Les nevades d’una dècada (1981-1990)
Revista Delta núm 142, març 1991
El Prat, per la seva situació geogràfica, no rep
habitualment la presència de la neu. No obstant, la caiguda de nevades, no
espot considerar un fet singular o excepcional. La majoria dels pratencs
recorden l’extraordinària nevada del Nadal del 1962. També al llarg d’aquest
segle se’n han registrat altres de notable intensitat. El 27 de setembre del
1925, en va caure una de 30 cm. d’espessor.
Les cròniques de la registrada el
15 de febrer del 1956 diuen que deixà “abundante espesor de nieve”.
Durant els darrers deu anys (1981-1990), hem anat registrant
les nevades que han caigut a El Prat. Nosaltres en tenim registrades set,
repartides en els 1981, 1983, 1985 i 1987. Es dóna la curiositat que totes
elles caigueren en els anys senassos de la dècada, excepte l’any 1989.
A la taula adjunta, consignem algunes de les
característiques de les esmentades nevades.
Nevades caigudes a El Prat durant la dècada 1981-1990.
ANY
DIA
MES
HORARI
1981(1)
11
Gener
Matí
1983
10
Febrer
Tot el dia
1983
11
Febrer
Nit
1983
12
Febrer
Matí
1985
5
Gener
Tarda
1987
12
Gener
Tarda
1987
14
Gener
Nit
Observacions:
Espes. Inf. a 1 cm
Espes. Inf. a 1 cm
Aprox. 3 cm.
Aprox. 6cm
Aprox. 2-3 cm.
La pluja la va desfer
La pluja la va desfer
(1) Només
persistí en forma sòlida a la zona costanera.
La més
important de la dècada ha estat, per tant, la nevada caiguda el dia 12 de
febrer de 1983, amb uns 6 cm. d’espessor. Finalment, per la seva significació,
cal recordar la nevada caiguda al capvespre de la Nit de Reis del 1985.
Josep Ferret
i Pujol
___________________________________________________________________
La vetllada artística de Sant
IsidroLA "JOVENTUT "
Butlletí L'Avenç núm. 9, 1920. Pàgines 6 i 7
Quatre paraules tan sols al la festa que celebrà la "Joventut » la Diada de Sant Isidro; no com a
crítica ni com a informació; si, però, per posar en relleu l'entusiasme de tots els que hi prenguerenla nostra Associació , espiritualitzada
La part
mucical, excel·lentment interpretada pel «Sextet Íntim», que tan encertadament
dirigeix el mestre En Joan Estalella.
X.
__________________________________________________________________
Jaume
Casanovas Parellada
1844 – 1911
Antiguament al Prat, no hi havia
altres horitzons pel jovent, que el treball de sol a sol, mal compensat, o la
fugida a les Amèriques. Els nois als dotze anys, edat en que deixaven d'anar a
l'escola, no tenien més que un destí: el terròs. Per escapar de quintes, és
quan ja, una mica més grans, prenien el camí de l'exil. A l'any 1856 a l'acabar el curs
escolar el mestre
digué a un alumne dels
més aventatjats :
-M'han dit que ja no tomaràs a
l'estudi, i doncs què penses fer?
I tal dit, abans d'un any marxava a
Cuba tot sol.
NOTICIARI PRATENC 13/07/1935
En aquella illa, lluitant contra
els homes, el clima i les malures, aconseguí en l'espai de vint-i-cinc anys una
fortuna de dos milions de pessetes, quantitat fantàstica en aquell temps.
Al 1889 retoma al Prat, dedicant
tots esforços i cabals en profit del poble que el vegé nèixer.la Colonia Casanovas
on hi establí una granja model que es féu famosa per tot Espanya. En la mateixa
hi havia centenars de vaques lleteres de pura raça holandesa, quina llet fou
per molt de temps la més apreciada a Barcelona.
Les seves immenses corts de porcs explotades científicament, d'on en
sortiren excel·lents exemplars, també fou un altre explotació model. així com
la immensitat de bestiar boví de recria que dedicà a la pastura: i pels vols de
l'any vuitanta construí el primer pou
artesià de la immensa sèrie que tenim avui .
Degut a la seva intel·ligencia fou
el·legit diputat provincial pel districte de Vilanova i Geltrú, ocupant la
vice-presidència de la Diputació per espai de quatre anys, essent també nomenat
en aquest període, president de la Junta de les Obres del port de Barcelona i
vice-president del Sindicat del Canal de la Dreta del L1obrcgat.
Llàstima que el poc espai que dediquem a aquestes
biografies no ens permeti fer un el·logi més complert d'un dels Pratencs més
il·lustres.
X.
___________________________________________________________________
L'any
1916, La Papelera Española va comprar al Prat uns terrenys
situats al Nord del nucli urbà. La zona escollida era una important extensió de
terrenys d'unes dues hectàrees i mitja, delimitada pel riu, les vies del tren i
la carretera a Barcelona, on hi havia també l'escorxador municipal.
L'arribada de La
Papelera anà paral·lela a la primera migració de treballadors exclusivament
industrials. Eren tècnics i obrers procedents del País Basc que ja tenien, la
major part d'ells, experiència en el ram paperer.
A
finals dels anys cinquanta, l'antic nucli urbà havia esgotat el sol disponible
i no
podia absorbir la població nouvinguda. A les cases més modestes hi viuen famílies
senceres rellogades i d'altres es van instal·lar a l'abandonada masia de can
Peixo Vell. Per fer front a aquesta greu situació, les dues grans fàbriques
construïren habitatges per als seus empleats, mentre que d'altres treballadors
impulsaren una important experiència cooperativa.
A
la cantonada entre el carrer Prat i de Lo Gaiter del Llobregat, en un solar de
la seva propietat, La
Papelera Española va construir uns habitatges per als seus
treballadors i les seves famílies.
El
Portavoz de la Vida Local
el 8 de gener de 1955 publica una entrevista al director de la Papelera amb
motiu de la construcció de les cases. El to de l'entrevista, d'exaltació del
franquisme, s'emmarca en el procés de reconstrucció econòmica que pretenia
impulsar el Règim.
.....................................
Portavoz de la Vida Local. Año V nº 113, 8 enero de 1955.
"UN DIRECTOR DE LA FÀBRICA "LA PAPELERA ESPAÑOLA C.A ."
Desde aquellos nostálgicos años
treinta, en que nuestra Patria recogía las migajas de un mundo creciente, han
pasado muchas cosas y muchos hombres. Se ha creado un orden nuevo tras un
movimiento de reconstrucción nacional.
Aquella España que a veces parecía
negarse a sí misma murió. Frente a ella hemos visto nacer una creciente España.
Una Patria que ha aumentado su población desde 1940 a 1950 en tres millones
de personas. Y para estos nuevos hombres ha nacido un problema vital y
acuciante; falta de viviendas.La Papelera Española
" quien ha puesto la primera piedra a las primeras viviendas protegidas de
nuestra población. La razón de iniciar tal obra ha sido porque en nuestro suelo
ha dejado de pensarse y de creerse que el obrero es un simple instrumento de
producción; el productor –como hoy viene en llamarse- es un portador de
valores; siendo estos valores fundamentales, precisan de una protección por
parte del Estado, como muy bien señala nuestro Fuero de los Españoles al decir:
"El Estado facilitará a todos los españoles el acceso a la propiedad
familiar".
-
¿Cuántas viviendas van a
construirse?
Terminan las preguntas y se pasa a
la conversación cordial sobre tal obra.
REDACTOR".
___________________________________________________________________________
Extret del llibre Prat de Llobregat. Ensayo histórico.Pare Andreu de Palma. (edició facsímil) Col·lecció de textos locals núm. 9
"Ramón Roigé Badía, hijo ilustre del Prat, tiene
escrita una curiosa monografía (impresa): El
Paludisme a Prat de Llobregat, y según su contexto "no es inverosímil
que el Paludismo hiciera su aparición hacia los años 1450 a 1500". La
formación geológica del delta del Llobregat –dice el autor-, como la de todos
los deltas, ofrece condiciones especiales para que la enfermedad se desarrolle,
en aquel lugar, muy a sus anchas. Según el mismo autor, la proclamación, en
1560, de los Santos Médicos Cosme y Damián como co-patronos de la nueva Parroquia ,
fue debida a dichas razones de falta de salubridad.
Es digno de reproducir –por ser poco conocido- el Gráfico
de la mortalidad palúdica en el Prat de Llobregat desde 1886 a 1933, tomándolo de la
interesante monografía El paludisme en el
Baix Llobregat.
1886-1890. Epidemia que coincide con unas
plantaciones de arroz.la Comisión. Reducción
a una cuarta parte de la extensión del cultivo de arroz."
_________________________________________________________________________
A La Vanguardia amb data 23 d'agost de 1884 trobem la següent notícia:
- Se encuentra de veraneo en el Prat de Llobregat, ocupando con su familia
una hermosa casa-torre propiedad suya, el teniente general Excmo. señor don
![]()
Eulogi Despujol i Dusay
Les nevades d’una dècada (1981-1990)
Revista Delta núm 142, març 1991
El Prat, per la seva situació geogràfica, no rep
habitualment la presència de la neu. No obstant, la caiguda de nevades, no
espot considerar un fet singular o excepcional. La majoria dels pratencs
recorden l’extraordinària nevada del Nadal del 1962. També al llarg d’aquest
segle se’n han registrat altres de notable intensitat. El 27 de setembre del
1925, en va caure una de 30 cm. d’espessor.
Les cròniques de la registrada el
15 de febrer del 1956 diuen que deixà “abundante espesor de nieve”.
Durant els darrers deu anys (1981-1990), hem anat registrant
les nevades que han caigut a El Prat. Nosaltres en tenim registrades set,
repartides en els 1981, 1983, 1985 i 1987. Es dóna la curiositat que totes
elles caigueren en els anys senassos de la dècada, excepte l’any 1989.
A la taula adjunta, consignem algunes de les
característiques de les esmentades nevades.
Nevades caigudes a El Prat durant la dècada 1981-1990.
|
ANY
|
DIA
|
MES
|
HORARI
|
|
1981(1)
|
11
|
Gener
|
Matí
|
|
1983
|
10
|
Febrer
|
Tot el dia
|
|
1983
|
11
|
Febrer
|
Nit
|
|
1983
|
12
|
Febrer
|
Matí
|
|
1985
|
5
|
Gener
|
Tarda
|
|
1987
|
12
|
Gener
|
Tarda
|
|
1987
|
14
|
Gener
|
Nit
|
Espes. Inf. a 1 cm
Espes. Inf. a 1 cm
Aprox. 3 cm.
Aprox. 6cm
Aprox. 2-3 cm.
La pluja la va desfer
La pluja la va desfer
(1) Només
persistí en forma sòlida a la zona costanera.
La més
important de la dècada ha estat, per tant, la nevada caiguda el dia 12 de
febrer de 1983, amb uns 6 cm. d’espessor. Finalment, per la seva significació,
cal recordar la nevada caiguda al capvespre de la Nit de Reis del 1985.
Josep Ferret
i Pujol
___________________________________________________________________
La vetllada artística de Sant Isidro
FESTA
DE LA "JOVENTUT "
Butlletí L'Avenç núm. 9, 1920. Pàgines 6 i 7
crítica ni com a informació; si, però, per posar en relleu l'entusiasme de tots els que hi prengueren
part. Com sempre que en nom de catalans i no res menys de la nostra Associació , espiritualitzada
en Catalunya. Se'ls demana llur cooperació.
Primerament es posà en escena la comèdia dramàtica en dos actes, d'En Manuel Folch i Torres, L'oncle
rector, que fou excel·lentment interpretada pel nostre quadro d'aficionats.
Seguidament es representà el poema plastico-musical, joiell de poesia catalana, del qual n'és autor
nostre consoci En Valentí Xirinachs. Les Quatre Estacions, desempenyat per les senyoretes Na Maria Mata, Na Gertrudis Rosell, Na Quimeta Company i Na Dolors Puigventós.
Les quatre lluïen esplèndides toilettes apropiades a l'estació de ,l'any que cada una d'elles representava.
