat, o si més
no justificat, i on no va comptar amb testimonis familiars del bàndol vençut
que li transmetessin oralment el que en dècades no es va poder sentir. Dulce
Chacón és la víctima i metàfora perfecta d’aquell silenci imposat pel
franquisme, pactat durant la transició i continuat a la democràcia. Aquell punt
final en forma de lleis d’amnistia que van tractar d’impedir conéixer la
realitat repressiva de la dictadura per no passar comptes que no es volien
passar. Aquell relat silenciat, aquell oblit forçat, aquella veu dormida durant
tantes dècades que ens ha acabat desdibuixant aquell món repressiu, impedint-nos
trobar avui moltes de les pistes i evidències per poder-lo xifrar i explicar amb
la exactitud que caldria.
De la ràbia d’aquella
amnèsia viscuda en l’entorn familiar més immediat i de la seva vila natal a
Zafra (Badajoz), on la repressió va ser especialment sagnant, va néixer aquesta
novel·la, en les seves paraules per “conéixer la història que no em van
explicar, aquella que va ser censurada i silenciada”. D’allà vindria el
compromís d’investigar durant quatre anys el testimoni de tantes dones
empresonades, les veus silenciades, amagades, dormides de la història, i crear aquesta
brillant novel·la on ens explica la cadència d’aquella barbàrie en casos reals personificats
en les inoblidables Hortensia, Reme, Manolita, Tomasa, etc.
Aquesta va ser la
darrera de cinc novel·les d’una autora de curta trajectoria, que en poc més
d’una dècada va especialitzar-se també en la poesia, i que va morir
prematurament l’any 2003, un any després de la publicació de La Voz Dormida,
quan només comptava 49 anys, en no poder superar un càncer.
Joan Montblanc
Historiador
