Rebo per
correu electrònic les còpies de dues pel·lícules que Juanma Palma i jo mateix
varem filmar fa poc més de 35 anys i me n'adono del que han envellit. Com si m’haguessin
acompanyat durant el pas del temps. La lentitud de la narració, els
simbolismes, les faltes de subtilesa, les modernitats de les que més o menys
presumíem fan avui joc amb el meu rostre amb les arrugues corresponents.
Però passat
el primer esglai m’ho miro amb més intenció. No són ben bé les mateixes
pel·lícules. D’entrada, no serà possible veure-les amb la còpia nova, acabada
de sonoritzar, amb un projector competent de Super 8 i amb el públic d’amics
àvid de visionar una pel·liculeta desconeguda en la què han participat. Avui aquests
curtmetratges són material d’arxiu, unes peces més de la cadena de la història
del cinema del Prat –això sí, d’un dels moments més efervescents, potser cap al
final d’aquell procés-. Avui, a finals del 2012, seran contemplades amb uns
colors transformats per l’avanç de la línia de temps i pels diferents processos
de transferències i digitalitzacions. Els colors més clars s’han apoderat del
global, en especial el verd, que ha guanyat la batalla als altres (això ho dono
per bo), la definició s’ha perdut, el so s’ha degradat, la velocitat no és
l’apropiada. La fragilitat i vulnerabilitat del Super 8, sense negatiu –sense
còpia de seguretat, que diríem avui- condueix a visionats sorpresa per als
propis autors.
I, malgrat,
malgrat tot… Un fort sentiment de nostàlgia s’apodera de l’espectador. Perquè
resulta que per la seva intensa transmutació el Super 8 s’ha tornat d’una altra
dimensió. Ja no pot agafar categoria de documental perquè els espais mai no van
ser com ara es veuen, i a la ficció s’hi afegeix una dosi inesperada de
fantasia.
Fantasia,
vet aquí el gènere definitivament triomfador. Fins i tot un curtmetratge de
viatges al Loira o d’extracció d’àrids s’han tornat avui de gènere fantàstic.
Dit en altres paraules, el Super 8 s’ha tornat poètic. Igual com les velles
fotografies on s’hi ha dipositat el pas del temps en forma de color groc, la
metamorfosi del Super 8 ha
estat tan greu com benvinguda. Nostàlgia d’una època en la que la pel·lícula
n’és només una pista, no pas un fidel record. Res més poètic que el que no ha
existit mai. Res més poètic que allò que no hi ha forma de veure bé.
I de nou
malgrat tot… Si vull recordar qui sóc, més enllà de repassar els currículums,
de preguntar als meus amics o de deconstruir el que he fet i el que no he fet
en tots aquests anys, o de lliurar-me a la psicoanàlisi, crec que he de tornar
a aquestes primeres pel·lícules. En elles ja hi és tot: un cert sentit tràgic,
un toc de fantasia, un humor entre anglès i català de poble, l’excèntrica
voluntat d’experimentar, un naïve
inevitable, una dosi dissimulada de narcisisme.
La
transfiguració no ha afectat l’essència, potser al contrari, en manifesta més
clarament la puresa.
Joan Marimón
Realitzador, guionista i professor.