Aquest número fou el més atraient de la festa i el més ben presentat; causant una veritable sorpresa la interpretació magistral que donaren als seus respectius papers:
No cal dir que foren llargament aplaudides junt amb l'autor que tingué de sortir moltes vegades a escena.
La part
mucical, excel·lentment interpretada pel «Sextet Íntim», que tan encertadament
dirigeix el mestre En Joan Estalella.
Repeteixo.
un èxit formidable que ningú esperava.
Després
de breus minuts de descans es renuà el programa amb un seguit de cançonetes
catalanes, cantades per les nenes Maria Casanovas, Sofia Feu, Paquita Rof,
Núria i Maria Casas, acompanyades a piano pel mestre En Domènec Mata.
Com és
de suposar, totes les cançons es repetiren, i alguna dues vegades.
Cal fer
constar que foren molt ben cantades i admirablement dirigides.
A
continuació el nostre estimat consoci En Jacinto Puig, acompanyat a piano pel
mestre En Pan Rodríguez, va cantar unes romances en català, donant a conèixer
les seves bones qualitats com a cantaire.
S'acabà
la festa amb el quadro de costums vilatanes d'En R. Ramón Vidals, El carro del vi, que a més d'ésser superiorment
representat, s'hi va introduir la inspiradíssima composició Los murmullos de la selva. de la qual n'és autor de lletra i
música, En Baldiri Gibert.
Finalment
ens plau felicitar a la Secció de Festes, i especialment al seu president N'
Esteve Forgas, per l'èxit obtingut; així ho demostra el públic que omplia el
local, que no va parar d'aplaudir durant tota la vetlla.
X.
__________________________________________________________________
Jaume Casanovas Parellada
1844 – 1911
Antiguament al Prat, no hi havia
altres horitzons pel jovent, que el treball de sol a sol, mal compensat, o la
fugida a les Amèriques. Els nois als dotze anys, edat en que deixaven d'anar a
l'escola, no tenien més que un destí: el terròs. Per escapar de quintes, és
quan ja, una mica més grans, prenien el camí de l'exil. A l'any 1856 a l'acabar el curs
escolar el mestre
digué a un alumne dels
més aventatjats :
-M'han dit que ja no tomaràs a
l'estudi, i doncs què penses fer?
-He decidit embarcar-me.
-Però, àngel de Déu; si no tens
més que onze anys!
-No hi fa res; m'embarcaré.
I tal dit, abans d'un any marxava a
Cuba tot sol.
|
| NOTICIARI PRATENC 13/07/1935 |
En aquella illa, lluitant contra
els homes, el clima i les malures, aconseguí en l'espai de vint-i-cinc anys una
fortuna de dos milions de pessetes, quantitat fantàstica en aquell temps.
Al 1889 retoma al Prat, dedicant
tots esforços i cabals en profit del poble que el vegé nèixer.
Les seves primeres activitats foren
la compra dels terrenys insalubles propers al Remolar, transformant-los de mica
en mica en els camps de conreu que s'hi veuen avui. Al ensemps funda la Colonia Casanovas
on hi establí una granja model que es féu famosa per tot Espanya. En la mateixa
hi havia centenars de vaques lleteres de pura raça holandesa, quina llet fou
per molt de temps la més apreciada a Barcelona.
Les seves immenses corts de porcs explotades científicament, d'on en
sortiren excel·lents exemplars, també fou un altre explotació model. així com
la immensitat de bestiar boví de recria que dedicà a la pastura: i pels vols de
l'any vuitanta construí el primer pou
artesià de la immensa sèrie que tenim avui .
Degut a la seva intel·ligencia fou
el·legit diputat provincial pel districte de Vilanova i Geltrú, ocupant la
vice-presidència de la Diputació per espai de quatre anys, essent també nomenat
en aquest període, president de la Junta de les Obres del port de Barcelona i
vice-president del Sindicat del Canal de la Dreta del L1obrcgat.
Llàstima que el poc espai que dediquem a aquestes
biografies no ens permeti fer un el·logi més complert d'un dels Pratencs més
il·lustres.
X.
L'any 1916,
L'arribada de La
Papelera anà paral·lela a la primera migració de treballadors exclusivament
industrials. Eren tècnics i obrers procedents del País Basc que ja tenien, la
major part d'ells, experiència en el ram paperer.
A
finals dels anys cinquanta, l'antic nucli urbà havia esgotat el sol disponible
i no
podia absorbir la població nouvinguda. A les cases més modestes hi viuen famílies
senceres rellogades i d'altres es van instal·lar a l'abandonada masia de can
Peixo Vell. Per fer front a aquesta greu situació, les dues grans fàbriques
construïren habitatges per als seus empleats, mentre que d'altres treballadors
impulsaren una important experiència cooperativa.
A
la cantonada entre el carrer Prat i de Lo Gaiter del Llobregat, en un solar de
la seva propietat, La
Papelera Española va construir uns habitatges per als seus
treballadors i les seves famílies.
El
Portavoz de la Vida Local
el 8 de gener de 1955 publica una entrevista al director de la Papelera amb
motiu de la construcció de les cases. El to de l'entrevista, d'exaltació del
franquisme, s'emmarca en el procés de reconstrucció econòmica que pretenia
impulsar el Règim.
.....................................
Portavoz de la Vida Local. Año V nº 113, 8 enero de 1955.
"UN DIRECTOR DE LA FÀBRICA "LA PAPELERA ESPAÑOLA C.A ."
Desde aquellos nostálgicos años
treinta, en que nuestra Patria recogía las migajas de un mundo creciente, han
pasado muchas cosas y muchos hombres. Se ha creado un orden nuevo tras un
movimiento de reconstrucción nacional.
Aquella España que a veces parecía
negarse a sí misma murió. Frente a ella hemos visto nacer una creciente España.
Una Patria que ha aumentado su población desde 1940 a 1950 en tres millones
de personas. Y para estos nuevos hombres ha nacido un problema vital y
acuciante; falta de viviendas.
Ante este problema el Estado, que
protegía a la familia como célula primaria, no podía olvidar a esta institución
fundamental. Por ello creó un organimso llamado el Instituto Nacional de la
Vivienda, naciendo como efecto las viviendas protegidas.
Y por fin ha llegado a nuestro
pueblo, este Prat que se nos está quedando chico. Ha sido la fábrica de "La Papelera Española
" quien ha puesto la primera piedra a las primeras viviendas protegidas de
nuestra población. La razón de iniciar tal obra ha sido porque en nuestro suelo
ha dejado de pensarse y de creerse que el obrero es un simple instrumento de
producción; el productor –como hoy viene en llamarse- es un portador de
valores; siendo estos valores fundamentales, precisan de una protección por
parte del Estado, como muy bien señala nuestro Fuero de los Españoles al decir:
"El Estado facilitará a todos los españoles el acceso a la propiedad
familiar".
Estas han sido las razones que nos
han conducido al despacho de un directivo de esta fábrica, allí hemos
contemplado los planos de esta obra social que ha nacido al amparo de una
emprea que ama a sus productores y un Estado que siente los problemas de sus
miembros.
Sobre la mesa están los planos, y
en nuestra imaginación germinan preguntas que hacen surgir respuestas claras.
-
¿Cuántas viviendas van a
construirse?
-
Ciento ocho viviendas.
-
¿Qué medios han empleado?
-
Como todas las viviendas
protegidas, es una obra en colaboración con el Instituto Nacional de la
Vivienda y nuestra fábrica, colaboración que se regula según la ley vigente del
19 de abril de 1939.
-
¿A cuánto asciende el presupuesto
de tal proyecto?
-
El presupuesto aproximado oscilará
entre los siete y ocho millones de pesetas
-
Teniendo en cuenta que van
destinadas a los obreros de esta fábrica, suponemos que el alquiler será
asequible a sus ingresos.
-
Naturalmente, nuestra intención es
asignar a tales viviendas un alquiler modestísimo, y siempre de acuerdo con los
ingresos de nuestros productores, sin que éste les merme su poder adquisitivo
normal.
-
¿Cómo será la estructura de estas
viviendas?
-
Es un bloque en forma de U que
constará de cinco plantas y un patio común en el centro.
-
¿Podría indicar a los lectores
cómo serán repartidas tales plantas?
-
Con mucho gusto. Existirán ochenta
pisos de tres habitaciones, cocina comedor y cuarto de aseo. Veintitrés pisos
con cuatro habitaciones amén de las cosas anteriormente citadas. Y por último,
cinco viviendas para familias numerosas, que constarán de cinco habitaciones.
-
¿Dónde estarán situadas estas
viviendas?
-
Nuestro bloque de viviendas estará
enclavado entre las calles Prat, Gaiter del Llobregat y un pasaje que hoy aún
está por denominar.
-
¿Quién es el autor del proyecto?
-
Los planos han sido proyectados
por el Sr. D. Antonio Pineda, Delegado Provincial del I.N. de la V., el cual ha
delegado las obras del mismo en nuestro Arquitecto Municipal Sr. D. Joaquín de
Moragas.
-
¿Cuándo espera Uds. Contemplar
esta obra hecha una realidad?
-
Si todo va felizmente, el mes de
Julio de 1956 estarán terminadas totalmente, esperando ser habitadas por las
familias de nuestros obreros.
Terminan las preguntas y se pasa a
la conversación cordial sobre tal obra.
Ya en el patio de la fábrica, y
tras haber terminado mi reportaje, contemplo un obrero joven; es un muchacho
que posiblemente tenga novia, esa novia que él sueña en hacer su esposa. El
problema de este productor está solucionado gracial al tesón de esta Empresa a
la cual se debe. Su futuro es amplio, podrá tener su familia, porque su Empresa
le ha proporcionado su hogar. Ahora puede tener una fe rabiosa en el porvenir.
REDACTOR".
Extret del llibre Prat de Llobregat. Ensayo histórico.Pare Andreu de Palma. (edició facsímil) Col·lecció de textos locals núm. 9
"Ramón Roigé Badía, hijo ilustre del Prat, tiene
escrita una curiosa monografía (impresa): El
Paludisme a Prat de Llobregat, y según su contexto "no es inverosímil
que el Paludismo hiciera su aparición hacia los años
Es digno de reproducir –por ser poco conocido- el Gráfico
de la mortalidad palúdica en el Prat de Llobregat desde 1886 a 1933, tomándolo de la
interesante monografía El paludisme en el
Baix Llobregat.
1886-1890. Epidemia que coincide con unas
plantaciones de arroz.
1891-1893. Supresión del cultivo de arroz.
Terraplenación de algunos terrenos.
1894-1900. Régimen de los pozos artesianos. Canales
de desagüe y terraplenes.
1900-1918. El foco aparece localizado en la Caseta
de los Carabineros y en la playa.
1919. Se inicia el cultivo del arroz. Se registran
21 enfermos de paludismo.
1920. Aumenta el cultivo de arroz. 274 enfermos de
paludismo. Todos los habitantes próximos a los campos de cultivo, enteramente
infectados.
1921. Continúa el cultivo de arroz. Se inicia la
campaña de profilaxis para el tratamiento de los enfermos y estudio del
saneamiento. 423 enfermos de paludismo. La mayoría de estos enfermos fueron
atacados en lugares situados dentro de un radio de dos kilómetros en los
alrededores de los campos arroceros. Aumenta la extensión superficial de la
enfermedad, que llega hasta Barcelona.
1922. 111 enfermos. Campaña sanitaria de A La Vanguardia amb data 23 d'agost de 1884 trobem la següent notícia:
- Se encuentra de veraneo en el Prat de Llobregat, ocupando con su familia
una hermosa casa-torre propiedad suya, el teniente general Excmo. señor don
Eulogio Despujol y Dussay, director general de Instrucción militar.--
Barcelona 1834- la Vallesa de Mandor, Camp de Túria 1907
Primer Comte de Caspe
(1878), Tinent General de l'Exèrcit , Governador de Puerto Rico (1878-1881), i
de les Filipines (1891-1893); Senador vitalici del Regne i per dret propi
(1896).
Entrevista al professor Tarradell publicada a la revista Delta, número 6 de l'any 1978
EL PROFESSOR TARRADELL ENS DIU:
"ELS VAIXELLS ARRIBAVEN ANTIGAMENT FINS A SANT BOI"
Hi ha un conegut refrany castellà que diu que "no hay mal que por bien no venga", com
volent dir que de tot mal sempre se'n pot treure quelcom de bo. Contínuament
s'han vingut denunciant les extraccions d'àrids al terme d'El Prat
i d'altres poblacions del Delta, com un atemptat ecològic més que es venia a
unir a d'altres elements contaminants i degradants que dia a dia van
empitjorant les condicions de vida al nostre territori natural.
Sense que això vulgui ésser una
justificació, aquesta vegada les extraccions de sorra al Delta del Llobregat
han provocat el descobriment d'una important riquesa arqueològica a la zona,
que ha permès el desenvolupament d'una sèrie d'activitats i estudis d'aquest
ordre que, d'alguna manera han suposat la confirmació d'una sèrie de teories
científiques que en l' ordre arqueològic s'hi havien formulat vers tota aquesta
zona del Delta, i a la vegada han permès l'elaboració d'unes altres de noves.
De tot això ens en parla el professor
Miquel Tarradell i Riera, catedràtic
d'arqueologia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Barcelona, Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes el passat any de 1977, i figura eminent de l'arqueologia peninsular i
europea.
El Dr. Tarradell ens confirma el que dèiem
una mica més amunt:
- Les activitats arqueològiques al
Baix Llobregat han nascut una mica per atzar. No teníem una idea clara que
antigament tota la costa del delta fos una gran zona portuària. Tot va néixer arrel
d'aquest fenomen una mica trist, des del punt de vista ecològic, que són les
extraccions de sorra que es fan en aquesta area que correspon al que era la
costa antiga.
-¿Per que abans no se'n tenia idea,
ni s'imaginava aquesta gran zona portuària?
- En principi la teoria tradicional,
coneguda pels arqueòlegs des de fa ja anys, és que hi havia un port, abans de
la època romana, i també durant l'època romana, a la zona de Montjuïc, mirant
al Delta, l'àrea de l'actual barri del Port, que és un nom que conserva una
mica aquesta idea del port en època medieval. Però semblava que això era una
cosa localitzada, és a dir, la idea d'un port concret; però de tota la resta no se'n sabia res, ni
hi havia possibilitats de fer excavacions, ni grans coses, perquè en el fons es
compta amb pressupostos molt reduïts que no permeten de portar a terme aquestes
obres immenses d'excavacions que suposen els forats immensos que es fan quan
s'extrau la sorra.
Arriben a tenir una hectàrea i van a sis i set metres de
fons. Aleshores, quan aquestes activitats van començar, a tota una línia del
Delta, no a tot arreu, només a tota una línia que es correspon amb l'antic camí
ral de Valencia, als termes de Gavà i Castelldefels, van començar a sortir
objectes i sobretot àmfores. A un nivell d'arqueologia oficial, la veritat és
que als centres investigadors no se'n sabia grans coses. Això qui realment ho
va destapar va ésser una persona que viu a Castelldefels que es diu Maria Codina, que havia
assistit a uns cursos que fem a la Universitat vers arqueologia i dels que lliurem
un diploma a tothom, pels que no es necessita cap títol i que a més a més ho
fem de set a nou del vespre, intentant de trobar una hora més o menys
assequible a tothom.
- ¿Quin era el tràfec
mercantil que es desenvolupava en aquest port?
- Fonamentalment vi
i oli. Però el problema és saber que és el que entrava i que és el que sortia. Hi
ha una cosa segura que es pot determinar. El que surt és vi. A principis de l'era
cristiana va haver-hi a tota aquesta area «el boom» del vi, una mica com després al segle XVIII i el XIX, fins
a la fil·loxera. L'arribada dels romans va representar unes plantacions de
vinya massives. El producte es ficava en unes àmfores que les feien aquí, que
les podem identificar, i que tenen una forma especial, inclús coneixem forns. A
tota l'àrea que coneixem com la dels laietans, tot el que són els voltants de
Barcelona, Maresme, Vallès, Baix Llobregat, etc., se n'han trobat d'aquests forns.
A Sant Boi n'hi ha un. El que és més difícil de determinar és si l'oli sortia o
entrava.
És possible trobar poblats ibèrics sota
els turons de la comarca.
-S'ha trobat
alguna cosa més que no siguin aquestes àmfores?
- Hem trobat també ferro, mineral de ferro, i aquest evidentment sortia. Tota
aquesta area ha tingut
sempre petites mines de ferro, encara que això a nivell d'indústria moderna no
té cap pes.
- Quin és l'objecte més bonic que
s'ha trobat?
- Per a mi el més bonic ha estat una
lucerna, una llàntia d'oli feta amb bronze, que ara és al Museu de
Castelldefels, i ho considero una peça molt bona.
- Ibèrica, romana?
- Romana, romana,
probablement importada d'Orient, d'Alexandria o per allà. És molt bonica.
- Deixant a part aquest objecte
concret, totes aquestes troballes són ibèriques?
No, no; ibèric quasi res; o bé és grec tarda o bé roma, o bé diem-ne
indígena, però d'època romana.
Per exemple, les àmfores de vi que abans en parlàvem són indígenes, però no ibèriques, perquè quasi tot és de l'època
de Jesucrist.
- Bé, vostè ens
parla dels termes de Gavà i de Castelldefels, i a El Prat, ¿no s'hi troben
totes aquestes coses?
- A El Prat hi ha
un problema, i és que el seu terme - això ho ha estudiat molt bé en Codina
- sembla que va ésser aiguamolls fins
un temps molt recent. Aleshores la línia aquella de que parlàvem del camí ral
de Valencia (que és on surten les
coses), en arribar a El Prat es perd, probablement la línia va aleshores més
amunt. Es possible que els vaixells evitessin tots aquests aiguamolls. Això no
vol dir que qualsevol dia surti quelcom, però avui per avui d'El Prat en concret no en sabem res quant a
troballes.
-Així, concretant, el punt important
on surten les coses quin és?
- El lloc de
troballes més important esta localitzat a una zona a cavall entre els termes de Gavà i Castelldefels, que
és aquesta línia que com dèiem segueix l'antic camí ral de Valencia. Per altra part hi ha la teoria, molt encertada per cert, que Sant Boi, que és punt situat a l'angle precisament del Delta del
Llobregat, va ésser un
enclavament vertaderament important. S'hi troben moltes coses a Sant Boi. A més
a més a l'altra banda del riu, a la riba esquerra aigües avall, com s'ho miren
els geògrafs, hi ha un poblat ibèric que en els nivells de sota s'hi han trobat
unes àmfores d'importació fenícia molt velles, del segle VI o VII a. C. De
manera que tota aquesta area ha tingut una gran importància mercantil, i
probablement el Llobregat ha constituït una via de penetració important cap a l'interior de Catalunya. Això no
s'havia pogut mai materialitzar, però ara es va veient rel de totes
- ¿ Quan parla de
via de penetració es refereix que els vaixells remontaven el Llobregat?
- No. Els vaixells
arribaven quasi segur fins a Sant Boi, i potser una mica més amunt, però prou. Quan
parlo de via de penetració em refereixo a l'existència d'una migració humana
que aprofitant el camí fàcil que representa la vora del riu: arriba fins molt
endins de Catalunya, inclús fins a Solsona.
- La investigació
al camí ral de València, es pot donar
ja per closa?
- Doncs miri, no l'hem
acabat, però tampoc no l'hem deixat d'acabar. Alió trobat fins ara ens ha permés
de formular, amb fonaments prou ferms,
totes aquestes teories de que n'hem parlat. Estem una mica al que surti
d'aquestes extraccions d'àrids, però amb els elements que ara tenim quasi, diria que podem
construir l'esquemala zona. Això no vol dir
que l'any que ve, per exemple, es puguin trobar coses que ara no esperem.
- I la qüestió
dels assentaments humans, de les poblacions?
- Bé, això és un altre assumpte. Tenim localitzats varis poblats ibèrics,
al marge del riu. El punt més important
del Delta, com ja he dit, va ésser Sant Boi, on s'hi troben força coses, però, és clar, els treballs allí
presenten els problemes propis de treballar al mig d'un
nucli urbà. Tenim al damunt tot l'element medieval i modern i el que no es pot fer és aixecar tot Sant Boi per una qüestió d'investigació
arqueològica. Després al terme de Gavà hi tenim localitzat un turonet, que se'n
diu "el Calamot", on hi ha un poblat ibèric, no sabem si important o
no, perquè encara no hem començat a treballar-hi. Fins ara només hi han fet alguna cosa grups d'aficionats de Gavà. Ara pretenem
programar els treballs allí, però d'acord amb tots aquests grups de que parlo.
El que no es pretén de cap manera és treure'ls.
- ¿Aquestes activitats d'aficionats,
poden perjudicar el treball d'investigació que fan vostès, i en general el dels
arqueòlegs?
- Home, miri, en aquest assumpte hi passen dues coses, totes dues
negatives. La primera és que els resultats de tota aquesta gent no es publica
ni es divulga, i per tant no té cap valor des d'un punt de vista científic. I després que les coses que es troben passen a
convertir-se en objectes de decoració a les cases dels que les troben i després a la llarga es perden. Jo no dic que nosaltres vulguem anar als llocs a emportar-nos-en
tot el que trobem. Al contrari, per exemple, a Gavà he estat insistint i fent el possible perquè es faci un museu que pugui acollir tot el que ha sortit i tot el que podrà sortir, per
exemple del Calamot, o d'uns altres llocs
del terme. Però si no hi ha res és lògic que es porti a Barcelona. El que no té sentit és que passi el que deia una mica més amunt.
- Crec que vostè en alguna ocasió ha dit que a tota aquesta vall
del Llobregat, cada turó amaga un poblat ibèric.
- Home, tant com a cada turó no, però n'hi ha molt. Es curiós,
però la veritat és que el Llobregat és una de
les zones menys explorades de Catalunya. Quan es parla d'ibèrics,
es diu sempre que hi ha una gran densitat al Maresme. Doncs bé, el que s'ha trobat al Llobregat, té si fa no fa el mateix valor, i això que tot
ha sortit de la manera que abans he dít. Però a part d'això es pot dir que és un territori quasi verge. I és estrany perquè a tots aquest
pobles hi ha hagut gent culta. Ara hi ha molts nuclis de gent que es dediquen a aquest treball arqueològic, de forma més o menys sistemàtica. Hi ha un nucli bastant important i actiu a Molins de Rei, on hi ha un Museu bastant maco. També a Pallejà, a Sant Boi, etc Aleshores el que hem d'intentar
de fer, és una labor col·lectiva,
coordinar tota aquesta feina i que surti
a nivell científic. Nosaltres ara hem organitzat una cosa que en diem Programa Baix Llobregat, que
consisteix a coordinar totes aquestes activitats, de manera que cada persona
que hagi portat a terme un treball de tipus arqueològic ho publica ella i en
nom d'ella. El que no pensem fer és anar-hi nosaltres i desbancar ningú i
treure les dades d'uns altres.
"A Gava hi havia una delegació
de la duana perquè els vaixells hi anaven a
carregar ferro, al segle passat."
Es tracta de fer un llibre col·lectiu
en el que cadascú hi posi allò seu, i que
la gent s'assabenti del que es fa i del que hi ha. A un dels propers números
d'aquesta revista que publicarem ara d'arqueologia als països catalans, que se'n
dirà "Fonaments", jo voldria
publicar un article que fos com un avenç de tot això, plantejant el programa i
ja donant uns resultats concrets, no jo, que donaria un esquema general, sinó
cadascun deis que a Molins de Rei, Pallejà, Sant Boi, etc, han fet totes
aquestes coses: una mica preparant el que a la llarga pot ésser un llibre gros.
Ami m'agradaria que aquesta conversa servís com una mena de crida perquè la gent
col·laborés en aquesta tasca Es probable que hi hagi gent que tingui moltes coses a casa. Jo
vull deixar ben clar que no es tracta d'anar a recollir res a ningú. A
nosaltres el que ens interessa és la fitxa, tenir una foto, saber d'on ha
sortit un objecte concret. És a dir, ens interessa el document, no l'objecte en si. Miri, els que som gats vells en aquests assumptes, sabem molt bé que
la gent, en general, està escarmentada, i amb raó, perquè hi van els que jo en
dic savis amb carnet, no potser a agafar les coses, sinó les dades per després
publicar-les ells. Per això a mi
m'agradaria que la gent s'apropés a aquest programa nostre, veiés amb quin
esperit esta pensat. Que se n'adonin i creguin que serà una labor de tots, on
tothom podrà publicar allò que realment hagi fet
-¿Ajudes oficials per tot això?
- Hi ha un intent, que em sembla que sortirà bé, per obtenir una ajuda econòmica per excavar "el Calamot" de Gavà. Jo he demanat el permís i una subvenció per excavar el Calamot i crec, del permís no en tinc cap dubte, que ens donaran totes dues coses. Ens ho dóna l' Estat el Ministeri.
A nosaltres ens plau moltíssim
fer les vegades de portaveus del professor Tarradell en aquesta crida a tota la gent que s'hagi pogut interessar i s'interessi per la investigació arqueològica
al Delta. Creiem que col·laborar en aquesta tasca que està portant, és una manera més d'aprofundir en la nostra Història i en el coneixement de la nostra identitat. Fem vots per l'èxit de l'empresa començada
i com uns membres més d'aquesta comunitat de pobles d'al·luvió, ens posem, dintre de la nostra modèstia, a la seva disposició per tot allò que pugui
significar la conservació i defensa d'uns valors que ens són propis.
Pere Manuel Azuara i Miquel Domenech
______________________________________________________________________
Molt sovint, la platja, degut a l'onatge i els corrents marins, ens transporta tota mena
d'objectes. En aquest cas La Vanguardia del 19 de març de 1886 fa esment d'una
troballa macabra.
La Vanguardia, 19 de març de 1886
-En la playa del término del Prat de
Llobregat ha sido hallado el cadáver de un hombre, mutilado, sin
brazos ni cabeza.
____________________________________________________________________
Coincidint amb la Festa Major us deixem un escrit de Josep M. Vila publicat al PORTAVOZ DE LA VIDA LOCAL, Año I - N.° 20. 23 de Septiembre de 1950.
Barcelona 1834- la Vallesa de Mandor, Camp de Túria 1907
Primer Comte de Caspe
(1878), Tinent General de l'Exèrcit , Governador de Puerto Rico (1878-1881), i
de les Filipines (1891-1893); Senador vitalici del Regne i per dret propi
(1896).
_________________________________________________________Entrevista al professor Tarradell publicada a la revista Delta, número 6 de l'any 1978
EL PROFESSOR TARRADELL ENS DIU:
"ELS VAIXELLS ARRIBAVEN ANTIGAMENT FINS A SANT BOI"
Hi ha un conegut refrany castellà que diu que "no hay mal que por bien no venga", com
volent dir que de tot mal sempre se'n pot treure quelcom de bo. Contínuament
s'han vingut denunciant les extraccions d'àrids al terme d'El Prat
i d'altres poblacions del Delta, com un atemptat ecològic més que es venia a
unir a d'altres elements contaminants i degradants que dia a dia van
empitjorant les condicions de vida al nostre territori natural.
Sense que això vulgui ésser una
justificació, aquesta vegada les extraccions de sorra al Delta del Llobregat
han provocat el descobriment d'una important riquesa arqueològica a la zona,
que ha permès el desenvolupament d'una sèrie d'activitats i estudis d'aquest
ordre que, d'alguna manera han suposat la confirmació d'una sèrie de teories
científiques que en l' ordre arqueològic s'hi havien formulat vers tota aquesta
zona del Delta, i a la vegada han permès l'elaboració d'unes altres de noves.
De tot això ens en parla el professor
Miquel Tarradell i Riera, catedràtic
d'arqueologia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Barcelona, Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes el passat any de 1977, i figura eminent de l'arqueologia peninsular i
europea.
El Dr. Tarradell ens confirma el que dèiem
una mica més amunt:
-¿Per que abans no se'n tenia idea,
ni s'imaginava aquesta gran zona portuària?
- En principi la teoria tradicional,
coneguda pels arqueòlegs des de fa ja anys, és que hi havia un port, abans de
la època romana, i també durant l'època romana, a la zona de Montjuïc, mirant
al Delta, l'àrea de l'actual barri del Port, que és un nom que conserva una
mica aquesta idea del port en època medieval. Però semblava que això era una
cosa localitzada, és a dir, la idea d'un port concret; però de tota la resta no se'n sabia res, ni
hi havia possibilitats de fer excavacions, ni grans coses, perquè en el fons es
compta amb pressupostos molt reduïts que no permeten de portar a terme aquestes
obres immenses d'excavacions que suposen els forats immensos que es fan quan
s'extrau
- ¿Quin era el tràfec
mercantil que es desenvolupava en aquest port?
- Fonamentalment vi
i oli. Però el problema és saber que és el que entrava i que és el que sortia. Hi
ha una cosa segura que es pot determinar. El que surt és vi. A principis de l'era
cristiana va haver-hi a tota aquesta area «el boom» del vi, una mica com després al segle XVIII i el XIX, fins
a la fil·loxera. L'arribada dels romans va representar unes plantacions de
vinya massives. El producte es ficava en unes àmfores que les feien aquí, que
les podem identificar, i que tenen una forma especial, inclús coneixem forns. A
tota l'àrea que coneixem com la dels laietans, tot el que són els voltants de
Barcelona, Maresme, Vallès, Baix Llobregat, etc., se n'han trobat d'aquests forns.
A Sant Boi n'hi ha un. El que és més difícil de determinar és si l'oli sortia o
entrava.
És possible trobar poblats ibèrics sota
els turons de la comarca.
-S'ha trobat
alguna cosa més que no siguin aquestes àmfores?
- Hem trobat també ferro, mineral de ferro, i aquest evidentment sortia. Tota
aquesta area ha tingut
sempre petites mines de ferro, encara que això a nivell d'indústria moderna no
té cap pes.
La Geografia d'en Carreras Candi
explica que fins la segona meitat del segle passat, a Gavà hi havia una
delegació de la Duana de Barcelona, perquè els vaixells hi anaven a carregar
ferro.
- Quin és l'objecte més bonic que
s'ha trobat?
- Per a mi el més bonic ha estat una
lucerna, una llàntia d'oli feta amb bronze, que ara és al Museu de
Castelldefels, i ho considero una peça molt bona.
- Ibèrica, romana?
- Romana, romana,
probablement importada d'Orient, d'Alexandria o per allà. És molt bonica.
Si la tinguessin al Louvre o al
British Museum, estaria segur en una vitrina, no la tindrien pas al magatzem,
no.
- Deixant a part aquest objecte
concret, totes aquestes troballes són ibèriques?
No, no; ibèric quasi res; o bé és grec tarda o bé roma, o bé diem-ne
indígena, però d'època romana.
Per exemple, les àmfores de vi que abans en parlàvem són indígenes, però no ibèriques, perquè quasi tot és de l'època
de Jesucrist.
- Bé, vostè ens
parla dels termes de Gavà i de Castelldefels, i a El Prat, ¿no s'hi troben
totes aquestes coses?
- A El Prat hi ha
un problema, i és que el seu terme - això ho ha estudiat molt bé en Codina
- sembla que va ésser aiguamolls fins
un temps molt recent. Aleshores la línia aquella de que parlàvem del camí ral
de Valencia (que és on surten les
coses), en arribar a El Prat es perd, probablement la línia va aleshores més
amunt. Es possible que els vaixells evitessin tots aquests aiguamolls. Això no
vol dir que qualsevol dia surti quelcom, però avui per avui d'El Prat en concret no en sabem res quant a
troballes.
-Així, concretant, el punt important
on surten les coses quin és?
- El lloc de
troballes més important esta localitzat a una zona a cavall entre els termes de Gavà i Castelldefels, que
és aquesta línia que com dèiem segueix l'antic camí ral de Valencia. Per altra part hi ha la teoria, molt encertada per cert, que Sant Boi, que és punt situat a l'angle precisament del Delta del
Llobregat, va ésser un
enclavament vertaderament important. S'hi troben moltes coses a Sant Boi. A més
a més a l'altra banda del riu, a la riba esquerra aigües avall, com s'ho miren
els geògrafs, hi ha un poblat ibèric que en els nivells de sota s'hi han trobat
unes àmfores d'importació fenícia molt velles, del segle VI o VII a. C. De
manera que tota aquesta area ha tingut una gran importància mercantil, i
probablement el Llobregat ha constituït una via de penetració important cap a l'interior de Catalunya. Això no
s'havia pogut mai materialitzar, però ara es va veient rel de totes
aquestes troballes.
- ¿ Quan parla de
via de penetració es refereix que els vaixells remontaven el Llobregat?
- No. Els vaixells
arribaven quasi segur fins a Sant Boi, i potser una mica més amunt, però prou. Quan
parlo de via de penetració em refereixo a l'existència d'una migració humana
que aprofitant el camí fàcil que representa la vora del riu: arriba fins molt
endins de Catalunya, inclús fins a Solsona.
- La investigació
al camí ral de València, es pot donar
ja per closa?
- Doncs miri, no l'hem
acabat, però tampoc no l'hem deixat d'acabar. Alió trobat fins ara ens ha permés
de formular, amb fonaments prou ferms,
totes aquestes teories de que n'hem parlat. Estem una mica al que surti
d'aquestes extraccions d'àrids, però amb els elements que ara tenim quasi, diria que podem
construir l'esquema
històric de la zona. Això no vol dir
que l'any que ve, per exemple, es puguin trobar coses que ara no esperem.
- I la qüestió
dels assentaments humans, de les poblacions?
- Bé, això és un altre assumpte. Tenim localitzats varis poblats ibèrics,
al marge del riu. El punt més important
del Delta, com ja he dit, va ésser Sant Boi, on s'hi troben força coses, però, és clar, els treballs allí
presenten els problemes propis de treballar al mig d'un
nucli urbà. Tenim al damunt tot l'element medieval i modern i el que no es pot fer és aixecar tot Sant Boi per una qüestió d'investigació
arqueològica. Després al terme de Gavà hi tenim localitzat un turonet, que se'n
diu "el Calamot", on hi ha un poblat ibèric, no sabem si important o
no, perquè encara no hem començat a treballar-hi. Fins ara només hi han fet alguna cosa grups d'aficionats de Gavà. Ara pretenem
programar els treballs allí, però d'acord amb tots aquests grups de que parlo.
El que no es pretén de cap manera és treure'ls.
- ¿Aquestes activitats d'aficionats,
poden perjudicar el treball d'investigació que fan vostès, i en general el dels
arqueòlegs?
- Home, miri, en aquest assumpte hi passen dues coses, totes dues
negatives. La primera és que els resultats de tota aquesta gent no es publica
ni es divulga, i per tant no té cap valor des d'un punt de vista científic. I després que les coses que es troben passen a
convertir-se en objectes de decoració a les cases dels que les troben i després a la llarga es perden. Jo no dic que nosaltres vulguem anar als llocs a emportar-nos-en
tot el que trobem. Al contrari, per exemple, a Gavà he estat insistint i fent el possible perquè es faci un museu que pugui acollir tot el que ha sortit i tot el que podrà sortir, per
exemple del Calamot, o d'uns altres llocs
del terme. Però si no hi ha res és lògic que es porti a Barcelona. El que no té sentit és que passi el que deia una mica més amunt.
- Crec que vostè en alguna ocasió ha dit que a tota aquesta vall
del Llobregat, cada turó amaga un poblat ibèric.
- Home, tant com a cada turó no, però n'hi ha molt. Es curiós,
però la veritat és que el Llobregat és una de
les zones menys explorades de Catalunya. Quan es parla d'ibèrics,
es diu sempre que hi ha una gran densitat al Maresme. Doncs bé, el que s'ha trobat al Llobregat, té si fa no fa el mateix valor, i això que tot
ha sortit de la manera que abans he dít. Però a part d'això es pot dir que és un territori quasi verge. I és estrany perquè a tots aquest
pobles hi ha hagut gent culta. Ara hi ha molts nuclis de gent que es dediquen a aquest treball arqueològic, de forma més o menys sistemàtica. Hi ha un nucli bastant important i actiu a Molins de Rei, on hi ha un Museu bastant maco. També a Pallejà, a Sant Boi, etc Aleshores el que hem d'intentar
de fer, és una labor col·lectiva,
coordinar tota aquesta feina i que surti
a nivell científic. Nosaltres ara hem organitzat una cosa que en diem Programa Baix Llobregat, que
consisteix a coordinar totes aquestes activitats, de manera que cada persona
que hagi portat a terme un treball de tipus arqueològic ho publica ella i en
nom d'ella. El que no pensem fer és anar-hi nosaltres i desbancar ningú i
treure les dades d'uns altres.
"A Gava hi havia una delegació
de la duana perquè els vaixells hi anaven a
carregar ferro, al segle passat."
Es tracta de fer un llibre col·lectiu
en el que cadascú hi posi allò seu, i que
la gent s'assabenti del que es fa i del que hi ha. A un dels propers números
d'aquesta revista que publicarem ara d'arqueologia als països catalans, que se'n
dirà "Fonaments", jo voldria
publicar un article que fos com un avenç de tot això, plantejant el programa i
ja donant uns resultats concrets, no jo, que donaria un esquema general, sinó
cadascun deis que a Molins de Rei, Pallejà, Sant Boi, etc, han fet totes
aquestes coses: una mica preparant el que a la llarga pot ésser un llibre gros.
Ami m'agradaria que aquesta conversa servís com una mena de crida perquè la gent
col·laborés en aquesta tasca Es probable que hi hagi gent que tingui moltes coses a casa. Jo
vull deixar ben clar que no es tracta d'anar a recollir res a ningú. A
nosaltres el que ens interessa és la fitxa, tenir una foto, saber d'on ha
sortit un objecte concret. És a dir, ens interessa el document, no l'objecte en si. Miri, els que som gats vells en aquests assumptes, sabem molt bé que
la gent, en general, està escarmentada, i amb raó, perquè hi van els que jo en
dic savis amb carnet, no potser a agafar les coses, sinó les dades per després
publicar-les ells. Per això a mi
m'agradaria que la gent s'apropés a aquest programa nostre, veiés amb quin
esperit esta pensat. Que se n'adonin i creguin que serà una labor de tots, on
tothom podrà publicar allò que realment hagi fet
-¿Ajudes oficials per tot això?
- Hi ha un intent, que em sembla que sortirà bé, per obtenir una ajuda econòmica per excavar "el Calamot" de Gavà. Jo he demanat el permís i una subvenció per excavar el Calamot i crec, del permís no en tinc cap dubte, que ens donaran totes dues coses. Ens ho dóna l' Estat el Ministeri.
A nosaltres ens plau moltíssim
fer les vegades de portaveus del professor Tarradell en aquesta crida a tota la gent que s'hagi pogut interessar i s'interessi per la investigació arqueològica
al Delta. Creiem que col·laborar en aquesta tasca que està portant, és una manera més d'aprofundir en la nostra Història i en el coneixement de la nostra identitat. Fem vots per l'èxit de l'empresa començada
i com uns membres més d'aquesta comunitat de pobles d'al·luvió, ens posem, dintre de la nostra modèstia, a la seva disposició per tot allò que pugui
significar la conservació i defensa d'uns valors que ens són propis.
Pere Manuel Azuara i Miquel Domenech
______________________________________________________________________
 |
| La Vanguardia, 19 de març de 1886 |
-En la playa del término del Prat de
Llobregat ha sido hallado el cadáver de un hombre, mutilado, sin
brazos ni cabeza.
____________________________________________________________________
Coincidint amb la Festa Major us deixem un escrit de Josep M. Vila publicat al PORTAVOZ DE LA VIDA LOCAL, Año I - N.° 20. 23 de Septiembre de 1950.
RECUERDOS DE FIESTA MAYOR
En el apacible silencio de nuestro Parque
Municipal dos temblorosas voces conversan. Una balbucea por ser muy joven:
apenas ha aprendido a articular; la otra tiembla de anciana.
Son abuelo y nieto que hablan de un tema: la Fiesta Mayor.
- --Yo he contado muchas,—dice el abuelo.—De
desde que era niño como tú hasta
hoy han pasado muchos días. La Fiesta de entonces no se celebraba con tanta
pompa como ahora porque no era tan concurrida; éramos muchos menos habitantes
en el pueblo, pero también organizábamos una Fiesta lucida y esplendorosa.Torre
Muntadas o del Ensanche, cerca de la antigua fuente, se
levantaba el primer poste del "envelat". Y a propósito del "envelat"
quiero contarte unas anécdotas muy curiosas: Cuando era niño oía contar por mis
padres que en tiempo de Fiesta Mayor tuvo lugar una epidemia de cólera. Las
personas morían en sus casas, en la calle, al salir del baile; los payeses no
se movían de sus masias por miedo a infectarse. La alegría se cambió en luto.la lluvia. Ni en la "capvuitada"
pudimos estar tranquilos." ¡Ah, y que eran los tiempos de los mejores
músicos, no creas! Venían en tartana. Y horrorízate: en aquel entonces, los
famosos cornetinesla
Fiesta Mayor sentado en el umbral de su puerta, se
enorgullecerá de ella y El Prat entero le rendirá el homenaje que se merece.
Hijo mío, yo te invito a que sigas el ejemplo de esos muchachos que sacrifican
su fiesta para hacerla llegar a los demás, porque en la alegría de los demás
hallarás-tu propia felicidad. Por ello me gusta tanto verte contento y por ello
te guardo desde hace muchos días esos dineros—decía mientras con su temblorosa
mano puso en el bolsillo de su nieto seis viejos papeles de a peseta,— que
puedes gastar por la feria en lo que más te guste. Y escucha,
de eso no digas nada a tu madre, ¡oyes!
J. M. VILA
______________________________________________________________________
El pratenc Joffre Tarrida, "Nariz de Oro" 2013
Guanya el prestigiós guardó en una final amb els principals experts espanyols
El pratenc Joffre Tarrida, de la vinoteca Cal Pere Tarrida de la nostra ciutat, ha guanyat el prestigiós guardó "Nariz de Oro 2013", principal reconeixement entre els experts oloradors de vi de tot l'Estat.
En aquesta XXII edició del certamen hi han participat 71 persones.
----------------------------------------------------------------------------------------------------
Entrevista de Neus Macias a Josep M. Tarrida publicada a la revista DELTA, número 241 Febrer 2000.
"Veure que els meus fills segueixen el negoci m'omple d'orgull"
És diumenge, i a
casa de Josep Ma. Tarrida
tota la família s'ha reunit per dinar. "Aquest és el meu orgull més gran", assegura aquest taverner que ha vist com
els seus fills continuaven amb la tradició i es convertien en uns apassionats del vi. Cal Pere s'ha consolidat
com un establiment pioner, que no s'ha estancat i ha sabut adaptar-se al
pas del temps. Ara, la família Tarrida inaugura una nova botiga especialitzada en vins i caves a la recentment
inaugurada terminal de l'aeroport. Un nou repte que afronten amb i1.lusió.
Josep Ma. Tarrida va néixer a El Prat un 17 de juny de 1941, al mateix carrer on continua vivint cinquanta vuit anys més tard. El seu pare va atendre la taverna del carrer Jaume Casanovas des de l'any 1924. Ens aquells moments, Pere Tarrida buscava feina a la Plaça de la Vila, i per casualitat es va assabentar que tancaven un establiment de vins. Ell, que durant molts anys havia treballat com a aprenent, se'n va voler fer càrrec.
El seu fill Josep Ma. va estudiar fins als 7 anys a l'escola del Sr. Vigo, al carrer Ignasi
Iglesias. Va seguir la seva forrnaci6 a La Salle Condal , i es va
especialitzar en Peritatge Mercantil. Però ell tenia clar que li agradava el món del vi, i que volia continuar la tradició familiar.
"Els perits trobaven feina de seguida que acabaven
la carrera, i jo hagués pogut treballar d' això, però em venia de gust quedar-me a la taverna. Per això vaig fer cursos sobre vins i vaig aprendre sobre aquest tema", Quan Josep Ma. tenia 23
anys, el pare va morir
i ell es va fer càrrec de l'establiment familiar. "En
aquells anys el negoci era molt dur. El meu pare obria a les 5 de la matinada, per atendre als clients que anaven a treballar a la
fàbrica o al camp. Jo vaig continuar fent
el mateix durant uns anys, però després els hàbits de la clientela van canviar. A les 6 de la tarda, quan plegaven, venien a fer la partida de cartes".
 |
Vermut i anxoves, la seva
especialitat
Encara hi ha molta gent
que continua prenent un got de vi, però ara els parroquians
han adquirit altres costums. "Hi ha molts empresaris que vénen a fer el vermut i a prendre anxoves, i després dinen a qualsevol restaurant d'El Prat". Precisament vermut i anxoves són les dues especialitats de Cal Pere,
i ell guarda amb cura el secret.
"El vermut té un sabor característic per les herbes que se li afegeixen i la maceraci6. Un celler ens l'elabora segons la nostra recepta.
Tampoc no manipulem les anxoves,que per ser bones han de ser fresques. A les quatre o cinc hores el peix ja s'està tractant. Tothom coincideix
a dir que la nostra anxova és més bona perquè esta menys premsada que la del nord". Cal Pere té clients que vénen des
de fora de
Barcelona per prendre les se ves especialitats, i també continua
servint vi a granel, com s'ha fet tota la vida. Malgrat això, el seu negoci evoluciona i s'adapta als nous temps. Una prova d'això són els cursos de cata de vins que des de fa un parell d'anys
es realitzen al celler de Cal Pere. "Nosaltres no organitzem aquests cursets amb cap finalitat econòmica. No guanyem res, però és una forma de enriquir la
cultura del vi i donar-la a conèixer a la resta del poble". Es tracta de
diversificar l'oferta, i d'això Josep Ma. Tarrida hi entén molt. Des de fa anys
organitza aperitius per a empreses i entitats i fa lots de Nadal, a més de disposar d' un dels cellers més complets de tot el Baix Llobregat. "Ens
truquen de Madrid i fins i tot de Sant Sebastià per demanar-nos vins de collites concretes, molt difícils de trobar, però saben que aquí és probable que el tinguem". La taverna del carrer Jaume Casanovas es queda pelita davant l'empenta de la família Tarrida , Volen invertir en El Prat, i fer un local més gran, ample i maco, que doni vida a un carrer que ells consideren "mort".
Asseguren que la conversió en zona peatonal els ha perjudicat molt, "perquè
els c1ients que vénen no tenen lloc on aparcar".
El relleu generacional, garantit
Créixer és un dels seus objectius, i de moment, van per bon camí. Ja han obert una botiga al barceloní barri de Sants, i fa dues setmanes van inaugurar l'establiment de la nova terminal de l'aeroport d'El Prat. D'aquell negoci
se'n farà càrrec el Joffre, hereu de la passió familiar pel vi.
Joffre Tarrida és enòleg i està disposat a continuar la tradició, "Ell
i la meva filla Jordina han fet estudis relacionats amb vins, caves i licors. També tenen coneixments de marketing i d'informàtica, i això és imprescindible per evolucionar i passar de ser una taverna a
donar un servei especialitzat". De moment, la botiga de l' aeroport té bones
perspectives.
"Porta pocs dies oberta, però va molt bé. El Joffre s' hi passa el dia sencer i fa dues setmanes que no es mou d'allà", Aquesta nova etapa arriba just en el moment en que celebren el 75 aniversari de la inauguració de Cal Pere, i preparen alguna cosa ben especial. Mentrestant, tota la família disfruta parlant de licors, de collites i de les olors que es poden apreciar en un bon vi.
NEUS MACIAS
______________________________________________________________________
Molta
abundancia de carn molta procedent de la caça. Aquest fragment
ens permet comprovar el canvi en els gustos alimentaris de la població en poc
més d'un segle. A grans trets, el nostres avantpassats menjaven molta carn, poc
peix però d'espècies abundants abans al Prat i molta més quantitat que
nosaltres.
"Los animales que se utilizan en el arte culinario y
que ordinariamente se encuentran en el país son: Mamíferos rumiantes: carnero,
cordero, morrueco, macho cabrío, oveja, cabrito y cabra. Paquidermos: cerdo.
Roedores: conejo. Aves: pollo, gallina, gallo, pavo, capón, palomo, pichón,
pato, ganso, gorrión, becada, estornino, etc. Anfibios: rana. Peces: perca,
salmonetes, caballa, salmón, sardina, arenque, saboga, anguila peces de río
(trucha y otros), etc. Crustáceos: langosta, cangrejos, gíbia, calamar.
Moluscos: caracol, mejillones y tallinos.
Productos animales: leche, huevos, miel. La leche de
vaca y cabra es abundantísima, grata al paladar, pero bastante espumosa, no se
utiliza para quesos dada la proximidad de la ciudad, que le asegura fácil
venta. El consumo de huevos es grandísimo y en venta en la ciudad, muy elevada
por criarse numerosas gallinas. La miel es en poca cantidad.
Las subsistencias que vienen del exterior son
abadejo, atún salado, anchoas, arenques y raras veces, buey o ternera.
.jpg)
Los alimentos vegetales propios del país son
cereales: trigo, maíz, mijo, panizo, centeno, cebada y avena. Legumbres,
judías, habas, guisantes, garbanzos, lentejas y patatas. Verduras: lechugas,
apio, acelgas, alcachofa, berza, escarola, espinacas, rábano, tomate y
diferentes clases de hongos. Frutos: melón, melocotón, naranja, granada,
cacahuete, cereza, higo común, higo chumbo, manzana, níspero, pera, sandía.
Bebidas: siendo la principal el agua. El vino es la
principal bebida alcohólica que se usa y aún abusa algo de ella; basta sólo
saber que existen una docena y media de tabernas o casas que venden vino,
siendo mucho más de notar por no producirlo la población. El
aguardiente y demás bebidas espirituosas constituye una bebida usada larga manu
durante todo el año, sobretodo en ayunas, que es lo más perjudicial y en el
verano en tiempo de siega y trilla para buscar en ellas una excitación ficticia
que restaura momentáneamente sus perdidas fuerzas. Las aromáticas de té y café
son de costumbre los domingos por ser el punto de reunión el café o centro de
la población.
Respecto a condimentos o estimulantes de las
funciones digestivas, los que se emplean son: salinos: cloruro sódico. Ácidos:
limón y vinagre. Dulces: sacarinas y azucar. Grasas: manteca y aceite de oliva.
Acres y aromáticos: ajo, azafrán, puerro, cebolla, mostaza negra, berzo,
mastuerzo y rábano. Picantes: pimienta, clavos de especie, nuez moscada,
pimentón, canela, laurel, tomillo, perejil, cilanto, anís y condimentos o
salsas.
El régimen alimenticio de los campesinos es: al
levantarse hacen la xupina: en un trozo de pan tostado se vierte vino hasta
hacerlo esponjoso y blando, sustituido, desgraciadamente por muchos, por la
copa de aguardiente del que proporciona la industria a base de amílico;
almuerzo: pan, vino, judías, patatas, garbanzos, coles con o sin pescado salado
o tocino, o alguna chuleta. Al mediodía: el "dinar" sopa, generalmente,
escudilla y puchero, "carn d'olla", pan, vino, postres, sustituido
ciando trabajan lejos de casa con el arroz de pescado; las familias más
acomodadas adicionan uno o más platos fuertes a la comida. La merienda a
la cuatro de la tarde se halla compuesta de pan, tomate, cebolla, frutos,
alguna salazón, seitó, etc. Por último, la cena, a las ocho de la noche: sopas,
judías, garbanzos, bacalao, salazón, pescado, carne o sobrante de la comida con
su correspondiente pan y vino. Si el trabajo es grande y sobre todo en verano
se les agrega una o dos "begudas"
Fragment
de:
Marí,
Víctor i Vallribera, Pere: El Prat de
Llobregat de fa un segle segons una topografia mèdica, 1904. Seminari Pere
Mata, Universitat de Barcelona, 2001.
______________________________________________________________________
Escrit del Dr. Josep Pujol i Capsada publicat al Noticiari Pratenc del dia 19 d'abril de 1936
"RETROSPECTIVES (Continuació de la retrospectiva del dia 5 d'abril de 1936)
Aquests canvis del curs del riu no són tan freqüents en primer lloc
perquè els terrenys no són tan baixos. Les diverses riuades els han anat
omplint. Amb tot i això si no hagués estat la mà de l'home potser, segurament
n'hauriem vist. L'anv 1866 hi va haver una riuda que va durar
tres dies; conseqüència d' aquella riuda van quedar basses a les
propietats de can Patrici Remena. la Messeguera; un camalot que en deien el «Regarot
de les bogues" i va haver un arrastre de terres que iniciava un jas nou
que segurament s'hauria obert del tot a no haver-se construït l'any 1869 el
marge Estruch, prolongat per en Ferran Puig. L'any 1907 a can Sostres van fer
una enorme menjada, les avingudes d'aquell any i possiblement de no fer.se el
marge de defensa l'any 1908 i no haver-se construït l'any 1920, en el riu e1s
espigons de pedra i "alambrada"
que tan acertadament va actuà i dirigí l'enginyer Sr Mariño, possiblement
ens passaria el riu pel fondo d' en Peixo . Espigons
i marge que em temo que estiguin un xic massa oblidats .
Com a complement i curiositat esperem plaurà als nostres lectors
la lectura de la còpia d' uns interessants documents relacionats amb el que
acabem d' exposar.
Dia 20 d' Agost 1768 Francesc Bou, pagès del Prat i Pere Ràfols
pagès d'Hospitalet anaren al Riu Mort per a observar fer judici de la partió de
les dos parròquies que consisteix en el canal antic i antic desguasadero del Riu Llobregat. Pere Ràfols diu ésser
d'edat de 53 años y que desde molt noy te noticia y experiencia de dit terreni
y que essent escolá del Hospitalet anaVa ab lo Sr. Rectó a posar sal a una barraca
nomenada del Balart que era está en lo mateix lIoch ahon es actualment la
barraca del cap del riu, o dels
Pescadors: y que se recorda quant lo Riu per salt deixa lo Canal del riu Mort y prengué lo que ara té i que encare que
prengué aquest nou curs no mudà lo riu de desguasadero y que actualment desguasa
per lo mateix lloch per ahont desguassava quant passava pel canal del riu Mort y que
sempre ha sentit a dir que lo dit canal del Riu Mort y lo dit desguassadero son
y han estat la partió de les dos Parroquias en aquella part; y que per so lo Sr. Rectó de Hospitalet se
n 'ha emportat sempre la primicia de les terres que son entre lo mar y lo dit
Riu mort y han posat sempre sal a dita Barraca per per ser cita en ditas terras. I que no ha sentit ha
dir que lo conal antic del Riu en aquella part, y desde que fou constituída la
parroquia del Prat, haja estat altre, que lo dit Riu Mort, ni hagi passat més
prop de la torra ni del mar y que sols per algunes avingudes de riu ha
sobrepujat corrent per eix accident fins prop y molt prop de la torra pero sempre
tornant a recuperar lo mateix cause o canal denominat lo Riu Mort y
que está o ha oit dir també a homens ancians y molt
experimentats en dit terreno com es en Felip Rodes y natural de la mateixa
marina d'Hospitalet ahont sempre ha habitat y de edat 85 anys".
El mapa que publiquem és de 1732 ja estan indicats el Riu viu i
el Riu Mort. El declarant Ràfols a l'Agost de 1768, manifesta que té 53 anys. Va nèixer per consegüent el 1715. Com diu que recorda com
el riu va deixar per salt el canal del Riu Mort es dedueix que aquesta desviació es va
efectuar entre el 1715 que va néixer en Ràfols i 1732 que es va fer el mapa.
També trobem la declaració d'en Francesc Babot, de 70 anys, pagès
de Sant Joan d'Espí, però que des de dos anys viu a Hospitalet que diu:
"Practich del sobre dit territori per haver-hi estat
inumerables vegades per a casar y per pescar, ja per haver més de 50 anys
conreat terras allí vehinas, asevera aver sempre ohit dir que la partió de les
dos Parroquias en aquella part és i es estat lo canal del riu mort ... que per eixides
del Riu de Mare ha sobreixit algunes vegades ha arribat l'aigua fins al estany
de la torra i fins la montanya de Montjuich ... Se recorda també de la casa antigua
de la heretat de las monges, qual era situada a la part de tramontana de dit
riu mort dins la Isla y que sempre viscut en la pessa, que és entre dit riu mort
i lo mar una barraca de Pescadors dita del Balart, qual existeix vuy dia, qual
barraca sempre ha estat a la part
oriental del cap del riu o desembocader bé am los pescadors ne
tenien una altra a la part de ponet de dit desembocadero del Riu.
Bartomeu Llopis, de 68 anys, natural d'Hospitalet
afirma i asevera el mateix que Babot. Manifesta "aver son Pare y ell
conresat alguns añs la hisenda de Vilarubi vuy del Dr. Termes contigua a la mateixa hisienda de las
monjas qual hisienda de Vilarubi comensaren a conresar l'any 1710".
Declaren també Cristòfor Llopis de 80 anys, que ha conresat
terrenos de la Isla, Jaume Ferrerons, 76 anys, habitat a la
Isla 62 anys.
"Tots es recorden de quant lo riu passava per lo riu mort".
Com es veu consideraven isla el territori comprès entre el Riu
Mort i el Riu viu i el Mar.
Totes les declaracions trobades són de veïns d'Hospitalet. Ens
plauria saber el que va declarar en Francesc Bou, pagès del Prat i altres del
Prat que segurament devien declarar. No les hem trobat. Posteriorment en el llibre
d'Obits VI fulls 105 i 109 es troba delegacions del R. de
Hospitalet al del Prat per a que pugui enterrar al Prat als veïns
de l'lsla.
Veus en ací una:
"Lo sobre dít difunt Jacinto Riera, era mentres visques
masover habitant en una de las dos casas de masias que posseeix la casa de Llinàs
de Barcelona. las quals dos masias o heretats son inmediates al riu Llobregat en
la part occidental. En aquestos dias lo Riu ha vingut y vé molt
candalós e invadeable per los carros; no ha barcas per passar,
las tropas francesa tenen ocupades totas aquellas terras essent dificultos y exposat
lo passatge de una part del Riu a la altra: I por estos graves motius, he donat
llicència per a que lo cadàver se enterre en la Iglesia
del Prat.-Dr. Peu, Rector".
Un altre en la que alegant els mateixos motius: "autoritza
que s'administrin els sagraments per lo Economo del Prat a Mariangela Riera
Badia.
I per avui ja n'hi ha prou.
JOSEP
PUJOL"
______________________________________________________________________
L'ILLA DE BANYOLS I EL PRAT DE SANT BOI
El riu dividia físicament el territori del primitiu Prat, sense personalitat jurídica pròpia: En canviar de llera, com a conseqüència d’una de les freqüents crescudes, havia format una illa delimitada pel nou braç principal i l’antic curs, denominat la riera vella. Aquesta porció de terra era coneguda com l’illa de Banyols (estanyols) o Provençana i l’altra banda, a la dreta de la nova llera, es coneixia com
Aquestes
zones, en relació als districtes rurals correspondrien, la primera, a la
Bunyola i, la segona, a l'Albufera. La Ribera, llavors amb les millors terres
de conreu, estava dividida entre les dues parròquies.
"RETROSPECTIVES
Avui oferim als nostres lectors un planol, de més de 200
anys endarrera, que creiem que els plaurà. Ens ha facilitat el clixé la
redacció de nostre volgut confrare "L'Espili" de l'Hospitalet, quina
gentilesa agraïm de tot cor.
El primer que notem en aquest plano es que està fet en
català però amb la particularitat que,
malgrat i ésser les rotulacions catalanes, la llegenda es castellana i diu:
"Mapa en que se representa como el Rio Llobregat
tenía su cauce oriental en la oriental división del territorio que en el día
divide el término y Parroquia del Hospitalet de la del Port que es parroquia
de Sans, y como en el decurso del tiempo, habiendo dicho rio (cerca de los años
de 1080 ó 1090) hecho saltó tomó su curso por la parte occidental de dicho
territorio de Hospitalet".
Conté aquest "mapa o planol" tot el terme de
Hospitalet, Cornellà, Esplugues i Sant Just, i part dels colindants Sans, Prat
i St. Joan d'Espí. Veiem que en aquell temps ja existia la Torrassa, Creu
Coberta, Can Alós, l'esglèsia de Santa Eulàlia i Bellvitje, can Vehils (Bayls,
porta el planol).
Hi veiem indicades les carreteres de la barca, que encara
és l'actual, i la carretera de Valencia, que en el mapa porta el nom "del
gol dels tarongers", la de la Bordeta i el "camí que va a
Cornellà".
El que trobem més interessant però, són les indicacions
dels cursos del riu. Hi ha lleugerament marcat el seu curs primitiu.
En una de les actes del límit parroquial d'Hospitalet s'hi
troba "El rio Llobregat antiguamente corria desde Poniente a Oriente, por
el paraje del Hospitalet, llamado carretera de la Barca, hasta llegar al camino
carretera que va desde la Carniceria de Sans a Port; qual paraje dista 500
pasos de dicha carniceria, desde el cual paraje giraba dicho rio hacia el mar
por la línea donde existe la actual división oriental entre la parroquia de
Hospitalet y la de Sans ".
La legenda del mapa diu que per allà el 80 ó 90 va fer un
salt i es va obrir un jaç nou, que pasant prop del Prat anava a desembocar cap
el d'en Viaytes. Aquest jaç o llit és el que en el mapa està senyalat amb el
nom de Riu Mort. Primitivament fou viu i més caudalós que l'actual ja no
existia cap canal ni gens o molt poc regadiu que en desviés aigua. Era molt dificultós
passar d'una banda a l'altre i per tal era un límit natural entre el terme del
Prat i de l'Hospitalet. En aquella època les terres avui d'en Ferran Puig,
Estruc, Llinas, Patrici etc., perteneixessin al terme de la parroquia
d'Hospitalet. Però aleshores eren arenals, terres baixes, llacimoses, insanes,
incultivables, que en cada riuada s'hi feien basses noves i en desapareixien
d'altres.
Hi ha un document que literalment diu "La detención y
encharco de aguas en dicho territorio lleno siempre de sabandijas venenosas que
hechan a perder muchos años las frutas; y la copia de sacros y otros animales
venenosos hace tan mal sano este territorio de Bellvitja i de
Provensana..." Si les de dalt a Bellvitja i Provensana eren axís podem
deduir que eren les de més avall, prop del mar. No obstant aquestes difícils
condicions la casa Llinàs
s'hi fincà i construí unes cases, millor dit barraques i com aleshores a
aquelles terres, el riu els hi passava per la banda de Ponent era natural que
les inscrivissin al registre de la parròquia de Hospitalet. Però ve una riuada
forta, no cap l'aigua al jas del riu, salta com va fer l'any 1080 i s'obra un
nou camí, el marcat en el mapa amb el nom de "Riu Viu" i l'altre llit
quedà sec i els nostres rebesavis li donen el nom expressiu de Riu Mort i Riu
Viu i és més fàcil anar-hi des del Prat, ja no hi ha l'impediment del Riu i en
canvi hi es per anar-hi des de l'Hospitalet i això motivà que siguin veïns del
Prat els que hi inicien nous cultius i que els inscriguin a la nostra Parròquia.
Ja
Veus aquí com era que nosaltres teniem al nostre terme
propietats, les d'en Llinàs que perteneixien a Hospitalet i a la banda
d'aquesta ciutat, dins podem dir el seu terme n'hi havia que perteneixien al
nostre.
JOSEP
PUJOL
(Continuarà
en el número pròxim)"______________________________________________________________________
EL PONT DELS CARROS
"El gran problema del Prat havia estat sempre
l’aïllament que, durant molt de temps, el convertí en una mena de cul-de-sac al
qual s’hi havia d’anar expressament, i poca gent ho feia a causa de la duresa
de les condicions de vida que imposava el territori. Malgrat la millora en els
camins locals i l’establiment de la barca de passatge del riu, no es resoldrà
aquesta greu problemàtica fins a les darreries del segle XIX. L’any
1873, Ferran Puig, un dels nous propietaris que havien arribat al Prat a la
segona meitat del segle XIX, finançà la construcció del primer pont del Prat.
Conegut popularment com el pont dels
carros pel trànsit continuat de carruatges, era un pont de peatge. Aquest fet, i l’arribada del ferrocarril, van obrir
noves perspectives a la
població. El Prat , finalment ben comunicat, viurà uns anys
d’expansió gràcies a l’inici de la comercialització dels excedents agrícoles".
Goméz
Inglada, Margarida: La formació d'una
ciutat. Ajuntament del Prat, el
Prat de Llobregat, 2010.
"L'INAUGURACIÓ DEL PONT DELS CARROS
- No em demanaves l'altre dia que et contés la festassa que es va fer el dia que s'estrenà el Pont?
- Sí, avia.
- Doncs, seu i escolta.
Un dia baixava el riu molt ple. Va arribar "Don Fernando Puig" amb el cotxe a
De bon matí van fer cap al riu tots els carros dels poble. Van carregar-los de sorra i grava, tot quan van poguer. Un cop carregats els van pujar al Pont fins a omplenar-lo de carros carregats. El primer que hi pujà tirat per tres animals, era el del Alcalde, en Miquel Casanovas. El senyor Inginyer amb un aparell va mirar l'efecte que feia tan de pes i devia veure que resistia bé perquè va fer una cara de molta satisfacció. Una vegada feta aquesta prova van anar a buidar a la carretera nova tots els carros, menys un. Aquest va anar dos o tres vegades amunt i avall del Pont i el senyor Inginyer va posar l'aparell en diferents llocs per a veure l'efecte que el pas del carro carregat produïa.
Fora dels carros no deixaren passar ningú del pont. L'alcalde, l'ajuntament, el senyor Rector i altres persones principals amb la barcassa van passar a l'altre banda. A la d'aquí ¡Si n'hi havia de gent! Tot el poble i molta gent dels pobles omplia la vora del riu.
No et puc dir quina hora era quan va arribar D. Fernando amb un cotxe de quatre cavalls. Va baixar del cotxe ell i altres senyors de Barcelona. Vinga donar-se les mans uns als altres i vinga abraçades. Després d'haver, el senyor Rector beneït el Pont, D. Fernando portant a la dreta el senyor Alcalde, a l'esquerra el senyor Rector i seguits de les demés autoritats van passar solemnialment el Pont. No en vulguis més d'aplaudiments. Les cares no podien expressar més alegria ni més satisfacció. En arribar a la banda del poble, la gent amb la gorra a l'aire s'esgargamellaven cridant ¡"Visca D. Fernando !.
A la plaça hi havia un gran envelat tan gran que els palonos que hi havia van quedar a dins. Per cert que es van morir al poc temps, i els va tallar el Xica. Un envelat tan gran no l'he vist mai més. Els balcons endomascats i plens de gent la plaça plena de gent i ple de gent l'envelat. Pels carrers dels voltants els carros que havien portat més gent dels pobles, no hi cabien.
Va entrar D. Fernando i les autoritats a l'envelat, on ja hi havia els dos chors, en Francisco Torres, el "Feliuet" que tenia molta bona veu va cantar un solo, però que hi feia com un contrapunt en Manuel del Villa, que encara viu. Jo el sabia tot, me l'havia apres de memòria com casi tot el jovent.
- I no s'en recordeu com feia?
- Recordo que començava: "Placer seductor del suave licor" i acabava en "Brindemos, brindemos, brindemos". Era un brindis molt bonic.
- En tan petit com m'heu dit moltes voltes que era el poble, ha hi havia dos chors?
- Si filla. El dels vells que el dirigia un que es deia Francesc Porcells, deixeble d'en Clavé i director dels coros del Liceo, i la colla dels joves la dirigia el Moreno, un tal Diego Vila Prius.
Després que el Feliuet va entonar el brindis, va parlar el Sr. Alcalde, els apotecaris, senyors Baldiri Guilera i Ramon Arandas i D. Fernando. No recordo si algú més.
Acabats els discursos, els chors, ara l'un, ara l'altre van cantar unes peces molt boniques, i entremig unes tocades per al cobla d'en Jurb, i al final, les dos colles i la cobla tots a la vegada.
No et creguis que aquell dia ens moquessim amb mitja mànega, no. Les dos cobles de més fama de Barcelona eren
- Escolteu avia, ara recordo que m'heu dit que van buidar els carros a la carretera nova. ¿Quina carretera es aquesta?
- Abans de fer el Pont hi havia la carretera de cal Mosso per anar a la barcassa; hi havia la carretera de la salzareda des de la punta del riu fins prop de Sant Boi. Per a poguer pujar al Pont en van fer una que anava des d'aquesta de la salzareda al poble passant pel davant de cal Mariano, atravessant-ne la propietat que era d'un tal Pere Saladrigues. Es la carretera que passava per darrera de cal "Hermenegildo". Avui Urgoiti i que la Papelera en va comprar un tros. Per cert que si mal no recordo, D. Pere Saladrigues, va donar el terreny i cent duros a més a més.
Seguim: Per la tarda, després de dinar cap a l'envelat i vinga mazurques i polques, llanceros i rigodons. Es una llàstima que s'hagi perdut aquests balls de quadros, que en deiem, ¡a quells acataments!, ¡aquells saludos! ¡aquelles trenes! Jo, no se quants en vaig ballar. El Monjo i el Mariano que eren molt balladors es van disputar i casi es van pega per ballar una polca amb mi. Jo hem vaig enfadar i els vaig dir "ni amb tu, ni amb tu", amb això va passar el Fanés i la vaig ballar amb ell. També hi va haver un aldarull perquè el Pagés i el Mataberres, quee eren uns busca raons, volien fer pagar als forasters però en assabentar-s'en el senyor Alcalde i D. Fernando, que eren a ca la Vila, van dir: "Avui tothom balla de franc".
Era molt gran l'envelat, però no hi cabien i malgrat d'ésser a l'Octubre hi feia una calor insuportable. Jo hem ventava amb un vano de canya i cartró que estaven de moda aleshores. En Mariano, que era un poca pena i molt galant, per a fer-me passar l'enfado en va convidar a pendrer un "bolado" al cafè del Mariquildo, junt amb la Laieta, la Magina i la Carme, que sempre anavem juntes.
- Trobo que vareu anar molt lluny a pendre els bolados. Vés allà dalt a cal Hemenegildo.
- ¿Com, a la casa que ara viuen al carrer del Pont, et penses?
- ¡Mare de Déu! Aleshores al carrer major, fora de les cases d'en Joanet Barnola i unes quantes a l'altre costat, no hi havia res. A la carretera del Pont, ni una. El cafè del "Mariquildo" era on és el cafè del Pont. La casa era d'en Joan Monés, el cafè del seu noi, l'Hermenegildo, que ja estava casat amb
En volguer tornar entrar a l'envelat vam trobar-nos amb el senyor Josep de Reus, germà del apoticari Sr. Ramon Arandas. ¡Era un plaga! Ens va tirar uns quants "requiebros" una mica desvergonyits. També ens convidà a beure una "americana", però en veure que aceptavem va fer el desentés i s'escapulli. Però aleshores, en Joanet Puig, el "Liquero" es va empenyar en convidar-nos, i vulgues que no, ens va fer entrar a la Sala d'en Bou, allí on avui hi ha el cafè del Centre. No puc recordar ara s'hi havia de cafeter en Paretes o en Paretó del Cases, el pare del noi Cases, saps, que avui és cafeter de l'Artesà. ¡La sala d'en Bou! Quan tenia 15 anys ja hi ballava. Abans s'hi feia ball amb tres músics i últimament amb piano. No trobarem cap taula buida pel que vam anar al cafè d'en Farres, allí on hi ha
- Què era això d'una "americana"
- Noia, era una beguda molt bona. Un xarop vermell. En psoaven com un dit a un vas, després unes gotes d'anís i aigua i tenia un gustet d'anís i rosa més bó. ¡Valien dos quartos!
- ¿Dos quartos? És molt això de dos quartos
- Sis cèntims
- Tant poc?
- ¡Oh noia, ara es poc... però aleshores... i tornant enrera...
¡Pobre Jansana! Tu ja l'has conegut. Aquell vellet que anava tot doblegat, que vivia al carrer de cal Sr. Roger. Va ésser l'últim barquer. De molt petit havia entrat de "bailó" a cal Xic de
..................
El dia 9 d'octubre de 1873 és la data més important de la història del nostre poble; aquell dia va desaparèixer l'entrabanc, que dificultava la comunicació amb Barcelona. Els del Prat, que veiem fumejar les seves xemeneies, que en sentiem les seves remors, practicament n'erem molt lluny. Amb el Pont, salvant l'obstacle, ens hi vam acostar d'una manera considerable.
Es pot comparar al 9 d'Octubre, el dia que s'inaugurà el Ferrocarril. Si podrà comparar el dia que s'inaugurà la Granvia, es poden compara aquests tres dies, però indubtablement el més gran és el de l'inauguració del Pont dels Carros.
J. PUJOL"
______________________________________________________________________"Durant anys, l’únic sistema per travessar el riu, en el terme del Prat, va ser el de gual, que consisteix a aprofitar les parts en què l’aigua és més baixa i el fons prou ferm perquè s’hi pugui passar caminant. Sinó, l’alternativa era anar riu amunt a buscar algun pont, com ara el del diable de Martorell, d’origen romà, o el de Sant Boi (acabat el 1303), que no sempre eren transitables perquè van caure diverses vegades.
Aquesta situació es mantindrà fins a l’establiment de la barca de passatge, de la que ens parla Jaume Codina a La Gent del fang. En aquest treball, Jaume Codina situava l’origen de la barca l’any 1327, però en estudis posteriors va corregir aquesta informació. Així, la barca estaria en funcionament des del segle XIII, amb l’any 1234, com la referència més antiga que va poder localitzar, sent-ne propietària la ciutat de Barcelona que l’arrendava al millor postor. El Prat en va tenir la propietat a partir de l’any 1343. La barca era emprada per la gent del Delta i pels ramaders que traslladaven els seus animals a Barcelona. Mentre esperaven el torn per pujar a la barca, el bestiar podia reposar bevent en les restes de l’anomenat estany d’en Moragues, en aquell moment ja quasi sec, i que es trobava al peu de l’antic camí ramader anomenat Carrera Bovatera.
El servei de la barca es va mantenir fins ben entrat el segle XIX."
Extret de "La formació d'una ciutat. El Prat de Llobregat." Ajuntament del Prat de Llobregat, 2010.
Escrit del Dr. Josep Pujol i Capsada publicat al Noticiari Pratenc al juliol de 1935
Aquest text és una transcripció de l'original i s'han respectat la redacció i l'ortografia.
Ola avia. Aquesta tarda a les cinc torno a Barcelona.
Ai ! filleta. Quan jo tenia els teus anys es feia necessari tot el dia per anar-hi. Ara en canvi hi aneu en un quart. Aleshores hi havia cops que ens costava tres hores l'anada i altres tantes el retorn. El dia abans teniem de demanar "assiento" una de les tres tartanes que hi havia: En Xica, l'Aucell i En Carlos. A les quatre de la matinada feiem cap a cal tartaner, s'embutiem a la tartana, carregats de cistells i aviram. Tiravem carrer Major amunt i per la carretera de ca'l Mosso feiem cap al riu. Allí hi havia l'embarcadero (un terraplé sostingut amb fustes), embarcavem i cap a l'altra banda.
Una barca? Per què? Què no hi havia pont?
Quan jo tenia 18 anys, com tu tens ara (i d'això ja en fa més de 65) no ni havia encara.
Tan gran era la barca que hi cabia una tartana?
Tres n'hi cabien, i encara restava lloc pels que anaven a peu.
I no queia mai cap carro al riu?
Que jo recordi no. Sobre la barca hi havia un gran empostissat i una barana de ferro molt forta que la voltava tota, menys les entrades o portes que es tancaven, al empendre la marxa, amb una cadena. Al crit del patró es desamarrava la barca i des de l'altra banda l'estiraven amb una sirga mentre els de dalt amb unes perzes que apoiaven al llit del riu l'ajudaven a caminar. D'aquestes operacions en deiem sirgar i perxar.
¿ Trigaven molt a passar?
Un moment, pot ser un minut o dos.
¡ Així rai !, aviat havien travessat.
No era això el que portava la feina i el perdre el temps. Primer tenien d'amarrar; amb les perxes sostenir-la, hitzar un carro o tartana i com que el lloc era just acomodar-la per que no fes nosa a les altres, després pujava el segon i seguidament el tercer. Els animals molt sovint es resistien a entrar. La gent de les tartanes baixavent i entraven a peu. En tot això s'hi passaba ben bé mitja hora. Tornar a subgectar la barca al "desembarcadero" i sortida de carruatges amb cura de que no caiguin al riu. Ara bé, figurat que quan arribavem al riu ja hi hagessin quatre o cinc o més carros esperant i calgués espera torn. Un d'avem estar esperant més de dues hores. En tornar de ciutat calia passar de nou pel mateix entrebanc.
Si que era pesat !
A la millor baixava molta aigua i no es podia passar per la sirga del Mosso, que en deiem a les hores, i calia tirar riu amunt pel camí de la salzereda fins, davant de Cal Manso, al "pas de la sirga gran o llarga": allí el riu era més ample i per tant, tenia menys corrent i quan hi havia massa aigua hi traslladaven la barca per a passar-hi. Si la riuada era forta no es podia passar per en lloc, car treien la barca perque el riu no se l'emportés i les tartanes i carros tenien d'anar a donar la volta per Sant Boi, però com que el pont era de fusta molt sovint l'aigua se l'emportava i llavors calia anar per Molins de Rei.
Altres dies era l'escasseig d'aigua que no permetia passar: llavors ho feiem a peu: s'arramengavem les faldilles i travessavem l'aigua i els carros i tartanes anaven per Sant Boi o passaven el riu agol d'En Ramena, pel d'En Parellada o pel del Sayo. No et creguis que un cop a l'altra banda ja fossim a Barcelona. ¡ mare de Déu ! quins camins, quins sots !... unes carrilades ! i si havia plogut de poc, uns fangitxés, unes pastetes i uns bassals que m'esgarrifo al pensar-hi. Poques vegades arribaven a l'Hospitalet sens que haguessim de baixar de la tartana perquè l'animal la pogués arrancar d'un sot on s'havia clavat.
Com es això ? Què pasaven per l'Hospitalet per anar a ciutat?
"Baya". El camí que avui hi ha pot dir-se que no hi era, de tant dolent com estava. Per la carretera d'En Miquel del Ros decantavem cap a l'Hospitalet i seguiem per al Bordeta i la carretera de al Creu Coberta que també estava desastrosa i arribava fins alla on avui hi ha el mercat de Sant Antoni. Tot aquest camí l'haviem de fer al pas.
¡ Pots contar com arribaven a Barcelona i com tornavem a casa ! Hi havia qui l'endemà tenia de fer llit.
Renoi, si que era pesat. ¡ Quina diferència amb ara ! Però ... escolteu, amb l'aigua que sol passar pel riu no m'explico com podia haver-hi una barca tan gran.
- Llavors en passava més... tal volta plovia més també: però en aquell temps no hi havia canal i tu ja has vist com més amunt de Sant Boi, tota l'aigua s'hi desvia. El de l'altre banda ja hi era però sembla que no duia tant aigua com ara, perque no hi havia encara el rec que va vora de riu avall cap a Cal Noiet. A més, riu amunt, no hi havia ni la quarta part de regadiu, ni les fàbriques, ni les potasses, ni els canalets i canalons que el sangren.
A ja. Així digueu que quan es féu el Pont hi hagué una gran alegría.
No m'en parlis. Allò semblava una bogeria. Però.. no m'amoinis més. Ja t'ho contaré un altre dia.
Josep PUJOL".
______________________________________________________________________
Escrit del Dr. Josep Pujol i Capsada publicat al núm. 20 del Noticiari Pratenc del dia 2 de novembre de 1935
"LA PLAÇA
Veieu aquesta façana de la Casa de la Vila quant diferent és de l'actual? Doncs el conjunt de la plaça n'era molt més.
Les cases que la rodejaven o que la formaven eren totes del tipo de les que avui encare queden a la banda de bai xdel mercat. No hi havia voreres, ni la voravia que emmarca el centre de la plaça. Els carros la travessaven en tots sentits; per anar del carrer de la Bunyola (Ferran Puig) a la de la Ribera (Prat de la Riba) o del de l'Albufera (Casanoves) a la del camí de la Barca (Pi Margall) atravessaven pel mig. Tota la plaça eren roderes i quant plovia podeu pensar com quedava. No estava tota ella rodejada de cases. La casa del Café del Pont i les de Xacó no hi eren. Allí hi havia com una placeta amb la creu de terme, on avui i ha el Centre Català, hi havia un camp que en deien els femerets, perquè en aquell temps a que em refereixo de pocs jornals i molta pobresa, infants i grans anaven, quant no tenien feina, a buscar fems pels camins quaranta munts. El munt del Rossell, el de i els dipositaven allí. Hi avia uns trenta o Canones, el del Martinet, etc., No es queixava ningún de munt o femer quant n'hi portaven. No asseguro el mateix quant els treien. Això portava algunes raons. A la cantonada on hi ha la Cooperativa hi havia una gran olivera, amb una dantesca soca per l'estil de les tant renombrades de Mallorca, amant al Monestir de Lluc.
Els carres que hi feien cap, Bunyola, Albufera, Ribera de la Barca, més que carrers eren caminots vorejats de bardises, sargassos, llocs on s'hi criaven en abundància sargantanes, rates i alguna serp. Hi havia també el camí que portava a la casa de pagès de Tor, que tot just fa uns deu o dotze anys que ha desaparegut, casa on, segurament molts dels que això llegiu, han anat a l'escola del Sr. Cirera i últimament Blasco.
Era molt gran l'hisenda d'en Tosr. Comprenia tota la gran extensió que avui acupen les hisendes d'en Flaquer tos i Pasero. El vell Tos que va tenir un fill i dues filles (que es van casar l'una amb en Flaquer, l'altre amb en Pecero) va repartir la finca entre els tres.
Poques cases hi havia en aquests camins. Cal remarcar entre una d'elles, la del Pau de la Rossa hi va haver el primer cafè... amb billar i tot.
Al camí de la Ribera, recordem que l'hort de la Rectoria s'estrena davant de l'Església, que darrera de la Casa de la Vila i agafant part de la plaça actual de l'Església hi havia el cementiri, quedant sols entre el cementiri l'hort del senyor Rector un camí no molt ample per a anar al Temple. Com aquest cementiri, segurament el primer, era molt antic, i molt petit en fer-hi cèquies per a nous enterraments anteriors que quedaven barrejats amb la terra de la superfície. Això féu que les nits fosques i caluroses d'istiu, les nits que no feia lluna des de cal secretari Mora, que vivia a Casa de la Vila, s'hi veien brillar focs follets que eren contemplats amb barreja de curiositat i por per les fillees del secretari, avi de na Miquela Mora i per les amiguetes que hi anaven tot esporruguides a contemplar-les. Es va fer el cementiri nou, l'actual; es va deixar d'enterrar al vell, al primitiu, es va fer un ossari on hi s'hi dipositaren els ossos del cementiri vell i l'actual creu els cubreix i els ampara. No es va fer amb molta cura de l'ossamenta per quant en fer els fonaments de l'actual Casa de la Vila es trobaren abundants restes d'nterraments que foren portats al cementiri nou.
De tot això fa molts anys, molts. No en parlem més.
En número pròxims pensem ocupar-nos de la transformació o cambis verificats en els trenta últims anys.
J. PUJOL"
______________________________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada